dijous, 27 d’octubre de 2016

LA SOMBRA DE SISSI

Títol original: La sombra de Sissi
Autor: Mª Pilar Queralt del Hierro
Editorial: Stella Maris
Any primera edició: 2016

La primera cosa que cal comentar d'aquest llibre és que el títol és enganyós. ¿Hem d'entendre que la senyora Queralt del Hierro ens parlarà de que “l'ombra de Sissi és allargada” i per tant no era gaire bon negoci tenir-la com a enemiga? ¿Hem d'entendre que quan sortia a passejar, i sempre que feia sol, l'ombra que projectava Sissi sobre el terra mostrava propietats peculiars i capricioses?

Doncs no, el que sobretot hem d'entendre és que el llibre va sobre Sissi, l'Emperadriu Barbie de l'Àustria de finals del segle XIX, i que sobre ella descobrirem coses inaudites com per exemple que mai va conèixer a Walt Disney. És el truc que fan servir la senyora Queralt del Hierro i l'editorial Stella Maris per a que compris un exemplar de la bonica obra a major glòria dels drets d'autor. Més que res perquè si el títol hagués estat més ajustat a la realitat, com per exemple “La família imperial austríaca: aproximació tontològica”, no es vendria tant; jo, si més no, ara no el tindria, ja que -ho confesso, sí- el vaig comprar perquè, com tothom que té un mínim de sensibilitat, la figura de Sissi sempre m'ha captivat. I si vostè diu que no li passa el mateix és que o bé menteix o bé és tremendament insensible.

Doncs bé, queda clar doncs que el llibre no va tant de Sissi com de la seva família, a més de l'inevitable i ample cercle dels seus coneguts i saludats. Això sí, si ets una ànima sensible com cal, igualment plores molt. Mare de Déu! Per què tanta mala pata?! Per què?!

D'entrada, que a tu et diguin 'Sissi' i a la teva germana 'Nené' ja marca. Potser per això, tant Sissi com Nené no van anar mai a l'escola sinó que van tenir institutrius privades, evitant així que els seus hipotètics companys de classe se'n fotessin d'elles. És clar també que aquest no va ser mai un perill gaire real ja que els nens austríacs de l'època no anaven a cap escola vist que estaven ocupats treballant com animals o essent explotats de diverses i creatives maneres. És a dir, molt poca escola i massa extra-escolars. Així no pot anar bé un país; sort que les aristòcrates sí que rebien educació.


La pobre Sissi l'any 1897



D'altra banda tenim a qui va ser el marit de Sissi: l'emperador Franz Joseph I d'Àustria (o Francisco José, com li diuen en castellà i que sona molt més romàntic, on va a parar). Afortunadament per a ell i la seva autoestima, mai ningú es va referir a Franz Joseph com a “el senyor Sissi”; potser va ser gràcies a això que es va poder mantenir molts anys al tron. Però, ai las!, no ho va tenir gens fàcil pobret. La seva senyora, “la de l'ombra”, es deprimia cada cinc minuts i aleshores, per a distreure's, viatjava per tot arreu; és a dir, se la podia trobar als llocs més inversemblants, però mai a Viena, mentre que el pobre Paco Jóse, per raons de feina, s'havia de mantenir clavat a Viena tant sí com no.


El dissortat Franz Joseph l'any 1898



I què dir dels fills?! Agafem, per exemple, a Rudolf, l'hereu de la corona. El xaval tenia la seva sensibilitat i el seu caràcter, cosa que la seva mamà entenia perfectament però el seu papà no, i és clar, vinga a xocar amb el papà, vinga a xocar amb el papà...! A més, per raons d'Estat es va haver de casar amb una tal Estefania de Bèlgica, al costat de la qual Isabel la Católica era un 'pendón verbenero'; naturalment, per a poder sobreviure a aquest tràngol el pobre Rudolf es va dedicar a conèixer gent i picar de flor en flor (vostès ja m'entenen) fins que va trobar a la baronessa Maria Vetsera, amb qui es va retirar al Pavelló de Cacera de Mayerling. No explicaré ara què és un pavelló de cacera; qui més qui menys tothom en té un, normalment de propietat (surt millor comprar que llogar, ja saben). Total, que la nit del 31 de gener de l'any 1889 van trobar al Rudolf i la Mari difuntíssims en el Pavelló de Mayerling. A hores d'ara encara s'especula sobre què va poder passar, i com. Pel que fa al 'com', una de les versions diu que Rudolf i Maria van morir enverinats amb una pistola, tal qual. Que fossin desgraciats no vol dir que no fossin creatius. El que és innegablement cert és que el fatal succés es va produir quatre anys després de la invenció de la Coca Cola. Desgràcia sobre desgràcia? No ho sabrem mai.


El desafortunat Rudolf a la dècada dels 1890s



I així tot. Una pila de Kleenex que et gastes amb tanta adversitat...

Mirin, jo trobo que hem d'estar molt agraïts a aquest llibre perquè és molt edificant i ens ensenya humilitat, que ja ens convé. Ja n'hi ha prou de tota aquesta autocompassió tan típica de la xusma, que si m'he quedat sense feina, que si no m'han atès bé el nen a l'hospital per culpa de les retallades i ara resulta que té una lesió cerebral de per vida, que sí tinc feina però sense contracte i de les nou hores diàries que treballo només me'n paguen tres... ximpleries! La família imperial austríaca sí que va ser desgraciada! Tots van ser una colla de desgraciats, que caram! Si és que ens queixem de vici.

Moltes gràcies senyora Mª Pilar Queralt del Hierro per il·luminar-nos i situar les coses en les seves justes dimensions.

I no voldria acabar aquesta modesta valoració sense esmentar una de les dades més impressionants que la senyora Queralt del Hierro ens revela en el seu llibre: en una de les diverses gires que l'emperadriu Sissi va fer per Europa per a distreure's una mica dels seus infortunats maldecaps, un dels llocs on va anar a parar va ser... Sants! Bé, en realitat no hi va arribar a entrar; a l'alçada de la Creu Coberta va agafar un taxi (“tomó un coche”, diu la senyora Del Hierro) i es va fer portar al Passeig de Gràcia, of course, on va entrar “en el Café de la Alhambra donde tomó un chocolate y un refresco”. Ho poden comprovar a l'hemeroteca de La Vanguardia, diari del 6 de febrer de 1893.


La Carretera de Sants cap a 1890



Una altra dada per a la Història: com que la emperadriu va entrar a prendre alguna cosa al Café de la Alhambra l'any 1893, el “refresco” podria haver estat perfectament una CocaCola perquè ja estava inventada. Com s'han quedat? Jo també.


Anunci de Coca Cola de finals del segle XIX




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada