dissabte, 26 de desembre de 2015

EL ÚLTIMO IMPERIO

Títol original: The Last Empire. The final days of the Soviet Union
Autor: Serhii Plokhy
Editorial: Turner
Any primera edició original: 2014
Any primera edició per Turner: 2015

Malgrat que uns quants de nosaltres ho vam veure en directe per televisió, ens va costar molt de creure. La desintegració de la Unió Soviètica? Impossible! ¿Com podia desapareixer així com així un estat gegantí que juntament amb els Estats Units ens havia mantingut a tots a la punta de la Tercera i definitiva Guerra Mundial durant quaranta cinc anys? I el cas és que sí, que un bon dia ens vam llevar i ja no hi havia Unió Soviètica.

Però no ens deixem dur per aquella imatge fàcil que diu que la Unió Soviètica es va dissoldre en quatre mesos, els que van des del cop d'estat d'opereta d'agost de 1991 fins a la retirada de la bandera roja de la famosíssima torre del Kremlin el desembre del mateix any.

El procés de desintegració de la Unió Soviètica va començar molt abans, com a molt tard amb la desaparició de Leonid Bréjnev el 1982, cosa que també ens va costar de creure a molts perquè aquell senyor, que era avorridíssim i potser per això mateix, semblava etern, amb el dit posat permanentment en el botonet dels disparadors dels míssils nuclears, com els seus col·legues de torn a Washington.

Leonid Ilitx Bréjnev


A Bréjnev el va succeir Iuri Andrópov, que només va durar dos anys (1982-1984). Acostumats a que els Secretaris Generals soviètics es mantinguessin en el poder com a mínim una mitjana de temps equivalent a la que sol durar un Papa catòlic, la desparició d'Andrópov també ens va sobtar als soferts televidents de l'època. Per cert que això de la comparació amb el Papa catòlic no és gratuïta: d'una banda, tant el Papa com el Secretari General són 'elegits' per una cúpula gerontocràtica; i d'una altra banda tant el Papa com el Secretari General només solen deixar el càrrec quan els sobrevé una parada cardiorespiratòria involuntària i definitiva.

Iuri Vadímirovitx Andrópov


Al malaguanyat Andrópov, de qui gairebé no vam tenir temps ni d'aprendre'n el nom, el va seguir Konstantín Txernenko, que va batre el rècord de velocitat del seu predecessosr: va durar un any i un mes (febrer 1984 – març 1985). Si això no era un senyal de que la Unió Soviètica ja estava degenarant a marxes forçades, ja em diran vostès què era.

Konstantín Ustínovitx Txernenko


I finalment: Tatxaaann!! Apareix Mikhaïl Superstàrovitx Gorbatxov!! En realitat es diu Mikhaïl Serguéievitx, disculpin l'expansió; és que és un dels meus herois històrics de tots els temps.

Mikhaïl Sergéievitx Gorbatxov


El senyor Gorbatxov no va trigar ni cinc minuts a causar un altre accés agut d'incredulitat als televidents que ens miravem tot allò des del sofà de casa, i aquest cop l'accés d'incredulitat va anar acompanyat gairebé d'una aturada de la respiració: Mikhaïl Serguéievitx iniciava un procés de democratització de la Unió Soviètica! Imaginin l'atac d'ansietat que van patir els directors del Pravda i de l'Izvéstia, els dos diaris del règim per antonomàsia, quan de cop i volta es van adonar que eren incapaços d'identificar on era i qui era l'enemic del poble soviètic.

Per cert que en aquells moments corria un bonic acudit per Moscou: “Pravda” significa 'veritat', i “Izvéstia” significa 'notícies'; l'acudit deia que no hi havia pravda a Izvéstia ni tampoc izvéstia a Pravda. Bo, eh?

Pravda



Izvéstia



Bé doncs, el cas és que, paradoxalment, l'intent de Gorbatxov de salvar la Unió Soviètica del seu enfonsament (que ell veia claríssim) per la via de democratitzar-la, justament va contribuir, i molt, al col·lapse definitiu de l'Estat i a la seva desaparició.

Està clar que aquesta no era ni molt menys la intenció de Gorbatxov, i està clar també que ell no va ser l'únic i ni tant sols el principal responsable del fracàs de la democratització i la supervivència de la Unió Soviètica. Gorvatxov es va enfrontar a autèntics impossibles, i va perdre.

D'una banda és difícilment democratitzable un règim que es fonamenta ideològicament i constitucionalment en una “dictadura”, ni que sigui “del proletariat”. Mantenir una dictadura del proletariat per la via de democratitzar-la és un oxímoron existencial. O és dictadura o és democràcia, però totes dues coses alhora no pot ser.

Les reformes iniciades per Gorbatxov van causar un inevitable daltabaix econòmic que va repercutir immediatament en la població, que ja vivia des de sempre en una inacabable situació de precarietat. Per tant la població, lluny de donar suport a les mesures de Gorbatxov, va aprofitar la novíssima llibertat informativa i d'opinió per a deixar-lo verd.

Qui podia haver-lo ajudat a superar els primers moments difícils per a fer possible finalment una Unió viable i no dictatorial (és a dir 'no soviètica', en realitat) va fer tot el contrari. En primer lloc, els jerarques ultraortodoxos del règim de tota la vida es van aterrir només de pensar que estaven a un pas que se'ls acabés la seva posició de domini incontestable, i van organitzar-li a Gorbatxov un cop d'estat de la senyoreta Pepis que fins i tot va arribar a guanyar en incompetència i folklore al cop d'estat espanyol de deu anys abans.

En segon lloc, hi va haver tota una colla de 'llestos' que van veure que aquella era una oportunitat d'or, única i irrepetible, de fer fulgurants guanys de poder polític i econòmic per la via de saquejar a fons el cadàver de la Unió Soviètica. “Marica l'últim!” va ser el crit de guerra d'aquests personatges (entre ells Vladimir Putin) en la més rància tradició homofòbica russa – eslava – soviètica.

I en tercer lloc, però de cap manera últim, Ieltsin. Borís Nikolàievitx Ieltsin, president de Rússia, la república més extensa de la Unió Soviètica. S'ha arribat a dir que a la Unió Soviètica la va enfonsar la pugna entre Ieltsin i Gorbatxov, que no es podien veure mútuament ni en pintura. Això és exagerat, és clar, però no és gens exagerat dir que Borís Ieltsin és potser un dels egòlatres alcohòlics més enormes que ha donat mai la Gran Mare Rússia en tota la seva història. A Ieltsin només l'importava Ieltsin (i el whisky més que el vodka, mira tu). Personatge mesquí, histriònic, venjatiu i pallasso, es va voler assegurar un lloc digne a la història a base de “surt tu, que m'hi poso jo”, i a fe que el 'lloc' el va obtenir, encara que 'digne' no seria el qualificatiu que millor el definiria.

Boris Nikolàievitx Ieltsin


¿I els Estats Units? Els Estats units estaven en època electoral. Al president, George Bush sènior, els esdeveniments soviètics de 1991 el van agafar amb el pas canviat i no sabia gairebé què fer, així que va adoptar d'entrada la sàvia postura de no mullar-se gaire. Al final no se'n va estar de cometre la indignitat miserable de pretendre que la desaparició de la Unió Soviètica i el consegüent final de la Guerra Freda havien estat el producte de la superioritat moral dels Estats Units. Va arribar a dir que “la Guerra Freda no s'ha acabat, l'hem guanyat” i que “els Estats Units han guanyat la Guerra Freda per la Gràcia de Déu” (cito textualment).

George Bush sènior


Doncs això. Ah, me n'oblidava, aquest llibre va dels darrers mesos de la Unió Soviètica i sí, és aprofitable; no gaire entretingut, una mica plasta, però aprofitable sens dubte; de veritat que s'aprenen coses.





divendres, 25 de desembre de 2015

LOS PECADOS DEL LOBO

Sèrie Monk nº 5

LOS PECADOS DEL LOBO
Títol original: The Sins of the Wolf
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1994

Començament de 1858. No hi ha res com la família unida. S'assassina a la iaia, es carrega el mort (la morta, en aquest cas) a la infermera, i si passa, passa. Però això sí, la família ha d'estar unida de veritat, si no l'invent no funciona.

I a més d'això ¿quines altres coses interessants ens ensenya la didàctica senyora Perry en aquest entretingut cinquè episodi de la sèrie Monk? Doncs per exemple, que això de que Escòcia (que és on passa l'acció del llibre) i Anglaterra són països diferents ja es tenia més que clar a mitjans del segle XIX, i que si la justícia anglesa tenia molt d'espectacle de circ, l'escocesa tampoc no es quedava curta en aquest sentit.

També és curiosa l'aproximació que la senyora Perry fa a la personalitat de Florence Nightingale. Després de llegir la intervenció que Miss Nightingale fa en el cas, hom arriba a dues conclusions si més no inquietants: una, que Miss Nightingale es creia que allò seu era producte d'una Crida Divina per via directa, sense intermediaris ni res; i una altra, que conviure amb Miss Nightingale, amb el caràcter que se li endevina, podia arribar a ser més heroic que el mateix fet de participar a la Guerra de Crimea.

Molt interessant, igualment, la pinzellada puntual que fa l'autora sobre els principis de l'aviació. Cert que l'invent de l'avió s'atribueix als germans Wright en base al primer vol mecànic fet l'any 1903, però també és cert que l'any 1804 un tal Sir George Cayley ja dissenyava planadors, i el primer planador tripulat sembla que va volar l'any 1853 fent una distància de 130 metres. La novel·la que s'està comentant aquí passa l'any 1858, cinc anys després d'això.

I com sempre, el missatge habitual, i no per això menys cert, de totes les novel·les de la senyora Perry: l'alta societat, sigui anglesa, escocesa o de qualsevol altra banda, és simplement repugnant.

Llibre aprofitable? No ho dubtin



dissabte, 14 de novembre de 2015

EL HOTEL NEW HAMPSHIRE

John Irving nº 5

Títol original: The Hotel New Hampshire
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1981

El senyor Irving va publicar aquest llibre, el seu cinquè, tres anys després d'haver publicat l'anterior, "The World Acording to Garp", comentat en aquest mateix blog. Si "The World Acording to Garp" impactava, “The Hotel New Hampshire” no es queda precisament curt.

Se'ns explica part de la història d'una família; molt peculiar la família, naturalment, com no podia ser d'una altra manera provenint de la imaginació del senyor Irving.

Hi ha un avi patern, un pare, una mare i cinc fills. John, el fill que està just al mig, és el narrador de la història. L'explica des de 1981 aproximadament, quan ell ja te gairebé quaranta anys. El periode que abasta és des del casament dels seus pares, més o menys, just als inicis de la segona guerra mundial, fins a la primera meitat dels anys seixanta, en que John ja té vint-i-pocs anys i la família ha canviat.

Perquè, efectivament, durant el llibre hi ha canvis a la família, com és natural, només que aquests canvis no son justament 'normalets', com si diguéssim. Un cop més John Irving rebenta el concepte de normalitat i fa de la diferència quelcom estimable i magnífic sense desposseir-la del seu vessant més dur i terrible. I novament el senyor Irving ens “ataca a traició” amb algun cop narratiu inesperat capaç de deixar fora de combat al lector menys sensible.

Com en els seus llibres anteriors, cada personatge és un univers sencer, irrepetible, inimitable, únic. M'ha tornat a passar que, com en els llibres precedents, no he pogut evitar que un dels personatges es convertís en el meu “preferit”... però seria completament inacapaç de prescindir de cap dels altres.

Ja sé que fins aquí no estic dient res de la trama i sembla que estigui parlant de coses etèries sense consistència ni definició clares, però és que així són les històries del senyor Irving: la trama no és el més important; ho és l'essència, ho són els sentiments, ho són les emocions, i això no es pot traslladar a una simple ressenya com aquesta perquè sentiments i emocions són el resultat de la relació única que s'estableix entre el llibre (aquest o qualsevol altre d'Irving) i el lector.

Llibre aprofitable? Sense cap mena de dubte.

Edició original de 1981

dissabte, 17 d’octubre de 2015

LA ANTITRANSICIÓN


Títol original: La Antitransición. La derecha neofranquista y el saqueo de España.
Autor: Ramón Cotarelo & José Manuel Roca
Editorial: Tirant Humanidades
Any primera edició: 2015

En aquest treball el senyor Cotarelo i el senyor Roca exposen el que des del seu punt de vista han estat els darrers quatre anys (2011-2015) de delinqüència governamental del Partido Popular, així com les seves conseqüències.

Abans de continuar vull recordar que aquest blog ni és ni ha tingut mai cap intenció de ser neutral ni objectiu. Excuso dir que els senyors Cotarelo i Roca tampoc han pretès mai presentar-se com a exemple de neutralitat i objectivitat. Tot i així, tant els senyors Cotarelo i Roca com -falsa modèstia apart- aquest blog, són i seran sempre infinitament més honestos que la repugnant i miserable colla de delinqüents que han estat saquejant tant moralment com econòmicament l'Estat Espanyol durant els darrers quatre anys. Així que ja ho saben, si busquen vostès entre aquestes línies una valoració embolcallada en la puresa virginal d'allò que se situa sempre per sobre del bé i del mal, perden el temps; no trobaran tal cosa. I és que vostès saben tan bé com jo que "tal cosa" no existeix, per molt que reputats col·lectius com per exemple Unió Democràtica de Catalunya o les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), s'entossudeixin en insistir que ells són els sagrats dipositaris de l'objectivitat ideològica virginal. Mentida podrida. I el pitjor és que s'ho creuen. Bé, Duran i Lleida no; ell ja sap que és el paradigma de l'engany i la falsedat.

Però no perdem el fil. La primera part del llibre està dedicada a explicar què s'entén per "nació", és a dir, que no hi ha cap acord universal sobre què vol dir "nació", cosa que és aprofitada per les dretes de tot arreu i de tota la vida per a apropiar-se del terme (de la mateixa manera que l'església catòlica s'ha apropiat amb total impunitat de la Mesquita de Córdoba per 60 € miserables euros) i embolcallar-s'hi per a saquejar tant com es pugui la suposada "nació", cosa que vol dir saquejar els suposats "nacionals"; ah, per descomptat que a les dretes de tot arreu i de tota la vida els importen un rave tant la "nació" com els "nacionals", per descomptat, ja que allò que els importa de veritat és el saqueig, que és per a elles l'autèntic concepte sagrat.

A continuació els autors ja concreten una mica més, i sense haver resolt l'enigma de què és una nació (tampoc resolen el de la Santíssima Trinitat) es pregunten: "Espanya o Espanyes?". Dit d'una altra manera: a la Península Ibèrica, tret de Portugal, Andorra i Gibraltar, a sobre de que mai s'ha tingut clar què és una "nació", tampoc s'ha sabut mai si d'aquesta estranya cosa n'hi havia una o més d'una; recordem que el que en un principi era "Carolus III Dei Gratia Hispaniarum Rex" -que traduït vol dir Carlos III Rei de les Espanyes per la Gràcia de Déu- en un moment donat va quedat reconvertit en "Francisco Franco Una, Grande y Libre Por la Gracia de Dios".


Carolus III, Hispaniarum Rex


El capítol tres va de com aquesta suposada nació, que ni tan sols sap si és una o més, cau en mans de l'església catòlica, ja en temps remots, i en ella (o elles) s'hi estableix una hierocràcia o "govern de la casta sacerdotal". La tal casta sacerdotal, també des dels primers moments, està íntimament lligada a la casta econòmico-política dominant (la que acabarà essent coneguda com "les dretes") i aquest bonic conjunt que formen és el que es coneix com a "nacionalcatolicisme". Heu de saber, nens i nenes de la sala, que el "nacionalcatolicisme" és anterior a Franco (no el va inventar ell, contràriament al que creu molta gent), i ha continuat existint fresc com una rosa per secula seculorum, amén. Com a exemple recent d'això tenim aquesta tendència obsessiva que té el ministre de l'Interior de la dreta cavernícola espanyola actual a condecorar a la Mare de Déu, o bé les invocacions de la ministra de Treball a la condecorada verge per a que li resolgui el problema de l'atur, o bé la ja anteriorment esmentada operació immobiliària de l'esglèsia catòlica apropiant-se amb tota tranquil·litat d'un enorme patrimoni universal per 60 € de no res.

I a partir d'aquí, en els tres capítols restants, se'ns explica com les dretes espanyoles de tota la vida s'han quedat immobilitzades en l'obscurantisme; el salvatgisme catòlic; la barroeria; la defensa sanguinària de la pròpia casta al preu que fos; l'extermini, si cal, dels nacionals (recordem que Franco va dir que salvaria Espanya afusellant, si calgués, la meitat dels espanyols); l'expoli de tot el que fos expoliable (amb l'expertíssim assessorament de l'església catòlica); i la corrupció de tot el que fos corruptible, que segons les pròpies dretes és, literalment, "tot".

El corol·lari de tot això, i del llibre, és que a Espanya (o les Espanyes) durant els darrers quatre anys (2011-2015) les esències de la delinqüència de la dreta nacionalcatòlica s'han concentrat com mai abans en el partit insultantment autoanomenat "Popular", i especialment en els personatges instal·lats en el seu govern "i barris perifèrics".

En definitiva, tot el que de bo va (hipotèticament) construir la Transició Democràtica de finals del segle XX, ha quedat arrasat i pulveritzat pels delinqüents que han ocupat el govern durant el periode 2011-2015. És el que es diu l'Antitransició, concepte que dóna títol al llibre.

Doncs això és el que trobaran vostès en aquest llibre, que sí, és aprofitable. Per cert, em temo que cas que els interessi llegir-lo hauran de recórrer a la versió digital perquè sembla ser que l'edició en paper és difícil d'aconseguir... com passava a Itàlia amb determinats llibres a l'època de Berlusconi.

I abans d'acabar, la pregunta: ¿com és que aquests delinqüents van obtenir en el seu dia majoria absoluta, si resulta que en una etapa anterior ja havia quedat al descobert quin era el seu "estil"? No res no començarà a canviar fins que no es trobi resposta a aquesta pregunta.

Paco Pantanos, Una Grande y Libre




EL CUC DE SEDA

Sèrie Cormoran Strike nº 2

Títol original: The Silkworm
Títol versió en castellà: El gusano de seda
Autor (alias): Robert Galbraith
Autor (nom real): J.K. Rowling
Editorial versió en català: Proa
Editorial versió en castellà: Salamandra
Any primera edició original: 2014
Any primera edició de les traduccions: 2015

És cert que les comparacions són odioses, i no només això, també són tramposes, però de tota manera no ho puc evitar: Robert Galbraith no és J.K. Rowling; probablement ni ho pretén, però sigui com sigui, no ho és.

Que la senyora Rowling era capaç d'escriure altres coses a més de les històries de Harry Potter va quedar més que demostrat amb "The casual vacancy" ("Una vacant imprevista"). "The casual vacancy" té autèntic nivell, igual que les inefables aventures del també inefable Harry. Però els casos de Cormoran Strike -en opinió personal meva i per tant subjectiva, és clar- no passen de ser un entreteniment per a l'hora del te i les pastetes.

En aquesta ocasió Cormoran (o Cameron, com s'entesten en dir-li tots aquells que no poden entendre que 'Cormoran' sigui un nom) ha de descobrir qui és responsable de l'assassinat d'un escriptor diem-ne "alternatiu". La trama passa bé, però ja està, sense més pretensions. Reconec que jo no seria capaç d'escriure una cosa així, però justament per això ja ni ho provo; la senyora Rowling, en canvi, es capaç de molt més.

Els que sí que són bastant més meritoris són els personatges. Cormoran Strike, el detectiu, i Robin, la secretària, generen simpatia. Són allò que se'n diu "entranyables" -expressió que odio mortalment-. Per cert que això de 'Cormoran i Robin' sona una mica a 'Batman i Robin' i no els diré jo que no hi hagi una certa relació, això sí, amb els 'Batman i Robin' de la irònica sèrie de televisió dels anys seixanta, no pas amb els de les versions en còmic anteriors o les versions cinematogràfiques posteriors.

Pel que fa als altres personatges, els del món editorial, suposo que la senyora Rowling haurà aclarit als seus propis editors que qualsevol semblança amb ells és pura coincidència, perquè la veritat és que semblen producte d'una contundent venjança de la bona senyora contra algú relacionat amb el món del llibre que li hagués fet alguna molt mala jugada. Són personatges que van des de la mesquinesa al patetisme, passant per la superficialitat personal més lamentable. Això sí, totes aquestes característiques estan molt ben reflectides en la novel·la.

Llibre aprofitable, doncs? Sí, perquè és entretingut. Però no és imprescindible.





dissabte, 5 de setembre de 2015

LA DESNACIONALIZACIÓN DE ESPAÑA

Títol original: La desnacionalización de España
Autor: Ramón Cotarelo
Editorial: Tirant lo Blanch
Any primera edició: 2015

Ramón Cotarelo és un senyor que va néixer a Madrid l'any 1943, i si no m'equivoco viu a Madrid. És catedràtic de Ciència Política i de l'Administració a la Universidad Nacional de Educación a Distancia.

És a dir, és un senyor que per orígens i entorn no és gens sospitós de ser un agent d'agitació i propaganda d'Esquerra Republicana de Catalunya, o de Convergència Democràtica de Catalunya, o dels Trabucaires del Solsonès o del Timbaler del Bruc. Ah, i tampoc és fervent devot de la Moreneta, bàsicament perquè la cosa religiosa, si més no la pautada i estructurada, no sembla que formi part del seu ADN. De fet el senyor Cotarelo es proclama a sí mateix "nacionalista espanyol", i no una mica, sino molt.

Pero resulta que les ments (?) benpensants (?) de l'entorn sociopolític immediat del senyor Cotarelo el veuen amb un cert recel; bé, més que amb "un cert" recel, el veuen amb un recel declarat. Per què? La veritat és que aquestes coses fan de mal dir. És clar que sempre es pot especular en un intent de trobar raons, malgrat que aquestes raons no acabin de ser mai gaire convincents. Especulem, doncs:

El senyor Cotarelo diu que malgrat ser ell mateix nacionalista espanyol, no té gaire clar què és això de la nació espanyola; i no s'atura aquí, sinó que afegeix que no creu que ningú ho tingui clar i, menys que ningú, els que constantment van disfressats de Don Pelayo (caricatura de) o Cid Campeador (també caricatura de) esbombant als quatre vents que la nació espanyola no només és una, grande y libre sinó que a més és divina. Tots aquests adjectius amb inicial majúscula, és clar (jo no poso les majúscules perquè tinc la disfressa de Don Pelayo a la tintoreria, ja em disculparan).

El senyor Cotarelo. Ja se'l veu que no és de l'Opus


El senyor Cotarelo també diu que, cas que es confirmés l'existència de la nació espanyola (per què no? tot és possible) ningú sabria dir tampoc quan va començar. El que sembla clar és que de manera similar al que passa amb l'assassinat de Kennedy, és a dir que qui segur que no el va assassinar va ser Lee Harvey Oswald, pel que fa a la nació espanyola el que se sap segur també és que no va començar amb els Reis Catòlics. Sobre Lee Harvey Oswald i els Reis Catòlics s'ha fet molta literatura, però a la que li passes per sobre una mica de rigor històric i sentit comú se'n va tota la literatura a fer punyetes. Això si no vas disfressat de Don Pelayo o Mío Cid, es clar, que són vestimentes a prova de tot, inclosos el rigor històric i el sentit comú.

També diu el senyor Cotarelo que des de temps immemorial la nació espanyola ha estat una hierocràcia. Reconec que he hagut d'anar al diccionari enciclopèdic per a esbrinar que carai és això de la "hierocràcia", i és que, tot s'ha de dir, l'estil literari del senyor Cotarelo tira un punt cap al segle XIX i en algun moment és una miqueeeta indigest, opinió personal sigui dita amb tot el respecte. Doncs bé, cito textualment:

"Hierocràcia [de hiero- i -cràcia]:
f POLÍT Doctrina política segons la qual el poder ha d'ésser detingut, institucionalment, per la casta sacerdotal".

Ah vaaale! Ara sí que ho entenc! Vostès també, oi? Doncs la veritat és que igual sí que el senyor Cotarelo té raó. En temps del senyor Cervantes, i fins i tot abans, això de la hierocràcia estava claríssim; però és que ara també! Recordem per exemple que fa pocs mesos el Ministre (o Monstre) de l'Interior del GSC (Govern de la Sagrada Constitució) va condecorar amb la medalla al mèrit policial ni més ni menys que a la Mare de Déu Maria Santíssima de l'Amor. I què me'n diuen de l'ex-Ministre (que no ex-Monstre) de Justícia, amb els seus devotíssims esforços per a aplicar la doctrina més ortodoxa de l'Esgèsia Catòlica -única, vertadera i medieval- sobre l'avortament a tothom, sigui o no catòlic únic, vertader i medieval? O del fet que en un Estat declarat laic segons la SC (Sagrada Constitució), se subvencioni l'Esglesia Catòlica -i cap altra- per via de l'IRPF? O que tal confessió no pagui impostos per les seves propietats immobiliàries i altres coses? O que en aquest mateix Estat laic el president (socialista) del Congrés dels Diputats pretengués penjar a l'edifici del Parlament una placa en honor de Sor María Maravillas? O que l'esmentada església única, vertadera i medieval, registri al seu nom propietats que no son seves però que sembla que no tenen propietari clar, com la Mesquita de Còrdoba per 30 miserables euros, i aquí no passa res?

En base a tot això el senyor Cotarelo també diu que la forma de govern imperant a Espanya abans, durant i després del franquisme, fins els nostres dies, és el nacionalcatolicisme. Per cert: segur que s'ha acabat el franquisme?

A tot això hi hauriem d'afegir el fet que el senyor Cotarelo, després de declarar-se nacionalista espanyol convençut i deixar clar que no li agrada gens la idea de la independència de Catalunya, declara que encara li agrada menys que es trepitgi el dret dels ciutadans a decidir el seu propi destí polític i obrar en conseqüència.

Ah, i també acusa d'hipòcrites rematats a aquells que abominen dels "nacionalismes" i diuen que ells no són ni seran mai nacionalistes... quan resulta que de fet són ultranacionalistes espanyols i en realitat el que no admeten és que hi hagi altres nacionalismes que no siguin el seu. Els que van disfressats de Don Pelayo i de Mío Cid, vaja... ara que, en realitat, ara que ho penso, jo diria que ni Don Pelayo ni el Mío Cid eren nacionalistes ni sabien que volia dir això.

En fi, que probablement serà per alguna d'aquestes coses, o totes, que unes quantes d'aquestes ments (?) benpensants (?) de l'entorn sociopolític immediat del senyor Cotarelo el veuen amb un cert recel. O amb un recel declarat. Vagi vostè a saber.

Jo, el que sí sé, és que no està de més llegir el llibre del senyor Cotarelo perquè la veritat és que cada cop és més difícil trobar algú que defensi els propis punts de vista des de la diferència amb l'interlocutor (o lector), amb arguments i no pas arengues, i sempre des del respecte cap a l'altre. Potser els personatges d'ideologia (?) o maneres més trogloditaes trobaran que amb ells el senyor Cotarelo no és tan respectuós, i segurament tindran raó, però és que una cosa és ser respectuós i una altra molt diferent és ser tontet.


Post Scriptum:
Aquesta és l'adreça del blog del senyor Cotarelo. Vostès mateixos:



*********************

RAMÓN COTARELO: CARTA A FELIPE VI



diumenge, 23 d’agost de 2015

MEDIANOCHE EN MARBLE ARCH

Sèrie Pitt nº 28

Títol original: Midnight at Marble Arch
Autor: Anne Perry
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2013
Any primera edició Ediciones B: 2015

Londres, encara a 1896, com en el cas anterior de Thomas Pitt. A manera de simple curiositat apunto que la filla de Pitt, Jemima, ja té catorze anys, i el fill, Daniel, en té onze; pel que fa a l'esposa, Charlotte, sembla que en té quaranta, i dic que 'sembla' perquè amb les dones victorianes, i més si són de casa bona, no se sap mai. Pel que fa a l'edat de Pitt no hi ha pistes fiables, així que li suposarem entre quaranta-un i quaranta-cinc anys, que ve a ser una diferència d'edat acceptable entre una dona de bona família i un home d'orígens més aviat vulgars i de baixa estofa, com és el cas de Pitt.


En aquesta novel·la descobirm que
aquesta és la publicació (real) preferida
del fill de Thomas i Charlotte Pitt


Aquest cop la senyora Perry ens ofereix tres coses al preu d'una: una novel·la, amb els corresponents cadàvers graciosament escampats aquí i allà fent les delícies de grans i petits; un tractat d'antropologia victoriana francament interessant sobre la situació de la dona, més concretament de la dona violada; i una aproximació històrica a un episodi concret de l'irrepetible i sempre impresentable colonialisme britànic. Que consti que penso que els altres colonialismes també són impresentables, no creguin ara que en aquesta matèria tinc manies específiques.

Pel que fa a la novel·la només diré que, com sol ser habitual, és prou entretinguda, i les últimes pàgines es podrien qualificar fins i tot d'interessants, d'aquella mena de manera que se't fa un pèl difícil deixar el llibre encara que t'hagis d'ocupar necessàriament d'una altra cosa; és a dir, que per aquí, bé; i naturalment no em dedicaré a explicar-los la història, només faltaria.

En referència a allò del tractat antropològic sobre la dona victoriana violada, és de justícia dir que aquest llibre és inestimablement il·lustratiu i didàctic. Com a divulgadora de les característiques socials i morals de l'època victoriana la senyora Perry no té preu. No és la primera vegada que la senyora Perry aborda el tema, però la present aproximació complementa perfectament les anteriors.

Queda clar un cop més que la dona victoriana de classe benestant en realitat no pintava res de res, per molt que ocasionalment semblés que sí. L'única dona victoriana que sí que pintava alguna cosa era la pròpia reina Victòria, és clar, i pel que fa a les dones 'no benestants' el possible dubte ni es planteja: no pintaven res 'per imperatiu genètic', així que el fet que puguessin ésser violades tenia la mateixa trascendència que si durant la setmana plovia més o menys. Més bent dit: tenia menys trascendència que això.

Pel que fa a les dones de casa bona (senyores, noies, nenes, però no personal de servei, no ens equivoquéssim), cas que fossin violades el que calia fer, abans que res... era ocultar-ho (si la víctima pertanyia al personal del servei se la despatxava sense referències i avall; no calia complicar-se més la vida) Per damunt de tot estava l'honor de la família, i en segona instància, molt en segona instància, el de la pròpia víctima, de qui sempre es podia dir, i sembla que en la immensa majoria dels casos així es feia, que havia propiciat la situació i el pressumpte violador en realitat havia tingut la debilitat de cedir als instins naturals propis de tot home. No m'ho invento; és més, actualment encara hi ha personatges que pensen així, i el que és pitjor, entre aquests personatges, en ple segle XXI, hi ha fins i tot jutges, que potencialment es poden ocupar de casos de violació. I tornant a l'època victoriana, també és bo saber que la importància de salvaguardar l'honor de la família era tal que naturalment no es feia cap denúncia a la policía perquè inevitablement la situació es podria acabar fent pública i derivar en escàndol; però tampoc es feia intervenir el metge pels mateixos motius, així que si la víctima ("incitadora", segons alguns) moria, mala sort, però abans morta que deshonrada ella i família, no necessàriament en aquest ordre. Què? Els ha agardat? Doncs d'això va el tractat antropològic d'aquest llibre.

I ara, finalment, la referència històrica. L'any 1895 Cecil Rhodes, un dels empresaris i colonitzadors britànics més depredadors que hi ha hagut mai, va planejar una invasió al Transvaal, actual República Sudafricana, aleshores en mans dels boers holandesos. L'objectiu era provocar un aixecament dels treballadors britànics del Transvaal i fer-se amb el control de la colònia. Els motius eren econòmics naturalment; no oblidem que Cecil Rodhes és l'autor de la sublime frase "la filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent és una oferta millor".


El poc honorable depredador Cecil Rhodes


Cecil Rhodes era extremadament ambiciós i d'idiota no en tenia un pèl. No seria ell qui envaís personalment el Transvaal, és clar. Per a tan noble causa va delegar en un tal Leander Starr Jameson, que aquest sí que era una mica tontet.


El "precipitat" Jameson
 

El cas és que Jameson va iniciar la invasió quan estratègicament no tocava i havent provocat l'alarma del Ministre de les Colònies de Sa Majestat, Joseph Chamberlain, que encara que això d'envair el Transvaal ja li semblava bé, tal com estava plantejat ja ho veia ell que acabaria en fiasco, i ell mateix i el Primer Ministre, Lord Salisbury ("Mare de Déu quan ho sàpiga!") en podrien sortir ben escaldats. Així que sembla que va ser el propi Chamberlain qui va moure els fils per a evitar que el tal Jameson obtingués el suport imprescindible dels treballadors britànics del Transvaal per als seus plans d'enderrocar el govern de la colònia. Resultat: la invasió va ser, efectivament, un fiasco de proporcions majúscules.


Joseph Chamberlain, atribulat Ministre de les Colònies


Lord Salisbury, Primer Ministre
(Mare de Déu, quan ho sàpiga!)

Conseqüències: els boers es van emprenyar moltíssim (normal); la Gran Bretanya, via la British South Africa Company, en la que Cecil Rhodes hi estava involucrat, és clar, va haver de pagar fortes indemnitzacions al Transvaal; personatges acabalats de Londres que posseïen inversions a la British South Africa Company o empreses associades es van veure fortament perjudicats; Jameson va ser jutjat a Londres i mentre els polítics i financers li maleïen els ossos, el públic en general tendia a considerar-lo un heroi perquè "havia arriscat la seva vida a major glòria de l'Imperi Britànic"; ah, i una altra bonica conseqüència va ser que aquesta potinera incursió va posar les bases de la que tres anys després seria la Segona Guerra Boer (a partir d'aquí consultin vostès mateixos la Wikipèdia, si us plau).

Ja veuen doncs, tenim entre mans un llibre molt completet que no només entreté sinó que és la mar d'educatiu. Pot un llibre ser més aprofitable? A que no.




dimecres, 12 d’agost de 2015

EL IMPOSTOR

Títol original: El impostor
Autor: Javier Cercas
Editorial: Random House
Any primera edició: 2014

D'una banda aquesta és la història d'un mentider real que va pretendre convertir en realitat un munt enorme de falsedats i que geirebé ho aconsegueix.

També prova de ser la història de tots aquells que van permetre que les fenomenals mentides de l'impostor prosperessin i es mantinguessin perquè de fet les necessitaven per a seguir endavant ells mateixos; després, quan les gran mentides es van destapar, tots els "mantenidors" van abjurar de l'impostor, naturalment.

També és la història del propi llibre i de l'autor davant de la seva obra. De fet es pot llegir com un assaig de 427 pagines sobre els problemes ètics del senyor Cercas a l'hora d'escriure una no ficció titulada "El impostor" on la ficció ja la posa el propi mentider de tal manera que és impossible superar-lo en tal empresa.

Javier Cercas, autor i personatge


I també és la història de moltes altres coses, entre les quals la pròpia postura de cada lector en particular front al personatge (real) de l'impostor i l'ètica, o manca d'ètica, de les seves impostures. Vargas Llosa, per exemple, ha dit d'ell que és un monstre, encara que un monstre genial. Ja se sap que Vargas Llosa no és un senyor amb qui sigui gaire convenient compartir determinades opinions, independentment de si a un li agrada o no la seva producció literària, però em temo que aquest cop no va gaire desencaminat.

Enric Marco, personatge i autor


Enric Marco, l'impostor, va néixer el 12 d'abril de 1921, però ell va mantenir durant dècades la fal·làcia de que va néixer el 14 d'abril, "just deu anys abans de la proclamació de la Segona República". La primera mentida ja es refereix, doncs, a la data del propi naixement, perquè un 14 d'abril en tant que commemoració d'una República que va posar fi a una monarquia corrupta és molt més "comercial" que un més discret 12 d'abril. És clar que un 14 d'abril, però de nou anys abans que naixés Enric Marco, també va passar un fet remarcable: es va enfonsar el Titànic, però d'això no consta que Marco n'hagi fet mai cap esment.

Marco va estar a la Guerra Civil, sí, però perquè el van enxampar per a anar-hi, no per cap ànsia revolucionària. Quan va acabar la Guerra Civil va viure una certa situació de clandestinitat, sí, però no per ser activista antifranquista com menteix ell, sinó per a evitar que el tornessin a enxampar per a fer el servei miltar franquista. Durant la Segona Guerra Mundial va estar a Alemanya, sí, però no com a activista antinazi sinó com a treballador voluntari en virtut d'un conveni entre els governs de Hitler i Franco, cosa de la que Marco es va aprofitar per a seguir fugint del servei militar franquista. I finalment va estar empresonat a Alemanya durant un temps, sí, però per una causa judicial ordinària i no pas per haver conspirat contra el Tercer Reich.

I on no va estar mai, però mai, va ser en el camp de concentració de Flossenbürg. Ni en aquest ni en cap altre. Sí que hi va anar amb molta posterioritat, i hi va aconseguir una fotocòpia d'una pàgina del llibre de registre que després va manipular convenientment per a "demostrar" que hi havia estat internat, cosa que el va ajudar a arribar a ser president de l'Amical Mauthausen, una associació d'antics deportats espanyols.

Ah, i al començament del postfranquisme també va ser capaç de prendre el pèl d'una manera insuperable a la CNT: sense haver estat mai anarquista ni haver-se dedicat mai de la vida al sindicalisme de cap color va aconseguir que la CNT, sindicat anarquista més que històric, es cregués les seves troles fins al punt de fer-lo el seu Secretari General, primer a Catalunya i després a l'estat espanyol.

En fi, hi ha més coses és clar, però no es tracta de reproduir aquí tot el llibre. És comprensible que el senyor Cercas esperimentés problemes ètics a l'hora de decidir si escrivia aquest llibre o no; de fet, el senyor Cercas era el dipositari de tots els dubtes ètics que comporta la narració de la trajectòria d'Enric Marco. Pel que sembla, Enric Marco no en va tenir mai de problemes ètics amb la seva trajectòria; i ara, als seus noranta-quatre anys segueix sense tenir-ne.

Llibre sens dubte aprofitable, encara que probablement el senyor Marco no estaria d'acord amb aquesta qualificació per bé que ha admès que l'autor no ha mentit en cap moment ...i no oblidem que el senyor Marco és expert en mentides. 

*******************

ENTREVISTA A JAVIER CERCAS A TV3



*******************

ENTREVISTA A ENRIC MARCO A CATALUNYA RÀDIO





dimarts, 28 de juliol de 2015

LA VENUS DE COBRE

Sèrie Falco nº 3

Títol original: Venus in copper
Autor: Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1991

Abans d'entrar en matèria sobre aquesta novel·la em cal recordar, encara que només sigui molt per sobre, quelcom a què ja he fet referència en ressenyes d'anteriors episodis de la sèrie Falco: l'única relació entre el rigor històric i la senyora Davis és que la senyora Davis és l'assassina i el rigor històric és la víctima. Per a més detalls, vegin les referències dels llibres anteriors. Gràcies.

He de reconèixer que la meva aproximació a la tercera novel·la de la sèrie Falco ha estat francament inesperada, oi més tenint en compte que després de llegir el segon episodi vaig arribar a la conclusió que no calia córrer per a llegir-ne cap més. Bé, de fet es veritat que no he corregut gaire: el llibre anterior el vaig llegir a desembre de 2013. Per què he fet una altra incursió en la vida de Marcus Didius Falco, doncs? Fàcil: em vaig sorprendre a mi mateix en un d'aquells moments en que hom és conscient que no està per a res que faci pensar ni poc ni gens i que el que necessita de veritat és una cosa ben simple, que no plantegi cap problema i que al mateix temps distregui, tot això sense arribar a tenir la sensació de que el que estàs llegint no és redueix a una simple presa de pèl. Si hom es pren els llibres de la senyora Davis com una mera paròdia d'alguna cosa i descarta completament l'absurda idea de que la senyora Davis fa novel·la històrica, la sèrie Falco és ideal per a moments en els que el que es necessita és pura intrascendència. I a més, si pots comprar el llibre de manera instantània en format e-book per a desconnectar de tot immediatament, que és el que jo vaig fer, aleshores és que ja no es pot demanar més.

En aquest tercer episodi l'amic Falco es troba embolicat en foscos afers immobiliaris; dit d'una altra manera, a la Roma de l'emperador Vespasià ja existia Nunyus et Navarrus i sembla que aleshores, igual que ara, la pretensió d'eliminar especuladors i corruptes només era això, una pretensió sense possibilitats d'èxit.

Pel que fa al personatge, deu ser allò que el contacte repetit crea odis i afectes però la veritat és que Falco em comença a caure bé. Pobre home, viu envoltat de perills: els seus clients, que no són precisament exemples d'honestedat, són un perill; l'emperador Vespasià, amb els seus encarrecs ocasionals un pèl sortits de mare, és un perill; al propietari del pis on viu Falco (perquè a l'any 71 d.c. Falco viu en un pis) val més no trobar-se'l casualment pel carrer; la tintorera (la senyora de la tintoreria, no la bèstia marina) que viu als baixos de la finca de Falco sol ser una mica massa contundent; la mare de Falco és una d'aquelles mares que hom ha d'acabar acceptant que no se la treurà de sobre mai; la nòvia de Falco, quan treu a passejar una estoneta el seu caràcter, pot arribar a provocar certa alarma...


Bloc de pisos a la Roma Imperial.
Resulta que sí, que n'hi havia

 Pel que fa a Falco, de fet és un bon tipus. S'autoconsidera bo en el seu treball de detectiu privat, i la veritat és que no ho fa malament. Es conscient de les seves limitacions, i sense pretendre ser més que ningú, no permet que se'l trepitgi... a menys que el "trepitjador" sigui insalvablement més fort que ell, és clar, i tot i així ja sap trobar la via de posar a l'abusador en el seu lloc, encara que no sigui de manera immediata. Falco és dels que sap que moltes vegades la venjança és un plat que s'ha de servir fred. I a la intimitat, deixem-nos estar, Falco és un bonàs encara que potser a ell no li agradaria admetre-ho obertament.

I ara, la pregunta habitual: llibre aprofitable? Doncs ja he opinat al començament: la sèrie Falco és ideal per a moments en els que el que es necessita és pura intrascendència.

Ah, i no oblidin que no s'ha de caure mai en l'absurd de pensar que la senyora Davis fa novel·la històrica. Passin-ho bé.




dissabte, 25 de juliol de 2015

HOUSE OF CARDS

Sèrie House of Cards nº 1

Títol original: House of Cards
Autor: Michael Dobbs
Editorial: Alba
Any primera edició: 1989
Any edició revisada: 2014
Any primera edició per Alba: 2014

Segons explica ell mateix, l'any 1987 el senyor Michael Dobbs era cap de gabinet de la senyora Thatcher (sí, ella). En plena tercera campanya electoral seva, la senyora Thatcher estava especialment insuportable (quan no hi havia eleccions només solia estar horrorosament inaguantable) i manifestava sovintejats accessos de mala llet indiscriminada; un d'aquests accessos va fer blanc en el seu cap de gabinet, el senyor Dobbs, a qui per la simple raó de que passava per allà li van caure al damunt totes les bronques que guardava acumulades la cap de govern des de primera hora del matí (la que s'havia d'haver endut el senyor Thatcher, ves a saber per què; la del lleter; la del majordom que li va servir massa tèbies les torradetes de l'esmorzar; la del poble britànic amb aquesta mania de fer eleccions periòdicament, recordant-li allò de "polvus eris et polvus reverteris", però en anglès, és clar; la de l'oposició parlamentària que es negava a votar favorablement un augment de la seva assignació per a laca per al cabell (al·legant que Winston Churchill mai de la vida havia demanat tal cosa...)


La senyora Thatcher, primera importadora de laca de la Gran Bretanya


Total, que el senyor Dobbs, que ja començava a estar fins el monyo de la senyora Thatcher, després de polir-se tres ampolles de vi (ho diu ell, no jo) ja havia creat l'embrió d'una novel·la en la que el personatge principal tenia com a objectiu carregar-se al Primer Ministre, i si podia ser amb humiliació i traïdoria, millor. Aquest personatge es diria Francis Urquhart; les seves inicials, per tant, serien F U, que en anglès signifiquen "fuck you", és a dir "que et donin pel sac". Tampoc no és casualitat, i tampoc no ho dic jo: el senyor Dobbs li estava dient "que et donin pel sac" a la senyora Thatcher, cosa que en definitiva també vam fer uns quants milers de milions de persones més d'aquest planeta, entre les que humilment em compto, però sense tanta literatura.


L'actor Ian Richardson com a Francis Urquhart

La novel·la se situa temporalment un cop desapareguda d'escena la senyora Thatcher. El Primer Ministre que hi apareix, per tant, és el seu successor, i aquest és el blanc de les sofisticades salvatjades de Francis Urquhart. A la realitat el successor de la senyora Thatcher (PM de 1979 a 1990) va ser John Major (PM de 1990 a 1997), però a la novel·la, el successor de Thatcher -que malgrat que per poc era encara Primera Ministra quan es va publicar el llibre- es diu Henry Collingridge i no té res a veure amb el senyor Major, que ni tan sols s'havia estrenat encara en el càrrec.

El que desitjava el senyor Dobbs era carregar-se -imaginàriament, és clar- a la Primera Ministra d'una manera més aviat tirant a perversa i maligna, però això no vol dir que hagués de cometre la imprudència d'utilitzar-la directament com a personatge amb nom i cognom. Per molt encès que hom estigui no s'ha de perdre mai el senderi.


Lord Michael Dobbs


D'altra banda resulta que el Primer Ministre imaginari que s'inventa el senyor Dobbs no és tampoc cap monstre, fins i tot es podria dir que és una bona persona; per tant és impossible que la senyora Thatcher pugués denunciar mai davant un tribunal que Henry Collingridge era una representació seva, perquè ella sí que era un monstre i no era bona ni era persona.

I per descomptat, qui també és un monstre és Francis Urquhart, qui a més broda elegantíssimes frases per a la història com per exemple aquesta: "Qualsevol grau de crueltat és imperdonable. Per això no té cap sentit ser cruel a mitges". O aquesta altra: "Jesús ens va dir que perdonéssim als nostres enemics, i ¿qui sóc jo per a dur la contrària al Totpoderós? Però en la seva infinita saviesa no va fer ni mig maleït comentari sobre perdonar als nostres amics i encara menys a les nostres famílies". No és encantador?

La novel·la del senyor Dobbs no fa concessions a l'avorriment; tots i cadascun dels personatges estan més que ben trobats; la trama es posa interessant des del primer moment; els paràgrafs introductoris de cada capítol, en els que Francis Urquhart es dirigeix directament al lector, són d'un cinisme demolidor i per això mateix són impagables; i el que fa més por és que tot plegat està basat en l'experiència real del autor, és a dir, de l'ex-cap de gabinet de la Primera Ministra del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

Llibre aprofitable? No ho dubtin ni un instant. Ah, i una altra cosa: recomanaria que no es perdessin la sèrie que va fer la BBC l'any 1990 sobre aquest llibre; és una molt bona adaptació i una de les millors sèries britàniques de la dècada dels 90. Pel que fa a la sèrie nordamericana... si us plau, no és moment de parlar de vulgaritats.

*******************

Introducció del primer episodi de la sèrie de la BBC, on Francis Urquhart, mirant "tendrament" un retrat de la senyora Thatcher, comença dient: "Res no dura per sempre"




*******************

 
Capsa dels DVD de la sèrie britànica

divendres, 17 de juliol de 2015

LLIBRE ACTUALITZAT: "IRLANDA DEL NORTE"

Coberta original
 
Molt amablement el senyor Luis Antonio Sierra ha comunicat a aquest blog que el seu llibre "Irlanda del Norte", ressenyat aquí, s'ha actualitzat i editat en format digital. Bones idees totes dues. Aquí tenen l'enllaç de l'edició digital per si n'estan interessats.

Coberta actualitzada