SODOMA: Poder y escándalo en el Vaticano

Títol original: Sodoma: Enquête au cœur du Vatican

Autor: Frédéric Martel

Editorial: Rocaeditorial
Any primera edició original: 2019

Any primera edició per Rocaeditorial: 2019

Segons diu l'autor, aquest llibre és el resultat de quatre anys d'investigació en el fons d'armari -molt fons i molt armari, mai millor dit- de l'església catòlica, amb un molt elevat nombre d'entrevistes fetes a persones i personatges de tota mena i condició pertanyents a l'administració i gestió catòlica, des del capellà de parròquia més insignificant (n'hi ha uns quants) al cardenal-arquebisbe més aristòcrata i medieval (també n'hi ha uns quants)

La conclusió de tot plegat -i no faig cap spoiler perquè això ja ho diu el senyor Martel d'entrada- és que dins del capellanat, el cardenalat i el papat, la proporció percentual entre heterosexualitat i homosexualitat és de 10 a 90, així, tal com sona; és a dir just a la inversa del que figura que es dóna dins del conjunt de la humanitat en general.

D'aquí no se'n desprèn cap judici moral. L'autor ja parteix de la base de que tothom és lliure de viure la pròpia sexualitat com millor li sembli i pugui (única restricció, el respecte a l'altre, és clar). Però el que ja no es poden acceptar són uns determinats "efectes col·laterals" relacionats amb aquesta situació. I "relacionats amb" no vol dir "conseqüència de", atenció.

Aquests efectes col·laterals són: una immensa hipocresia, unes conductes homofòbiques salvatges per a ocultar la pròpia homosexualitat, abusos sexuals basats en posicions d'autoritat (estic parlant de bisbes i cardenals sobre seminaristes, entre d'altres situacions), lluites de poder en què s'utilitza la informació sobre la sexualitat de l'enemic per a fer-lo miques si convé i per a fer-li xantatge tant si convé com si no... i aquí em refereixo a lluites de poder entre cardenals, per exemple, i parlo d'enemics perquè entre els membres de la cúria no hi ha adversaris; hi ha enemics.

Frédéric Martel

Una altra cosa molt curiosa que explica el senyor Martel en el seu llibre és que s'ha trobat amb que molts dels seus entrevistats li han dit que en el seu moment van voler (i aconseguir) entrar al sacerdoci per a intentar "resoldre el problema" de la seva homosexualitat. Si entraven a l'Església no s'havien de casar ni aguantar pressions perquè no ho feien. Dins de l'Església, com a sacerdots, dedicarien la seva vida a Déu i sublimarien les seves pulsions sexuals... fins que descobrien que n'hi havia més "dins" que "fora", i aleshores s'ho havien de replantejar tot una altra vegada. Normalment en gairebé tots aquest casos el replantejament ha consistit en, efectivament, dedicar la vida a Déu, però al mateix temps viure també la pròpia sexualitat amb una única condició: "don't ask, don't tell", no preguntis no diguis, com a l'exèrcit dels Estats Units. Una de les interessants conseqüències de tot això, segons el senyor Martel, és que el principal client de la prostitució masculina de Roma és el Vaticà. Sobren comentaris.

En definitiva, la conclusió (la més important; n'hi ha més) a què arriba el senyor Martel després dels seus quatre anys d'investigació i aproximadament 1.500 entrevistes "urbi et orbe" (literalment), és que l'homosexualitat dins de l'església catòlica és un potent i escandalós instrument de poder que fins i tot ha arribat a condicionar, i segueix condicionant la política de diversos Papes, amb probabilitat des de sempre, i amb seguretat des de Joan XXIII fins a avui mateix, dia en què vostè està llegint aquesta ressenya.

Les coses que s'expliquen en aquest llibre són de tals dimensions que hom està temptat de pensar que el senyor Martel l'ha escrit inspirat en tot moment per Santa Maria, i no em refereixo a la verge sinó a la planta. Però servidor de vostès ha vist, viscut i conegut unes quantes situacions (no tantes com les que es troben en el llibre, es clar) relacionades amb "ses reverències" que fan que, sense problema, doni crèdit al senyor Martel. I que li agraeixi que hagi escrit aquest treball.

Llibre aprofitable.

El de groc és Tarsicio Bertone. No és un mafiós. O sí?