dijous, 28 d’abril de 2011

EL EXPERIMENTO BARCELONA

Títol original: El Experimento Barcelona
Autor:
Jordi Bordas & Eduardo Martín de Pozuelo
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2011


Fet real: l'any 1994 es crema el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Fet real: l'any 1996 es crema el teatre de La Fenice de Venècia. Fet real: tots dos incendis es produeixen en circumstàncies sorprenentment semblants (entre elles que no hi havia aigua per a apagar-los, que els edifics van cremar en dues hores, i que s'hi estaven fent obres de reparació potencialment nefastes). Fet real: tots dos incendis van tenir importants repercusions polítiques i econòmiques.

Trama de la novel·la: aquí hi ha massa semblances per a que tot això sigui fruit de la casualitat.

El camp de treball habitual de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo, els autors, no és la ficció literària, sino el periodisme d'investigació. Treballen, des de fa molts anys, per a un diari tan poc sospitós de sensacionalisme com La Vanguardia. El cas és que durant uns dies en què possiblement no tenien res millor a fer, els senyors Bordas i Martín es van dedicar a comparar les dades de què disposaven referides als incendis dels dos famosos teatres operístics, i es van anar endinsant... endinsant... fins que van arribar a tenir la impressió de que quan existeix un nombre una mica massa elevat de coincidències relacionades amb dos fets diferents potser és el moment de pensar que entre aquest dos fets podria haver-hi una relació.

Aleshores, els senyors Bordas i Martín, van agafar els ingredients que ja tenien (les investigacions reals sobre els incendis), hi van afegir uns quants condiments (un parell o tres de trames completament fictícies) i van cuinar "El Experimento Barcelona".

De la mateixa manera que "Carmencita o la buena cocinera", la novela dels senyors Bordas i Martín també podria tenir un títol amb una "o" afegida. Per exemple: "El Experimento Barcelona o cómo poner un títere en el Palazzo Chigi". El Palazzo Chigi és la presidència del govern italià, i el titella és Silvio Berlusconi. I com diu la famosa frase, especialment afortunada en aquest cas, "se non è vero è ben trobato". Si més no, això és el que diuen els propis autors i fins i tot el controvertit jutge Baltasar Garzón, que sostenen que de fet la realitat supera la ficció i que el lector és molt lliure de creure o no la trama delictiva principal que descriu el llibre, però que si s'ho creu probablement no s'allunyarà gaire de la realitat. 

En la novel·la actua una societat secreta i masònica anomenada la Corporazione. Aquesta Corporazione se semblaria bastant a la lògia Propaganda Due (P-2) que es va fer involuntàriament famosa arràn de l'escàndol de la fallida del Banco Ambrosiano (1982) en la que va estar involucrat el Vaticà i el seu indescriptible arquebisbe Paul Marcinkus. Des d'aleshores fins a l'actualitat hi ha hagut situacions similars a aquella, però si una virtut indiscutible té el Vaticà és que aprèn ràpidament de determinats errors i per tant, des d'aleshores, si s'ha d'evitar que determinades informacions vegin la llum s'evita com sigui ("com sigui" inclou mètodes "adequadament expeditius") i ja està.

Per cert que una de les informacions relacionades amb la història que explica aquest llibre i que gairebé no ha vist la llum, per exemple, és que la versió oficial de les causes de l'incendi del Gran Teatre del Liceu no se sosté. És com l'explicació que va fer la comissió Warren sobre l'assassinat de Kennedy: impossible. Per tant, ja sabem com no van assassinar a Kennedy i com no es va cremar el Liceu. Pel que fa a l'incendi del teatre, la impossibilitat de la versió oficial va ser avalada judicialment. 

Pel que fa a personatges que surten en el llibre, n'hi ha que són reals i n'hi ha que no. Una pretesa periodista de nom Petra Lahora, s'assembla molt a una senyora real (?) de nom Pilar Rahola. I un important i "fictici" empresari de nom Carlos Cabré Serrats, també s'assembla molt a un empresari real de nom Carles Ferrer Salat, president de la patronal a l'època dels fets.

En definitiva, llibre bastant entretingut i, després de llegir-lo, pensi vostè el que vulgui.


6 comentaris:

  1. Amigo jordalgar, detecto tres hilos de pensamiento: Uno, el policíaco, no importa que se trate de la Sra. Perry o del Liceo; dos, Italia, la pasta, en todas sus formas -Corporazione ¿no se traduce Consorci?-;tres, Barcelona, sus vicios privados (desearíamos más públicas virtudes), sus palazzi y calles oscuras.
    No desista, por favor, en anudar estos hilos.
    Saludos de su seguroo lector.

    ResponElimina
  2. Muy perspicaz, mi querido Clementcor; y yo aún añadiría un cuarto hilo por el que usted sabe perfectamente que tengo debilidad: el eclesiástico. No olvidemos que la Corporazione (o Consorci, como usted sagazmente ha identificado) tiene su magna sede en un palazzetto de la plaza del Obispo Urquinaona, de la ciudad de Barcelona. Hay quien dice que las casualidades no existen; yo estoy por creerlo.

    ResponElimina
  3. Quanta lectura aprofitable!!! el(o no) de moment l'aparco.

    Fins aviat.

    ResponElimina
  4. Resposta a "Quadern de mots"

    T'agraeixo molt el teu comentari. En la meva modesta opinió la majoria de llibres que apareixen en aquest blog són aprofitables, i alguns molt més que això. Però també n'hi ha que "(o no)". Aquests els he exiliat a l'etiqueta "Prescindible" de l'índex general; et puc assegurar que llegir-los fins el final m'ha resultat tot una proesa de masoquisme; però tot és qüestió de gustos, naturalment. Gràcies per llegir-me.

    ResponElimina
  5. Aqui un antic treballador que hi era el dia dels fets i en les temps anteriors a l'incendi. No he llegit el llibre, però aquell dia es "van matar varis ocells d'un tret". Salut.

    ResponElimina
  6. Benvolgut anònim,

    Jo no hi era el dia dels fets; ho vaig veure per televisió i em vaig quedar desencaixat.

    Evidentment però, el que vaig sentir jo no té ni punt de comparació amb el que va sentir vostè; i pel que fa a això dels "ocells" jo també n'estic convençut de que se'n van matar uns quants i de manera molt oportuna per a segons qui.

    Com està passant ara, divuit anys després, amb unes quantes coses més que greus. I jo no sé què pensarà vostè, però la meva sensació de que ens estan tractant de manera obscena com a ninots no té límits.

    ResponElimina