TRES ENIGMAS PARA LA ORGANIZACIÓN

Títol original: Tres enigmas para la organización
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
Any primera edició: 2024

Aquest cop Eduardo Mendoza ens introdueix en un pis del Carrer València on hi ha la seu d'una mena d'apèndix dels serveis secrets espanyols que té com a missió assistir a les "fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado" per tal d'ajudar-los en les seves investigacions, siguin de la mena que sigui.

El propòsit és molt noble; llàstima que ni la Policía Nacional, ni la Guardia Civil, ni el propi CNI i ni tan sols el Cos de Mossos d'Esquadra tinguin cap interès en ser assistits per aquest sofert grup de funcionaris de l'Estat (concretament nou funcionaris) que en realitat no saben a què dedicar-se encara que regularment cobrin una nòmina d'algun ministeri, ves a saber quin.

D'ells (i amb ells) només sabem que es diuen La Organización, entitat que va ser creada durant el franquisme i que un cop el règim va "transicionar" cap a una altra cosa (encara no està clar quina), va seguir existint perquè a ningú se li va acudir extingir-la. També sabem que la seu de La Organización, com he dit al començament, es troba al carrer València, però -no s'ho prenguin com un spoiler- no he estat capaç de situar, després de llegir atentament tot el llibre, si és València entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya o València entre Passeig de Gràcia i Pau Claris. Diria que és la segona opció, però no hi posaria la mà al foc.

El cas és que, inesperadament, tres fets arriben a coneixement del "jefe" de La Organización. Dic "inesperadament" perquè ningú no espera que arribi mai res a coneixement de ningú de La Organización, "jefe" inclòs. Els tres fets són, no necessàriament per aquest ordre ni cap altre: l'aparició d'un cadàver en una habitació d'un hotel (més aviat tirant a pensió) de la Rambla; la desaparició d'un britànic benestant; i que ja fa temps que les llaunes de Conservas Fernández no augmenten de preu a diferència de les llaunes de les altres empreses conserveres.

Estaran aquests esgarrifosos casos relacionats entre ells? El cadàver de l'hotel és el del britànic desaparegut? Alguna llauna de Conservas Fernández estava en mal estat i d'aquí la luctuosa defunció del desconegut de l'hotel? Ein?

Doncs tot això és el que hauran d'esbrinar els voluntariosos agents de La Organización abans de la pàgina 408 del llibre (més que res perquè el llibre s'acaba a la pàgina 407).

És un llibre entretingut de llegir, d'aquells que van bé per a desconnectar de la realitat durant una estona. A més està escrit en un curiosíssim dialecte del castellà. Vostès saben que el castellà, com tots els idiomes, té moltes variants dialectals. Doncs bé, aquest llibre està escrit en castellà "atestat de la Guardia Civil", més concretament de la Guardia Civil pròpia d'una pel·lícula de Mariano Ozores. Tot el llibre està escrit així. Les 407 pàgines.

I bé, doncs, no crec que calgui afegir cap altre comentari sobre aquesta obra mendoziana total, tret de confirmar que sí, que és un llibre aprofitable com ho són totes les altres obres del mateix autor. I fins a una altra.

 

El senyor Eduardo Mendoza

 

 **********

Post Scriptum:

A diferència del castellà, el català és un dels poquíssims idiomes que va molt escàs de variants dialectals. Bàsicament només en té dues: el català oriental i el català occidental.

El valencià, el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc, el formenterí, l'alguerès i segurament l'andorrà, per exemple, són tots idiomes completament diferents, i això ho hem sabut gràcies a doctes lingüistes que en el seu currículum comparteixen, tots ells, característiques importantíssimes com són el no tenir cap relació amb la filologia (cap filologia de cap idioma) i ser tots afins a formacions polítiques amb certes debilitats per les aus carronyaires. Un d'ells fins i tot és torero, que actualment, a 2024, és un dels mèrits que més puntua per a ser ser nomenat conseller de cultura del govern valencià.

M. EL HIJO DEL SIGLO

Títol original: M. il figlio del secolo
Autor: Antonio Scurati
Editorial versió en castellà: Alfaguara
Any primera edició original: 2018
Any primera edició per Alfaguara: 2020

"M" és Mussolini, i aquest llibre és molt peculiar.

Jo havia llegit la crítica d'un altre llibre que em va cridar l'atenció (la crítica, no el llibre). Tot seguit vaig descobrir que el llibre objecte d'aquella crítica formava part d'una tetralogia i no n'era pas el primer. Així que vaig buscar quin era el primer i va resultar que era "M. el hijo del siglo".

Com que a mi no m'agrada arribar a les pel·lícules ni a les tetralogies quan ja fa estona que han passat els títols de crèdit inicials, vaig decidir aparcar el llibre criticat -que per cert, en versió original es diu "M. l'uomo della provvidenza"- i començar pel "fill del segle".

La veritat és que quan vaig obrir la tapa del llibre -és un dir, l'he llegit en versió electrònica- no tenia ni la més remota idea de què em trobaria. Un cop passades les primeres pàgines ja tenia clar que aquell llibre era molt desagradable, i vaig pensar en deixa-lo córrer.

"Demà en llegeixo un tros més i si no m'agrada el penjo". Però no el vaig poder penjar. Seguia essent igual de desagradable però no me'n podia desfer. Allò era molt frustrant, francament. A més, no tenia gens clar quina mena de cosa estava llegint. Era un assaig? No. Era una novel·la? No. Que coi era allò?

Qui en busqui informació a Internet, la primera diem-ne definició que trobarà és que "és una novel·la històrica del 2018 d'Antonio Scurati". Algú es va inventar això en algun moment i després tothom s'hi va enganxar. Doncs ja em perdonaran l'atreviment, però no, tampoc veig que sigui una novel·la històrica.

"El Fill del Segle" tracta del sorgiment del feixisme, des d'unes primeres manifestacions l'any 1919, acabada la Primera Guerra Mundial, fins la consolidació de Mussolini en el poder l'any 1924.

Té totes les característiques d'un assaig històric: explica les particularitats d'un fenomen que va marcar gairebé tot el segle XX i que actualment, per a horror d'uns quants entre els qui em compto, està ressorgint; està basat en documentació real i, pel que sóc capaç de veure, prou rigorosa; aporta exemples textuals d'aquesta documentació real; totes les persones citades van existir i les referències biogràfiques que en fa l'autor són estrictament autèntiques...

D'altra banda també presenta característiques pròpies de la novel·la: hi ha un "fil argumental"; hi ha descripcions que poden arribar a ser contundents; hi ha escenes dramatitzades que converteixen les "persones" històriques en "personatges" però sense arribar a suplantar la realitat per la fantasia...

Així doncs, jo descriuria aquest llibre com un "assaig dramatitzat" o "un assaig novel·lat". I el què me l'ha arribat a fer profundament desagradable en el moment de començar-lo és, paradoxalment, que està molt ben escrit.

 

Antonio Scurati

 És com si hom estigués vivint aquells moments fosquíssims entre 1919 i 1924, de la mateixa manera que ara estem vivint una actualitat terrorífica seguint-la per via dels diaris, la ràdio, la televisió i Internet. La sensació d'estar vivint 'dia a dia' el sorgiment del feixisme sabent que no hi ha res que ho deturi, es fa angoixant; igual que ara mateix es fa molt angoixant llegir, escoltar o veure cada dia les notícies que parlen de què està passant a l'est d'Europa, o a l'Orient Mitjà, o als Estats Units amb unes eleccions presidencials terrorífiques, o de com està creixent l'extrema dreta de manera generalitzada (l'extrema dreta té molts votants, com els va tenir Mussolini i com els va tenir Hitler, i no oblidem que en els seus respectius països se'ls creien, com ara es creuen a Putin a Rússia o a Trump als Estats Units)

Recomano especialment que durant la lectura d'aquest llibre es tingui a mà un telèfon mòbil o una tablet o qualsevol andròmina semblant que permeti consultar imatges reals de tots els personatges històrics que hi apareixen. Això ho fa tot plegat una mica més terrorífic però també bastant més interessant. En casos com aquests, el fet que la fotografia ja estigués inventada fa cent anys és una benedicció impagable.

Aquesta obra del sr Scurati té moltes virtuts, entre elles, per exemple, la d'ajudar al lector a anar més enllà del tòpic aquell segons el qual la Marxa sobre Roma va ser la gran maniobra del feixisme per a fer-se amb el poder a Itàlia; de fet, la Marxa sobre Roma (que va anar precedida d'una immensa onada de terror feixista) va ser una més d'una gran llista de "marxes" prèvies sobre altres ciutats i pobles, totes violentes i generalment millor organitzades.

El llibre també ajuda al lector a veure que Mussolini no es va inventar l'essència del feixisme. Se li havia avançat Gabrielle D'Annunzio, un personatge que estava com una regadora, amb uns principis morals força "flexibles", i que va arribar a ser conegut com el gran poeta d'Itàlia. Pobra poesia i pobra Itàlia. Per cert, que D'Annunzio ja volia marxar sobre Roma l'any 1920, dos anys abans que ho acabessin fent els adeptes de Mussolini.

I en el llibre també es poden trobar coses que ara mateix, per desgràcia, ens resulten molt familiars, com l'habilitat dels feixistes per a manipular amb èxit les pors dels ciutadans (que van "picar", igual que ho estan fent ara en molts llocs); o l'abús indecent de les maneres populistes en la comunicació; o el missatge de que cal retornar al que "és natural", és a dir, la dreta ideològica i política (actualment aquest missatge està impregnant diversos segments socials); o la qualificació que els caps feixistes fan d'ells mateixos proclamant-se revolucionaris outsiders contra la "classe política corrupta" (Mussolini ho va fer fa cent anys igual que ara ho fa Trump, sense anar més lluny).

Els feixistes van guanyar les eleccions de l'any 1924 per àmplia majoria. Ara, exactament cent anys després, s'està repetint la jugada a molts llocs, i si surt bé és perquè els voten. No se si cal que digui res més.

Ah sí, que aquest és un llibre aprofitable, però s'ha de tenir estómac per a arribar fins el final.

 

Coberta de l'edició original

 

 

 

L'AVINGUDA DELS MISTERIS

 

John Irving nº 18

Títol original: Avenue of Mysteries
Títol en castellà: Avenida de los misterios
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2015
Any primera edició per Edicions 62: 2016
Any primera edició per Tusquets: 2016

Fa onze anys, l'any 2013, vaig llegir "Personas como yo" (In one person), el llibre nº 17 de John Irving. Em va deixar tan impactat que vaig decidir llegir tot el que hagués escrit aquest senyor de qui, fins a aquell moment, jo no n'havia sentit a parlar.

Avui, onze anys després, ja m'he llegit els setze llibres anteriors a "In one person" i aquest, "L'Avinguda dels Misteris", que és el 18 i el penúltim. L'últim (fins ara), "L'últim telecadira" (The last chairlift), ha sortit fa poc i el tinc en espera.

Bé, quan hom s'ha submergit en la pràctica totalitat de l'obra d'Irving, ja té prou elements com per a estar familiaritzat amb la seva increïble capacitat de meravellar, emocionar i sorprendre. Però això no vol dir en absolut que hom estigui vacunat per a aconseguir mantenir-se emocionalment indemne en arribar al final de l'ultim full de qualsevol dels seus llibres, inclòs aquest.

Potser a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha grans cops d'efecte comparables als que hom pot trobar, gairebé sempre a traïció, en llibres anteriors, com a "A prayer for Owen Meany" ("Oración por Owen") del que per cert encara no m'he recuperat malgrat que ja fa cinc anys que el vaig llegir. No, a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha cops d'aquesta mena però igualment pots quedar-te estabornit.

El protagonista (aquesta vegada sí que hi ha un protagonista clar, encara que no únic), Juan Diego, té catorze anys quan Irving ens el presenta situat l'any 1970, i és un escriptor de cinquanta-quatre anys quan ens el torna a presentar l'any 2010. Sí, ens el presenta dues vegades perquè al llarg de tot el llibre la història transcorre en paral·lel entre 1970-71 i 2010-11.

Tant en la seva versió d'adolescent de catorze anys com en la seva versió d'escriptor de cinquanta-quatre, Juan Diego és un personatge que te l'enduries a casa si poguessis... però no pots. John Irving és especialista en això: crear personatges potents, fer que des del teu lloc de lector estableixis un fort lligam amb ells, i quan aquest lligam ja està fet... s'ha acabat. Aquest "s'ha acabat" pot adoptar diverses formes, i aquí m'aturo si no vull fer spoilers.

Cap dels altres personatges de la constel·lació de Juan Diego deixa tampoc indiferent, ni de lluny. La seva germana Lupe (genial i fonamental); el "gringo bueno" (fonamental i paradigmàtic), exiliat a Mèxic als seus vint i escaig anys per a fugir de la Guerra de Vietnam; l'aspirant a jesuïta que deixa córrer la seva aspiració per amor a una transsexual, en plena dècada dels 1970's (emotius, tant ell com la transsexual); el deixeble literari de Juan Diego, un cristià evangèlic nord-americà tirant a curt de mires (ja és això); el medicament Lopressor i la Viagra ("sense els quals aquesta història no hagués estat possible", com es deia antigament en els títols de crèdit finals d'algunes pel·lícules en blanc i negre); una mare i una filla que ni els altres personatges de la novel·la no són capaços de situar; la Mare de Déu de Guadalupe que també té un rol insubstituïble (malgrat que només aparegui en efígie); el "Monstre Maria", una imatge descomunal de la Mare de Déu catòlica de tota la vida que aquí es vista d'una manera molt peculiar; i més, i més, i més...

Llegir "L'Avinguda dels Misteris" és caminar per una ruta (o dues, la del 1970 i la del 2010) on el que et trobes a banda i banda és una barreja de realitat i fantasia sense poder discriminar ben bé què hi ha d'una cosa i què hi ha de l'altra. I aquesta incapacitat de discriminació val tant per al lector com per a Juan Diego, el protagonista. Però al cap i a la fi això és igual: moltes vegades la realitat no es pot explicar (ni és suportable) sense recórrer a la fantasia, i la fantasia por arribar a ser tant potent com la realitat (tant per bé, com per mal). Crec que és així com jo descriuria aquest llibre.

Llibre més que aprofitable, com tots els de John Irving (fins i tot "La quarta mà", que a mi no em va acabar d'enganxar, què hi farem...).

 

Coberta de la versió original en anglès