diumenge, 31 de juliol de 2011

LA GUERRA FRÍA. UNA BREVE INTRODUCCIÓN

Títol original: The Cold War. A very short introduction
Autor:
Robert J. McMahon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2003


Aquest llibre és exactament allò que diu el títol: una breu introducció al que va ser el que ara es coneix com a Guerra Freda. És una repassada ràpida però molt il·lustrativa, i útil sobretot per a aquells que van néixer amb posterioritat a 1975 i que per tant no guarden una memòria directa i viscuda d'aquells estranys temps en què la humanitat va estar en perill real d'extinció de la manera més bèstia i a la vegada més tonta.

Dir que la Guerra Freda la va començar Stalin seria caure en el simplisme, però no en l'error absolut. Stalin no era precisament un senyor equilibrat, però tampoc era idiota. Va ser capaç de fer-se amb el poder a Rússia aprofitant la debilitat d'un Lenin malalt. Es va inventar la Unió Soviètica (és un invent seu, no de Lenin), amb ella va reproduir l'antic Imperi Rus, i així es va convertir en Tsar; comunista però Tsar al cap i a la fi. Després de la Segona Guerra Mundial va veure una oportunitat d'or per a ampliar el seu imperi, i entre genocidi i genocidi (era un dels seus hobbys predilectes) es va dedicar a posar els pèls de punta a la humanitat tota, amb la inestimable col·laboració -bàsicament- dels Estats Units i un altre imperi, el britànic.

Pel que fa als Estats Units, no van trigar a veure -cecs no eren- que la Unió Soviètica s'havia convertit en un perill gens teòric per al sistema capitalista que ells abanderaven (i que ha acabat causant, a començament del segle XXI, una de les més grans catàstrofes econòmiques que mai s'hagin vist). Per tant no van dubtar a defensar la "civilització occidental" a base de posar-la a la punta de la destrucció (crisi dels missils de cuba de 1962, co-protagonitzada per Kennedy i Jrushchov), jugar una llarguíssima i mortal partida d'escacs coneguda com a Guerra de Vietnam, dur els preparatius de guerra a l'espai (Ronald Reagan i la seva joguina preferida, la Iniciativa de Defensa Estratègica, coneguda per la població espectadora com a "Guerra de les Galàxies"), o convertir Amèrica del Sud en un enorme parc temàtic de les tiranies, amb un llistat de dictadors protegits per Washington que per poc no supera al llistat de noms que surten a la Biblia (llibre que, per cert, és el preferit de la dreta ultramontana americana com en el seu moment el Llibre Roig de Mao va ser el best-seller indiscutit de la Xina continental; ni Das Kapital va tenir tant d'èxit a Rússia)

En la introducció del llibre el senyor Mc Mahon ja adverteix al lector que hi trobarà a faltar coses, però que això és inevitable ja que el què ha pretès fer és aportar una visió general del que va ser la Guerra Freda. És d'agrair la seva honestedad i també l'habilitat amb què ha assolit el seu objectiu. En aquest treball no és parla, per exemple, del fet que la dictadura del general Franco no va sobreviure gairebé quatre dècades gràcies a la intel·ligència del personatge (no s'han trobat rastres de tal cosa) o gràcias a la Divina Providència (com al propi personatge li agradava de repetir fins a l'avorriment) sinó gràcies a les polítiques del senyor Winston Churchill i del seu amic el general Eisenhower dins del context de la Guerra Freda; però és clar, això forma part de les conseqüències locals del periode en qüestió i aquestes conseqüències no es poden encabir en una visió general; necessitarien l'espai corresponent a tota una enciclopèdia i no precisament de les breus.

Llibre aprofitable, i fins i tot recomanable, per a fer-se'n una primera idea de tot plegat. A partir d'aquí fins i tot poden agafar ganes d'aprofundir.


ADDENDA GRÀFICA

La Guerra Freda va començar amb aquests senyors (Truman / Stalin)...

...i va acabar amb aquests altres senyors (Bush / Gorbachov)



2 comentaris:

  1. Mantienes un ritmo de lecturas y de entregas envidiable y no sólo por el número, sino por la calidad. Narración clara, distendida. Me siento como si me faltara una mano, la derecha o la izquierda, tanto me da.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  2. Ni se te ocurra perder la noción de las manos. La derecha es la que manda. Me refiero a la mano derecha, aunque es evidente que esta afirmación trasciende a otros ámbitos, sobretodo en Estados Unidos (parece que con una afición absurda al té), Italia (un tanto 'payasa') y pronto aquí (versión carajillo-party) como no hagamos algo. Y la izquierda es la que debería estar más por la labor en vez de perderse en eternos debates entre los cinco dedos. Esto... ahora no estoy seguro de si me estoy refiriendo a la mano izquierda o a otra cosa...

    ResponElimina