EL HOMBRE SIN ROSTRO

Títol original: The man without a face 
Autor: Masha Gessen
Editorial: Debate
Any primera edició: 2012

A finals del segle XIX Rússia era una autocràcia imperial; és a dir, el poble rus no comptava per a res. A començament del segle XX Rússia es va convertir en una dictadura del proletariat; és a dir, figurava que el poble rus era sobirà però en realitat no ho era. L'any 1922 Stalin es va inventar la Unió Soviètica mentre Lenin, entre embòlia i embòlia, es preguntava confós quina part de la pel·lícula s'havia perdut; és a dir que novament va quedar clar que el poble rus -i el soviètic per extensió- no comptava per a res. L'any 1985 Mihaïl Gorbatxov va iniciar reformes polítiques; és a dir, el poble rus -i el soviètic per extensió- va començar a pensar que per primera vegada a la seva Història començaria a comptar per a alguna cosa. L'any 1991 Boris Yeltsin es converteix en el primer president democràticament elegit de Rússia; és a dir, el poble rus inicia la seva incomparable experiència de saber què és una democràcia etílica i sandunguera.

El 31 de desembre de 1999 Boris Yeltsin anuncia sorpressivament que deixa la presidència russa i que aquesta queda traspassada a l'aleshores Primer Ministre, Vladimir Putin; és a dir, el poble rus no només torna a la seva situació habitual de no comptar per a res, sinó que a més queda convertit en propietat privada d'un dels Capo di tutti Capi mes foscos de tota la Història Contemporània. I a hores d'ara (2012) la cosa segueix essent així. "L'home sense rostre" és Vladimir Putin.

Ja de petitet es veu que el nen Vladimiret no era una criatura especialment agraciada ni comunicativa. Bé, no era comunicatiu amb paraules; a hòsties, sí. Aviat els seus congèneres -no es pot dir "amiguets" perquè d'amics, d'allò que se'n diu amics, no consta que n'hagi tingut mai- van aprendre que les úniques dues actituds vivament aconsellables pel que feia a Vladimiret eren o tenir-lo tranquil, o tenir-lo lluny.

Conforme va anar creixent, els trets característics -més aviat caracterials- de Vladimir es van anar accentuant i assentant. Molt aviat es va dir a sí mateix "jo de gran vull ser agent del KGB" (autèntic; volia ser agent del KGB encara que no en tenia ni idea de com anava això del KGB) i naturalment va acabar per entrar al KGB per a sorpresa de la pròpia direcció de la institució, que estava acostumada a ser ella qui reclutés els agents, i no pas a que els presumptes aspirants a agents accedissin a la casa pel procediment d'aporrejar la porta tot cridant "jo vull entrar". De fet, entre d'altres coses, se suposava que ningú havia de saber on era la porta; es tractava dels Serveis Secrets, si us plau.

Ja essent agent secret-secret del KGB -vull dir que era agent secret però que la seva condició era secreta fins i tot per a la majoria dels altres agents secrets- va anar a parar a l'ajuntament de Sant Petersbrug (després Petrograd, després Leningrad i després Sant Petersburg una altra vegada) com a mà dreta de l'alcalde Anatoly Sobchak, un senyor populista mafioset de baratillo que no es va adonar ni de lluny de quina mena de personatge era aquell a qui havia fet el seu assessor principal. Anatoly Sobchak va morir el 20 de febrer de l'any 2000 quatre dies després de mantenir una conversa amb Putin. La causa oficial de la mort va ser "infart de miocardi"; fins aquí podria es podria donar per bo si no fos perquè dos dels seus assistents (no un; dos) també van morir "d'infart de miocardi"... al mateix temps que ell.

Un mes abans de la fatal conversa Sobchak-Putin, Boris Yeltsin, president de Rússia, havia dimitit de manera "sorpressiva" i havia traspassat els seus poders al seu Primer Ministre: Vladimir Putin. Un mes després de la fatal conversa, Putin va passar de President en funcions a President electe. Des d'aleshores aquell nen poc agraciat i comunicatiu que era Vladimiret ha estat exercint el poder real a Rússia en qualitat, alternativament, de President o de Primer Ministre, ja adult i igualment poc agraciat i poc comunicatiu.

Curiosament Vladimir Putin ostenta un rècord de mortalitat entre les persones que té al voltant només comparable al de Jessica Fletcher. És sorprenent la quantitat de malalties estranyes, accidents i "causes naturals de defunció" que afecten a persones que han estat relacionades amb Putin i que en un moment donat han gosat insinuar algun desacord amb ell.

Doncs d'això va aquest llibre, que no només té la gràcia de descriure l'entorn més que fosc que envolta Putin sinó que el situa d'una manera molt interessant en el seu context històric, pre-soviètic, soviètic i post-soviètic.

Llibre aprofitable. Com aprofitable segueix essent la conclusió a què van arribar en el seu moment els congèneres de Putin: assegura't de que el tens tranquil, o de que el tens lluny.