Títol
original: Código Rojo
Autor:
Luis Gonzalo Segura
Editorial:
Destino
Any primera edició: 2015
Any primera edició: 2015
En parlar
de l'anterior i primer llibre del senyor Segura, "Un paso al
frente", ja vaig opinar que l'autor no guanyaria mai el Nobel de
Literatura. Un cop llegit aquest segon llibre seu, em ratifico. Ara
bé, a Vargas Llosa sí que li van donar el Nobel de Literatura, però
imaginem una situació (admeto que malèvola): la típica
circumstància de la barca que s'enfonsa i cal llençar un individu a
mar per a que els altres sobrevisquin. Suposem que s'ha de triar
entre Vargas Llosa, Nobel de Literatura, i el senyor Segura, que no
arribarà mai ni a aproximar-se a la pitjor cosa que hagi escrit
Vargas Llosa en tota la seva vida. Doncs bé, pensant en el bé de la
Humanitat com a criteri bàsic de la tria, és el senyor Vargas Llosa
qui es trasllada a residir a les restes del Titànic, i sense
dubtar-ho.
El senyor
Segura, malgrat els enormes perjudicis que li ho ha suposat, ha
denunciat i segueix denunciant els repugnants delinqüents que des de
temps immemorials estan intal·lats en el poder, explotant i
rebentant la població en benefici propi. Vargas Llosa és capaç de
defensar aquests mateixos repugnants delinqüents; no entro en si
n'és un d'ells, o no.
La
veritat és que llegint "Código rojo" s'ha de fer (en la
meva subjectiva opinió, és clar) un esforç notable d'abstracció
intentant passar per alt la qualitat literària dels diàlegs i del
fil narratiu. La cosa és francament difícil, tractant-se, com és
tracta, d'un escrit en forma de novel·la, ho admeto, però és que
si no, hom es pot posar una miqueta (o molt) nerviós.
Amb què
ens trobem si hem tingut èxit en l'intent d'abstracció aconsellat?
Amb barbaritats terribles, que són terribles perquè són certes o
amb una probabilitat altíssima de que ho puguin ser. La corrupció
portada a l'extrem de que, si cal assassinar, s'assassina, i si cal
fer autèntiques massacres, es fan; tot en benefici de l'elit que
està en el poder des de tota la vida, amb l'únic objectiu de
perpetuar-s'hi. Quan es parla de corrupció es parla de qualsevol
cosa imaginable i no imaginable, però especialment, en aquest
llibre, de tràfic d'armes i tràfic de drogues (el cas de tràfic de
drogues usant el vaixell de l'armada espanyola "Juan Sebastián
Elcano" és real). Quan es parla de corruptes es parla de la
cúpula militar, polítics molt significats, la cúpula empresarial,
els grans bancs, els grans grups de comunicació -amb l'actuació
estelar d'Atresmedia, Mediaset, el grup PRISA...- els serveis
d'intel·ligència, la policia de l'Estat, la Guàrdia Civil i,
naturalment, entre d'altres, els inevitables Borbons.
El senyor
Segura es cura en salut fent imprimir al començament del llibre
-curiosament en un lloc on gairebé mai ningú no hi mira: la pàgina
dels crèdits tècnics- la frase "Este libro es un ejercicio de
ficción y todos sus personajes son ficticios, por lo que cualquier
parecido con la realidad es una mera coincidencia".
I un
rave. Per a començar, un dels personatges principals és ell; cert
que amb una pila de dades i circumstàncies canviades, però és ell.
Els personatges a qui el senyor Segura dóna nom i cognom
probablement siguin inventats en part, però només en part. Es
tracta d'enormes i repugnants corruptes de la judicatura militar, de
la cúpula militar, del món empresarial, de la política, del
govern... Hi ha un personatge a qui esmenta per un cognom inventat
però que, francament, sembla bastant clar que, del què s'explica,
l'únic invent és justament el cognom: Muntanyà (així, amb accent
greu). "Muntanyà", "Pujol"... en el fons tot són
elevacions, no troben?
El senyor
Segura també esmenta altres persones sense dir-ne ni el nom ni el
cognom, però la veritat és que no cal: el president del govern
relacionat amb determinats sobres; el "tesorero"; cert
ministre amb interessos armamentístics; militars i civils
relacionats amb la caiguda del Yak-42 l'any 2003; una "Altísima
Autoridad" íntimament relacionada amb la monarquia saudita i
els subsegüents negocis d'armes... En fi, que cap d'aquests
personatges és fictici.
Llibre
aprofitable? Mirin, literàriament potser no, però pel que fa al
contingut, és imprescindible. No només explica coses que cal saber
sí o sí encara que no hi puguem fer res, sinó que també -i jo
diria que encara pitjor- et confirma coses espantoses que
sospitaves però que ningú les havia posat encara per escrit d'una
manera tan clara.
