LUTO RIGUROSO

Sèrie Monk nº 2

Títol original: A dangerous mourning
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1991

Londres, finals de 1856. Per si algú a aquestes alçades encara no se n'havia adonat, la senyora Perry, amb aquest segon cas de William Monk, ens torna a explicar un cop més, amb gran elegància estilística i extraordinària competència didàctica... que l'alta societat és un fàstic.

Aquest segon episodi de la sèrie Monk és tot un tractat d’hipocresia elevada a l’enèsima potència. En totes les descripcions que la senyora Perry fa de l’alta societat sempre destaca aquesta característica concreta, però en aquesta ocasió ho fa amb dimensions que cauen de ple dins de l’àmbit criminal. El missatge ve a ser que si bé tothom s’ha esforçat alguna vegada en aparentar “el que no és” per tal de fer creure que “sí és”, en el cas dels cercles socials més poderosos aquests esforços són obsessius i dirigits a assolir els objectius de “fer creure què…” al preu que sigui i enduent-se per davant el que calgui i a qui calgui.

La senyora Perry centra aquest missatge en una època determinada, mitjans del segle XIX, però mutatis mutandis es pot aplicar a qualsevol altre tremps, tant anterior com posterior; i és inequívocament cert si el referim al temps actual: governs que es proclamen grans defensors dels ciutadans als quals massacren; banquers repugnants que per a enriquir-se arruïnen a qui sigui i diuen que la culpa és de l’arruïnat per no haver-se llegit la lletra petita; ministres religiosos que prediquen la moral a ultrança mentre violen tot allò que es mou i a continuació pretenen imposar el silenci al violat per a “preservar el bon nom” de l’esglèsia corresponent…

Un cop més, l’important d’aquest llibre de la senyora Perry no és descobrir “qui és l’assassi”, sinó immergir-se en la fascinant descripció sociològica que fa l’autora de la societat victoriana del segle XIX, de la què encara n’arrosseguem algunes herències.

I aquesta vegada, a més, el final té un cert punt d’originalitat, cosa que no passa amb gaire freqüència en les novel·les de la senyora Perry. I hi ha algunes altres coses que també són prou originals en aquesta història, com els noms de tres dels seus personantges femenins: Araminta, Romola i Fenella. A qui se li acut posar noms com aquests a ningú?? Per cert, que ho he comprovat i sí, existeixen.

Llibre aprofitable? Sí; i entretingut també.