dimecres, 22 d’agost del 2018

CÓDIGO ROJO

Títol original: Código Rojo
Autor: Luis Gonzalo Segura
Editorial: Destino
Any primera edició: 2015

En parlar de l'anterior i primer llibre del senyor Segura, "Un paso al frente", ja vaig opinar que l'autor no guanyaria mai el Nobel de Literatura. Un cop llegit aquest segon llibre seu, em ratifico. Ara bé, a Vargas Llosa sí que li van donar el Nobel de Literatura, però imaginem una situació (admeto que malèvola): la típica circumstància de la barca que s'enfonsa i cal llençar un individu a mar per a que els altres sobrevisquin. Suposem que s'ha de triar entre Vargas Llosa, Nobel de Literatura, i el senyor Segura, que no arribarà mai ni a aproximar-se a la pitjor cosa que hagi escrit Vargas Llosa en tota la seva vida. Doncs bé, pensant en el bé de la Humanitat com a criteri bàsic de la tria, és el senyor Vargas Llosa qui es trasllada a residir a les restes del Titànic, i sense dubtar-ho.

El senyor Segura, malgrat els enormes perjudicis que li ho ha suposat, ha denunciat i segueix denunciant els repugnants delinqüents que des de temps immemorials estan intal·lats en el poder, explotant i rebentant la població en benefici propi. Vargas Llosa és capaç de defensar aquests mateixos repugnants delinqüents; no entro en si n'és un d'ells, o no.

La veritat és que llegint "Código rojo" s'ha de fer (en la meva subjectiva opinió, és clar) un esforç notable d'abstracció intentant passar per alt la qualitat literària dels diàlegs i del fil narratiu. La cosa és francament difícil, tractant-se, com és tracta, d'un escrit en forma de novel·la, ho admeto, però és que si no, hom es pot posar una miqueta (o molt) nerviós.

Amb què ens trobem si hem tingut èxit en l'intent d'abstracció aconsellat? Amb barbaritats terribles, que són terribles perquè són certes o amb una probabilitat altíssima de que ho puguin ser. La corrupció portada a l'extrem de que, si cal assassinar, s'assassina, i si cal fer autèntiques massacres, es fan; tot en benefici de l'elit que està en el poder des de tota la vida, amb l'únic objectiu de perpetuar-s'hi. Quan es parla de corrupció es parla de qualsevol cosa imaginable i no imaginable, però especialment, en aquest llibre, de tràfic d'armes i tràfic de drogues (el cas de tràfic de drogues usant el vaixell de l'armada espanyola "Juan Sebastián Elcano" és real). Quan es parla de corruptes es parla de la cúpula militar, polítics molt significats, la cúpula empresarial, els grans bancs, els grans grups de comunicació -amb l'actuació estelar d'Atresmedia, Mediaset, el grup PRISA...- els serveis d'intel·ligència, la policia de l'Estat, la Guàrdia Civil i, naturalment, entre d'altres, els inevitables Borbons.

El senyor Segura es cura en salut fent imprimir al començament del llibre -curiosament en un lloc on gairebé mai ningú no hi mira: la pàgina dels crèdits tècnics- la frase "Este libro es un ejercicio de ficción y todos sus personajes son ficticios, por lo que cualquier parecido con la realidad es una mera coincidencia".

I un rave. Per a començar, un dels personatges principals és ell; cert que amb una pila de dades i circumstàncies canviades, però és ell. Els personatges a qui el senyor Segura dóna nom i cognom probablement siguin inventats en part, però només en part. Es tracta d'enormes i repugnants corruptes de la judicatura militar, de la cúpula militar, del món empresarial, de la política, del govern... Hi ha un personatge a qui esmenta per un cognom inventat però que, francament, sembla bastant clar que, del què s'explica, l'únic invent és justament el cognom: Muntanyà (així, amb accent greu). "Muntanyà", "Pujol"... en el fons tot són elevacions, no troben?

El senyor Segura també esmenta altres persones sense dir-ne ni el nom ni el cognom, però la veritat és que no cal: el president del govern relacionat amb determinats sobres; el "tesorero"; cert ministre amb interessos armamentístics; militars i civils relacionats amb la caiguda del Yak-42 l'any 2003; una "Altísima Autoridad" íntimament relacionada amb la monarquia saudita i els subsegüents negocis d'armes... En fi, que cap d'aquests personatges és fictici.

Llibre aprofitable? Mirin, literàriament potser no, però pel que fa al contingut, és imprescindible. No només explica coses que cal saber sí o sí encara que no hi puguem fer res, sinó que també -i jo diria que encara pitjor- et confirma coses espantoses que sospitaves però que ningú les havia posat encara per escrit d'una manera tan clara.

dijous, 16 d’agost del 2018

A SANG FREDA


Títol original: In cold blood
Títol versió en castellà: A sangre fría
Autor: Truman Capote
Editorial versió en català: Grup 62 / Labutxaca
Editorial versió en castellà: Anagrama
Any primera edició original: 1966
Any edició Grup 62: 2010
Any primera edició Anagrama: 2007

El 15 de novembre de 1959 els quatre membres d'una família d'un poble de Kansas (Estats Units d'America) van ser assassinats. El 14 d'abril de 1965 els dos responsables d'aquests assassinats van ser, al seu torn, "legalment" assassinats per l'estat de Kansas. Entremig Truman Capote va escriure un llibre. Molt sòrdid tot plegat.

Probablement aquest és un dels assassinats múltiples més coneguts de la Història gràcies justament al llibre del senyor Capote qui, per cert, va comptar amb el valuós ajut d'una altra escriptora, Harper Lee ("To Kill a Mockingbird" / "Matar un Rossinyol") que no figura com a co-autora però sí que hi figura a la dedicatòria, precisament com a agraïment pels serveis prestats a l'autor explícit. L'altre nom que figura a la dedicatòria, Jack Dunphy, també era escriptor i també va prestar serveis, encara que d'una altra mena; era la parella del senyor Capote.

"In cold blood" no és una novel·la, és més aviat una crònica periodística novel·lada, i molt ben escrita, com no podia ser d'altra manera venint de qui ve i comptant amb la col·laboració de qui hi va col·laborar.

Però això no canvia el fons. I el fons és que tot plegat és molt sòrdid, repeteixo.

És sòrdid l'assassinat en sí; segur que tots els assassinats ho són, però n'hi ha que ho són més. Dick Hickock i Perry Smith, ideadors i executors, distaven molt d'estar equilibrats; ningú que fa una cosa així ho està. Les seves vides estaven molt distorsionades; fins i tot els seus físics estaven distorsionats; com ho estaven les seves personalitats.

El procés judicial també va ser sòrdid. Els autors dels crims ja estaven condemnats abans de començar el judici. És cert que ho van posar molt fàcil, però que un membre del jurat, abans de començar, digui "jo sóc contrari a la pena de mort, però en aquest cas, no" i tot i així no se'l recusi, fa pensar.

I en la meva opinió (ja saben, les opinions són lliures) també trobo sòrdid l'interès del senyor Capote sobre la qüestió. No el jutjo moralment, però sí que em pregunto què va impulsar al periodista escriptor a dedicar anys a reunir i tractar informacions per a després escriure un llibre sobre un cas que de fet no passa de ser un més de la seva mena, d'entre els que hi ha hagut durant tota la història de la humanitat. Un succés local. Quantes famílies Clutter (els assassinats) hi ha al món, de les que ningú no en parla...

Malgrat tot això, el llibre no és sòrdid. Ben al contrari, el seu estil narratiu és molt atraient i 'enganxa' des de la primera pàgina fins a l'última. No sé si explica molt bé les persones que hi apareixen -tant els Clutter, com els seus conciutadans, com els investigadors, com els propis Dick Hickock i Perry Smith...- o el que explica molt bé és la interpretació que en fa el senyor Capote, però sigui com sigui hom acaba amb la impressió de que arriba a conèixer prou bé els actors del drama ...en la mesura en que això sigui possible, és clar. No tot el que explica el senyor Capote és cert -em refereixo bàsicament a diàlegs i reflexions internes dels 'personatges'- però, com se sol dir, està ben trobat.

Llibre aprofitable. I després d'haver-lo llegit sembla gairebé obligat preguntar-se per què la humanitat no ha avançat gens des de 1959 fins ara. O si és que, de fet, la humanitat mai ha estat capaç d'avançar enlloc.


Herbert Clutter


Bonnie Clutter

 
Nancy Clutter



Kenyon Clutter


Perry Smith


Dick Hickock


Coberta de la primera edició original de 1966

dimarts, 14 d’agost del 2018

LLÁMAME POR TU NOMBRE

Títol original: Call me by your name
Autor: André Aciman
Editorial: Afaguara
Any primera edició original: 2007
Any primera edició per Alfaguara: 2018

Trobo que Alfaguara ha trigat prou en publicar la traducció de "Call me by your name". Onze anys. Clar que, ben mirat, si més no, Alfaguara s'ha decidit; cap altra editorial ho ha fet. I sospito que si Alfaguara ha tret ara la traducció del llibre és perquè l'any passat (2017) es va estrenar la pel·lícula, que ha guanyat uns quants premis i nominacions, i per tant ja tenen una bona part de la propaganda feta, si no de què. Per cert que jo no tinc cap intenció de veure la pèl·lícula, però això ja ho explicaré després.

He de dir que el meu intent de fer una ressenya d'aquest llibre m'està costant un gran esforç, per diverses raons. D'entrada, per a mí aquest llibre no explica una història. Sí, és cert, hi ha un fil argumental, però... ¿i què? Les seves dues-centes vuitanta pàgines, de la primera a l'última, són sentiment pur, emocionalitat pura, commoció, inquietud, torbació, exaltació, agitació, alteració...

Elio té disset anys i Oliver en té vint-i-quatre. Tots dos es coneixen quan Oliver va a passar l'estiu a casa dels pares d'Elio i des del primer moment en que es veuen, l'emocionalitat, en les seves incomptables manifestacions, es dispara. I això és el que es conté en les dues-centes vuitanta pàgines del llibre, repeteixo.

És impossible escriure un llibre així si hom no ha experimentat dins de sí mateix el que pretén (i aconsegueix!) transmetre el senyor Aciman. És impossible entendre un llibre així si hom no ha experimentat, de la manera que sigui, el que escriu el senyor Aciman.


André Aciman en una foto de 2017

D'altra banda, jo sento que voler escriure una ressenya d'aquest llibre és trair-lo. Aquest no és un llibre que es pugui valorar intel·lectualment. De cap manera. La valoració surt de dins, d'allò que no és racional, d'allò que fa que els humans siguem humans i no robots.

Abans he dit que no tenia cap intenció de veure la premiada i nominada pel·lícula. Ara explico per què. Qualsevol pel·lícula que es basa en un llibre no és més que la interpretació esbiaixada que determinats individus, especialment els guionistes i el director, fan del llibre. Si el llibre en qüestió és com aquest, és absolutament impossible (i una traició de proporcions bíbliques) convertir-lo en pel·lícula. Les emocions que jo sento no són les que sent el director i per tant aquesta no pot ser la pel·lícula que surt del "meu llibre", malgrat que el propi autor hi hagi donat el vist-i plau, cosa que sembla que sí que ha passat. Hauria d'estar prohibit per llei versionar "Call me by your name" en pel·lícula, com també hauria d'estar proihibit per llei versionar, per exemple, qualsevol (amb "qualsevol" vull dir "tots i cadascun") dels llibres de John Irving; qui correspongui ja em perdonarà però a mi em sembla un crim haver portat al cinema "Les normes de la Casa de la Sidra"; no es pot traduir en simples imatges una cosa així, si us plau! Ah, i baixant a un pla més banal, l'actor que interpreta a Elio a la pel·lícula (2017) de Luca Guadagnino encara es pot acceptar, però el que interpreta a Oliver, de cap manera; aquest Oliver ja fa estona que ha passat els vint-i-quatre anys. Només per aques xoc visual la pel·lícula ja perd tot el sentit.

Llibre aprofitable? Hi ha qui l'adorarà. Hi ha qui no li trobarà cap gràcia. Entremig, qualsevol cosa.

Portada de la primera edició original