LOS HOMBRES QUE NO ATABAN A LAS MUJERES

Títol original: Los hombres que no ataban a las mujeres
Autor, segons la portada: Ste Arsson
Traductor, segons la portada: Miguel Serrano Larraz
Autor real: Miguel Serrano Larraz
Editorial: 1001 Ediciones
Any primera edició: 2010

Segons la pestanya de la portada, Ste Arsson és un autor suec que va morir sobtadament sense haver pogut fer realitat el seu somni infantil: ser escriptor de best sellers. La seva primera i única obra va ser "Los hombres que no ataban a las mujeres". En un pròleg escrit des del més enllà Ste Arsson ens explica que, un cop mort, els seus hereus es van aprofitar de les escasses cent cinquanta pàgines que en realitat va escriure, les havien inflat de palla, havien canviat els noms dels personatges, i les havien convertit en una trilogia fraudulenta que, això sí, els havia reportat pasta a mansalva, la qual cosa el tenia una mica cabrejat.

L'obra real, "Los hombres que no ataban a las mujeres" (no l'adulterada: "Los hombres que no amaban a las mujeres") tracta del cas en què es veu involucrat Fil Ëmon (i no Mikael Blomkvist), editor de la revista Muylleno (i no Millenium), quan un important ex-empresari de nom Trötötötötösön (i no Vanger) li demana que investigui l'estranya desaparició de la seva neboda-néta Jarriet (i no Harriet).

Altres personatges que hi intervenen, com per exemple Luzbel Malander (i no Lisbeth Salander), que treballa sense saber perquè per al detectiu Skjkjgjkanskij (i no Armanskij), o la més que centenària Hörtensia (i no Cecilia) aconsegueixen envoltar la història de tota una atmosfera... absurda.

Es tracta naturalment d'una sàtira immisericorde del primer llibre de la trilogia Millenium de Stieg Larsson. Ja des de les primeres línies de la suposada novel·la autèntica es veu clar que l'autor, Serrano Larraz, li té una especial mania al protagonista masculí principal, l'editor Mikael Blomkvist. Fa tot l'efecte que més aviat l'odia. Pel que fa a la mítica Lisbeth Salander, el fet de convertirla en una mexicana afincada a Andorra i fer-la semblar mig autista perquè no en té ni punyetera idea de suec, ja és tota una declaració de principis.

El llibre no té gaire sentit si hom no s'ha llegit l'obra de referència, però si vosté ha llegit "Los hombres que no amaban a las mujeres", és entretingut. Fins i tot vosté mateix li agafarà una mica de mania a Mikael Blomkvist si no és que ja la hi tenia.