Autors: José Luis Caballero & David Escamilla
Editorial: L'Arca
Any primera edició: 2010
Hi ha dues coses que destaquen en aquest llibre: la primera, una quantitat inversemblant d'errors de tipografia, impròpia de res que s'hagi editat en ple segle XXI tenint en compte les avançades tecnologies de què disposem, algunes d'elles fins i tot manejables per qualsevol àvia mínimament desperta. Guttemberg (1398-1468) s'hauria escandalitzat.
La segona, el recurs a una geografia urbana francament creativa. Per exemple: per a que el carrer Olzinelles de Barcelona arribi al carrer Creu Coberta de la mateixa ciutat, tal com indica el llibre, caldria fer una remodelació de part del districte de Sants-Montjuïc de tals dimensions que causaria meravella a tota Europa, sense deixar de banda el prohibitiu cost en euros que implicaria pagar les pertinents indemnitzacions als veïns necessàriament expropiats per a la realització de tan magna obra.
Els autors mantenen en aquest llibre la mateixa estructura que ja van utilitzar en una obra seva anterior, "Els secrets dels carrers de Barcelona", és a dir una breu explicació sobre la plaça de què estan parlant seguida d'un apartat que titulen "l'anècdota". El cas és que en diverses ocasions -més de les que es podrien disculpar- no troben cap anècdota referida a la plaça en qüestió i aleshores deriven cap a una altra "anècdota" relacionada amb algun carrer pròxim o amb el nom del senyor o senyora a qui se li ha dedicat la plaça i en la que mai no hi va viure (ni allà ni en una proximitat raonable). Tret de la plaça Karl Marx -que de fet no és ni una plaça, sino una rotonda descomunal- totes les altres places de la ciutat tenen prou antiguitat com per a que sigui difícil de creure que no disposin d'una anècdota pròpia. De Barcelona es pot dir de tot, però no es pot dir que sigui una ciutat sosa.
En fi, que potser aquest llibre no sigui la millor manera de conèixer els secrets de les places de Barcelona, anecdòtics o no.
Una suma de anécdotas no constituye un libro, aunque lo encuadernes. Ya me gustaría leer una obra suya desvelando secretos, a poder ser inconfesables o confesados, pero no de calles y plazas públicas, sino de toda suerte de establecimientos que dan forma a las calles. Es obvio que los secretos son de las personas y que es una exageración circunscribirnos a un lugar, salvo que ése sea la prisión. Vd. ya me entiende.
ResponEliminaSu fervoroso lector.
Mi apreciado Clementcor,
ResponEliminaLe voy a contar un secreto: me han echado sucesivamente del NKVD, el KGB, la CIA, y el Mossad justamente por mi manía de guardar los secretos. Parece ser que los guardaba tan bien que como no se los contaba ni a ellos se mosquearon bastante. Pero no lo dude, uno de estos días publicaré y a fe mía que me van a oir.
Post Scriptum: no he trabajado ni para los Servicios Secretos del Vaticano ni para el CESID. Es una cuastión de principios, ya sabe.