dissabte, 5 de setembre de 2015

LA DESNACIONALIZACIÓN DE ESPAÑA

Títol original: La desnacionalización de España
Autor: Ramón Cotarelo
Editorial: Tirant lo Blanch
Any primera edició: 2015

Ramón Cotarelo és un senyor que va néixer a Madrid l'any 1943, i si no m'equivoco viu a Madrid. És catedràtic de Ciència Política i de l'Administració a la Universidad Nacional de Educación a Distancia.

És a dir, és un senyor que per orígens i entorn no és gens sospitós de ser un agent d'agitació i propaganda d'Esquerra Republicana de Catalunya, o de Convergència Democràtica de Catalunya, o dels Trabucaires del Solsonès o del Timbaler del Bruc. Ah, i tampoc és fervent devot de la Moreneta, bàsicament perquè la cosa religiosa, si més no la pautada i estructurada, no sembla que formi part del seu ADN. De fet el senyor Cotarelo es proclama a sí mateix "nacionalista espanyol", i no una mica, sino molt.

Pero resulta que les ments (?) benpensants (?) de l'entorn sociopolític immediat del senyor Cotarelo el veuen amb un cert recel; bé, més que amb "un cert" recel, el veuen amb un recel declarat. Per què? La veritat és que aquestes coses fan de mal dir. És clar que sempre es pot especular en un intent de trobar raons, malgrat que aquestes raons no acabin de ser mai gaire convincents. Especulem, doncs:

El senyor Cotarelo diu que malgrat ser ell mateix nacionalista espanyol, no té gaire clar què és això de la nació espanyola; i no s'atura aquí, sinó que afegeix que no creu que ningú ho tingui clar i, menys que ningú, els que constantment van disfressats de Don Pelayo (caricatura de) o Cid Campeador (també caricatura de) esbombant als quatre vents que la nació espanyola no només és una, grande y libre sinó que a més és divina. Tots aquests adjectius amb inicial majúscula, és clar (jo no poso les majúscules perquè tinc la disfressa de Don Pelayo a la tintoreria, ja em disculparan).

El senyor Cotarelo. Ja se'l veu que no és de l'Opus


El senyor Cotarelo també diu que, cas que es confirmés l'existència de la nació espanyola (per què no? tot és possible) ningú sabria dir tampoc quan va començar. El que sembla clar és que de manera similar al que passa amb l'assassinat de Kennedy, és a dir que qui segur que no el va assassinar va ser Lee Harvey Oswald, pel que fa a la nació espanyola el que se sap segur també és que no va començar amb els Reis Catòlics. Sobre Lee Harvey Oswald i els Reis Catòlics s'ha fet molta literatura, però a la que li passes per sobre una mica de rigor històric i sentit comú se'n va tota la literatura a fer punyetes. Això si no vas disfressat de Don Pelayo o Mío Cid, es clar, que són vestimentes a prova de tot, inclosos el rigor històric i el sentit comú.

També diu el senyor Cotarelo que des de temps immemorial la nació espanyola ha estat una hierocràcia. Reconec que he hagut d'anar al diccionari enciclopèdic per a esbrinar que carai és això de la "hierocràcia", i és que, tot s'ha de dir, l'estil literari del senyor Cotarelo tira un punt cap al segle XIX i en algun moment és una miqueeeta indigest, opinió personal sigui dita amb tot el respecte. Doncs bé, cito textualment:

"Hierocràcia [de hiero- i -cràcia]:
f POLÍT Doctrina política segons la qual el poder ha d'ésser detingut, institucionalment, per la casta sacerdotal".

Ah vaaale! Ara sí que ho entenc! Vostès també, oi? Doncs la veritat és que igual sí que el senyor Cotarelo té raó. En temps del senyor Cervantes, i fins i tot abans, això de la hierocràcia estava claríssim; però és que ara també! Recordem per exemple que fa pocs mesos el Ministre (o Monstre) de l'Interior del GSC (Govern de la Sagrada Constitució) va condecorar amb la medalla al mèrit policial ni més ni menys que a la Mare de Déu Maria Santíssima de l'Amor. I què me'n diuen de l'ex-Ministre (que no ex-Monstre) de Justícia, amb els seus devotíssims esforços per a aplicar la doctrina més ortodoxa de l'Esgèsia Catòlica -única, vertadera i medieval- sobre l'avortament a tothom, sigui o no catòlic únic, vertader i medieval? O del fet que en un Estat declarat laic segons la SC (Sagrada Constitució), se subvencioni l'Esglesia Catòlica -i cap altra- per via de l'IRPF? O que tal confessió no pagui impostos per les seves propietats immobiliàries i altres coses? O que en aquest mateix Estat laic el president (socialista) del Congrés dels Diputats pretengués penjar a l'edifici del Parlament una placa en honor de Sor María Maravillas? O que l'esmentada església única, vertadera i medieval, registri al seu nom propietats que no son seves però que sembla que no tenen propietari clar, com la Mesquita de Còrdoba per 30 miserables euros, i aquí no passa res?

En base a tot això el senyor Cotarelo també diu que la forma de govern imperant a Espanya abans, durant i després del franquisme, fins els nostres dies, és el nacionalcatolicisme. Per cert: segur que s'ha acabat el franquisme?

A tot això hi hauriem d'afegir el fet que el senyor Cotarelo, després de declarar-se nacionalista espanyol convençut i deixar clar que no li agrada gens la idea de la independència de Catalunya, declara que encara li agrada menys que es trepitgi el dret dels ciutadans a decidir el seu propi destí polític i obrar en conseqüència.

Ah, i també acusa d'hipòcrites rematats a aquells que abominen dels "nacionalismes" i diuen que ells no són ni seran mai nacionalistes... quan resulta que de fet són ultranacionalistes espanyols i en realitat el que no admeten és que hi hagi altres nacionalismes que no siguin el seu. Els que van disfressats de Don Pelayo i de Mío Cid, vaja... ara que, en realitat, ara que ho penso, jo diria que ni Don Pelayo ni el Mío Cid eren nacionalistes ni sabien que volia dir això.

En fi, que probablement serà per alguna d'aquestes coses, o totes, que unes quantes d'aquestes ments (?) benpensants (?) de l'entorn sociopolític immediat del senyor Cotarelo el veuen amb un cert recel. O amb un recel declarat. Vagi vostè a saber.

Jo, el que sí sé, és que no està de més llegir el llibre del senyor Cotarelo perquè la veritat és que cada cop és més difícil trobar algú que defensi els propis punts de vista des de la diferència amb l'interlocutor (o lector), amb arguments i no pas arengues, i sempre des del respecte cap a l'altre. Potser els personatges d'ideologia (?) o maneres més trogloditaes trobaran que amb ells el senyor Cotarelo no és tan respectuós, i segurament tindran raó, però és que una cosa és ser respectuós i una altra molt diferent és ser tontet.


Post Scriptum:
Aquesta és l'adreça del blog del senyor Cotarelo. Vostès mateixos:



*********************

RAMÓN COTARELO: CARTA A FELIPE VI



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada