Títol
original: Maria Stuart
Autor:
Stefan Zweig
Editorial:
Acantilado (Quaderns Crema)
Any primera edició original: 1934
Any primera edició original: 1934
Any
primera edició per Acantilado: 2013
En algun
moment, tots (em nego a posar 'tots i totes'; queda dit) hem tingut,
o tenim, o tindrem, allò que se'n diu una "vida perra";
però en aquest sentit Maria Stuart (1542-1587) s'endú l'Òscar a
tota una trajectòria, des que va nèixer fins que, literalment, la
van desmuntar.
Així, en
resum: sis dies després de néixer ella mor el seu pare, el rei, i
la fan reina d'Escòcia; els regents se la passegen com els dóna la
gana buscant el propi benefici polític i tot això enmig d'una pugna
sanginària entre catòlics i protestants.
Als cinc
anys la facturen a la cort de França on hi serà fins els divuit.
Als setze anys (1558) la casen amb qui seria Francesc II de França,
que aleshores tenia catorze anys... i no arribaria als disset.
El 1560,
un cop vídua, torna a Escòcia ja convertida en reina efectiva... i
catòliquíssima, la qual cosa en aquell moment era, diem-ne,
perjudicial per a la salut. A més es proclamava aspirant legítima
al tron d'Anglaterra, i tenint en compte que aleshores la reina
d'Anglaterra era Elizabeth I, el perill per a la salut de Maria es
multiplicava per bastant.
Als 23
anys (1565) Maria es casa amb lord Henry Darnley qui aleshores tenia
vint anys i es veu que era guapo a matar (partint dels standards de
l'època i dels de la pròpia Maria) però al mateix temps sembla que
també era curt de gambals. El tontet de Henry no va arribar als
vint-i-tres anys, víctima d'unes complicadíssimes intrigues
polítiques que implicaven directament a la seva reial esposa (que al
final es va comportar amb ell com una autèntica truja) i que ell no
va entendre mai. De fet no consta que mai hagués entès res de res.
El
mateix any (1567) en què el guapo Darnley mor assassinat, Maria
Stuart es casa amb qui de fet va maquinar tal assassinat (del que la
pròpia Maria va ser còmplice). El fulano en qüestió era un tal
Jacob Hepburn, Comte de Bothwell, aleshores amb
trenta-tres anys. Segons Stefan Zweig, el fulano aquest era un
autèntic animal a qui li encantava refermar la seva masculinitat
violant a tota dona que se li creués per davant, inclosa la reina
d'Escòcia. I també segons el senyor Zweig, Maria va caure extasiada
davant (i a sota) de Bothwell justament perquè era un bèstia
cavernícola que en violar-la "li va descobrir tot un món".
Deixem-ho aquí.
A partir d'aquest
moment les coses es posen molt pitjor per a Maria. Encara a 1567, una
colla de lords sublevats fan fugir a Bothwell i a ella la fan
abdicar. L'any 1568 (als seus vint-i-sis) Maria fuig a Anglaterra i
allà Elizabeth I la posa sota custòdia argumentant -és un dir- que
només seria un momentet fins que s'aclarís tot allò tan
desagradable de l'assassinat de Darnley. El momentet duraria dinou
anys i acabaria com gairebé tots ja sabem.
Fins aquí no
considero que jo hagi fet cap spoiler, encara que ho sembli. Els que
he explicat són fets històrics contrastats; és com si comentés
una biografia d'Abraham Lincoln i digués que "al final el maten
en un teatre". Ah, que vostè no ho sabia... ui, perdó...
Bé, tornant a aquesta
història de Maria Stuart el que és interessant no és tant el 'què'
s'explica sinó 'com' s'explica. El senyor Zweig no és en absolut un
narrador objectiu i neutre. Tot el seu relat està ple de judicis de
valor, opinions morals de tota mena i descripcions, tant físiques
com de caràcter, impossibles de fer si hom no ha conegut
personalment els personatges. I això no obstant no es pot dir que
s'allunyi de la realitat sinó que més aviat l'enriqueix. La
descripció i situació en context dels personatges és impagable i difícilment és pot trobar en cap tractat històric homologat. Aquí
està la gràcia.
De fet, l'únic que he
fet jo en aquest comentari és ressenyar els titulars. Les notícies
desenvolupades les trobaran al llibre. I val la pena. Sí, és
aprofitable.
GALERIA MATRIMONIAL
 |
| Ella |
 |
| François II, el nen |
 |
| Darnley el guapo (reconstrucció forense; no és broma) |
 |
| Bothwell, el cavernícola |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada