dijous, 13 d’agost de 2009

LA LLEONA BLANCA


Wallander - 3

Títol original: Den vita lejoninnan
Autor:
Henning Mankell
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2003

Aquest tercer cas de l'inspector Wallander és, sense desmereixer res, bastant diferent dels altres dos. Aquí hi ha un ritme més trepidant, a més de dos escenaris molt diferenciats i relacionats alhora: Suècia i Sudàfrica. És un d'aquells llibres que fa patir. El llibre està escrit entre 1992 i 1993, un any abans de les primeres eleccions multiracials (1994) a Sudàfrica. De la mateixa manera que en el llibre anterior, "Els gossos de Riga", Henning Mankell descrivia d'una manera molt efectiva com era el clima en els països del Bloc de l'Est -just quan aquest bloc s'estava desfent-, ara, amb "La lleona blanca", Mankell ens trasllada a la Sudàfrica en què el règim de l'apartheid s'està desintegrant. Mankell explica Història, però no la dels diaris o dels llibres, sinó la de les persones, i això li dona un valor molt atractiu. Sí, sabem que el règim racista sudafricà es va enfonsar però, a quin preu per a les persones? Això és el que Mankell ens ajuda a veure en un llibre que és més que una novel·la policiaca. L'autor arriba a aconseguir que et posis en la pell de les persones que van viure directament fets històrics molt difícils, i més d'un vegada fa esgarrifar. Això pel que fa a la part sudafricana.

Pel que fa a la part sueca, en aquest llibre Wallander adquireix dimensions molt més profundes. Hom arriba a sentir un gran respecte humà per aquest policia de ciutat petita, dins d'una història en que el món se li enfonsa, en què hi ha moments en que es troba tant sobrepassat pels esdeveniments que voldria perdre's dins d'un bosc immens i no sortir fins desprès de molt de temps, quan hagi superat el seu trencament personal, si és que arriba a superar-lo. Salvant innegables distàncies, hi ha moments en que un mateix es pot reconèixer en Wallander, malgrat no se sigui policia, ni se sigui suec.

Un darrer comentari pel que fa a l'autor: Henning Mankell és un senyor que no només "escriu històries". Escrivint, opina; i sense deixar gaire marge per als dubtes. Per si no queda prou clar, en aquest llibre, quan ja ha acabat la narració, Mankell hi afegeix un breu epíleg en què apunta què és el que pensa de Sudàfrica i la seva situació. Per cert, que en aquest epíleg hi ha una frase curiosa; diu: "Això és una novel·la i, per tant, tots els noms de persones, indrets i temps, no són sempre autèntics". No "sempre"? Però unes quantes vegades sí? I on és aquella nota tipica de "els fets que aquí s'expliquen són imaginaris"? A l'epíleg no hi és.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada