divendres, 29 de desembre de 2017

EL QUIDDITCH DE TOTES LES ÈPOQUES

Títol original: Quidditch through the ages
Autor: Kennilworthy Whisp
Autor real: J.K. Rowling
Editorial: Empúries
Any primera edició original: 2001
Any primera edició per Empúries: 2017

Els seguidors de la sèrie 'Harry Potter' (no confongueu amb simpatitzants del propi Harry Potter, que ja des de petitet sempre ha tingut un cert punt de nen repel·lent) ja estaran familiaritzats amb l'existència del “quidditch”, que ve a ser com l'esport nacional de l'univers màgic creat per la senyora Rowling.

Ja sigui gràcies als llibres o a les pel·lícules de la saga -algunes d'elles francament desafortunades-, s'han llegit descripcions i s'han vist imatges espectaculars de més d'un partit de quidditch que han deixat al lector o l'espectador gairebé sense respiració. Hom ha pogut veure la sublim coreografia implicada en el joc del quidditch, així com també el seu costat més fosc i -en certs moments- sàdic, tan propi de la senyora Rowling. Permetin-me, aprofitant l'avinentesa, que opini que darrere d'aquesta aparença de benefactora de la infància i de mare vocacional de tots els nens desvalguts del planeta, la senyora Rowling amaga una pulsió esforçadament reprimida d'assassina nata; només cal llegir els llibres de la saga màgica, sobretot els últims. És conegut el cas d'una col·lega escriptora seva, la senyora Anne Perry, que sí que va participar en un assassinat, però la senyora Perry no ho tornaria a fer. En canvi, la senyora Rowling, si se li presentés una segona ocasió, segurament no se'n podria estar. Afortunadament encara no se li ha presentat ni la primera ocasió... que sapiguem.

En fi, tornant al tema que ens ocupa, per molt interessant que ens hagi semblat un partit de quidditch (o un fragment, vist que un partit sencer pot durar dies) segur que no hem entès res de res. Doncs bé, aquest llibre és el remei ideal a la nostra trista ignorància. L'autor, Kennilworthy Whisp (és a dir la senyora Rowling disfressada de nom impossible) gairebé ens fa creure que sí, que finalment hem descobert com funciona aquest joc, si més no pel que fa als aspectes bàsics, perquè sembla que té més normes que el codi d'Hammurabi i que totes poden canviar en qualsevol moment, segons convingui a depèn de qui o depèn de què.


Camp reglamentari de quidditch


Però la cosa no acaba aquí. Pel mateix preu -assequible, dit de passada- ens assabentem també de la Història d'aquest esport des de l'antiguitat, i d'altres coses interessantíssimes, com per exemple de quan va apareixer l'escombra com a mitjà de transport (i posteriorment com a vehicle esportiu d'alta gama); o també arribem a saber que a l'Edat Mitjana, quan encara no estaven perfeccionades, les escombres, a més de no representar una competència seriosa pels cavalls, podien causar greus problemes d'hemorroides. A que no se'ls havia acudit? Doncs llegint el llibre queda palmàriament evident.


Partit autèntic de quidditch amb escombres homologades


El quidditch de totes les èpoques” potser no és un llibre imprescindible, però sí aprofitable. I breu: amb una mica més d'una hora t'acabes les seves cent cinc pàgines. A més, cosa molt encomiable, els beneficis de la venda del llibre van a parar a les obres benèfiques de la senyora Rowling en favor dels nens i adolescents desvalguts, cosa que mereix ser aplaudida entusiàsticament. I és que el fet que la senyora Rowling sigui una assassina reprimida no impedeix que tingui consciència social i que, merescudament, se li reconegui.


Portada d'una edició en versió original




dilluns, 25 de desembre de 2017

UN PASO AL FRENTE

Títol original: Un paso al frente
Autor: Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido
Editorial: Tropo Editores
Any primera edició original: 2014

Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido, nom inversemblant però real, era tinent de l'exèrcit espanyol. Ara ja no és tinent; va ser expulsat de l'exercit l'any 2015 per persistir a denunciar múltiples i diversos actes de corrupció comesos per oficials de la sacrosanta institució a l'empara d'ells mateixos i dels polítics di tutti colori que els sostenien i els continuen sostenint.

Si el senyor Segura de Oro-Pulido hagués fet cas de les assenyades recomanacions que se li van fer sobre la conveniència de mirar cap a una altra banda i deixar-se estar de bajanades, ara seguiria essent militar, amb una graduació més alta, i amb un dipòsit bancari bastant engreixadet. Però no, com he dit abans el senyor Segura no es va fer enrere i finalment va constatar, també, que la justícia militar estava en mans dels propis delinqüents a qui pretenia denunciar; no cal dir que les denúncies, malgrat que estaven sostingudes amb proves, eren sistemàticament arxivades i el senyor Segura era sistemàticament amenaçat i sancionat.

Com que no hi havia manera de que li fessin cas, i tot el que ell pretenia destapar era enterrat a l'instant per la maquinària militar amb les complicitats polítiques pertinents, el senyor Segura va decidir escriure un llibre (el que és objecte d'aquest comentari) que l'ajudés a fer arribar al gran públic les increïbles barbaritats de les que en tenia coneixement. La publicació d'aquest llibre li va comportar represàlies però lluny de deixar-ho córrer el senyor Segura, a l'any següent, va publicar un altre llibre ("Código Rojo") aprofundint en el mateix tema.

Resultat: les denúncies van continuar sense ser investigades i el senyor Segura va ser expulsat definitivament de l'exèrcit.

"Un paso al frente" no és ben bé un assaig ni tampoc una novel·la. Es podria descriure com a un assaig novel·lat. El relat fictici ha ajudat al senyor Segura a poder posar en paraules escrites uns fets reals absolutament esgarrifosos. Segons el que ens explica el senyor Segura, la corrupció dins de l'exèrcit assoleix proporcions estratosfèriques, només comparables a les del gran partit de la dreta cavernària espanyola. S'hi poden trobar des de robatoris a gran escala fins a assassinats, passant per fraus, suborns, prevaricacions, abusos de tota mena (sexuals inclosos)... i tot pel bonic preu de: la impunitat.


El senyor Segura de Oro-Pulido


Ara mateix el senyor Segura ja no és tinent, com deia al començament d'aquesta ressenya, però es pot dir també que és viu de miracle. En altres paraules: encara no l'han assassinat, però tothom pot patir, en qualsevol moment, un accident domèstic; són tan fàcils...

El senyor Segura comença el seu llibre excusant-se perquè "ell no és escriptor" i per tant no és hàbil amb la paraula escrita. Els puc assegurar que això és ben bé igual; certament el senyor Segura difícilment guanyarà mai el Premi Nobel de Literatura, però si existeix un Premi Nobel a la Defensa del Poble és una vergonya intolerable que encara no li hagi estat adjudicat.

Un últim apunt abans d'acabar aquest comentari. Sobre la justícia militar: el senyor Segura deixa meridianament clar com ha estat de fàcil pels poders militars corruptes i delinqüents, des de temps immemorials, segrestar la justícia i convertir-la en una eina més a favor dels seus crims. Creguin-me, llegir la facilitat amb que s'ha aconseguit i es manté això fa posar literalment els pèls de punta; i el que és tant o més greu: multiplica per la unitat seguida de molts zeros les sospites en aquest sentit que ja teníem sobre la justícia civil. Fa vomitar, però no només de fàstic, sinó també de pànic.

Per la informació que s'hi pot trobar, malgrat que sigui en forma novel·lada, aquest llibre no és només Aprofitable: és Imprescindible.

*************

Post scriptum 1:
Al final del llibre es pot trobar un llistat molt interessant d'adreces web que remeten a casos reals que conformen la base del que explica el senyor Segura.

Post scriptum 2:


diumenge, 3 de desembre de 2017

MAFALDA: HISTORIA SOCIAL Y POLÍTICA

Títol original: Mafalda: historia social y política
Autor: Isabella Cosse
Editorial: Fondo de Cultura Económica
Any primera edició: 2014

La senyora Isabella Cosse, uruguaiana i encannntadíssima d'haver-se conegut, va decidir en el seu moment aprofitar-se de que la pobre Mafalda no es podia defensar, per a escriure un "profund assaig" sobre les dimensions socials i polítiques de la nena, els seus pares i el seu entorn. De passada, com que tenia temps, també va dissecionar "l'essència de la classe mitjana argentina" i la història de l'Argentina en general des de començament dels anys seixanta fins a una dècada després. I tot això en 313 pàgines, no es pensin, de les quals disset són de bibliografia -que es noti que ella sí que llegeix-, on s'hi inclou ella mateixa, naturalment, només faltaria.

Calia? Doncs no. No calia gens. Potser a la senyora Cosse sí que li calia, per allò de l'ego -que cadascú porta com bonament pot-, però per a la resta de l'univers en general no hi havia cap necessitat, i menys encara per als devots de Mafalda de tota la vida. Els qui pertanyen (pertanyem) a aquest col·lectiu, ja fa dècades que fan les seves valoracions de l'univers de Mafalda; no necessiten que vingui ara ningú a explicar-los quins significats hi han de trobar i encara menys usant un llenguatge pseudoculte com el que gasta la senyora i que, francament, carrega bastant.

I per als qui Mafalda ja els queda lluny -dels anys 60 ja en fa gairebé seixanta, justament- les anàlisis 'socials i històriques' que fa la senyora Cosse són irrellevants. El que és rellevant és llegir Mafalda, no la senyora Cosse. Mafalda no ha caducat; potser -i només 'potser'- sí que han caducat les referències que la nena i el seu entorn fan a la Guerra de Vietnam o als Beatles, per exemple, pero encara ara, seixanta anys després, els valors que representen cadascun dels personatges, inclosa la infumable Susanita, són del tot vigents. Segueixen havent-hi guerres espantoses i absurdes; segueixen havent-hi repressors; l'ONU segueix essent inútil; la veïna del costat, o la pròpia tieta, que no para de dir "jo no sóc racista, però què vols que et digui nen, tants moros al metro fan cosa ¿no penses?", doncs aquesta veïna / tieta segueix estant ben viva i amb una salut de ferro, com fa seixanta anys; Fidel Castro ja no existeix, però Raúl Castro sí; i així podriem continuar...


Llibre aprofitable? Mirin: hi ha milions i milions de llibres publicats i per publicar que esperen a ser merescudament llegits, i la vida de vostès, com la meva, és lamentablement limitada; així que vostès mateixos: és cosa seva decidir si part del preciós temps que encara els queda el volen dedicar a la senyora Cosse. Jo ho he fet, és veritat, però no cal que segueixin el meu exemple; és més, desitjaria que el meu sacrifici no hagués estat en va. De res.



dijous, 2 de novembre de 2017

LAS RAÍCES DEL MAL

Sèrie Monk nº 10

Títol original: The twisted root
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 1999

Seguim a l'any 1860, com en els dos episodis anteriors, i si tenim en compte que l'acció d'aquesta història se situa a l'estiu hem de concloure que tant la sra Latterly, com el sr Monk com sir Oliver Rathbone han portat un ritme de vida, en no més de nou mesos, que de mantenir-se així els impedirà arribar a 1870.

Una altra dedució inevitable, a la vista de la mena de casos que porten, és que l'alta societat britànica és bàsicament un niu de deliqüents perillosos; ara que, ben pensat, tampoc no cal llegir cap novel·la de la sra Perry per a arribar a aquesta conclusió... extensible, d'altra banda, a l'alta societat de qualsevol lloc.

Aquest cop la sra Perry ens presenta la història d'una dona d'orígens més aviat tirant a vulgars que desapareix del mapa quan està a punt de casar-se amb un noi de casa bona bastant, però que bastant, més jove que ella.

Contra el que podria semblar d'entrada, la cosa no va d'això de la diferència d'edat sino de que aquí no hi ha res que sigui clar i si t'has de refiar de la Justícia per a que posi les coses al seu lloc sense comptar amb l'ajut d'una infermera, un ex-policia, i un advocat voluntariosos ja et pots desar. Concretament en una caixa de pi després que et pengin.

Al mateix temps la sra Perry també ens parla, un cop més, de quin era el status i la formació de les infermeres a mitjan segle XIX: l'equivalent a dones de la neteja borratxes i mal pagades. I aquest cop també planteja, encara que només sigui de manera incipient, què podia implicar el fet que no existís una institució com la Seguretat Social. Ah, i la senyora Perry també ens parla de la flagrant miserabilitat que suposa enviar carn de canó a les guerres i després que el conflicte "s'ha guanyat" oblidar-se dels qui van combatre, obligats of course, i van retornar mutilats o embogits, com si no haguéssin existit mai.

Tot molt contemporani, com poden veure. Si més no, el status de les infermeres ha millorat; ja és alguna cosa. Ara bé, això del veterans de guerra, obligats of course, segueix plenament vigent: només cal veure què ha passat amb els retornats de Vietnam o del Golf Pèrsic, per esmentar un parell de guerres del segle XX prou conegudes. I pel que fa a la qüestió de la Seguretat Social no oblidem que als Estats Units tal institució segueix essent una fal·làcia i a Europa, els repugnats delinqüents que governen i que des del primer moment han estat còmplices dels qui van provocar la crisi econòmica de 2007, segueixen intentant desmantellar la Seguretat Social amb l'objectiu d'augmentar la seva pròpia Seguretat Pecuniària. I si mirem més enllà, a Àfrica per exemple, la Seguretat Social simplement no ha existit mai.

"The twisted root" és un llibre potser una mica més folletinesc que els anteriors de la sèrie Monk, però tot i així llegint-lo s'aprenen coses i no deixa de ser entretigut. Per tant compleix les condicions per a ser un Llibre Aprofitable.


Portada de l'edició original




dijous, 5 d’octubre de 2017

EL AMIGO AMERICANO

Sèrie Ripley nº 3

Títol original: Ripley's Game
Autor: Patricia Highsmith
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1974
Any edició per Anagrama: 2017

Aquest tercer episodi de la saga Tom Ripley se situa un any després que l'anterior, és a dir l'any 1969 (un o dos mesos abans de l'arribada de l'home a la lluna, això sí) i quan l'amic Tom té 32 anys.

Més que una novel·la negra jo diria que aquesta és una novel·la càustica o irònica o satírica, no ho sé ben bé. Decididament el personatge de Ripley és molt especial. Després de (o gràcies a) les dues històries anteriors Tom s'ha convertit ja de manera definitiva en un home econòmicament molt ben situat, casat amb una decorativa nena de papà ric, i que es dedica a la vida social i a relaxar-se als jardins de casa seva, una casa que, no cal ni dir-ho, ni vostès ni jo ens podriem permetre.

D'altra banda Tom es declara al·lèrgic als assassinats "a menys que siguin absolutament necessaris". Així que figura que ens hauriem de compadir del pobre Tom vist que a cada novel·la seva hi ha més assassinats que en una festa de caritat organitzada per Jessica Fletcher, i els comet ell mateix "perquè és absolutament necessari". És clar, el pobre xaval acaba una mica estressat cada vegada... encara que no gaire, no es pensin.

Aquest cop les víctimes de les maquinacions de Tom Ripley són un simple emmarcador de quadres, pare de família correnteta... i la màfia italiana. I Tom se'n surt, però de tal manera que ni la pròpia màfia italiana no en té ni idea de què està passant. Per això dic que no sé ben bé si aquesta és una novel·la negra o una ironia càustica.

Jo els invito a que ho esbrinin vostès mateixos. Si més no, hauran llegit un llibre aprofitable.

Coberta de la primera edició original de 1974

dimarts, 19 de setembre de 2017

DOS AÑOS AL PIE DEL MÁSTIL

Títol original: Two years before the mast
Autor: Richard Henry Dana jr
Editorial: Alba Editorial
Any primera edició original: 1840
Any edició per Alba: 2017

L'estiu de 1834, amb 19 anys d'edat acabats de fer, Richard Henry Dana surt del port de Boston a bord d'un vaixell mercant en què s'ha enrolat com a mariner ras. No és que tingués cap necessitat de fer-ho per a poder viure, ja que la seva família, sense estar en una situació econòmicament privilegiada, tampoc es trobava a la ruïna, ni molt menys. Dana patia una afecció a la vista com a conseqüència d'un xarampió i, segons ell, un bon motiu per a embarcar-se era que així deixava els estudis durant una temporada i per tant deixava de forçar la vista, cosa que li convenia molt. S'ha de reconèixer que l'excusa era francament creativa. També va esmentar com a “possibles” motius, així com de passada, la passió per l'aventura, la curiositat per a saber com era la vida de mariner en un vaixell o “la necessitat d'escapar de la depriment situació d'inactivitat i dependència de casa meva” (sic). Si m'ho pregunten a mi, jo m'inclinaria més per aquesta darrera possibilitat abans que no pas per allò de l'oftalmologia terapèutica, però ves a saber...

El cas és que el 14 d'agost de 1834 comença un viatge que duraria dos anys, i amb ell també comença un diari que s'acabarà convertint en aquest llibre.


Dana a 1842



Dana en dibuix de l'edició de 1930


"Two years before the mast" és un llibre molt peculiar. D'entrada, repeteixo, no és més que la diguem-ne 'adaptació literària' del diari d'un mariner mercant (amb estudis i un inusual bagatge cultural previ, això sí) que explica el dia a dia de la seva feina i del seu entorn durant dos anys. Estem parlant de la "vida real", no d'un relat inventat; i la marina mercant, ni en el segle XIX ni ara, no és cap font d'aventures apassionants precisament; per tant, es podria pensar que la narració de Dana vindria a ser l'avorrida història d'una rutina diària durant dos anys.


Mariner mercant de 1840



Dana i els seus companys carregant
pells cap al vaixell



Però curiosament no és així. Sí que és cert que n'hi ha molt de vessant rutinari, moltes coses que es repeteixen, però no es fa pesat. Per què? doncs segurament perquè la immensa majoria de lectors del llibre, des de l'any 1840 en què es va publicar per primera vegada, fins ara, no han estat mai mariners mercants ni de cap altra mena i per tant tot el que explica Dana, per molt que es repeteixi, els resulta nou i sorprenent.

Una altra característica del tot atípica: durant dotzenes i dotzenes de pàgines el lector comprèn la història però no entén absolutament res del que ha escrit l'autor. Tot seguit transcric un fragment agafat a l'atzar per a il·lustrar aquesta aparent paradoxa (fragment del capítol X, pàgina 91 de l'edició que estic comentant):

"Una vez cazadas las escotas, braceadas a sotavento las vergas de trinquete, izada la vela del estay del mastelero de velacho, echadas al agua las boyas, y aparejado todo a proa para largar, corrimos a popa, a cubrir la boza de largar que entraba por la porta de popa con una vuelta en los barraganetes. '¿Listos a proa?', preguntó el capitán. 'Sí; sí, señor; todo listo', contestó el primer oficial. '¡Larga!' '¡Largado, señor!'; y el cable de hierro chirrió en el molinete y en el escobén, y la cabeza del pequeño bajel, apartándose del viento a causa de sus velas de trinquete en facha, llevó la tensión a la boza".

Ja poden respirar. I sí, la major part del llibre és així. S'ha de reconèixer, però, que al final del llibre s'ha inclòs un glossari amb la benemèrita intenció d'ajudar al lector a entendre alguna cosa. Però, com se sol dir, "de bones intencions l'infern n'és ple", perquè quan hom, esperançat, es decideix a consultar el glossari, es troba amb coses com aquesta:

"VERGA: Percha de la que se larga una vela y que cuelga de uno de los palos de una nave mediante una boza u ostaga, se sujeta en la cruz con el racamento, se le da la posición horizontal o embicada con los amantillos y se orienta con las brazas."

I si no saben què és un "amantillo" no s'esverin; aqui està el glossari per a salvar-nos:

"AMANTILLO: El cabo que va del penol de la verga a la cabeza del palo respectivo, pasa allí por una roldana y baja a cubierta, desde donde, con él, se puede dar a la verga una posición horizontal, embicada o vertical"

Esta clar? Doncs ara ja poden buscar vostès solets "boza", "ostaga", "racamento", "embicado", "braza", "penol" i "roldana"... i acompanyar-ho tot amb un paracetamol o una aspirina de tota la vida.

Més curiositats del llibre. El vaixell on està enrolat el mariner Dana surt del port de Boston, al nordest dels Estats Units i, com que el canal de Panamà (ni Panamà com a país) no existia, fa tooota la volta a Amèrica del sud per a remuntar després pel Pacífic fins a arribar al seu destí, California... que no és Estats Units. I és que Estats Units, a 1835, era això:



Estats Units (a la dreta) el 1835


La zona de colorins de la dreta eren pròpiament els Estats Units; la zona verda central eren "territoris no organitzats" i la zona groga del nord-oest es coneixia com Oregon Country, és a dir, el País d'Oregon, que no era territori dels Estats Units. L'enorme zona de color rosa, més gran que els Estats Units, situada sota l'Oregon Country era Mèxic. Sí, Mèxic. San Diego era Mèxic. Los Ángeles era Mèxic. Santa Mónica era Mèxic. Santa Bárbara era Mèxic. Monterrey era Mèxic. San Francisco era Mèxic. Dit d'una altra manera: si la desferra mental de Donald Trump tingués unes mínimes nocions d'Història calculin vostès per on hauria de fer passar el seu mur de la punyeta: l'extensió mexicana del seu país supera de molt el territori de les famoses colònies fundacionals.



Dibuix de l'edició de 1830

Més curiositats geogràfiques. Richard Henry Dana esmenta repetidament unes illes els nadius de les quals eren la mar de simpàtics: les Illes Sandwich. Uns quants nadius de les Illes Sandwich -que no s'han de confondre amb les "Sandwich del Sud" que estan a l'Antartida, que naturalment són britàniques i naturalment estan reclamades per l'Argentina-, nadius de les Illes Sandwich, dic, formaven part de les tripulacions de vaixells mercants que feinejaven a la costa pacífica del continent americà. Fins aquí res d'estrany si no fos perquè les Illes Sandwich són les que actualment es coneixen com Illes Hawaii. Si miren un mapa veuran que les Illes Hawaii o Sandwich estan posades al mig del Pacífic, que és un oceà respectable i no precisament un toll de pluja de primavera. La pregunta, per a mi inevitable, és: ¿què punyeta feien nadius hawaians (o 'sandwichers') a inicis del segle XIX, travessant el Pacífic en pla missió suïcida tenint en compte la tecnologia de l'època, per a anar a enrolar-se en vaixells mercants americans i acabar treballant-hi en condicions tan precàries com les de qualsevol becari actual? (no dic 'en condicions més precaries que les d'un becari actual' perquè no m'agrada exagerar) ¿Tan mortalment avorrit era passar-se la vida tocant l'ukelele a l'ombra d'un cocoter? Deixo el tema obert.



Hawaià de 1890 (autèntic) pujant a un cocoter



Hawaià de 1898 (autèntic) inventant el surfing

Una altra cosa que crida molt l'atenció a algú tan ignorant en coses marines com jo (i com molts de vostès, no dissimulin ara) és el fet que a començament del segle XIX els vaixells, precaris com eren, navegaven molt allunyats de la costa, quan no sembla que això fos imprescindible. Segur que sí que ho era d'imprescindible i el que passa és que la meva ignorància és majúscula, però si el lector actual del diari del senyor Dana va seguint la ruta que ell descriu, acompanyat d'una tablet o similar, amb el Google Maps posat en pantalla, el més fàcil és que se li talli una miqueta la respiració imaginant-se a ell mateix en aquelles situacions. Ja sé que a finals del segle XV el senyor Colom es va allunyar encara bastant més de la costa, però el senyor Colom estava com una cabra amb ambicions dineràries i a més no tenia ni punyetera idea de cap on anava.


Reproducció actual del vaixell de Dana




Reproducció actual del vaixell de Dana



Torno un moment sobre allò de l'ús de la tablet o similar: el recomano moltíssim si es llegeix aquest llibre. Hom se'n fa molt més el càrrec del que s'hi explica.

En una reedició posterior del llibre el senyor Dana hi va afegir un annex que es pot llegir en l'edició que s'està comentant aquí. En aquest annex l'autor fa les seves valoracions personals sobre els drets i les condicions laborals dels mariners. A la seva època tals consideracions es consideraven com a molt progressistes. Amb ulls d'avui és curiós veure com eren les concepcions progressistes d'aleshores: per molt que defensés millores en les vides dels mariners el senyor Dana no qüestiona que hi hagi persones "superiors" i que aquestes, pel sol fet de ser-ho, tinguin determinats privilegis, com si fos la cosa més natural del Món.

També és curiós constatar com, des de començament del segle XXI s'està retornant a marxes forçades a condicions socials i laborals pròpies d'inici del segle XIX.

Ah, i la religió omnipresent, com sempre.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre que sembla que hauria de ser avorridíssim i resulta que no ho és tant. De veritat que té el seu punt, i de veritat que s'aprenen coses curiosíssimes. I de veritat també que mai havia llegit tants i tants paràgrafs sense entendre gairebé cap de les paraules que hi contenen...

Llibre aprofitable? Doncs sí, encara que no estic segur que sigui dels que aguantaria una relectura al cap d'un temps.


San Francisco 1846



 
San Francisco 1851



 
Port de Boston a l'edició de 1830


 
Edició original de 1840