LA SOMBRA

Títol original: The Shadow Man
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1995
Any primera edició a Zeta: 2010

Sisè llibre d'aquest autor, escrit després de "Just Cause" (o "Juicio Final", segons Ediciones B) i bastant abans de "The Analyst" (o "El Psicoanalista" segons la mateixa editorial), novel·les totes dues comentades en aquest mateix blog.

Interessant història. Imagini's vostè la ciutat de Miami, que és com una mena d'enorme discoteca per a post-adolescents passats de voltes i al mateix temps un geriàtric immens on els iaios nordamericans amb diners juguen a que no són tan iaios (veure "Las Chicas de Oro" -"The Golden Girls"-, sèrie de TV emesa entre 1985 i 1992, creada per la mai prou valorada senyora Susan Harris). Doncs bé, en aquesta ciutat (estèticament molt millorable, francament, dit sigui de passada) uns ancians jueus immigrats de l'època de la Segona Guerra Mundial es troben amb la desagradable sorpresa de que un dels seus antics torturadors, un altre jueu ara també jubiladíssim i que havia treballat per als nazis, és a la ciutat per a acabar les "feines" que no va poder acabar a Berlín en el seu moment per culpa de la, per a ell, inoportuna entrada dels russos.

Ningú no sap quina cara fa l'assassí i ni tan sols ningú (o gairebé) està convençut de que aquest senyor encara sigui viu. El cas però és que un seguit de defuncions, a sobre aparentment degudes a causes naturals, semblen indicar que l'assassí en qüestió sí que és viu, i que dedica el seu temps lliure a un hobby no gens saludable per a la comunitat en general. És a dir, es tracta de la persecució a cegues d'algú que teòricament no hauria d'existir. La proposta no està gens malament.

Com tampoc està gens malament el desenvolupament de la història, amb el seu component d'intriga en alguns punts més que inquietant. El senyor Katzenbach sap escriure. Naturalment no els desvetllaré més aspectes de la trama. Si els volen saber s'hauran de fer amb el llibre (el procediment és cosa seva, jo no m'hi fico). Si volen passar estones bastant entretingudes aquest llibre és una manera prou aprofitable de fer-ho.

EN CASA

Títol original: At Home. A short history of private life
Autor: Bill Bryson
Editorial: RBA
Any primera edició original: 2010

És com aquelles històries dels iaios de tota la vida. Imagini vostè que està prenent el te amb un iaio de tota la vida i aquest li comença a parlar del nou televisor que li ha regalat el seu fill. Al cap de cinc minuts, sense saber com ha passat, el monòleg del iaio estarà centrat en el descobriment de la patata. ¿Com s'ha arribat al descobriment de la patata partint del televisor de 32 polzades que el iaio té a la sala al costat de la reproducció en guix pintat de la Sagrada Família? Misteri.

Doncs aquest llibre és així. L'autor, un nordamericà transplantat a la Gran Bretanya, es va comprar en el seu moment una casa en el camp profund de Nordfolk, Anglaterra, i aleshores li va agafar per investigar els orígens de la casa, que resulta que va ser construïda -si més no en la seva versió original- l'any 1851. I l'home es va embrancar i embrancar i va fer un llibre, i li va posar de títol "A Casa. Una breu història de la vida privada". De fet, això de "breu" és molt relatiu: segons l'autor, el llibre té cinc-centes pàgines; en l'edició de RBA que estic comentant el llibre té unes sis-centes pàgines, sense comptar els annexos.

El senyor Bryson, seguint un ordre rigorosament canònic, inicia l'explicació de casa seva començant pel vestíbul... i al segon paràgraf del capítol del vestibul ens trobem, sense saber com, enmig de la caiguda de l'Imperi Romà. I tot és així.

Amb això no vull dir que el llibre no valgui la pena, de cap manera. De fet és un llibre la mar d'entretingut, que parla de tot, absolutament de tot, inclòs -literalment- el descobriment de la patata, com en el cas del iaio de què els parlava al principi. Alguna vegada se'ls havia acudit pensar en la complicació que va suposar la invenció de la forquilla? O que en determinada època beure un got de llet era un acte, com a mínim, suïcida? O que George Washington tenia uns gustos més aviat cridaners pel què fa a la pintura de les parets? O com s'ho feien les primeres cases electrificades si no existien les centrals elèctriques? Doncs això.

Pel que fa a la documentació, jo diria que la rigorositat del senyor Bryson és, si més no, opinable. El senyor Bryson, per exemple, encara està convençut de que la invenció del telèfon correspon a Graham Bell, quan de fet el que va fer el senyor Graham Bell va ser patentar-lo, és a dir simplement robar descaradament l'invent al senyor Antonio Meucci, que era el creador real, fent us -a més- d'uns jocs bruts absolutament escandalosos. Si en una cosa com aquesta la documentació falla d'una manera tan estrepitosa (havent-hi fins i tot papers pel mig que demostren la realitat) hom no pot evitar posar en dubte la veracitat de la infinita resta d'històries que explica el senyor Bryson.

Tot i així el llibre és francament entretingut i està escrit d'una manera molt amena, amb els seus punts ocasionals d'ironia i amb explicacions sorprenents que, si bé pot ser que no siguin del tot certes (per allò de la documentació), sí que podrien ser versemblants. Diguem que el senyor Bryson és molt hàbil explicant contes que podrien ser veritat o no (el mercat americà el té assegurat; no oblidem que en el seu moment els nordamericans es van arribar a creure a Richard Nixon i a George W. Bush; amb això ja està tot dit) i ha aconseguit fer un llibre entretingudament aprofitable.

EL HOMBRE INQUIETO

Wallander - 10

Títol original: Den Orolige Mannen
Autor: Henning Mankell
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2009

1963 (quan Kurt Wallander era un adolescent de 15 anys). Stig Wennerström, un espia suec que treballava per a la Unió Soviètica, és detingut a Estocolm. Tage Erlander, Primer Ministre suec, se n'assabenta quan torna d'unes vacances; un exèrcit de periodistes l'assalten a l'aeroport, tot just aterrar, i li demanen que faci unes declaracions. Tage Erlander no en sabia res de res. Es queda plantat amb cara de Buster Keaton (és a dir, amb cara de pal, per si vosté no sap qui era Buster Keaton) 

Inicis dels anys 80 (quan Kurt Wallander tenia 35 anys i ja era policia). Submarins no identificats entren i surten de les aigües territorials sueques amb una facilitat insultant. El Primer Ministre Olof Palme fa gala d'uns notables atacs de fúria entre d'altres coses perquè els informes que demana sobre la qüestió li resulten incomprensibles i sospita, amb una certa raó, que li estan prenent el pèl.

2007. Kurt Wallander, amb 59 anys, és avi. La seva filla Linda ha tingut descendència i Henning Mankell, l'autor del llibre, ens ha fet a tots el favor de normalitzar-la una mica; efectivament, Linda Wallander ja no és aquella borde-tonta inaguantable d'episodis anteriors. Fins i tot sembla una persona.

Espies, submarins, la néta, l'ex borde-tonta i la família del company de l'ex borde-tonta són els elements d'una novel·la que, com és habitual en Mankell i la seva sèrie sobre el policia d'Ystad, aporta intriga interessant però també una important dosi d'humanitat centrada en el seu personatge principal.

La Guerra Freda ja fa temps que s'ha acabat, la Unió Soviètica ja no existeix i la República Democràtica Alemanya tampoc, però... ¿s'han esvaït les conseqüències d'aquell passat? I d'altra banda Kurt Wallander s'ha fet gran. Des de la seva primera història, datada l'any 1969, fins aquesta de 2007-2008 han passat gairebé quaranta anys. Els lectors hem acompanyat Wallander gairebé durant tota la seva vida, com si haguéssim estat uns intrusos impertinents, sense cap respecte per la seva intimitat. I això és el que fa que les novel·les de Wallander siguin especials. En aquesta darrera entrega hom no pot sostreure's d'una atmosfera d'epíleg continuat. Hi ha contínues referències al passat de la vida de Wallander, com si ens estiguéssim acostant realment al final... 

Fa uns anys Mankell va dir que ja n'estava cansat de Wallander i que no tenia intenció de tornar a escriure sobre ell; encara que molts lectors ens temiem que la seva amenaça podia ser certa guardàvem l'esperança de que es repensés. Doncs bé, aquest llibre és la prova de que s'ha repensat... i de que, ara sí, s'ha acabat. No pateixin, Hennig Mankell no mata Wallander... però calia que fes el què fa? I a més Mankell ho fa molt "natural", com sempre, cosa que, si volen que els ho digui, encara fa més ràbia. 

I no, no seré més concret. No voldran que cometi el sacrilegi d'explicar el final del llibre, oi? Si el volen saber els tocarà llegir-lo, i no faran mal fet.

ADDENDA FOTOGRÀFICA: ELS PERSONATGES REALS 

 

Stig Wennerström, coronel de la Força Aèria Sueca. Va espiar per a la Unió Soviètica des de la dècada de 1950. Va ser descobert l'any 1963 gràcies a la irredenta tafaneria de la seva senyora de la neteja... que en el seu moment va ser reclutada per la Seguretat Sueca. Prenguin nota, per si alguna vegada se'ls acut buscar "algú de confiança" per a les feines de la casa.

 Tage Erlander, Primer Ministre suec de 1946 a 1969. Es va trobar de cop i volta amb l'escàndol del senyor Wennerström sense saber d'on li havia caigut. És de suposar que no li va fer gens de gràcia. Es desconeix si va prescindir de la seva senyora de la neteja, pel que pugués ser.

 Olof Palme, Primer Ministre suec (successor de Tage Erlander) de 1969 a 1976 i de 1982 a 1986, any en què va ser assassinat. Va ser un home molt controvertit; en determinats cercles de dretes se'l va arribar a acusar -falsament, que se sàpiga- d'espiar per a la Unió Soviètica. A hores d'ara encara no s'ha resolt el cas de la seva mort i sembla que hi ha interessos per tal d'aconseguir que això segueixi essent així. Igualet que amb Kennedy. 

 

MILLENNIUM, STIEG Y YO

Títol original: Millénium, Stieg et moi
Autor: Eva Gabrielsson & Marie Françoise Colombani
Editorial: Destino
Any primera edició: 2011

El títol oríginal del llibre és el que és i aquest cop fins i tot l'editorial traductora l'ha respectat, cosa de la què hem de donar gràcies a tots els déus de la impremta, pels segles del segles, amén.

Però resulta que aquesta vegada el títol original no acaba d'estar gaire ben trobat. En comptes de "Millennium, Stieg y yo" s'hauria d'haver dit "Yo, yo y yo" (és a dir "Moi, moi et moi")

La senyora Gabrielsson és la vídua de facto (que no de jure, i aquí està el quid de la qüestió) del senyor Stieg Larsson, el creador de la sèrie Millenium entre altres moltes coses. Amb el seu llibre la senyora Gabrielsson ha pretès reivindicar la memòria del seu marit i la legítima propietat de la seva obra; si més no aquesta sembla que era la seva intenció, però el que li ha sortit és una altra cosa. Per a començar, en el llibre apareix el nom de la senyora Eva amb grans lletres seguit d'un afegit amb tipografia de cos visiblement més reduït que diu "en col·laboració amb Marie Françoise Colombani". Doncs bé, deixant apart el fet de què el títol original del llibre és en francès i no en suec hi ha altres elements (difusos, ho reconec) que conviden a pensar que l'escriptora és la senyora Colombani i, en realitat, la "col·laboradora" és la senyora Eva. Una col·laboradora imprescindible, això sí, ja que es tracta de la seva pròpia història.

I és justament això: la seva pròpia història; no necessàriament la de Stieg Larsson ni la de Millenium. La senyora Eva presenta, d'entrada, una visió completament hagiogràfica del seu desaparegut marit. Stieg Larsson era un sant, un catàleg de virtuts, un defensor de la humanitat, un ésser dedicat a combatre la injustícia com fos, era el paradigma de la integritat... i va gaudir de la gran sort de tenir-la a ella com a companya. La senyora Eva el va ajudar en tot, sense defallir. Fins i tot moltes de les coses que apareixen a Millenium son producte, directament o indirectament, de les idees de la senyora Eva: personatges, localitzacions, episodis que van viure tots dos...

I a partir de la mort del seu marit la senyora Eva ha patit traïcions de tota mena. De fet, sembla ser que sí, que la família de Stieg Larsson, especialment el seu germà en primer lloc i el seu pare en segon, son una colla d'aprofitats sense escrúpols que s'han llençat sobre l'herència de l'escriptor i periodista sense cap mena de mania. Però segons la senyora Eva aquests no han estat els únics malvats de la pel·lícula. Amics, col·laboradors i socis del difunt Stieg s'afegeixen a la llista de depredadors.

No hi ha cap motiu per a posar en dubte moltes de les coses que explica la senyora Eva, però d'una altra banda el seu relat és potser massa extremat. Els bons, inclosa ella, són molt bons, i els dolents són molt perversos. A més el relat, l'hagi escrit realment ella o la senyora Colombani, té un punt egocèntric i histèric que acaba fent-lo un pèl irritant; fins i tot s'hi cita la referència de la pàgina web on hom hi pot accedir per a fer donatius a la causa de la senyora Eva, cosa que, com a mínim, és poc elegant.

Llibre aprofitable? Si vosté és amic íntim de la senyora Eva, sí; si no, no és imprescindible que el llegeixi.

JUICIO FINAL

Títol original: Just Cause
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1992
Any primera edició a Zeta: 2010

Pel que fa a la novel·la estrangera hi ha dues coses a les que les editorials els encanta jugar: una, canviar el títol original dels llibres (la traducció de "Just Cause" no és "Juicio Final"); i l'altra, alterar l'ordre de publicació dels llibres amb una alegria digna de millor causa.

Ediciones B va publicar "El Psicoanalista" l'any 2003, un any després de la publicació de la versió original. "Juicio Final" ha estat publicat l'any 2010... però l'original és de 1992. Això es nota. Si hom llegeix "Juicio Final" després de "El Psicoanalista" no és estrany que pensi que el senyor Katzenbach ha perdut amb el temps, quan resulta que es tracta justament de tot el contrari. "Juicio Final" no arriba a l'elaboració de "El Psicoanalista", però és simplement perquè va ser escrit deu anys i bastants llibres abans.

Tot i així "Juicio Final" té la seva gràcia. Dos condemnats en el corredor de la mort; un d'ells sembla completament sonat; l'altre sembla el paradigma de la inocència. Ja es poden imaginar per on va la cosa.

Katzenbach sap mantenir el misteri fins gairebé la meitat del llibre, però un cop arribats aquí ja s'intueix per on anirà el final; la qüestió en tot cas és "com" serà el final, no "quin". I el missatge de fons és també bastant, diem-ne, discutible: la pena de mort és inacceptable... si no s'aplica bé. Si s'aplica bé, no hi ha problema. I si no s'aplica, per error de la màquina judicial, i el "malvat" se'n surt, sempre és lloable que hi hagi algun "justicier" que arribi allà on la justícia institucional no ha arribat. Una mica tipus "Dexter", només que Dexter (el personatge de Jeff Lindsay) ja sap i reconeix que el seu hobby d'anar-se carregant "malvats" constantment és fruit d'uns impulsos que no pot controlar i d'una manca absoluta de sentit moral. En canvi, els personatges de "Juicio Final" estan convençuts de que fan el bé. Molt americà (dels Estats Units) tot plegat. Personalment em quedo amb Dexter; està més sonat que els personatges de "Juicio Final" però paradoxalment és més coherent.

Llibre aprofitable, però sense arribar a grans pretensions.

LA VOZ Y LA FURIA

Títol original: En annan sida av Stieg Larsson
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Destino
Any primera edició original: 2011

La traducció real del títol original és "Un altre aspecte de Stieg Larsson", no "La voz y la furia". Partint de la base hipotètica de que l'editor de Destino no és idiota -i faig un esforç important per a partir d'aquesta base- només queda una conclusió lògica: l'editor de Destino creu que els lectors sí són idiotes. La veritat és que ja n'estic molt fart de totes aquestes estratègies insultants de marketing que consisteixen, entre d'altres meravelles, en enganyar al personal -un cop més- a base de canviar el nom de les coses.

I centrant-nos ja en el tema val a dir que, evidentment, el llibre com a tal no l'ha escrit el senyor Larsson, que es va fondre amb el cosmos per via d'infart l'any 2004; ara bé, el contingut sí que és d'ell ja que es tracta d'un recull d'articles periodístics seus publicats majoritàriament a la revista Expo, fundada per ell mateix a la dècada de 1990. De fet el llibre original -"En annan sida av Stieg Larsson"- està editat per Expo, i prologat pel seu actual director, Daniel Poohl.

Stieg Larsson és mundialment conegut per la trilogia "Millenium" però de fet les tres novel·les de "Millenium" van ser escrites entre els anys 2001 i 2004, mentre que el volum literari i periodístic del senyor Larsson és molt superior i anterior a les històries protagonitzades per la inefable Lisbeth Salander i el maltractat Mikael Blomkvist.

Llegint el recull d'articles de "Un altre aspecte de Stieg Larsson" (o "La voz y la furia", si prefereixen el títol absurd inventat per Destino) hom té la impressió d'estar llegint els escrits de Mikael Blomkvist a la revista Millenium. Dit en altres paraules: la revista Expo i Stieg Larsson són els referents reals de la revista fictícia "Millenium" i el periodista fictici Mikael Blomkvist.

Quins són els temes que preocupaven a Larsson?: l'extrema dreta, el racisme i la violència contra les dones; tot això centrat a la societat sueca però sense perdre de vista que són qüestions universals. Les dues bèsties negres de Larsson són dos partits polítics suecs d'extrema dreta: Sverigedemokraterna ("Democràcia Sueca") i Nationaldemokraterna ("Democràcia Nacional"). Llegint alguns dels articles del recull presentat en aquest llibre hom no pot evitar sentir-se una mica inquiet perquè hi troba coses preocupantment familiars; per exemple, darrerament, al sud dels Pirineus -immediatament al sud dels Pirineus, no cal baixar gaire- han començat a sorgir certs postulats i partits polítics molt semblants als "demokaterna" esmentats abans... i estan guanyant vots, igual que a Suècia.

D'altra banda, la feliç i tòpica imatge d'una Suècia idíl·lica, paradís immutable de l'harmonia social, que ja quedava desmentida en la ficció de Millenium, acaba de desaparèixer gairebé del tot en els articles recopilats en aquest llibre. Henning Mankell, amb el seu famós inspector Wallander, també anava per aquesta mateixa línia. És a dir, que l'assassinat d'Olof Palme no va ser només un "desgraciat incident aïllat" obra d'un "desequilibrat" a qui, per cert, mai no s'ha pogut identificar; i per descomptat, aquest estat de coses no es limita territorialment només a Escandinàvia.

Llibre aprofitable i que en certa manera fa les funcions d'alarma preventiva... si és que encara hi som a temps de prevenir alguna cosa.

SEIS SOSPECHOSOS

Títol original: Six Suspects
Autor: Vikas Swarup
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 2008

Estem a la Índia contemporània, a començament del segle XXI. Un important i extremadament corrupte home de negocis és assassinat a la seva mansió en el decurs d'una festa.

Hi ha sis sospitosos: un ex-alt funcionari que intermitentment queda posseït pel pressumte esperit de Gandhi, la qual cosa no deixa de ser un problema perquè l'ex-alt funcionari, en estat diem-ne normal, ve a ser la cara oposada del pare de la Índia moderna; una exitosíssima actriu de Bollywood que mostra una imatge molt superficial però que té un cert transfons fosc; un aborigen d'una tribu de les illes Andaman (existeixen) que encara viu pràcticament a la prehistòria -l'aborígen i la tribu- i que té com a enemic principal... a Benestar Social; un lladre especialitzat en telèfons mòbils que viu a la misèria; el Ministre de l'Interior de l'estat d'Uttar Pradesh, que a més és pare de la víctima; i un nordamericà idiota, però que molt idiota.

Aquest és el segon llibre de Vikas Swarup. El primer va ser "Q & A", que es va arribar a convertir en pel·lícula guanyadora d'Oscar amb el títol "Slumdog Millionaire". Vikas Swarup organitza el llibre en diferents parts: primer, en no més de sis pàgines i mitja, presenta l'assassinat consumat; a continuació descriu un retrat de tots sis sospitosos; en tercer lloc s'ocupa dels motius que cadascun d'ells pot haver tingut per a cometre el crim; després planteja com hauria pogut produir-se el crim des de la perspectiva de cada sospitós; i finalment dóna la seva pròpia "solució", que de fet podria haver estat aquesta o qualsevol altra.

Vista així, la cosa promet ser atractiva, i ho és, però no tant com pot semblar si el llibre es llegeix des d'un punt de vista "europeu" (als efectes d'aquest comentari facin, si us plau, un titànic esforç d'imaginació i considerin que allò que hi ha entre els Pirineus i el nord d'Africa és Europa). La trama té molts moments divertits a més d'altament crítics contra aspectes com la corrupció política, les terribles desigualtats socials o "l'american way of to be" (aquí l'autor és immisericorde), però no sembla una lectura destinada a trascendir més enllà del moment. Ara bé, si hom és ciutadà indi segur que la lectura cobra tota una altra dimensió: la crítica a l'establisment politico-social indi és brutal; si a la Península Ibèrica (ja saben: Portugal, Espanya, Gibraltar i Andorra) es publiqués una cosa així les tertúlies radiofòniques i els pamflets habituals -és a dir, els diaris- tindrien tema de guerra dialèctica durant, com a mínim... una setmana; més no, perquè segur que no trigaria a sortir qualsevol altra cosa que deixaria aquesta obsoleta.

"Seis sospechosos" és un llibre entretingut i sarcàstic, però també profundament crític. Justament és aquesta darrera faceta la que el fa llibre aprofitable.