dissabte, 13 d’agost de 2011

MEMORIAS DE ADRIANO

Títol original: Mémoires d'Hadrien
Autor:
Marguerite Yourcenar
Traducció: Julio Cortázar
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1951
Any primera edició per Edhasa: 2009


Mareguerite Yourcenar imagina les que haurien pogut estar les memòries de l'emperador romà Adrià (76-138) cap al final de la seva vida. Encara que els fets que s'expliquen en el llibre són rigorosament històrics, la transcripció del pensament de l'emperador és, és clar, subjectiva, si bé té el seu punt de versemblança.

Adrià va viure seixanta-dos anys i va governar des dels quaranta-un anys (any 117) fins a la seva mort. Per a ell August, el gran i carismàtic primer emperador, era un personatge que quedava lluny però no remot; al cap i a la fi, per a Adrià, August era només "del segle passat". En canvi per a Adrià el Coliseu de Roma era una obra de "nova construcció": es va acabar quan ell tenia quatre anys.

La imatge que es desprèn d'aquestes "memòries" és la d'un Adrià en el fons bastant segur de sí mateix i encantat d'haver-se conegut. Se sap membre de l'èlite romana i per tant destinat, de la manera més natural, als més alts designis, entre ells la titularitat del tron imperial. Adrià parava poc a Roma; habitualment viatjava allà on hi hagués legions defensant fronteres, o a llocs que per a ell eren especialment predilectes, com ara Grècia. Es deixava influenciar més aviat poc, per a no dir gens. Tenia idees pròpies i estava convençut de que aquestes idees eren les úniques coherents. També tenia dubtes, és clar, però fins i tot els seus dubtes eren els únics sobre els que valia la pena reflexionar i al cap i a la fi ell era l'únic que els podia dissipar. D'aparença moderada, Adrià podia ser extraordinàriament inflexible quan prenia decisions. No devia ser fàcil conviure amb Adrià, un home que fins i tot va voler assegurar la seva herència a dues generacions vista.

Però, naturalment, Adrià no estava sol; com tothom, va viure envoltat de personatges que van conformar el seu escenari en particular i el de la seva època en general. Aquests personatges, amics i enemics, aparèixen citats en les seves "memòries". A tall d'exemple en citaré quatre:



 
TRAJÀ
Va ser antecessor i oncle llunyà d'Adrià. L'any 98 Adrià (22 anys en aquell moment) va voler comunicar personalment a Trajà que Nerva, l'aleshores emperador, acabava de morir (de mort natural, causa inusual pel que fa als emperadors de l'època) i que per tant, ell, Trajà, era el nou emperador. Les relacions entre Adrià i Trajà mai no van ser fàcils. Tots dos tenien un sòlid caràcter i freqüents (encara que no insalvables) diferències d'opinió; tot i així sembla ser que sempre es van guardar respecte mutu. Durant el regnat de Trajà, Adrià va ocupar una gran diversitat d'alts càrrecs i va acumular així una important experiència que li seria molt útil en el futur com a governant de l'Imperi.

Però hi havia una cosa de Trajà que "posava una mica dels nervis" a Adrià: no hi havia manera que Trajà es decidis a nomenar-lo oficialment successor; aquesta circumstància es mantindria fins a la pròpia mort de Trajà... o més enllà, segons com es miri.



 
PLOTINA
Era la dona de Trajà i la valedora d'Adrià davant del seu marit. La relació entre Adrià i Plotina sempre va ser molt fluïda, basada en una admiració mútua. Plotina valorava en gran manera les qualitats humanes i polítiques d'Adrià i viceversa. Es podria dir que Plotina jugava el paper d'àrbitre entre Trajà i Adrià, amb un cert decantament cap a aquest últim però salvaguardant les opinions del seu marit cosa que, s'ha de reconèixer, no devia ser gens fàcil. Decididament Plotina era una dona hàbil i intel·ligent. Hi ha certs dubtes sobre quin va ser el seu paper pel que fa a l'ascensió d'Adrià al tron imperial: d'una banda es diu que Plotina va arribar, finalment, a convèncer Trajà de que nomenés a Adrià com a successor; d'una altra banda també es diu que en morir Trajà, Plotina "va dir" que el seu últim acte havia estat nomenar Adrià per a la successió, cosa que no està del tot clar que fos certa (una cosa així com la que va fer Lívia, la dona d'August, respecte de Tiberi, només que de Lívia se sap que era una bruixa pèrfida i en canvi a Plotina no se l'ha tingut mai com a tal). El cas és que si Adrià va arribar al tron va ser en molt bona part gràcies a la mà de Plotina.




ANTINOO
Existeixen molt poques referències sobre la vida d'Antinoo (110?-130) prèvia a la seva relació amb Adrià. El que sí sembla clar és que Antinoo va ser l'única persona que Adrià va estimar de manera apassionada. Tant és així que, en tant que persona no noble, Antinoo s'ha convertit en un cas únic en la història de l'art per la gran quantitat i qualitat de representacions seves que Adrià va fer crear i que han perdurat en el temps.

Adrià va conèixer Antinoo l'any 124 en un dels seus viatges. Antinoo tenia aleshores uns catorze anys i Adrià i ell van esdevenir amants fins l'any 130 en què, a l'edat aproximada de vint, Antinoo va morir ofegat al Nil en estranyes circumstàncies. Segons algunes versions Antinoo va ser assassinat arrel de possibles cospiracions per part de membres de l'entorn de l'emperador; altres versions diuen que Antinoo es va suicidar en sacrifici ritual en favor d'Adrià. Sigui com sigui Adrià no va poder superar mai aquella mort, que el va afectar més que cap altra, i va viure sempre amb el record etern del seu jove amant.

Antinoo va arribar a ser deïficat i va tenir culte propi. Amb el temps l'església catòlica -sempre tan "caritativa"- va convertir la relació entre Adrià i Antinoo en el paradigma de la degeneració moral. Paradoxalment, una de les més colossals i espectaculars estàtues d'Antinoo es conserva en perfecte estat en els Museus Vaticans.




MARC AURELI
Com ja s'ha apuntat anteriorment Adrià va arribar a voler assegurar la seva herència fins i tot a dues generacions vista. Primer, l'any 136 -quan Adrià tenia 60 anys- va pensar en Luci Aeli, però Luci va morir dos anys després, uns mesos abans que el propi Adrià. La designació definitiva, per tant, va recaure en un altre, Antoní Pius, a qui li va fer prometre que en el seu moment es faria succeir pel seu fill Marc i que aquest Marc governaria conjuntament amb Luci Ver, fill del difunt Luci Aeli, el primer candidat al tron en qui ell havia pensat.

Doncs bé, Marc Aureli és el Marc per a qui Adrià escriu les seves "memòries" en el llibre de la senyora Yourcenar. En base al to que utilitza Adrià quan es dirigeix a Marc, es desprèn que el considera un jove (17 anys en aquell moment) molt capaç i una bona elecció per a governar l'Imperi Romà en el futur. Segons sembla, no es va equivocar; qui sí que es va equivocar va ser el propi Marc Aureli, en designar com a successor el seu fill Còmode, un autèntic animal paranoic de l'estil de Calígula.

"Memorias de Adriano" és sens dubte un llibre aprofitable. Val la pena llegir-lo amb calma i situant-se, en la mesura que sigui possible, en l'atmosfera de l'època del seu humà i imperial protagonista.


ADDENDA PRIMERA:

RELACIÓ D'EMPERADORS ROMANS
DES DEL PRIMER FINS A MARC AURELI

Octavi August (emperador: 27 ac - 14 dc)
Tiberi (emperador: 14 - 37)
Calígula (emperador: 37 - 41)
Claudi (emperador: 41 - 54)
Neró (emperador: 54 - 68)
Galba (emperador: 68 - 69)
Otó (emperador: any 69)
Viteli (emperador: any 69)
Vespasià (emperador: 69 - 79)
Titus (emperador: 79 - 81)
Domicià (emperador: 81 - 96)
Nerva (emperador: 96 - 98)
Trajà (emperador: 98 - 117)
Adrià (emperador: 117 - 138)
Antoní Pius (emperador: 138 - 161)
Marc Aureli (emperador: 161 - 180)


ADDENDA SEGONA:

Grandiosa estàtua d'Antinoo deïficat que es troba
"en presó incondicional" dins dels Museus Vaticans.


2 comentaris:

  1. De las lecturas lejanas en el tiempo, se acostumbra a recordar la impresión que nos produjeron. Sé que me interesaron las Memorias de Adriano, pero tu comentario me devuelve mucho más de lo que recuerdo. Ya sabes que opino que eres perspicaz en tus análisis psicológicos y políticos. Más interesante, por supuesto, Adriano que Berlusconi. Supongo que a estas alturas de agosto tendrás ya preparadas, al menos, un par de nuevas entradas.
    Abrazos.

    ResponElimina
  2. Apreciado Clementcor,

    En la época del Imperio Romano a Berlusconi lo habrían "suicidado" a los dos minutos de nacer (dos minutos: tiempo que se necesita para reponerse mínimamente del susto provocado por semejante nacimiento). No estaban para tonterías aquellos señores. Por otra parte, efectivamente, está en preparación una nueva entrada (no dos, tampoco hay que abusar) que no creo que tarde mucho en publicar. Es toda una alegría volver a recibir noticias tuyas. Abrazotes.

    ResponElimina