EL AHOGADO DEL TÀMESIS

Sèrie Pitt nº 6

Títol original: Bluegate Fields
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Plaza & Janés)
Any primera edició original: 1984

De la traducció:
Aquesta vegada el nan mental de 'Debolsillo - Plaza & Janés' que tradueix els títols dels llibres de la senyora Perry (que tampoc es diu Perry), mereix l'Oscar a la conversió més delirant, a més, naturalment, de l'Oscar a la carrera de tota una vida inventant-se títols idiotes. Per a començar, el tal 'ahogado' (n'hi ha un, això és cert), ni es va ofegar al Tàmesi, ni va arribar mai al riu; i per a continuar, el Tàmesi no pinta res en aquesta novel·la, mentre que Bluegate Fields, un barri deprimit de Londres, si que hi pinta, i bastant. D'altra banda, també mereix un Oscar el traductor de la novel·la, un tal Ramon Pros, que ocasionalment ens esquitxa algunes de les 311 pàgines de la història amb catalanades tals com "duelo" (en comptes de 'luto'), o "el resto devendría rápidamente" (del català nostrat 'la resta s'esdevindria ràpidament'), o "como una riada" (en comptes de 'como un aluvión', per exemple), o "fanal" (hi ha centenars de "fanales", però cap 'luz' ni cap 'farol', curiosament)

De la novel·la:
Londres 1886, el mateix any en què passa la història del llibre anterior; realment, amb aquesta sang d'orxata que té, és notable com l'inspector Pitt aguanta tants casos desagradables seguits. La cosa comença amb que troben algú ofegat (no al Tàmesi) i, naturalment, com que aquest algú era de casa bona, la família pretén despatxar l'afer amb un funeral rapidet (malgrat les proves evidents de delicte) i passar a una altra cosa, no sigui cas que es comencin a ventilar draps bruts, que no està la noblesa per a taquicàrdies. Fins i tot l'inspector Pitt es deixa colar algun gol al començament del relat, pero ah!, la seva dona, la seva acarameladíssima Charlotte, no, -faltaria més- cosa que fa que a l'inspector Pitt li comencin a sortir erupcions cutànies i acaloraments diversos. Això al començament; després ja s'acalora ell solet, sense l'ajut de la seva dona.

Darrere d'aquest argument, que en principi no és res de l'altre barri, sorgeix una de les novel·les més sòrdides i revoltants de la senyora Perry. Si més nó, la més revoltant des que va començar la sèrie. S'exposa, com sempre, la vomitiva hipocresia de la noblesa (?) victoriana, però a més, també s'exposa l'ús de la pena de mort com a solució de conveniència per a tothom (és igual que no estigui gens clar que el condemnat sigui culpable o no; el que cal és penjar-lo per a salvar les aparences).

Si amb això no n'hi hagués prou, també es tracta sobre la prostitució de menors (ni més ni menys), d'una manera que, malgrat que la senyora Perry no sigui precisament una gran literata, és perfectament creïble, cosa que deixa l'estómac del lector a la misèria.

I, finalment, també es tracta de l'homosexualitat segons la visió rigorosament victoriana de l'època, una visió francament esgarrifosa que algú, equivocadament, podria creure que es exagerada i inventada; doncs no, ni exagerada ni inventada. Els conceptes i el vocabulari que fa servir la senyora Perry quan es refereix a l'homosexualitat en el Londres de 1886, eren del tot vigents aqui mateix l'any 1986 i són vigents ara mateix, per exemple, als Estats Units, pel que fa a una notable proporció de la població "benpensant", i també entre alguns personatges normalets i correntets d'aquest país nostre tan meditrerrani, tan sudeuropeu i tan liberal, i no parlem ja de Sudamèrica o de determinats països asiàtic o africans.

En fi, que pel que fa a la pena de mort, la hipocresia, la prostitució de menors o l'homosexualitat, entre d'altres coses, el temps no passa. La humanitat segueix estant contaminada per la mateixa quota de descerebrats de sempre.

Com és habitual, sembla com si la senyora Perry hagués decidit en l'últim moment quí havia de ser l'assassí de la seva història pel bonic procediment del pito-pito-colorito, per què de fet, el tal assasí tant podia ser el que ella diu que és, com qualsevol altre. Si Agatha Christie aixequés el cap tornaria a caure morrrta del disgust, pobre dona. O no; no sé per què, intueixo que la senyora Agatha Christie es negaria a llegir cap de les novel·les de la senyora Perry; probablement ni tan sols les consideraria novel·les, mira que et dic.