dilluns, 30 de juliol del 2012

EL ABUELO QUE SALTÓ POR LA VENTANA Y SE LARGÓ

Títol original: Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann
Autor:
 Jonas Jonasson
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2009
Any primera edició a Salamandra: 2012



Gràcies al senyor Jonasson el públic en general ha pogut descobrir que la novel·la sueca contemporània no viu només de recargolades trames conspiratòries; és a dir, que hi ha vida (literària sueca) més enllà de la neuròtica rematada de Lisbeth Salander (trilogia de Stieg Larsson) o de l'assassinat infinitament recurrent d'Olof Palme (trilogia de Leif GW Persson) o del malaguanyat (no t'ho perdonaré mai, Henning Mankell) inspector Wallander.

Allan Karlsson, el protagonista creat per Jonasson, no conspirava; durant la seva llarguíssima vida -que no ha acabat- simplement "passava per allà" i, mira tu, de cop i volta canviava el curs de la Història. Franco, Truman, Stalin, Chiang Kai-shek i esposa, Mao Tse-tung i esposa, Lyndon Johnson i d'altres, encara es pregunten -des del més enllà, és clar- què carai va passar...

Juntament amb Allan Karlsson, el senyor Jonasson ens presenta altres més que peculiars personatges -no tan històrics com els esmentats abans- que fan que hom es pregunti com és possible que amb gent com aquesta encara continuï existint una societat mínimament estructurada. O potser els estructurats són aquests personatges i no pas la societat. Sí, crec que més aviat és això...

El llibre és senzill i no es presta a comentaris especialment profunds, però això sí, és entretingut. I aprofitable.

dijous, 19 de juliol del 2012

EL HOMBRE SIN ROSTRO

Títol original: The man without a face 
Autor:
 Masha Gessen
Editorial: Debate
Any primera edició: 2012



A finals del segle XIX Rússia era una autocràcia imperial; és a dir, el poble rus no comptava per a res. A començament del segle XX Rússia es va convertir en una dictadura del proletariat; és a dir, figurava que el poble rus era sobirà però en realitat no ho era. L'any 1922 Stalin es va inventar la Unió Soviètica mentre Lenin, entre embòlia i embòlia, es preguntava confós quina part de la pel·lícula s'havia perdut; és a dir que novament va quedar clar que el poble rus -i el soviètic per extensió- no comptava per a res. L'any 1985 Mihaïl Gorbatxov va iniciar reformes polítiques; és a dir, el poble rus -i el soviètic per extensió- va començar a pensar que per primera vegada a la seva Història començaria a comptar per a alguna cosa. L'any 1991 Boris Yeltsin es converteix en el primer president democràticament elegit de Rússia; és a dir, el poble rus inicia la seva incomparable experiència de saber què és una democràcia etílica i sandunguera.


El 31 de desembre de 1999 Boris Yeltsin anuncia sorpressivament que deixa la presidència russa i que aquesta queda traspassada a l'aleshores Primer Ministre, Vladimir Putin; és a dir, el poble rus no només torna a la seva situació habitual de no comptar per a res, sinó que a més queda convertit en propietat privada d'un dels Capo di tutti Capi mes foscos de tota la Història Contemporània. I a hores d'ara (2012) la cosa segueix essent així. "L'home sense rostre" és Vladimir Putin.

Ja de petitet es veu que el nen Vladimiret no era una criatura especialment agraciada ni comunicativa. Bé, no era comunicatiu amb paraules; a hòsties, sí. Aviat els seus congèneres -no es pot dir "amiguets" perquè d'amics, d'allò que se'n diu amics, no consta que n'hagi tingut mai- van aprendre que les úniques dues actituds vivament aconsellables pel que feia a Vladimiret eren o tenir-lo tranquil, o tenir-lo lluny.

Conforme va anar creixent, els trets característics -més aviat caracterials- de Vladimir es van anar accentuant i assentant. Molt aviat es va dir a sí mateix "jo de gran vull ser agent del KGB" (autèntic; volia ser agent del KGB encara que no en tenia ni idea de com anava això del KGB) i naturalment va acabar per entrar al KGB per a sorpresa de la pròpia direcció de la institució, que estava acostumada a ser ella qui reclutés els agents, i no pas a que els presumptes aspirants a agents accedissin a la casa pel procediment d'aporrejar la porta tot cridant "jo vull entrar". De fet, entre d'altres coses, se suposava que ningú havia de saber on era la porta; es tractava dels Serveis Secrets, si us plau.

Ja essent agent secret-secret del KGB -vull dir que era agent secret però que la seva condició era secreta fins i tot per a la majoria dels altres agents secrets- va anar a parar a l'ajuntament de Sant Petersbrug (després Petrograd, després Leningrad i després Sant Petersburg una altra vegada) com a mà dreta de l'alcalde Anatoly Sobchak, un senyor populista mafioset de baratillo que no es va adonar ni de lluny de quina mena de personatge era aquell a qui havia fet el seu assessor principal. Anatoly Sobchak va morir el 20 de febrer de l'any 2000 quatre dies després de mantenir una conversa amb Putin. La causa oficial de la mort va ser "infart de miocardi"; fins aquí podria es podria donar per bo si no fos perquè dos dels seus assistents (no un; dos) també van morir "d'infart de miocardi"... al mateix temps que ell.

Un mes abans de la fatal conversa Sobchak-Putin, Boris Yeltsin, president de Rússia, havia dimitit de manera "sorpressiva" i havia traspassat els seus poders al seu Primer Ministre: Vladimir Putin. Un mes després de la fatal conversa, Putin va passar de President en funcions a President electe. Des d'aleshores aquell nen poc agraciat i comunicatiu que era Vladimiret ha estat exercint el poder real a Rússia en qualitat, alternativament, de President o de Primer Ministre, ja adult i igualment poc agraciat i poc comunicatiu.

Curiosament Vladimir Putin ostenta un rècord de mortalitat entre les persones que té al voltant només comparable al de Jessica Fletcher. És sorprenent la quantitat de malalties estranyes, accidents i "causes naturals de defunció" que afecten a persones que han estat relacionades amb Putin i que en un moment donat han gosat insinuar algun desacord amb ell.

Doncs d'això va aquest llibre, que no només té la gràcia de descriure l'entorn més que fosc que envolta Putin sinó que el situa d'una manera molt interessant en el seu context històric, pre-soviètic, soviètic i post-soviètic.

Llibre aprofitable. Com aprofitable segueix essent la conclusió a què van arribar en el seu moment els congèneres de Putin: assegura't de que el tens tranquil, o de que el tens lluny.

divendres, 6 de juliol del 2012

EN CAÍDA LIBRE, COMO EN UN SUEÑO


Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (i III)
Títol original: Faller fritt som i en dröm 
Autor:
 Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2007
Està clar que l'assassinat d'Olof Palme va significar un trauma per a molts suecs (no tots, tot s'ha de dir) i que el senyor Persson va ser un dels traumatitzats, fins el punt que li va dedicar una trilogia al tema, la trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar".
Per què té aquest nom tan curiós la trilogia, si del què va, en definitiva, és de l'assassinat irresolt del mític Primer Ministre? Aquí ja entraria la llibertat d'interpretació de cadascú. Pel que a mi fa l'explicació més raonable que se m'acut és que segons el senyor Persson, i probablement uns quants altres conciutadans seus, l'assassinat de Palme es va erigir en la prova més clara de què l'idíl·lic i famós estat del benestar suec, entès com a sistema de vida que permetia que els ciutadans d'aquest regne nòrdic visquessin en el millor dels móns, en realitat no era més consistent que un decorat de pel·lícula darrere del qual s'ocultaven totes les misèries pròpies de qualsevol país de l'Europa Occidental. L'assassinat absurd del Primer Ministre hauria fet caure aquest decorat i posat al descobert les tals misèries.
El primer llibre de la trilogia consisteix en una complicada trama que prepara l'escenari per a l'assassinat del Primer Ministre. Aquí Persson dóna la seva pròpia opinió sobre qui va ser l'autor d'aquest magnicidi, encara irresolt a la realitat.
En el segon llibre Persson barreja uns quants fets darrere dels quals plana també el fantasma d'Olof Palme i la seva estranya desaparició.
I en aquest tercer llibre Persson ho remata tot. Aquí hi surten uns quants personatges del primer llibre, ara pre-jubilats, jubilats o directament morts per causes més o menys naturals. La història comença quan un d'aquest personatges, ja amb una certa edat, decideix -fent ús de les atribucions del seu càrrec com a cap important de la policia- provar d'investigar per darrera vegada l'assassinat d'Olof Palme abans de la prescripció imminent del cas com a delicte punible. És una vergonya que el cas criminal més espectacular de la història de Suècia quedi tan escandalosament irresolt, pensa l'home; és una qüestió d'amor propi.
Tot el llibre consisteix en revisions de quantitats impossibles de documentació acumulada amb el pas dels anys; investigacions sobre persones ja desaparegudes que d'alguna manera, en el moment de produir-se els fets, hi podrien haver estat involucrades encara que fos tangencialment o inadvertidament; entrevistes a supervivents de l'època...
La gràcia de la narració és que una cosa que podria ser molt farragosa, com tornar una i altra vegada sobre les mateixes teories, no ho és gens; Persson escriu de tal manera que resol aquest possible inconvenient. I una altra gràcia molt ben trobada és que el lector, si ha llegit la primera part de la trilogia -que és el que hauria d'haver fet, és clar- ja sap qui és "realment" l'autor material de l'assassinat i per tant durant la lectura del tercer llibre veu (i viu) si els investigadors protagonistes s'acosten o s'allunyen de la resolució que busquen. Enginyós. Encara més, durant la narració és va descobrint que hi ha algun personatge significatiu que sospita o coneix la "veritat" i que opina que justament pel fet que la "veritat" és la que és val més la pena deixar les coses com estan.
El que sembla que queda clar des del començament, tant a la ficció com a la realitat, és que Christer Pettersson, a qui es va atribuir l'assassinat en el seu moment, no va ser l'autor del fet, de la mateixa manera que Lee Harvey Oswald difícilment va matar Kennedy, i igual que en el cas de Kennedy les teories que hi ha vigents a hores d'ara són moltes: els serveis secrets iugoslaus, un extremista d'ultradreta a qui es va donar el malnom de "el de 33 anys", el Partit dels Treballadors del Kurdistan, el propi Christer Pettersson, el Govern de Sudàfrica, el comerç d'armes a la Índia, una trama de policies suecs d'extrema dreta...
El llibre és, efectivament, aprofitable. Un parell de consells però. El primer: al final del tot del llibre hi ha un plànol de la zona on es va produir l'assassinat de Palme; consultin-lo sense manies; jo el vaig descobrir quan ja anava per la meitat de la història i vaig maleir l'editor per no haver posat aquest plànol al començament. El segon: utilitzin Google Earth per a seguir, en pseudo-tres dimensions, els suposats recorreguts que va fer l'autor de l'assassinat per a fugir després de disparar al primer ministre; ajuda a situar-se en el context, si més no, "geogràfic".