CÓDIGO ROJO

Títol original: Código Rojo

Autor: Luis Gonzalo Segura

Editorial: Destino
Any primera edició: 2015

En parlar de l'anterior i primer llibre del senyor Segura, "Un paso al frente", ja vaig opinar que l'autor no guanyaria mai el Nobel de Literatura. Un cop llegit aquest segon llibre seu, em ratifico. Ara bé, a Vargas Llosa sí que li van donar el Nobel de Literatura, però imaginem una situació (admeto que malèvola): la típica circumstància de la barca que s'enfonsa i cal llençar un individu a mar per a que els altres sobrevisquin. Suposem que s'ha de triar entre Vargas Llosa, Nobel de Literatura, i el senyor Segura, que no arribarà mai ni a aproximar-se a la pitjor cosa que hagi escrit Vargas Llosa en tota la seva vida. Doncs bé, pensant en el bé de la Humanitat com a criteri bàsic de la tria, és el senyor Vargas Llosa qui es trasllada a residir a les restes del Titànic, i sense dubtar-ho.

El senyor Segura, malgrat els enormes perjudicis que li ho ha suposat, ha denunciat i segueix denunciant els repugnants delinqüents que des de temps immemorials estan intal·lats en el poder, explotant i rebentant la població en benefici propi. Vargas Llosa és capaç de defensar aquests mateixos repugnants delinqüents; no entro en si n'és un d'ells, o no.

La veritat és que llegint "Código rojo" s'ha de fer (en la meva subjectiva opinió, és clar) un esforç notable d'abstracció intentant passar per alt la qualitat literària dels diàlegs i del fil narratiu. La cosa és francament difícil, tractant-se, com és tracta, d'un escrit en forma de novel·la, ho admeto, però és que si no, hom es pot posar una miqueta (o molt) nerviós.

Amb què ens trobem si hem tingut èxit en l'intent d'abstracció aconsellat? Amb barbaritats terribles, que són terribles perquè són certes o amb una probabilitat altíssima de que ho puguin ser. La corrupció portada a l'extrem de que, si cal assassinar, s'assassina, i si cal fer autèntiques massacres, es fan; tot en benefici de l'elit que està en el poder des de tota la vida, amb l'únic objectiu de perpetuar-s'hi. Quan es parla de corrupció es parla de qualsevol cosa imaginable i no imaginable, però especialment, en aquest llibre, de tràfic d'armes i tràfic de drogues (el cas de tràfic de drogues usant el vaixell de l'armada espanyola "Juan Sebastián Elcano" és real). Quan es parla de corruptes es parla de la cúpula militar, polítics molt significats, la cúpula empresarial, els grans bancs, els grans grups de comunicació -amb l'actuació estelar d'Atresmedia, Mediaset, el grup PRISA...- els serveis d'intel·ligència, la policia de l'Estat, la Guàrdia Civil i, naturalment, entre d'altres, els inevitables Borbons.

El senyor Segura es cura en salut fent imprimir al començament del llibre -curiosament en un lloc on gairebé mai ningú no hi mira: la pàgina dels crèdits tècnics- la frase "Este libro es un ejercicio de ficción y todos sus personajes son ficticios, por lo que cualquier parecido con la realidad es una mera coincidencia".

I un rave. Per a començar, un dels personatges principals és ell; cert que amb una pila de dades i circumstàncies canviades, però és ell. Els personatges a qui el senyor Segura dóna nom i cognom probablement siguin inventats en part, però només en part. Es tracta d'enormes i repugnants corruptes de la judicatura militar, de la cúpula militar, del món empresarial, de la política, del govern... Hi ha un personatge a qui esmenta per un cognom inventat però que, francament, sembla bastant clar que, del què s'explica, l'únic invent és justament el cognom: Muntanyà (així, amb accent greu). "Muntanyà", "Pujol"... en el fons tot són elevacions, no troben?

El senyor Segura també esmenta altres persones sense dir-ne ni el nom ni el cognom, però la veritat és que no cal: el president del govern relacionat amb determinats sobres; el "tesorero"; cert ministre amb interessos armamentístics; militars i civils relacionats amb la caiguda del Yak-42 l'any 2003; una "Altísima Autoridad" íntimament relacionada amb la monarquia saudita i els subsegüents negocis d'armes... En fi, que cap d'aquests personatges és fictici.

Llibre aprofitable? Mirin, literàriament potser no, però pel que fa al contingut, és imprescindible. No només explica coses que cal saber sí o sí encara que no hi puguem fer res, sinó que també -i jo diria que encara pitjor- et confirma coses espantoses que sospitaves però que ningú les havia posat encara per escrit d'una manera tan clara.