LLÁMAME POR TU NOMBRE

Títol original: Call me by your name

Autor: André Aciman

Editorial: Afaguara
Any primera edició original: 2007

Any primera edició per Alfaguara: 2018

Trobo que Alfaguara ha trigat prou en publicar la traducció de "Call me by your name". Onze anys. Clar que, ben mirat, si més no, Alfaguara s'ha decidit; cap altra editorial ho ha fet. I sospito que si Alfaguara ha tret ara la traducció del llibre és perquè l'any passat (2017) es va estrenar la pel·lícula, que ha guanyat uns quants premis i nominacions, i per tant ja tenen una bona part de la propaganda feta, si no de què. Per cert que jo no tinc cap intenció de veure la pèl·lícula, però això ja ho explicaré després.

He de dir que el meu intent de fer una ressenya d'aquest llibre m'està costant un gran esforç, per diverses raons. D'entrada, per a mí aquest llibre no explica una història. Sí, és cert, hi ha un fil argumental, però... ¿i què? Les seves dues-centes vuitanta pàgines, de la primera a l'última, són sentiment pur, emocionalitat pura, commoció, inquietud, torbació, exaltació, agitació, alteració...

Elio té disset anys i Oliver en té vint-i-quatre. Tots dos es coneixen quan Oliver va a passar l'estiu a casa dels pares d'Elio i des del primer moment en que es veuen, l'emocionalitat, en les seves incomptables manifestacions, es dispara. I això és el que es conté en les dues-centes vuitanta pàgines del llibre, repeteixo.

És impossible escriure un llibre així si hom no ha experimentat dins de sí mateix el que pretén (i aconsegueix!) transmetre el senyor Aciman. És impossible entendre un llibre així si hom no ha experimentat, de la manera que sigui, el que escriu el senyor Aciman.

André Aciman en una foto de 2017

D'altra banda, jo sento que voler escriure una ressenya d'aquest llibre és trair-lo. Aquest no és un llibre que es pugui valorar intel·lectualment. De cap manera. La valoració surt de dins, d'allò que no és racional, d'allò que fa que els humans siguem humans i no robots.

Abans he dit que no tenia cap intenció de veure la premiada i nominada pel·lícula. Ara explico per què. Qualsevol pel·lícula que es basa en un llibre no és més que la interpretació esbiaixada que determinats individus, especialment els guionistes i el director, fan del llibre. Si el llibre en qüestió és com aquest, és absolutament impossible (i una traició de proporcions bíbliques) convertir-lo en pel·lícula. Les emocions que jo sento no són les que sent el director i per tant aquesta no pot ser la pel·lícula que surt del "meu llibre", malgrat que el propi autor hi hagi donat el vist-i plau, cosa que sembla que sí que ha passat. Hauria d'estar prohibit per llei versionar "Call me by your name" en pel·lícula, com també hauria d'estar proihibit per llei versionar, per exemple, qualsevol (amb "qualsevol" vull dir "tots i cadascun") dels llibres de John Irving; qui correspongui ja em perdonarà però a mi em sembla un crim haver portat al cinema "Les normes de la Casa de la Sidra"; no es pot traduir en simples imatges una cosa així, si us plau! Ah, i baixant a un pla més banal, l'actor que interpreta a Elio a la pel·lícula (2017) de Luca Guadagnino encara es pot acceptar, però el que interpreta a Oliver, de cap manera; aquest Oliver ja fa estona que ha passat els vint-i-quatre anys. Només per aques xoc visual la pel·lícula ja perd tot el sentit.

Llibre aprofitable? Hi ha qui l'adorarà. Hi ha qui no li trobarà cap gràcia. Entremig, qualsevol cosa.

Portada de la primera edició original