LA HISTORIA DEL LOCO

Títol original: The Madman's Tale
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 2004
Any primera edició a Zeta: 2005

Escrita després de "El Psicoanalista", aquesta és una història claustrofòbica i angoixant. Està narrada en tercera persona pel protagonista, que explica les seves colpidores experiències dins d'un hospital psiquiàtric on va ser ingressat gràcies als bons oficis de la seva família que va procedir d'aquesta manera "pel seu propi bé". No hi ha res com la família.

Naturalment que hi ha assassinats, si no no seria una novel·la negra del senyor Katzenbach, però no són precisament els assassinats el que més impressiona, tot i que són prou truculents. No, el que més impressiona és la fotografia del microcosmos de l'hospital psiquiàtric. Com he dit al començament: claustrofòbic i angoixant.

Segons la descripció que fa el senyor Katzenbach -malhauradament bastant creïble- un hospital psiquiàtric no es diferencia gaire de qualsevol altra institució tancada, com una presó, o un centre d'internament d'estrangeria com els que s'estilen al sud d'Europa. Els residents deixen de ser persones en el moment que creuen la porta de les instal·lacions. Es converteixen en una altra cosa: presoners, bojos, "il·legals" (sigui el que sigui que vulgui dir això)... I els que hi treballen, bé sigui "tenint-ne cura" o "vigilant", esdevenen éssers superiors, dipositaris de totes les decisions sobre el bé i el mal; fins i tot en sentenciadors de què és el bé i què és el mal. 

En el cas particular d'aquèsta història, per exemple, al psiquiatra en cap els "pacients" el coneixen precisament amb el malnom de "El Senyor del Mal" i no van desencaminats. És un malnom molt encertat. El que és terrible del Senyor del Mal no és que representi a algú especialment diabòlic sinó que de fet només és un professional normal i corrent, com els que veiem cada dia en qualsevol ocupació, tret que, quan està exercint, es creu superior perquè els altres són "malalts" -no són persones, són malalts- i com a tals són objectes sobre els què ell "ha de decidir" perquè, ja se sap, els "objectes", les coses, no decideixen. Ni senten. I si es tracta de bojos encara menys.

Pel què fa als interns el catàleg és ampli: els catatònics, els violents, els "retardats" (sic), els que senten veus (com el protagonista)... tots 'coses', des del punt de vista del Senyor del Mal, però probablement no des del punt de vista del senyor Katzenbach ja que el lector no percep als personatges "bojos" com a tals, sinó com a persones que tenen les seves pròpies històries, històries que són molt inquietants i que no poden comunicar a ningú. La incomunicació. La presó angoixantment insalvable dins de la pròpia persona. Quan un mateix és presoner d'un mateix.

He de dir que a mi m'ha costat de llegir aquest llibre, però no perquè estigui mal escrit o sigui pesat, tot al contrari; m'ha costat de llegir-lo perquè l'angoixa, la claustrofòbia personal i la incomunicació estan molt ben descrites, i un té una tolerància limitada al desànim.

Llibre aprofitable, però prenguin-se'l amb calma. 

LA FÁBRICA DE LAS FRONTERAS

Títol original: La fábrica de las fronteras
Autor: Francisco Veiga
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2011

Amb aquest llibre el senyor Francisco Veiga pretén explicar el procés de desintegració de Iugoslàvia. Fins aquí la intenció sembla molt lloable ja que sempre és d'agrair que algú ens vulgui il·luminar sobre les causes i els efectes d'aquelles guerres balcàniques de finals del segle XX que de cop i volta ens van traslladar a tots, sense que entenguéssim res, a finals del segle XIX.

Però un cop s'han llegit unes quantes pàgines del volum en qüestió hom ja comença a dubtar seriosament de les suposadament lloables intencions del senyor Veiga. D'entrada els diré que arriba un moment (i no triga gens en arribar) en què el lector queda irremissiblement atrapat per la sensació de que s'ha perdut. Perdut del tot. Línies i línies, paràgrafs i paràgrafs, que es basen en coneixements previs que són necessaris per a comprendre de què carai està parlant el senyor Veiga i que el benvolgut senyor no té a bé aclarir-nos. Això sí, el llibre està farcit de notes a peu de pàgina, del tipus "per a més informació consultin el document tal, pàgina tal, dels acords de Dayton", que ens indiquen que el senyor Veiga és un senyor molt llegit. Francament, hom no acostuma a tenir a casa un exemplar dels acords de Dayton i altres perles similars al costat de l'obra completa d'Agatha Christie, per exemple, i la consulta per internet de tots els documents a què ens remet el senyor Veiga per a "aclarir-nos les qüestions" ens faria la lectura del llibre encara més farragosa, si és que això és possible.

Per un altre costat l'orientació del llibre del senyor Veiga no deixa de desprendre un cert tuf sospitós. Per a començar, el subtítol del llibre és "Guerras de secesión yugoslavas 1991-2001", i aquesta idea de la secessió es repeteix insistentment des del començament fins al final de l'obra.

Anem a pams. Iugoslàvia va ser un invent del final de la Primera Guerra Mundial. Abans de 1918 Iugoslàvia no havia existit mai. És més: entre 1918 i 1929 Iugoslàvia tampoc no existia com a tal. Va ser un "retalla i enganxa" fet a base de les restes d'Àustria-Hongria i l'Imperi Otomà passats pràcticament tots dos a millor vida després de la Gran Guerra.

Els Balcans abans de la Primera Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial Iugoslàvia es va tornar a fondre i no es va tornar a reinventar fins a 1945. Els únics elements de cohesió de Iugoslàvia, a partir d'aquí, van ser, d'una banda, el mariscal Tito, i d'una altra banda les potències occidentals que van estar la mar de col·laboradores amb el mariscal justament perquè a aquest, encara que era comunista, no li donava la gana de plegar-se a les bufonades perilloses de Stalin primer i de Jrushchov després.

Els Balcans reinventats (Iugoslàvia) després de la Segona Guerra Mundial

El mariscal Tito

Quan en el seu moment el propi Tito es va fondre amb el cosmos (1982) la Guerra Freda ja pintava bastant malament per a l'anomenat Bloc Soviètic (o Bloc Socialista, o els diables comunistes, segons els Estats Units) i per tant a les potències occidentals ja no els calia estar tan col·laboradores amb això de l'invent de Iugoslàvia.

"Acabada" la Guerra Freda Iugoslàvia no l'importava un rave a ningú, ni als iugoslaus, que només ho eren en teoria. Primer van ser els eslovens, que van dir que ja en tenien prou d'aquella simulació de país i que ells ja s'organitzaven pel seu compte. Després van ser els croates, que van dir que l'únic croata que havia cregut en Iugoslàvia era el mariscal Tito però que en tot cas allò era una opinió molt personal d'ell i ja està; de passada els croates van aprofitar per a deixar caure que part de Bòsnia era seva, cosa que va augmentar exponencialment la gravetat dels conflictes balcànics. Els serbis, per la seva banda, consideraven que "tot" era seu. A continuació li va tocar el torn a la pròpia Bòsnia, reclamada com a pròpia per multitud de bandes: serbis, croates, musulmans bosnians, serbis bosnians, croates bosnians... Pel que fa als macedonis, van començar a reivindicar que ells sempre havien estat albanesos de tota la vida, i que cap macedoni s'havia considerat mai iugoslau ni tan sols en estat d'intoxicació etílica. I els montenegrins s'ho miraven tot des de la barrera... fins que van decidir que els serbis ja no eren un bon negoci i també van abandonar les últimes restes que quedaven de la fantasia iugoslava.

Que consti que quan parlo de croates, eslovens, serbis, bosnians etc. em refereixo als polítics de cada zona, no als ciutadans comuns. Estic raonablement segur que si als ciutadans comuns se'ls hagués preguntat si volien participar activament en aquelles guerres per a salvaguardar l'honor i la integritat territorial de les mares-pàtries respectives haurien contestat alguna cosa irreproduible en un llenguatge bastant malsonant. O no, i potser sóc una mica ingenu de pensar-ho, pero no ho crec.

En base a tot això, parlar de "guerres de secessió" en referència a una cosa que mai no va ser un "tot" és, en la meva humil opinió, un problema de dioptries històriques mal tractades per no dir una altra cosa.

Però hi ha més. El senyor Veiga tracta la figura del senyor Milosevic, el president serbi, d'una manera curiosament "comprensiva". És com si digués que Hitler, efectivament, va ser un animal, però és que el pobre va tenir una infància desgraciada. I a més gosa fer una comparació (lleu, però la fa) entre les seves "secessions" iugoslaves i els "problemes català i basc" a Espanya; per a fer això, o s'ha d'estar molt mal informat, o s'ha d'estar molt ben deformat, què volen que els digui.

Llibre aprofitable? Per al senyor Veiga, segur que sí.

LA SOMBRA

Títol original: The Shadow Man
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1995
Any primera edició a Zeta: 2010

Sisè llibre d'aquest autor, escrit després de "Just Cause" (o "Juicio Final", segons Ediciones B) i bastant abans de "The Analyst" (o "El Psicoanalista" segons la mateixa editorial), novel·les totes dues comentades en aquest mateix blog.

Interessant història. Imagini's vostè la ciutat de Miami, que és com una mena d'enorme discoteca per a post-adolescents passats de voltes i al mateix temps un geriàtric immens on els iaios nordamericans amb diners juguen a que no són tan iaios (veure "Las Chicas de Oro" -"The Golden Girls"-, sèrie de TV emesa entre 1985 i 1992, creada per la mai prou valorada senyora Susan Harris). Doncs bé, en aquesta ciutat (estèticament molt millorable, francament, dit sigui de passada) uns ancians jueus immigrats de l'època de la Segona Guerra Mundial es troben amb la desagradable sorpresa de que un dels seus antics torturadors, un altre jueu ara també jubiladíssim i que havia treballat per als nazis, és a la ciutat per a acabar les "feines" que no va poder acabar a Berlín en el seu moment per culpa de la, per a ell, inoportuna entrada dels russos.

Ningú no sap quina cara fa l'assassí i ni tan sols ningú (o gairebé) està convençut de que aquest senyor encara sigui viu. El cas però és que un seguit de defuncions, a sobre aparentment degudes a causes naturals, semblen indicar que l'assassí en qüestió sí que és viu, i que dedica el seu temps lliure a un hobby no gens saludable per a la comunitat en general. És a dir, es tracta de la persecució a cegues d'algú que teòricament no hauria d'existir. La proposta no està gens malament.

Com tampoc està gens malament el desenvolupament de la història, amb el seu component d'intriga en alguns punts més que inquietant. El senyor Katzenbach sap escriure. Naturalment no els desvetllaré més aspectes de la trama. Si els volen saber s'hauran de fer amb el llibre (el procediment és cosa seva, jo no m'hi fico). Si volen passar estones bastant entretingudes aquest llibre és una manera prou aprofitable de fer-ho.

EN CASA

Títol original: At Home. A short history of private life
Autor: Bill Bryson
Editorial: RBA
Any primera edició original: 2010

És com aquelles històries dels iaios de tota la vida. Imagini vostè que està prenent el te amb un iaio de tota la vida i aquest li comença a parlar del nou televisor que li ha regalat el seu fill. Al cap de cinc minuts, sense saber com ha passat, el monòleg del iaio estarà centrat en el descobriment de la patata. ¿Com s'ha arribat al descobriment de la patata partint del televisor de 32 polzades que el iaio té a la sala al costat de la reproducció en guix pintat de la Sagrada Família? Misteri.

Doncs aquest llibre és així. L'autor, un nordamericà transplantat a la Gran Bretanya, es va comprar en el seu moment una casa en el camp profund de Nordfolk, Anglaterra, i aleshores li va agafar per investigar els orígens de la casa, que resulta que va ser construïda -si més no en la seva versió original- l'any 1851. I l'home es va embrancar i embrancar i va fer un llibre, i li va posar de títol "A Casa. Una breu història de la vida privada". De fet, això de "breu" és molt relatiu: segons l'autor, el llibre té cinc-centes pàgines; en l'edició de RBA que estic comentant el llibre té unes sis-centes pàgines, sense comptar els annexos.

El senyor Bryson, seguint un ordre rigorosament canònic, inicia l'explicació de casa seva començant pel vestíbul... i al segon paràgraf del capítol del vestibul ens trobem, sense saber com, enmig de la caiguda de l'Imperi Romà. I tot és així.

Amb això no vull dir que el llibre no valgui la pena, de cap manera. De fet és un llibre la mar d'entretingut, que parla de tot, absolutament de tot, inclòs -literalment- el descobriment de la patata, com en el cas del iaio de què els parlava al principi. Alguna vegada se'ls havia acudit pensar en la complicació que va suposar la invenció de la forquilla? O que en determinada època beure un got de llet era un acte, com a mínim, suïcida? O que George Washington tenia uns gustos més aviat cridaners pel què fa a la pintura de les parets? O com s'ho feien les primeres cases electrificades si no existien les centrals elèctriques? Doncs això.

Pel que fa a la documentació, jo diria que la rigorositat del senyor Bryson és, si més no, opinable. El senyor Bryson, per exemple, encara està convençut de que la invenció del telèfon correspon a Graham Bell, quan de fet el que va fer el senyor Graham Bell va ser patentar-lo, és a dir simplement robar descaradament l'invent al senyor Antonio Meucci, que era el creador real, fent us -a més- d'uns jocs bruts absolutament escandalosos. Si en una cosa com aquesta la documentació falla d'una manera tan estrepitosa (havent-hi fins i tot papers pel mig que demostren la realitat) hom no pot evitar posar en dubte la veracitat de la infinita resta d'històries que explica el senyor Bryson.

Tot i així el llibre és francament entretingut i està escrit d'una manera molt amena, amb els seus punts ocasionals d'ironia i amb explicacions sorprenents que, si bé pot ser que no siguin del tot certes (per allò de la documentació), sí que podrien ser versemblants. Diguem que el senyor Bryson és molt hàbil explicant contes que podrien ser veritat o no (el mercat americà el té assegurat; no oblidem que en el seu moment els nordamericans es van arribar a creure a Richard Nixon i a George W. Bush; amb això ja està tot dit) i ha aconseguit fer un llibre entretingudament aprofitable.

EL HOMBRE INQUIETO

Wallander - 10

Títol original: Den Orolige Mannen
Autor: Henning Mankell
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2009

1963 (quan Kurt Wallander era un adolescent de 15 anys). Stig Wennerström, un espia suec que treballava per a la Unió Soviètica, és detingut a Estocolm. Tage Erlander, Primer Ministre suec, se n'assabenta quan torna d'unes vacances; un exèrcit de periodistes l'assalten a l'aeroport, tot just aterrar, i li demanen que faci unes declaracions. Tage Erlander no en sabia res de res. Es queda plantat amb cara de Buster Keaton (és a dir, amb cara de pal, per si vosté no sap qui era Buster Keaton) 

Inicis dels anys 80 (quan Kurt Wallander tenia 35 anys i ja era policia). Submarins no identificats entren i surten de les aigües territorials sueques amb una facilitat insultant. El Primer Ministre Olof Palme fa gala d'uns notables atacs de fúria entre d'altres coses perquè els informes que demana sobre la qüestió li resulten incomprensibles i sospita, amb una certa raó, que li estan prenent el pèl.

2007. Kurt Wallander, amb 59 anys, és avi. La seva filla Linda ha tingut descendència i Henning Mankell, l'autor del llibre, ens ha fet a tots el favor de normalitzar-la una mica; efectivament, Linda Wallander ja no és aquella borde-tonta inaguantable d'episodis anteriors. Fins i tot sembla una persona.

Espies, submarins, la néta, l'ex borde-tonta i la família del company de l'ex borde-tonta són els elements d'una novel·la que, com és habitual en Mankell i la seva sèrie sobre el policia d'Ystad, aporta intriga interessant però també una important dosi d'humanitat centrada en el seu personatge principal.

La Guerra Freda ja fa temps que s'ha acabat, la Unió Soviètica ja no existeix i la República Democràtica Alemanya tampoc, però... ¿s'han esvaït les conseqüències d'aquell passat? I d'altra banda Kurt Wallander s'ha fet gran. Des de la seva primera història, datada l'any 1969, fins aquesta de 2007-2008 han passat gairebé quaranta anys. Els lectors hem acompanyat Wallander gairebé durant tota la seva vida, com si haguéssim estat uns intrusos impertinents, sense cap respecte per la seva intimitat. I això és el que fa que les novel·les de Wallander siguin especials. En aquesta darrera entrega hom no pot sostreure's d'una atmosfera d'epíleg continuat. Hi ha contínues referències al passat de la vida de Wallander, com si ens estiguéssim acostant realment al final... 

Fa uns anys Mankell va dir que ja n'estava cansat de Wallander i que no tenia intenció de tornar a escriure sobre ell; encara que molts lectors ens temiem que la seva amenaça podia ser certa guardàvem l'esperança de que es repensés. Doncs bé, aquest llibre és la prova de que s'ha repensat... i de que, ara sí, s'ha acabat. No pateixin, Hennig Mankell no mata Wallander... però calia que fes el què fa? I a més Mankell ho fa molt "natural", com sempre, cosa que, si volen que els ho digui, encara fa més ràbia. 

I no, no seré més concret. No voldran que cometi el sacrilegi d'explicar el final del llibre, oi? Si el volen saber els tocarà llegir-lo, i no faran mal fet.

ADDENDA FOTOGRÀFICA: ELS PERSONATGES REALS 

 

Stig Wennerström, coronel de la Força Aèria Sueca. Va espiar per a la Unió Soviètica des de la dècada de 1950. Va ser descobert l'any 1963 gràcies a la irredenta tafaneria de la seva senyora de la neteja... que en el seu moment va ser reclutada per la Seguretat Sueca. Prenguin nota, per si alguna vegada se'ls acut buscar "algú de confiança" per a les feines de la casa.

 Tage Erlander, Primer Ministre suec de 1946 a 1969. Es va trobar de cop i volta amb l'escàndol del senyor Wennerström sense saber d'on li havia caigut. És de suposar que no li va fer gens de gràcia. Es desconeix si va prescindir de la seva senyora de la neteja, pel que pugués ser.

 Olof Palme, Primer Ministre suec (successor de Tage Erlander) de 1969 a 1976 i de 1982 a 1986, any en què va ser assassinat. Va ser un home molt controvertit; en determinats cercles de dretes se'l va arribar a acusar -falsament, que se sàpiga- d'espiar per a la Unió Soviètica. A hores d'ara encara no s'ha resolt el cas de la seva mort i sembla que hi ha interessos per tal d'aconseguir que això segueixi essent així. Igualet que amb Kennedy. 

 

MILLENNIUM, STIEG Y YO

Títol original: Millénium, Stieg et moi
Autor: Eva Gabrielsson & Marie Françoise Colombani
Editorial: Destino
Any primera edició: 2011

El títol oríginal del llibre és el que és i aquest cop fins i tot l'editorial traductora l'ha respectat, cosa de la què hem de donar gràcies a tots els déus de la impremta, pels segles del segles, amén.

Però resulta que aquesta vegada el títol original no acaba d'estar gaire ben trobat. En comptes de "Millennium, Stieg y yo" s'hauria d'haver dit "Yo, yo y yo" (és a dir "Moi, moi et moi")

La senyora Gabrielsson és la vídua de facto (que no de jure, i aquí està el quid de la qüestió) del senyor Stieg Larsson, el creador de la sèrie Millenium entre altres moltes coses. Amb el seu llibre la senyora Gabrielsson ha pretès reivindicar la memòria del seu marit i la legítima propietat de la seva obra; si més no aquesta sembla que era la seva intenció, però el que li ha sortit és una altra cosa. Per a començar, en el llibre apareix el nom de la senyora Eva amb grans lletres seguit d'un afegit amb tipografia de cos visiblement més reduït que diu "en col·laboració amb Marie Françoise Colombani". Doncs bé, deixant apart el fet de què el títol original del llibre és en francès i no en suec hi ha altres elements (difusos, ho reconec) que conviden a pensar que l'escriptora és la senyora Colombani i, en realitat, la "col·laboradora" és la senyora Eva. Una col·laboradora imprescindible, això sí, ja que es tracta de la seva pròpia història.

I és justament això: la seva pròpia història; no necessàriament la de Stieg Larsson ni la de Millenium. La senyora Eva presenta, d'entrada, una visió completament hagiogràfica del seu desaparegut marit. Stieg Larsson era un sant, un catàleg de virtuts, un defensor de la humanitat, un ésser dedicat a combatre la injustícia com fos, era el paradigma de la integritat... i va gaudir de la gran sort de tenir-la a ella com a companya. La senyora Eva el va ajudar en tot, sense defallir. Fins i tot moltes de les coses que apareixen a Millenium son producte, directament o indirectament, de les idees de la senyora Eva: personatges, localitzacions, episodis que van viure tots dos...

I a partir de la mort del seu marit la senyora Eva ha patit traïcions de tota mena. De fet, sembla ser que sí, que la família de Stieg Larsson, especialment el seu germà en primer lloc i el seu pare en segon, son una colla d'aprofitats sense escrúpols que s'han llençat sobre l'herència de l'escriptor i periodista sense cap mena de mania. Però segons la senyora Eva aquests no han estat els únics malvats de la pel·lícula. Amics, col·laboradors i socis del difunt Stieg s'afegeixen a la llista de depredadors.

No hi ha cap motiu per a posar en dubte moltes de les coses que explica la senyora Eva, però d'una altra banda el seu relat és potser massa extremat. Els bons, inclosa ella, són molt bons, i els dolents són molt perversos. A més el relat, l'hagi escrit realment ella o la senyora Colombani, té un punt egocèntric i histèric que acaba fent-lo un pèl irritant; fins i tot s'hi cita la referència de la pàgina web on hom hi pot accedir per a fer donatius a la causa de la senyora Eva, cosa que, com a mínim, és poc elegant.

Llibre aprofitable? Si vosté és amic íntim de la senyora Eva, sí; si no, no és imprescindible que el llegeixi.

JUICIO FINAL

Títol original: Just Cause
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1992
Any primera edició a Zeta: 2010

Pel que fa a la novel·la estrangera hi ha dues coses a les que les editorials els encanta jugar: una, canviar el títol original dels llibres (la traducció de "Just Cause" no és "Juicio Final"); i l'altra, alterar l'ordre de publicació dels llibres amb una alegria digna de millor causa.

Ediciones B va publicar "El Psicoanalista" l'any 2003, un any després de la publicació de la versió original. "Juicio Final" ha estat publicat l'any 2010... però l'original és de 1992. Això es nota. Si hom llegeix "Juicio Final" després de "El Psicoanalista" no és estrany que pensi que el senyor Katzenbach ha perdut amb el temps, quan resulta que es tracta justament de tot el contrari. "Juicio Final" no arriba a l'elaboració de "El Psicoanalista", però és simplement perquè va ser escrit deu anys i bastants llibres abans.

Tot i així "Juicio Final" té la seva gràcia. Dos condemnats en el corredor de la mort; un d'ells sembla completament sonat; l'altre sembla el paradigma de la inocència. Ja es poden imaginar per on va la cosa.

Katzenbach sap mantenir el misteri fins gairebé la meitat del llibre, però un cop arribats aquí ja s'intueix per on anirà el final; la qüestió en tot cas és "com" serà el final, no "quin". I el missatge de fons és també bastant, diem-ne, discutible: la pena de mort és inacceptable... si no s'aplica bé. Si s'aplica bé, no hi ha problema. I si no s'aplica, per error de la màquina judicial, i el "malvat" se'n surt, sempre és lloable que hi hagi algun "justicier" que arribi allà on la justícia institucional no ha arribat. Una mica tipus "Dexter", només que Dexter (el personatge de Jeff Lindsay) ja sap i reconeix que el seu hobby d'anar-se carregant "malvats" constantment és fruit d'uns impulsos que no pot controlar i d'una manca absoluta de sentit moral. En canvi, els personatges de "Juicio Final" estan convençuts de que fan el bé. Molt americà (dels Estats Units) tot plegat. Personalment em quedo amb Dexter; està més sonat que els personatges de "Juicio Final" però paradoxalment és més coherent.

Llibre aprofitable, però sense arribar a grans pretensions.