dimarts, 25 de novembre de 2014

EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS

Títol original: The boy in the striped pyjamas
Autor: John Boyne
Editorial: Salamandra
Any primera edició: 2006

Estic en estat de shock. Així m'hi ha deixat la lectura d'aquesta novel·la, una de les més terribles i més ben escrites que he vist i segurament veuré mai. Es clar que, ara que hi penso, vaig escriure una cosa molt semblant quan vaig fer la ressenya del llibre "El Pacifista" ("The Absolutist"), del mateix autor. Aleshores vaig dir "Aquest és probablement un dels llibres més terribles que hagi llegit mai [...] Però atenció: tot el que té de terrible ho té de magnífic". El cas és que confirmo del tot això que vaig escriure, de la qual cosa suposo que es dedueix que el senyor Boyne és especialista en escriure llibres terribles, si més no des del meu punt de vista particular (cadascú té les seves sensibilitats).

Sigui com sigui, la veritat és que quan en el seu moment es va publicar la traducció d'aquest llibre al català i al castellà, l'any 2006, la combinació del títol i el disseny de la portada va activar en el meu limitat cervellet dos missatges clarissims: "Segur que aquesta història està molt bé" i "No se t'acudeixi començar a llegir-la, ni ebri" Va guanyar el meu sistema de defensa mental i vaig conseguir ignorar el llibre durant vuit assenyats anys, fins ara.

I per què ara he comès la imprudència d'endinsarme en les pàgines de "El noi amb el pijama de ratlles", posant en greu risc la meva estabilitat emocional? Doncs perquè és ara que m'he adonat que les havia escrit John Boyne, un autor que des que el vaig conèixer amb "El Pacifista" exerceix en mi una Atracció Fatal, així, amb inicials majúscules.

I també per una altra raó: a les Wikipèdies i altres llocs de culte del saber contemporani es qualifica "El noi amb el pijama de ratlles" de 'novel·la per a joves lectors'; aleshores vaig pensar: "home, si és apta per a joves, tendres i impressionables lectors, no serà tan bèstia com allò de El Pacifista, perquè ja se sap que és molt lleig això de massacrar joves tendres i impressionables, siguin lectors o no; així doncs, me la compro, que no deu ser tan perillosa per a la meva salut emocional". Joé! Santa Llúcia em conservi la vista! No és que no sigui "tan bèstia com allò de El Pacifista", sinó que, segons com es miri, la cosa està entre 'igual de bèstia' o 'molt pitjor'!

Hauran observat que fins aquí no he fet cap referència a l'argument. Ni tan sols he parlat de llocs ni èpoques. I és que fer cap referència concreta a la trama, per mínima o genèrica que sigui, seria trair-la. Aquest llibre s'ha de descobrir paraula a paraula. Aquest llibre s'ha de viure; això sí, sota responsabilitat pròpia.

Amb aquesta ressenya no pretenc ni opinar, ni encara menys informar; només pretenc advertir: no és veritat que aquesta sigui una història per a joves lectors, que dit sigui de passada estic segur que no l'acabarien de copsar. És una història capaç de deixar sense respiració a persones que es tinguin per fortes, formades, adultes, estables i què més sé jo...

Llibre aprofitable? És clar que sí, però si decideixen llegir-lo a partir d'aquesta ressenya, que quedi clar que jo declino tota responsabilitat.

Edició original, 2006


dimecres, 19 de novembre de 2014

LUTO RIGUROSO

Sèrie Monk nº 2

Títol original: A dangerous mourning
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1991

Londres, finals de 1856. Per si algú a aquestes alçades encara no se n'havia adonat, la senyora Perry, amb aquest segon cas de William Monk, ens torna a explicar un cop més, amb gran elegància estilística i extraordinària competència didàctica... que l'alta societat és un fàstic.

Aquest segon episodi de la sèrie Monk és tot un tractat d’hipocresia elevada a l’enèsima potència. En totes les descripcions que la senyora Perry fa de l’alta societat sempre destaca aquesta característica concreta, però en aquesta ocasió ho fa amb dimensions que cauen de ple dins de l’àmbit criminal. El missatge ve a ser que si bé tothom s’ha esforçat alguna vegada en aparentar “el que no és” per tal de fer creure que “sí és”, en el cas dels cercles socials més poderosos aquests esforços són obsessius i dirigits a assolir els objectius de “fer creure què…” al preu que sigui i enduent-se per davant el que calgui i a qui calgui.

La senyora Perry centra aquest missatge en una època determinada, mitjans del segle XIX, però mutatis mutandis es pot aplicar a qualsevol altre tremps, tant anterior com posterior; i és inequívocament cert si el referim al temps actual: governs que es proclamen grans defensors dels ciutadans als quals massacren; banquers repugnants que per a enriquir-se arruïnen a qui sigui i diuen que la culpa és de l’arruïnat per no haver-se llegit la lletra petita; ministres religiosos que prediquen la moral a ultrança mentre violen tot allò que es mou i a continuació pretenen imposar el silenci al violat per a “preservar el bon nom” de l’esglèsia corresponent…

Un cop més, l’important d’aquest llibre de la senyora Perry no és descobrir “qui és l’assassi”, sinó immergir-se en la fascinant descripció sociològica que fa l’autora de la societat victoriana del segle XIX, de la què encara n’arrosseguem algunes herències.

I aquesta vegada, a més, el final té un cert punt d’originalitat, cosa que no passa amb gaire freqüència en les novel·les de la senyora Perry. I hi ha algunes altres coses que també són prou originals en aquesta història, com els noms de tres dels seus personantges femenins: Araminta, Romola i Fenella. A qui se li acut posar noms com aquests a ningú?? Per cert, que ho he comprovat i sí, existeixen.

Llibre aprofitable? Sí; i entretingut també.

dilluns, 17 de novembre de 2014

SIN UN LUGAR DONDE ESCONDERSE

Títol original: No place to hide: Edward Snowden, the NSA, and the U.S. Surveillance State
Autor: Glenn Greenwald
Editorial: Ediciones B
Any primera edició: 2014

Qui em coneix m'ha sentit dir més d'una vegada que Google és en realitat un instrument de la CIA diabòlicament pensat per a tenir controlat tot el que diu, pensa i fa tothom a tot arreu del món mundial.

Confesso el meu error: Google no és un instrument de la CIA; és un instrument de la NSA, és a dir l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units (dirigida en el seu moment per Henry Kissinger per encàrrec de Richard Nixon, no ho oblidem).

Abans, quan em referia a Google com a instrument de la CIA, ho feia una miqueta -només una miqueta- en broma. Ara que el senyor Greenwald i el senyor Snowden han confirmat de manera més que creïble les meves sospites, ja no se m’acut fer broma.

Edward Snowden i Glenn Greenwald

Google és el que en realitat sempre ha semblat ser: una porta absolutament oberta als serveis d’informació d’Estats Units primer i als de les “empreses subcontractades” -com els serveis d’informació de qualsevol país europeu- després. Qualsevol cosa que vostè faci a Internet es relacionarà en algun moment donat amb algun servei de Google i per tant passarà a disposició dels vigilants.


Sí, és cert, el més probable és que vostè, individualment, no sigui interessant per a cap servei d’informació, però si la seva insignificant individualitat se suma a la dels set milions d’insignificants individus més pròxims a vostè, posem per cas, aleshores sí que la informació que se’n desprèn comença a tenir un valor, per exemple per a respondre a la pregunta: “la tendència sociopolítica d’aquest col·lectiu pot perjudicar els nostres interessos?”. Si la resposta és ‘no’, no passa res; però si és ‘sí’, sí que passa.

Però no ens equivoquéssim, Google no és l’únic instrument per via del qual cedim tota la nostra intimitat, de la manera més absoluta i pornogràfica, a qui la podrà usar amb tota llibertat per a fer el que més de gust li vingui; altres vies igualment hemorràgiques, informativament parlant, són Yahoo, Hotmail, Gmail, tots els grans “mails”, Facebook, Bing, YouTube…

I encara que vostè decidís no acostar-se mai més a un ordinador, és igual: les seves dades personals són processades cada dia per milers d’organismes governamentals i privats sense que vostè hi pugui fer res, sense que vostè en doni cap permís, sense que vostè ho pugui controlar… sense que vostè ni tant sols ho sàpiga!



Reaccions davant d’això?

Enfadar-se, denunciar-ho, intentar combatre-ho activament… com fan el senyor Snowden i el senyor Greenwald.

O enfadar-se al començament, per a acabar admetent sense remei que la immensa majoria de la població només és, sóm, una joguina i una font de poder per una minoria infinitessimal de gentussa sense escrúpols… i seguir exposant-se directa o indirectament a Internet sense que ja no importi un rave que hi hagi algú que rastregi o no el què hom fa… i en definitiva el que hom viu.

O ser realment imbècil descerebrat del tot i aplaudir a l’Agència Nacional de Seguretat i al govern dels Estats Units -hi ha un percentatge impresentablement alt de nordamericans que ho fan- per massacrar impunement els teus drets i la teva intimitat en favor de “salvar-te de l’amenaça terrorista”. Si l’amenaça terrorista són ells!

Doncs d’això parla aquest llibre. No és un llibre precisament “apassionant” de llegir, però és que les immoralitats i els delictes del poderosos aprofitant-se dels que no ho són no tenen per què ser apassionants.

Llibre aprofitable? Sens dubte, però no necessàriament per a passar una bona estona, sinó per a procurar no ignorar la realitat, per inversemblant que sembli.

Per cert, que jo aquesta ressenya l’he escrit usant el “Google Docs” dins del “Google Drive”, directament a Internet, la qual cosa vol dir que si em volien espiar ho podien fer ja mentre estava inventant tot això sense esperar a que ho acabés i ho publiqués. I saben què els dic? que se me’n fot. Precisament aquí està la tragèdia, que a aquestes alçades, se me’n fot.

Edward Snowden