dimarts, 28 de març del 2017

LA CIUTAT TRASBALSADA

Títol original: La Ciutat Trasbalsada. Barcelona 1901-1910
Autor: Ròmul Brotons
Editorial: Albertí Editor / Ajuntament de Barcelona
Any primera edició: 2016

No ens trobem davant de cap tractat erudit; aquest és més aviat un llibre divulgatiu que sense entrar en respectables profunditats ens il·lustra prou dignament sobre una de les dècades més salvatges que hagi viscut la ciutat de Barcelona: la primera dècada del segle XX.

El senyor Brotons ens acosta a la manera quotidiana de viure de la població de la ciutat i ens torna a encarar amb realitats que ara ens resultarien impossibles: l'electricitat que tot just començava i per tant no arribava a tot arreu, la inexistència de la ràdio, la inexistència del metro, la inexistència de la Via Laietana... potser l'única cosa que podriem resistir si tornéssim a les condicions vitals de començament del segle XX seria la inexistència de la Via Laietana.


Bailèn (vertical) - Diagonal (horitzontal)


Pel que fa a les 'grans novetats', llegint aquest llibre ens retrobem amb el creixement de la ciutat pel bonic procediment de fagocitar els nuclis urbans veïns, l'aparició de l'automòbil, els inicis de l'explotació del Tibidabo, l'invent de la figura dels interventors a les meses electorals, l'establiment del diumenge com a dia festiu setmanal (no m'ho invento)... 


Passeig de Gràcia


Aquesta va ser també la dècada de l'aparició d'Alejandro Lerroux, un senyor que si hagués viscut ara mateix hauria fundat el partit “Ciutadans / Ciudadanos”, jurant i perjurant que ell era de la CUP per a acabar essent proclamat president del PP a Catalunya, això sí, fotent-se d'hòsties amb l'actual president, el senyor García (Albiol) en una lluita a mort per a deixar clar quí dels dos era més animal.


Plaça Lesseps


D'aquest periode també són característiques les bombes casolanes, amb que hom podia ensopegar amb facilitat (i només una vegada, per raons obvies) al districte que ara coneixem com a Ciutat Vella; la contundent lluita obrera contra l'explotació salvatge i repugnant per part de les patronals; la també repugnant guerra del Marroc, impulsada pel govern espanyol per a defensar els interessos econòmics dels més privilegiats, que va donar lloc a la Setmana Tràgica; el canvi automàtic d'Alcalde de Barcelona (carrec completament 'digital') cada vegada que canviava el govern a Madrid...

En fi, que aquest és un llibre didàctic amb il·lustracions impagables i molt aclaridores que ens obliga a preguntar-nos seriosament: com és possible que haguem sobreviscut al començament del segle XX?.

Llibre aprofitable.

dimecres, 8 de març del 2017

LI DEIEN PARE

Títol original: Li deien pare
Autor: Carles Porta
Editorial: Pòrtic
Any primera edició: 2016

Nota prèvia:
Les opinions expressades en aquest blog en general, i en aquest comentari en particular, són del tot subjectives, evidentment. Imagino que si es demanés a un grup de persones un comentari sobre aquest llibre, probablement la immensa majoria se centraria en “l'horror dels actes del pederasta”. Jo no m'hi trobo entre aquesta immensa majoria, independentment de que consideri, com és el cas, que qualsevol acte d'agressió sexual contra qualsevol persona, adulta o no, és repugnant, vomitiu i digna de la resposta més contundent per part del corpus social. Ara bé, una cosa és el fet en sí i una altra cosa és aquest llibre. Partint d'aquesta base, començo:

El senyor Carles Porta és un periodista nascut l'any 1963 que ha treballat en diversos mitjans de comunicació, entre ells Televisió de Catalunya. Abans de “Li deien pare” el senyor Porta va publicar uns altres dos llibres que, com aquest, tracten de fets reals que en altres èpoques haurien estat tractats per “El Caso” i actualment conformen la matèria prima (varietat “deixalles d'escorxador”) que alimenta ininterrompudament programes de televisió de l'estil del de la senyora Ana Rosa Quintana de qui humilment opino que ja fa temps que li haurien d'haver retirat (a ella i a tot el consell directiu de Mediaset – Telecinco) el dret de ser considerada un exemplar de l'espècie humana, per a passar a ser inscrita més aviat en el cens dels “Rattus Norvegicus” (per a que ens entenguem: rata de claveguera)

De manera semblant als seus llibres anteriors, el senyor Porta agafa uns fets reals, en aquest cas les fosques relacions d'un pretès acollidor amb els menors acollits, i els transforma en el que ell en diu “donar veu als protagonistes”. És a dir, agafa quatre personatges del drama i redacta els seus pretesos 'punt de vista' com si els haguessin transcrit ells mateixos.

Abans de continuar vull aclarir que ja sé que el senyor Porta, amb aquest llibre, ha guanyat el premi Godó de reporterisme i assaig periodístic... i que no m'impressiona en absolut. Segueixo, doncs.

Els quatre personatges -que serveixen al senyor Porta per a jugar estèticament amb una qüestió que d'estètica no en té res i per a ajudar a polsar la nàusea del personal, tal com fa diàriament l'abans esmentada Ana Rosa Quintana, més que res perquè ven- els quatre personatges, dic, són: 'el policia' que destapa el cas, 'el nen' abusat (un d'ells), 'el pederasta' abusador, i 'l'especialista' en acollida de menors. Permetin-me dir alguna coseta de cadascun:

'El policia'
Admeto que sigui possible que el policia que va destapar el cas es conduís com explica la versió que d'ell en fa el senyor Porta en el llibre. Possible, però poc probable. I encara menys probable que el tal policia parli amb la irritant correcció fabriana de la suposada transcripció del senyor Porta. Si la versió del policia que fa el senyor Porta fos certa ens trobaríem davant d'un funcionari de la seguretat pública extraordinàriament vulnerable a les emocionalitats que li provoquen els casos en què treballa i, francament, això seria bastant perillós, no creuen? Això sí, el seu català és correctíssim, gràcies a Déu.

Em permeto opinar (i les meves opinions no tenen necessàriament cap valor, ja saben) que 'el policia' és el recurs que fa servir el senyor Porta per a intentar tocar ben tocada la fibra del lector, de tal manera que així continuï circulant, ja sense protecció, cap a les altres tres estacions que encara li queden... i de passada posar-ho bé per al jurat del premi Godó, a qui es veu que li agraden aquestes coses.

'El nen'
De fet, 'el nen' no és cap nen; sí que ho va ser en el seu moment, és clar, com tothom, i sí que va ser víctima del pretès acollidor, però qui ara 'parla' (segons el senyor Porta) ja té una edat i aquesta edat no és la de cap 'nen'; però es clar, referir-se a algú que té vint-i-set anys com a 'nen' ajuda a remoure millor els budells, com molt bé sap la senyora Ana Rosa Quintana i també segurament el senyor Porta. I fer parlar al 'nen' com ho fa el senyor Porta també ajuda bastant a la producció de moviments intestinals. I a orientar al jurat del premi Godó.

'El pederasta'
Com en els casos del 'policia' i del 'nen', la personificació que el senyor Porta fa del pretès acollidor és, pel cap baix, discutible. Potser sí que l'individu real s'expressa com el personatge, però la veritat és que costa bastant de creure, i encara costa més de creure que faci el tipus de reflexions que fa amb la sorprenent serenitat que li atribueix el senyor Porta. Des del meu punt de vista (subjectiu, és clar, insisteixo) se'ns pinta una mena de robot que actua en base a uns orígens desgraciats (per descomptat) que el condueixen a una manera de funcionar 'peculiar' i que ens l'explica amb una naturalitat igualment 'peculiar'. O l'odies o t'esgarrifes o et quedes descol·locat. Sento una gran curiositat per saber quina de les tres reaccions va ser majoritària entre els membres del jurat del premi Godó.

'L'especialista”
El personatge (o millor dit 'la' personatge) dit 'especialista' ja és d'escàndol. Curiosament aquest me'l crec més, potser perquè n'he vist uns quants d'aquesta mena. 'L'especialista' -que, per a variar, d'especialista no en té res- és una senyora a qui en un moment donat de la seva vida li van brotar uns ufanosos trets messiànics que la van dur a salvar a tot nen desvalgut que se li creuava pel davant; i si no se li creuava l'anava a trobar, què caram! que una messies és una messies i no anirà a quedar-se amb els braços creuats pel simple fet que no hi hagi pobres desgraciats a l'abast! Naturalment, per a tot bon messiànic patològic, el més important no és a qui salva, i ni tan sols a quants salva; no, el més important és que el reconeguin, i en el fons (o no tan en el fons) que l'adorin.

Doncs bé, la senyora especialista aquesta va crear una mena de fundació salva-nens que es dedicava a gestionar acolliments per a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya. En el moment en què li van dir que havien detingut per suposats abusos sexuals a una de les persones a qui solia derivar nens per a acollir ¿quin creuen va ser un dels seus primers pensaments en ple 'atac de desesperació'?:

Oh no, Déu meu! No és possible que això m'estigui passant a mi!”

És clar que no t'estava passant a tu, capulla! Estava passant als nens, imbècil!. No sé si m'explico.

El més important no eren els nens; el més important era com quedava la imatge de la 'destrossada especialista', que a sobre no va veure ni un euro del premi Godó, per a més INRI (mai millor dit en el cas d'una messiànica).

Total, que no sé si ho han notat però a mi el llibre no m'ha agradat, i no m'ha agradat perquè he trobat que estava fora de lloc escriure unes dramatitzacions tan innecessàries com inversemblants sobre uns fets que ja venen prou dramatitzats de fàbrica.

Naturalment aquesta és una opinió personal, torno a repetir; i està clar que el jurat del premi Godó pensa diferent.

Llibre aprofitable? Segur que sí, si vostè es el Comte de Godó.