Títol
original: Sodoma: Enquête au cœur
du Vatican
Autor:
Frédéric Martel
Editorial:
Rocaeditorial
Any primera edició original: 2019
Any primera edició original: 2019
Any
primera edició per Rocaeditorial: 2019
Segons
diu l'autor, aquest llibre és el resultat de quatre anys
d'investigació en el fons d'armari -molt fons i molt armari, mai
millor dit- de l'església catòlica, amb un molt elevat nombre
d'entrevistes fetes a persones i personatges de tota mena i condició
pertanyents a l'administració i gestió catòlica, des del capellà
de parròquia més insignificant (n'hi ha uns quants) al
cardenal-arquebisbe més aristòcrata i medieval (també n'hi ha uns
quants)
La
conclusió de tot plegat -i no faig cap spoiler perquè això ja ho
diu el senyor Martel d'entrada- és que dins del capellanat, el
cardenalat i el papat, la proporció percentual entre
heterosexualitat i homosexualitat és de 10 a 90, així, tal com
sona; és a dir just a la inversa del que figura que es dóna dins
del conjunt de la humanitat en general.
D'aquí
no se'n desprèn cap judici moral. L'autor ja parteix de la base de
que tothom és lliure de viure la pròpia sexualitat com millor li
sembli i pugui (única restricció, el respecte a l'altre, és clar).
Però el que ja no es poden acceptar són uns determinats "efectes
col·laterals" relacionats amb aquesta situació. I "relacionats
amb" no vol dir "conseqüència de", atenció.
Aquests
efectes col·laterals són: una immensa hipocresia, unes conductes
homofòbiques salvatges per a ocultar la pròpia homosexualitat,
abusos sexuals basats en posicions d'autoritat (estic parlant de
bisbes i cardenals sobre seminaristes, entre d'altres situacions),
lluites de poder en què s'utilitza la informació sobre la
sexualitat de l'enemic per a fer-lo miques si convé i per a fer-li
xantatge tant si convé com si no... i aquí em refereixo a lluites
de poder entre cardenals, per exemple, i parlo d'enemics perquè entre
els membres de la cúria no hi ha adversaris; hi ha enemics.
 |
| Frédéric Martel |
Una altra
cosa molt curiosa que explica el senyor Martel en el seu llibre és
que s'ha trobat amb que molts dels seus entrevistats li han dit que
en el seu moment van voler (i aconseguir) entrar al sacerdoci per a
intentar "resoldre el problema" de la seva homosexualitat.
Si entraven a l'Església no s'havien de casar ni aguantar pressions
perquè no ho feien. Dins de l'Església, com a sacerdots, dedicarien
la seva vida a Déu i sublimarien les seves pulsions sexuals... fins
que descobrien que n'hi havia més "dins" que "fora",
i aleshores s'ho havien de replantejar tot una altra vegada.
Normalment en gairebé tots aquest casos el replantejament ha
consistit en, efectivament, dedicar la vida a Déu, però al mateix
temps viure també la pròpia sexualitat amb una única condició:
"don't ask, don't tell", no preguntis no diguis, com a
l'exèrcit dels Estats Units. Una de les interessants conseqüències
de tot això, segons el senyor Martel, és que el principal client de
la prostitució masculina de Roma és el Vaticà. Sobren comentaris.
En
definitiva, la conclusió (la més important; n'hi ha més) a què
arriba el senyor Martel després dels seus quatre anys d'investigació
i aproximadament 1.500 entrevistes "urbi et orbe"
(literalment), és que l'homosexualitat dins de l'església catòlica
és un potent i escandalós instrument de poder que fins i tot ha
arribat a condicionar, i segueix condicionant la política de
diversos Papes, amb probabilitat des de sempre, i amb seguretat des
de Joan XXIII fins a avui mateix, dia en què vostè està llegint
aquesta ressenya.
Les coses
que s'expliquen en aquest llibre són de tals dimensions que hom està
temptat de pensar que el senyor Martel l'ha escrit inspirat en tot
moment per Santa Maria, i no em refereixo a la verge sinó a la
planta. Però servidor de vostès ha vist, viscut i conegut unes
quantes situacions (no tantes com les que es troben en el llibre, es
clar) relacionades amb "ses reverències" que fan que,
sense problema, doni crèdit al senyor Martel. I que li agraeixi que
hagi escrit aquest treball.
Llibre
aprofitable.
 |
| El de groc és Tarsicio Bertone. No és un mafiós. O sí? |
