dilluns, 13 de juny de 2011

PARÍS, 1919. SEIS MESES QUE CAMBIARON EL MUNDO

Títol original: Pacemakers. The Paris Conference of 1919 and its attempt to end war
Autor:
Margaret Macmillan
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 2001


Deixarem apart la inveterada mania que tenen els editors de canviar els títols originals dels llibres; ja cansa. "París, 1919" és un extens, dens i molt interessant assaig sobre la Conferència de Pau que va pretendre posar final a la Primera Guerra Mundial ...i que en realitat va escriure el pròleg de la Segona. Un breu exercici d'ubicació:

La Primera Guerra Mundial va acabar -per dir-ho d'alguna manera- quan al 1918 Alemanya va demanar un armistici, és a dir una "pausa indefinida". Alemanya no es va rendir. Els països Aliats, que van veure, igual que Alemanya, que aquella barbaritat podria haver continuat sine-die sense que ningú n'obtingués res més que un sagnant i etern desgast, van acceptar la proposta d'armistici però immediatament -estaven en situació de poder-ho fer- van adoptar una clara posició de poder i van endegar la "Conferència de Pau" de París a la seva manera.

El que havia de ser un gran fòrum de negociació entre tots els paísos que van participar a la guerra amb l'objectiu de restablir la pau a Europa, es va convertir, des del primer dia, en una altra cosa molt diferent.

Per a començar, la Conferència, durant tot el temps que va durar, va estar controlada únicament per tres potències, França, Gran Bretanya i Estats Units, amb una certa influència (poca) d'Itàlia. Encara pitjor: en realitat la Conferència va estar controlada únicament per tres persones: George Clemenceau, Primer Ministre francès; David Lloyd George, Primer Ministre britànic; i Woodrow Wilson, President dels Estats Units. El Primer Ministre italià, Vittorio Emanuele Orlando, va acabar fart dels altres tres i finalment els va deixar plantats amb un metafòric (alguns diuen que literal) cop de porta.



Clemenceau era un iaio eternament enfadat, amb una forta necessitat de revenja, molt francès i de vegades extraordinàriament maleducat que es mirava a la resta del món com si fos estúpid (la resta del món, no pas ell).




Lloyd George era un senyor gairebé nul geogràficament parlant. Primer Ministre de l'Imperi Britànic (és a dir, de pràcticament mig món), el posaven davant d'un mapa i es perdia. No calia que fos un mapa d'Àsia; ja començava per perdre's a Europa. Cal tenir en compte que aquest senyor va contribuir a decidir el destí de centenars de milers de persones que no sabia ni on eren.




Wilson, segons els seus propis col·legues, era una mena de predicador. Va ser el creador dels famosos Catorze Punts i de la idea de la Societat de Nacions. Estava convençut de que ell portava la "solució" a Europa i per extensió a la resta del món. La resta del món no participava precisament d'aquest convenciment. De fet, el Punt Catorzè, justament el referent a la Societat de Nacions, va ser rebutjat pel seu propi Congrés perquè era un perill per a la Doctrina Monroe, doctrina que es podria sintetitzar en la frase "Amèrica per als americans" -traduït: "Amèrica per als Estats Units"- i sostenia que els Estats Units tenien dret a intervenir a qualsevol país i fins i tot expandir-se per on creguéssin oportú per tal de preservar la seva sobirania. A l'extrem, la Doctrina Monroe es basa en l'anomenat "Destí Manifest", línia de "pensament" que sosté que els Estats Units han estat elegits per Déu per a controlar el món i per tant el seu expansionisme no és més que l'acompliment de la Voluntat Divina. Tal com sona. 




A Orlando, el Primer Ministre italià, li va tocar el paper de pidolaire. A canvi de que el seu país entrés en guerra al costat dels Aliats va obtenir promeses de concessions territorials i colonials per via de tractats secrets que després els altres convertirien en paper mullat. Es va passar gairebé tota la Conferència de Pau plorant per les cantonades i reivindicant infructuosament que li donessin la part del botí que figura que li tocava, i tot això mentre Gabrielle d'Annunzio li tocava els nassos atrinxerat al Fiume i feia d'inspirador polític de Mussolini (qui després de la seva mort es reencarnaria en un pallasso de tercera anomenat Berlusconi)

***

Donc bé, aquests senyors van fer i desfer Europa durant sis mesos des de les seves habitacions dels hotels de luxe de París gatejant -literalment- sobre enormes mapes. Cal dir que Lloyd George, malgrat que es perdia mentre gatejava, sabia distingir entre el mapa i el terra.
En aquesta Conferència de Pau es van liquidar imperis (com l'austro-hongarès o l'otomà), es van crear i/o homologar països (com Txecoslovàquia o Polònia) i es van plantar les llavors de futurs esdeveniments històrics que acabarien creixent saníssims (com la Segona Guerra Mundial, l'inacabable conflicte de Palestina i Israel, el també inacabable embolic de l'Orient Mitjà, la revolució d'Ataturk o la futura ascensió de Mao Zedong al poder).
Tot això, i més, està explicat en aquest llibre que la senyora Macmillan ha escrit basant-se en una més que considerable documentació. És un llibre indubtablement aprofitable i certament il·luminador.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada