dissabte, 29 de juliol de 2017

EL SIGLO DE LA REVOLUCIÓN

Títol original: El Siglo de la Revolución
Autor: Josep Fontana
Editorial: Crítica
Any primera edició: 2017

A qui s'endinsa en una acció temerària i acaba sortint perdent, se li diu “irresponsable” o “boig”; contràriament, si surt guanyant se li diu “heroi”. El senyor Fontana pertany al segon grup.

El senyor Fontana va incórrer en la temeritat de pretendre escriure un resum de la Història del Món (és essencialment impossible escriure la Història del Món sense resumir-la) i fer-lo cabre en un llibre de vuit centes tres pàgines, de les quals noranta-cinc (95!) són bibliografia, quaranta-sis són índex analític i una l'índex global. La Història en sí ocupa doncs sis centes seixanta-una pàgines. I se n'ha sortit!

El Segle de la Revolució que ens presenta el senyor Fontana comença l'any 1914 i acaba l'any 2016. S'ha dit diverses vegades que el segle XX va començar en realitat l'any 1914, amb la Primera Guerra Mundial, perquè va ser aquest el fet que va sacsejar realment el planeta fins a separar-lo d'una manera clara de la seva Història anterior; dit d'una altra manera, els anys que van des del 1901 al 1913 en el fons no van ser més que un apèndix del segle XIX.

Des del 1914 el senyor Fontana es va endinsant en el segle XX d'una manera molt entenedora per bé que amb una certa densitat ja que està clar que explicar un temps tan convuls en només desenes de pàgines, i a més intentant defugir l'eurocentrisme per a referir-se també a altres continents -que també existeixen...!- és una empresa complicadíssima. D'alguna manera aquest llibre ve a ser un gran “índex” de la Història Universal a partir del qual no estaria gens malament anar a cercar altres obres que se centrin en aspectes concrets i ens ajudin a entender'ls; em refereixo a aspectes com la Revolució Russa, la nefasta evolució del colonialisme a l'Àfrica incloent els nefastos procediments de descolonització, la Història de les dictadures i pseudorevolucions d'Amèrica del Sud, per què Austràlia sembla tan sosa o com ha aconseguit Canadà arribar a semblar una mena de delegació del Paradís Terrenal.

Però atenció, el senyor Fontana no es limita a explicar sense més la típica novel·la dels darrers cent dos anys; també explica altres coses que no és gens habitual trobar en altres bandes, per especialitzades que siguin.

Exemple d'aquestes “altres coses”: la trajectòria dels diversos presidents dels Estats Units, des de Woodrow Wilson (de 1913 a 1921) fins a Barack Obama (de 2009 a 2017). A l'imaginari popular (que no sigui declaradament de dretes, és clar) individus com Ronald Reagan o George W Bush ja són considerats com grans oportunitats avortives perdudes en el seu moment per les seves respectives mamàs. En canvi, personatges com Jimmy Carter (el dels cacauets), Bill Clinton (el del cacauet), o Barack Obama (el del cacau sanitari) han estat vistos tradicionalment amb una certa simpatia. Doncs no, error. El senyor Fontana ens explica algunes cosetes d'aquest presidents suposadament més simpàtics, que els fa passar de la categoria de “personatges” a la d' “individus”, igual que els altres; i si algú al·lega que potser el senyor Fontana s'inventa el que diu, jo li respondria que tot es possible, però que en aquest cas és altament improbable: malauradament, el que diu el senyor Fontana és molt versemblant.

D'altra banda, llegint el que s'explica en aquest “Segle de la Revolució” descobrim també que aquella famosa Crisi dels Missils de 1962 -amb Kennedy regnant als Estats Units i Nikita Khrusxov regnant a la Unió Soviètica- no va ser l'única vegada en què va estar a punt d'esclatar una guerra nuclear que acabés en cinc minuts amb la vida humana al planeta, sino que va ser la primera d'entre moltes. Fins i tot, en una d'aquestes posteriors, des dels Estats Units es va arribar a donar l'ordre d'iniciar un atac nuclear i si no va passar res és perquè el senyor que finalment havia de pitjar el botonet va dir "no és possible, ha d'haver-hi un error", i no el va pitjar. A tenir en compte: qui ha estat a punt d'acabar vàries vegades amb el planeta han estat els Estats Units; si hem de fer cas al senyor Fontana (i no veig per què no) des del Kremlin -sense perdre de vista que no eren uns santets precisament- més d'una vegada van suar fred i, a imatge d'Astèrix el Gal, van pronunciar la cèlebre frase "ils sont fous ces americains" (en rus: эти американцы сходят с ума)

Llegint "El Segle de la Revolució", cal admetre-ho, es nota que el senyor Fontana té una notable al·lèrgia cap als Estats Units (no el poble, sinó l'establishment), i mostra una indulgència potser un pèl generosa cap a la Unió Soviètica en-pau-descansi. Però és que resulta que l'al·lèrgia cap als Estats Units vindria a ser una mena de reaccció defensiva que hauriem de tenir tots. Des de finals de la Primera Guerra Mundial el món ha estat en mans d'uns desaprensius localitzats a l'espai que hi ha entre el Canadà i Mèxic, que han passat d'estar fregant la frontera amb la immoralitat i la il·legalitat, a ser essencialment els criminals més abjectes i perillosos de la Història del planeta (en el cas de Donald Trump caldria afegir "imbècil", "descerebrat" i altres coses més que esgotarien la limitada riquesa del diccionari).

I passejant pel segle XX i endinsant-se pel començament del XXI, el senyor Fontana arriba a l'actualitat, de la que explica coses terribles, o més aviat les confirma, perquè ja les sabem. Les llegim cada dia als diaris, les sentim a les ràdios i les veiem a la televisió. Bé, tot això ho fan els que encara no han estat narcotitzats del tot pels qui des de l'època Reagan i Tatcher fins a l'actual crisi mundial han decidit restablir "l'ordre natural de les coses", segons el qual hi ha uns Senyors (1% de la població) que tenen el poder i el diner per Voluntat Divina, i uns vassalls (99% de la població) que no són més que part de les pertinences mobles dels Senyors, i la vida del quals no val ni un fracció del paper higiènic que Aquests Senyors utilitzen en els seus moments d'excelsa intimitat. És a dir: l'ordre que regeix actualment sobre la Humanitat ha tornat als paràmetres de l'Edat Mitjana. Ja em perdonaran el comentari personal pero no me'n puc estar de dir que això ja fa molt de temps que servidor ho pensava, però veure-ho escrit i confirmat per diverses fonts en un llibre, impressiona molt, i fins i tot augmenta la sensació d'espant.

Una altra nota a tenir en compte: a hores d'ara ja hi ha molta gent narcotitzada pels Senyors; aquests narcotitzats tenen com a font "informativa" els mitjans de comunicació que els propis Senyors han fet seus, és a dir, la majoria. Només així s'explica tant d'odi als fugitius de les guerres que moren cada dia a la Mediterrània o que l'animal de Donald Trump sigui ara president del Estats Units.

El segle XX va ser caòtic, terrible, catastròfic, tot el que vostès vulguin, però va ser el segle en què els drets de les persones van arribar a valer alguna cosa. Abans les dones no eren res, els nens eren mà d'obra i prou, els treballadors eren esclaus, hi havia esclaus de veritat... tot això va començar a canviar durant el segle XX, i els canvis van anar progressant fins que a finals dels 70's els que sempre havien tingut el poder absolut es van cansar de fer veure que eren generosos perquè havien fet concessions del tipus "donar" el vot a les dones, "facilitar" protecció social per a tothom, "permetre" l'existència d'unes coses contra natura anomenades "sindicats" i altres bajanades similars.

El primer cop de gràcia contra tot això es va fer, reitero, durant els 70's 80's del segle XX, amb Tatcher i Reagan. L'últim cop de gràcia és ara mateix. Amb la crisi de 2007 les conquestes socials del segle XX han desaparegut o estan en procès de desaparició. La relació entre empresaris i treballadors ha tornat als paràmetres del segle XIX; els rics i poderosos cada cop són més rics i poderosos; i d'on treuen l'increment del patrimoni? La resposta no és difícil, només cal fer-se una altra pregunta: d'on han sortit els diners per a rescatar els bancs responsables de la crisi de 2007? De vostè i de mi, que ara ens hem quedat més indefensos que mai pel que fa, per exemple, a educació, sanitat, drets socials, drets laborals, habitatge...

I els diners d'aquests rescats no els veurem mai més perquè així ho han decidit els governs corresponents, que no són més que l'extensió política dels Senyors de l'1%.

El que és més terrible és que sembla que el retorn al segle XIX no és més que una parada molt breu del viatge de veritat, que té com a destinació la reedició de l'Edat Mitjana. El llibre del senyor Fontana no ens descobreix això; només ens ho confirma.

Llibre depriment però molt aprofitable.


Ells (1%)



Nosaltres (99%)


Ells


Nosaltres


Ells


Nosaltres

dijous, 22 de juny de 2017

EL MONARCA DE LAS SOMBRAS

Títol original: El monarca de las sombras
Autor: Javier Cercas
Editorial: Penguin Random House
Any primera edició: 2017

A “Soldados de Salamina” Javier Cercas escrivia sobre que escrivia un llibre. Aquest llibre sobre el que escrivia que escrivia el senyor Cercas estava situat a la Guerra Civil espanyola i tenia com a protagonista enganyós un franquista llefiscós de nom Rafael Sánchez Mazas. Els protagonistes reals eren uns altres.

A “El monarca de las sombras” Javier Cercas escriu sobre que no vol escriure un llibre... que naturalment acaba escrivint i que és aquest de què estem parlant. També està situat a la Guerra Civil espanyola i el protagonista, aquest cop autèntic des del primer moment, és algú que va enllistar-se voluntàriament a l'exèrcit de Franco.

Una de les coses que ens explica el senyor Cercas en aquest llibre que no volia escriure és que el fet que algú s'enllisti a l'exèrcit de Franco no el converteix en franquista. Manuel Mena, mort als 19 anys a la batalla de l'Ebre, no va ser una baixa franquista; va ser una baixa idealista; va ser un idealista estafat, com tants d'altres al llarg de la Història.


Manuel Mena, l'any 1938
 

Manuel Mena no va tenir temps de constatar fefaentment que s'havia apuntat a una causa que no va trigar gens a revelar-se com una de les estafes més grans, més criminals, més assassines, i més repugnants de la Història del seu país en particular i de la del planeta en general. Però sembla que ho va arribar a intuir.

Hi ha hagut qui ha acusat al senyor Cercas d'haver escrit aquest llibre amb la intenció, més conscient que inconscient, de netejar la imatge d'un feixista producte d'una família de feixistes -la del propi senyor Cercas-. Em temo que discrepo i al meu torn opino que qui pugui dir això no està gaire dotat per a menjar xiclet i caminar al mateix temps, així que encara estaria menys dotat per a fer crítica literària.

A mi, Manuel Mena, per molt que s'apuntés a la causa franquista només iniciar-se aquesta, no em produeix cap mena de rebuig. Més aviat em mou a la compassió i la ràbia; a la compassió perquè va ser vilment enganyat (ell com tants d'altres) per una colla de fills de puta els descendents dels quals encara governen; i a la ràbia justament per la mateixa raó.

Així que sí, opino que aquest és un llibre aprofitable.

dilluns, 1 de maig de 2017

LA PRIMERA PEDRA

Títol original: La prima pietra
Autor: Krzysztof Charamsa
Editorial: Gregal
Any primera edició original: 2016
Any primera edició per Gregal: 2017

L'autor, Krzysztof Charamsa (el nom de pila del qual té nou lletres, de les que vuit són consonants), va ser ordenat l'any 1997, amb vint-i cinc anys, sacerdot de l'església catòlica. Va anar fent carrera dins de la cort vaticana fins a arribar a ser membre d'alt nivell de la Congregació per a la Doctrina de la Fe -és a dir, la 'Santa Inquisició'- entre 2003 i 2015. Durant aquest temps el seu títol va ser 'Monsenyor' Charamsa, és clar; a la Inquisició no hi entra qualsevol mindundi, només faltaria.

Monsenyor Charamsa era un eclesiàstic molt ben valorat dins de la cort vaticana, teòleg destacat, professor en dues universitats pontifícies, d'una erudició admirable, i a més era (i encara és) polonès. Vostès diran: “i això de ser polonès, és un mèrit especial?”. Naturalment que sí, descreguts! o potser es pensen que a Karol Wojtyla el van fer Papa perquè era fotogènic? Doncs no! Sàpiguen que el Vaticà és el segon estat més ultra-mega-super-catòlic del món. El primer és Polònia ...i així els va.

Monsenyor Charamsa era doncs una plètora de virtuts, exemple radiant de l'excel·lència catòlica. Però, ai las!, hi havia un petit inconvenient: Monsenyor Charamsa era (i encara és) homosexual.

Insisteixo, això era un petit inconvenient; però es va acabant convertint en un inconvenient enorme. I és que en un moment donat a l'amic Krzysztof no li va donar més la gana de deixar-se maltractar per la hipocresia i el repugnant fariseisme de l'església catòlica i va comunicar a la Inquisició (de qui ell formava part) i al Papa Francisco, és a dir, el seu Boss a la Terra, que ell era gay, que estava enamoradíssim d'un senyor que a sobre era català, i que a qui no li agradés que s'hi posés fulles. Naturalment això li va comportar l'excedència forçosa de la cort vaticana i de tot un estil de vida que li havia estat propi fins llavors (octubre de 2015).


Krzysztof i Eduard


Aproximadament un any després del seu alliberament -ell ho qualifica així- va publicar aquest llibre, “La Primera Pedra”, escrit en italià, on explica tot el seu procés al mateix temps que descriu l'absoluta manca d'humanitat i l'immens despotisme de l'església catòlica. Krzysztof Charamsa segueix essent creient però, com molt bé deixa entendre, una cosa és Déu i una altra cosa molt diferent és l'església catòlica.

Algunes dades interessants que explica l'amic Krzysztof en el seu llibre:

Es calcula que la relació de persones d'orientació homosexual en un col·lectiu standard és del 10 % (això de fet ja ho sabiem); partint d'aquí l'ex-monsenyor diu que està convençut que dins del clergat de l'església catòlica, incloent-hi tots els graus, el percentatge és superior al 50. Naturalment això no s'ha pogut comprovar mai científicament: els subjectes de la corresponent mostra estadística per a fer tal comprovació mentirien estrepitosament i ja se n'encarregarien (se n'encarreguen) de que mai es pogués demostrar la situació real.

Segons l'ex-monsenyor, la rabiosa i salvatge homofòbia de que fa gala la farisaica església catòlica, amb el papa emèrit Benet XVI al capdavant, té molt a veure precisament amb l'existència d'aquest estratosfèric percentatge d'orientacions homosexuals entre el reverendíssims i eminentíssims clergues urbi et orbi: la immensa majoria d'ells abominen de l'homosexualitat dels altres amb la finalitat de camuflar-se per a que ningú sospiti de la seva pròpia.

Dit d'una altra manera: la raó per la qual Monsenyor Fogliobambini (posem per cas) trona constantment amb brams apocalíptics i amenaces d'eternitats infernals contra tothom que sigui o pugui ser homosexual, és desviar l'atenció del fet de que ell mateix és un mariconàs.

Notin que 'homosexual' és un qualificatiu neutre i 'mariconàs' és un insult amb molta mala hòstia. Per això quan parlo de Monsenyor Fogliobambini faig servir la paraula 'mariconàs' (que s'assembla a 'mariconista' o 'marista'... mira tu que curiós)

Doncs bé, resumint, que el llibre de l'amic Krzysztof Charamsa és la narració en primera persona de per què un alt càrrec de la Inquisició, com ell, acaba alliberant-se (gràcies a Déu!) del puny de ferro ofegador i hipòcrita de l'església catòlica, per a ser fidel a si mateix, a qui estima i a qui realment l'estima a ell. I de passada també és el testimoni del terrible mal que ha fet l'església catòlica i del que continua fent en el tema que ens ocupa.

La primera pedra a què fa referència el títol és la primera pedra de la llibertat, no la de la lapidació bíblica.

L'amic Krzysztof s'ha pogut alliberar. Bé per ell; no tothom ha tingut aquesta sort.

Llibre aprofitable.





Coberta de l'edició original

dimecres, 5 d’abril de 2017

SOLDADOS DE SALAMINA

Títol original: Soldados de Salamina
Autor: Javier Cercas
Editorial: Debolsillo (i altres diverses)
Any primera edició original: 2001

El senyor Cercas escriu un llibre sobre que escriu un llibre. És a dir, el seu llibre va del llibre que escriu. Està més clar ara? No...

A veure: el senyor Cercas, l'any 2001, va tenir l'impuls d'escriure un llibre sobre un falangista primigeni anomenat Rafael Sánchez Mazas. El tal Sánchez Mazas és, o era, real; també era bastant antiestètic, la veritat, tant físicament (veure la foto de més avall) com moralment, pel que sembla. Diu el senyor Cercas que el tal Sánchez, que també escrivia, va expressar la seva voluntat d'escriure, en un futur, un llibre on explicaria determinades vivències seves i que s'hauria de titular “Soldados de Salamina”.


Rafael Sánchez Mazas


És a dir, que el senyor Cercas escriu un llibre sobre que escriu un llibre, amb un títol que ens diu que no és seu sinó del personatge que figura que protagonitza el llibre... o no. Perquè... qui és l'autèntic protagonista del llibre del senyor Cercas, que es diu “Soldados de Salamina”?

És una mica com l'assassinat de Kennedy: de tots els assassins possibles, l'únic que a aquestes alçades està clar que no ho va ser és Lee Harvey Oswald. Doncs amb aquest llibre passa el mateix: el protagonista, de fet, no és Sánchez. I abans que algú ho pregunti, els soldats de la batalla de Salamina (480 abans de C) només apareixen en el títol, o sigui que tampoc.

Él protagonista és el propi senyor Cercas, a la recerca dels seus propis fantasmes? Els que van perdre la Guerra Civil espanyola? Els descendents dels que van perdre la Guerra Civil espanyola? Tots nosaltres, o alguns de nosaltres, representats per algun altre personatge que apareix en el llibre? Com diu el propi senyor Cercas, cada lector fa la seva pròpia interpretació i totes són vàlides, encara que no totes són legítimes.

Pel que fa a la meva interpretació particular, el que en realitat importa en aquest llibre no és el que es diu, sinó com es diu; és a dir, no és tan important el contingut com l'emocionalitat; i és això el que el fa 'llibre aprofitable'.

A més, si algú té la futura intenció de llegir “El monarca de las sombras”, també del senyor Cercas, sembla que és recomanable haver passat abans pels “Soldados de Salamina”. És el meu cas, ho confesso.

Coberta de l'edició de Tusquets


dimarts, 28 de març de 2017

LA CIUTAT TRASBALSADA

Títol original: La Ciutat Trasbalsada. Barcelona 1901-1910
Autor: Ròmul Brotons
Editorial: Albertí Editor / Ajuntament de Barcelona
Any primera edició: 2016

No ens trobem davant de cap tractat erudit; aquest és més aviat un llibre divulgatiu que sense entrar en respectables profunditats ens il·lustra prou dignament sobre una de les dècades més salvatges que hagi viscut la ciutat de Barcelona: la primera dècada del segle XX.

El senyor Brotons ens acosta a la manera quotidiana de viure de la població de la ciutat i ens torna a encarar amb realitats que ara ens resultarien impossibles: l'electricitat que tot just començava i per tant no arribava a tot arreu, la inexistència de la ràdio, la inexistència del metro, la inexistència de la Via Laietana... potser l'única cosa que podriem resistir si tornéssim a les condicions vitals de començament del segle XX seria la inexistència de la Via Laietana.


Bailèn (vertical) - Diagonal (horitzontal)


Pel que fa a les 'grans novetats', llegint aquest llibre ens retrobem amb el creixement de la ciutat pel bonic procediment de fagocitar els nuclis urbans veïns, l'aparició de l'automòbil, els inicis de l'explotació del Tibidabo, l'invent de la figura dels interventors a les meses electorals, l'establiment del diumenge com a dia festiu setmanal (no m'ho invento)... 


Passeig de Gràcia


Aquesta va ser també la dècada de l'aparició d'Alejandro Lerroux, un senyor que si hagués viscut ara mateix hauria fundat el partit “Ciutadans / Ciudadanos”, jurant i perjurant que ell era de la CUP per a acabar essent proclamat president del PP a Catalunya, això sí, fotent-se d'hòsties amb l'actual president, el senyor García (Albiol) en una lluita a mort per a deixar clar quí dels dos era més animal.


Plaça Lesseps


D'aquest periode també són característiques les bombes casolanes, amb que hom podia ensopegar amb facilitat (i només una vegada, per raons obvies) al districte que ara coneixem com a Ciutat Vella; la contundent lluita obrera contra l'explotació salvatge i repugnant per part de les patronals; la també repugnant guerra del Marroc, impulsada pel govern espanyol per a defensar els interessos econòmics dels més privilegiats, que va donar lloc a la Setmana Tràgica; el canvi automàtic d'Alcalde de Barcelona (carrec completament 'digital') cada vegada que canviava el govern a Madrid...

En fi, que aquest és un llibre didàctic amb il·lustracions impagables i molt aclaridores que ens obliga a preguntar-nos seriosament: com és possible que haguem sobreviscut al començament del segle XX?.

Llibre aprofitable.

dimecres, 8 de març de 2017

LI DEIEN PARE

Títol original: Li deien pare
Autor: Carles Porta
Editorial: Pòrtic
Any primera edició: 2016

Nota prèvia:
Les opinions expressades en aquest blog en general, i en aquest comentari en particular, són del tot subjectives, evidentment. Imagino que si es demanés a un grup de persones un comentari sobre aquest llibre, probablement la immensa majoria se centraria en “l'horror dels actes del pederasta”. Jo no m'hi trobo entre aquesta immensa majoria, independentment de que consideri, com és el cas, que qualsevol acte d'agressió sexual contra qualsevol persona, adulta o no, és repugnant, vomitiu i digna de la resposta més contundent per part del corpus social. Ara bé, una cosa és el fet en sí i una altra cosa és aquest llibre. Partint d'aquesta base, començo:

El senyor Carles Porta és un periodista nascut l'any 1963 que ha treballat en diversos mitjans de comunicació, entre ells Televisió de Catalunya. Abans de “Li deien pare” el senyor Porta va publicar uns altres dos llibres que, com aquest, tracten de fets reals que en altres èpoques haurien estat tractats per “El Caso” i actualment conformen la matèria prima (varietat “deixalles d'escorxador”) que alimenta ininterrompudament programes de televisió de l'estil del de la senyora Ana Rosa Quintana de qui humilment opino que ja fa temps que li haurien d'haver retirat (a ella i a tot el consell directiu de Mediaset – Telecinco) el dret de ser considerada un exemplar de l'espècie humana, per a passar a ser inscrita més aviat en el cens dels “Rattus Norvegicus” (per a que ens entenguem: rata de claveguera)

De manera semblant als seus llibres anteriors, el senyor Porta agafa uns fets reals, en aquest cas les fosques relacions d'un pretès acollidor amb els menors acollits, i els transforma en el que ell en diu “donar veu als protagonistes”. És a dir, agafa quatre personatges del drama i redacta els seus pretesos 'punt de vista' com si els haguessin transcrit ells mateixos.

Abans de continuar vull aclarir que ja sé que el senyor Porta, amb aquest llibre, ha guanyat el premi Godó de reporterisme i assaig periodístic... i que no m'impressiona en absolut. Segueixo, doncs.

Els quatre personatges -que serveixen al senyor Porta per a jugar estèticament amb una qüestió que d'estètica no en té res i per a ajudar a polsar la nàusea del personal, tal com fa diàriament l'abans esmentada Ana Rosa Quintana, més que res perquè ven- els quatre personatges, dic, són: 'el policia' que destapa el cas, 'el nen' abusat (un d'ells), 'el pederasta' abusador, i 'l'especialista' en acollida de menors. Permetin-me dir alguna coseta de cadascun:

'El policia'
Admeto que sigui possible que el policia que va destapar el cas es conduís com explica la versió que d'ell en fa el senyor Porta en el llibre. Possible, però poc probable. I encara menys probable que el tal policia parli amb la irritant correcció fabriana de la suposada transcripció del senyor Porta. Si la versió del policia que fa el senyor Porta fos certa ens trobaríem davant d'un funcionari de la seguretat pública extraordinàriament vulnerable a les emocionalitats que li provoquen els casos en què treballa i, francament, això seria bastant perillós, no creuen? Això sí, el seu català és correctíssim, gràcies a Déu.

Em permeto opinar (i les meves opinions no tenen necessàriament cap valor, ja saben) que 'el policia' és el recurs que fa servir el senyor Porta per a intentar tocar ben tocada la fibra del lector, de tal manera que així continuï circulant, ja sense protecció, cap a les altres tres estacions que encara li queden... i de passada posar-ho bé per al jurat del premi Godó, a qui es veu que li agraden aquestes coses.

'El nen'
De fet, 'el nen' no és cap nen; sí que ho va ser en el seu moment, és clar, com tothom, i sí que va ser víctima del pretès acollidor, però qui ara 'parla' (segons el senyor Porta) ja té una edat i aquesta edat no és la de cap 'nen'; però es clar, referir-se a algú que té vint-i-set anys com a 'nen' ajuda a remoure millor els budells, com molt bé sap la senyora Ana Rosa Quintana i també segurament el senyor Porta. I fer parlar al 'nen' com ho fa el senyor Porta també ajuda bastant a la producció de moviments intestinals. I a orientar al jurat del premi Godó.

'El pederasta'
Com en els casos del 'policia' i del 'nen', la personificació que el senyor Porta fa del pretès acollidor és, pel cap baix, discutible. Potser sí que l'individu real s'expressa com el personatge, però la veritat és que costa bastant de creure, i encara costa més de creure que faci el tipus de reflexions que fa amb la sorprenent serenitat que li atribueix el senyor Porta. Des del meu punt de vista (subjectiu, és clar, insisteixo) se'ns pinta una mena de robot que actua en base a uns orígens desgraciats (per descomptat) que el condueixen a una manera de funcionar 'peculiar' i que ens l'explica amb una naturalitat igualment 'peculiar'. O l'odies o t'esgarrifes o et quedes descol·locat. Sento una gran curiositat per saber quina de les tres reaccions va ser majoritària entre els membres del jurat del premi Godó.

'L'especialista”
El personatge (o millor dit 'la' personatge) dit 'especialista' ja és d'escàndol. Curiosament aquest me'l crec més, potser perquè n'he vist uns quants d'aquesta mena. 'L'especialista' -que, per a variar, d'especialista no en té res- és una senyora a qui en un moment donat de la seva vida li van brotar uns ufanosos trets messiànics que la van dur a salvar a tot nen desvalgut que se li creuava pel davant; i si no se li creuava l'anava a trobar, què caram! que una messies és una messies i no anirà a quedar-se amb els braços creuats pel simple fet que no hi hagi pobres desgraciats a l'abast! Naturalment, per a tot bon messiànic patològic, el més important no és a qui salva, i ni tan sols a quants salva; no, el més important és que el reconeguin, i en el fons (o no tan en el fons) que l'adorin.

Doncs bé, la senyora especialista aquesta va crear una mena de fundació salva-nens que es dedicava a gestionar acolliments per a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya. En el moment en què li van dir que havien detingut per suposats abusos sexuals a una de les persones a qui solia derivar nens per a acollir ¿quin creuen va ser un dels seus primers pensaments en ple 'atac de desesperació'?:

Oh no, Déu meu! No és possible que això m'estigui passant a mi!”

És clar que no t'estava passant a tu, capulla! Estava passant als nens, imbècil!. No sé si m'explico.

El més important no eren els nens; el més important era com quedava la imatge de la 'destrossada especialista', que a sobre no va veure ni un euro del premi Godó, per a més INRI (mai millor dit en el cas d'una messiànica).

Total, que no sé si ho han notat però a mi el llibre no m'ha agradat, i no m'ha agradat perquè he trobat que estava fora de lloc escriure unes dramatitzacions tan innecessàries com inversemblants sobre uns fets que ja venen prou dramatitzats de fàbrica.

Naturalment aquesta és una opinió personal, torno a repetir; i està clar que el jurat del premi Godó pensa diferent.

Llibre aprofitable? Segur que sí, si vostè es el Comte de Godó.

diumenge, 19 de febrer de 2017

EXPO 58

Títol original: Expo 58
Autor: Jonathan Coe
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 2013

No ens hem de refiar de tot el que diuen les contraportades dels llibres. En aquest cas, per exemple, el senyor que ha escrit la contraportada de l'edició d'Anagrama de “Expo 58” probablement estava sota els efectes d'alguna substància euforitzant quan en la seva ressenya hi va incloure frases com “estupenda mostra del millor humor britànic” o “un llibre tremendament bo” o “una novel·la divertidíssima” o “un divertiment d'altíssim nivell literari”.

També pot ser que estiguessin sota els efectes de la mateixa (o similar) substància euforitzant els qui van nominar aquest llibre per a l'International Dublin Literary Award. O això, o és que els irlandesos tenen una tendència extraordinàriament acusada a ser obertament generosos a l'hora de valorar qualsevol cosa escrita.

O també pot ser que jo estigui molt condicionat per les limitacions que m'imposa la meva cultura mediterrània. Crec que m'inclino per aquesta opció.

No és que aquesta novel·la sigui dolenta, és que és molt britànica, gairebé típica i tòpicament britànica. La història ens situa en la participació anglesa (ni gal·lesa ni escocesa ni nord-irlandesa) en l'Exposició Universal de Brussel·les de 1958 i això dóna peu a l'autor per a descriure el que sembla ser la tradicional visió que des de la Gran Bretanya s'ha tingut del continent des de temps immemorials: una immensa extensió poblada per gent estranya i absurda que s'estén davant de les costes de Dover. I on a sobre condueixen per la dreta.

A mi em fa l'efecte (puc estar molt equivocat, és clar) que aquesta és una novel·la de consum intern i que els britànics nadius sí que poden trobar-la “divertidíssima” com diu la contraportada d'Anagrama, però pel que fa als pobres continentals estranys i absurds, entre els que em compto, la història no passa de ser una petita col·lecció de llocs comuns en el context d'una Guerra Freda d'opereta, amb agents russos que avorririen al propi Lenin, agents britànics pastadets a Dupond i Dupont (jo encara diria més: pastadets a Dupond i Dupont) i agents americans tan hàbils com els seus propis presidents. Ah, i pel que fa a la trama 'sentimental' siguem generosos i deixem-ho en que és més aviat anodina.

Em sap greu, perquè a mi l'autor no m'ha fet res ni li tinc cap mania, però no puc deixar de pensar que hi ha llibres que no són precisament imprescindibles i aquest n'és un.

Això sí, si per a complementar la lectura de “Expo 58” se'ls acudeix consultar Sant Google descobriran que aquell any, a més de l'Atòmium, també van néixer Mehmet Ali Agca (el que va atemptar contra Karol Wojtyla), Lorenzo Lamas (“el rey de las camas” segons una campanya publicitaria), Ellen DeGeneres, Michael Jackson, Andy Gibb (el menor dels Bee Gee's), Rick Mayall (un dels protagonistes de la sèrie de la BBC “The Young Ones”), Sharon Stone, Albert de Mónaco, Michelle Pfeiffer, Prince (sí, el cantant), Bill Watterson (creador de “Calvin & Hobbes”), Madonna (sí, la cantant), Tim Burton (director de cinema) i Chris Columbus (un altre director de cinema, no el navegant que es pensava que anava a la Índia) entre d'altres.

Llibre aprofitable, si és vostè britànic.

Logo de l'Exposició Internacional de 1958



L'Atòmium, el símbol de l'Expo per antonomàsia


Hostessa de l'Expo (personatge del llibre)


El pavelló britànic (escenari en el llibre)


El pub Britannia (escenari en el llibre)


Coberta de l'edició original (2013)