diumenge, 12 de desembre de 2010

PAPI, EL ESCÁNDALO BERLUSCONI

Títol original: Papi. Uno scandalo politico
Autors:
Marco Travaglio, Peter Gomez, Marco Lillo
Editorial: Duomo ediciones
Any primera edició original: 2009


Seria un gran error dir que Silvio Berlusconi és polifacètic. Només té dues facetes: la delinqüent i la repugnant. Comença a haver-hi ja (a desembre de 2010, data d'aquest comentari) un consistent fons editorial que il·lustra sobre la qüestió, fàcilment accessible per a tothom que no visqui a Itàlia. A Itàlia els mitjans audiovisuals i editorials no són lliures: són de Silvio.

José Saramago, en un article titulat "La cosa Berlusconi" i publicat l'any 2009 va dir d'ell: "Una cosa perillosament semblant a un ésser humà, una cosa que munta festes, organitza orgies y mana en un país que es diu Italia. Aquesta cosa, aquesta malaltia, aquest virus, amenaça amb ser la causa de la mort moral del país de Verdi si un vòmit profund no aconsegueix arrancar-lo de la consciència dels italians abans que el verí acabi rosegant les venes y trossejant el cor d'una de las més riques cultures europees". I aquell dia Saramago no estava especialment alterat.

De la faceta delinqüent del personatge ja en parla un llibre resenyat aquí mateix, "El saqueo de Roma", del senyor Alexander Stille. I per a la faceta repugnant tenim el volum comentat en aquesta entrada, "Papi. Uno scandalo politico" (en la versió original del títol; si l'infern existeix espero que tingui un departament especial per als nans mentals que es dediquen a canviar els títols originals dels llibres)

L'abril de l'any 2009 l'amic Silvio, propietari i Primer Ministre (per aquest ordre) d'Itàlia, es va presentar "per sorpresa" a la festa del 18 aniversari d'una pseudoadolescent arrabalera de nom Noemi. Segons la tal Noemi, Berlusconi, a qui ella anomenava "papi", havia estat com un segon pare per a ella "perquè pràcticament l'havia pujat". Entre això i la veritat hi ha tanta semblança com entre el propi Berlusconi i la democràcia. De fet, el papà real de la nena (el que sí que l'havia pujat, i sense gaire èxit pel que sembla), havia utilitzat el convit de la seva descerebradeta per a obtenir favors polítics del Gran Silvio, i el Gran Silvio s'hi va prestar. Per cert, que un dels regals que aquesta "afillada" friqui esperava era, a escollir (o no), una feina de nena mona a Mediaset, o a la RAI, o una acta de diputada al congrés italià (no m'ho invento; no hauria estat el primer cas, hi ha unes quantes mamachichos en el parlament italià)

Aquesta història, per allò del "papi", és la que dóna orígen al títol del llibre, però no és ni l'única i ni molt menys la més escandalosa. "Papi. Uno scandalo politico" és el retrat d'un vell sàtir i babós que sense cap mena de problema moral es fa organitzar festes, previ casting rigorós de les odalisques, a càrrec de l'Estat -transport aeri inclòs- per a la seva pròpia diversió i la dels seus finíssims amics.

Però no només això: Berlusconi, a més de ser el primer propietari dels media del país, de la televisió pública, del Parlament i d'altres nimietats semblants, també és la Primera Madame d'Itàlia. Unes quantes d'aquestes festes on l'harem és l'eix central han estat organitzades per Silvio per a obsequiar amb un punt d'alegria les "grises i desgraciades existències" d'uns quants magnats i polítics d'alta volada nacionals i estrangers. I és que ja se sap, quan homes de negocis i polítics van ben servits, signen pactes i contractes amb més desimboltura.

És clar que tot això pot comportar conseqüencies una mica molestes i poc desitjades, com per exemple, convertir al Primer Ministre d'Itàlia en el personatge més vulnerable al xantatge del país, cosa que possibilita, en segons quines circumstàncies, tenir-lo ben agafat per determinades parts que mareja imaginar, amb les conseqüències pertinents per a la seguretat de l'Estat. I és que, dut per la seva patològica necessitat de fer-se veure, Silvio ha ignorat completament en més d'una ocasió les més bàsiques normes de seguretat i sentit comú. Pel que fa a Silvio, ser hàbil i ser imbècil no és en absolut incompatible.

Llibre força entretingut i il·lustratiu. Això sí, tinguin un estomacal a mà. 



3 comentaris:

  1. Si el cargo de embajador en Italia, o en su defecto ante la Santa Sede, dependiese del fervor popular, le propondría a vd. para el mismo; hace vd. gala de una información sistemática acerca de sus entresijos y de la mencionada Oficina Bancaria. Por si se da el caso, cuente conmigo como subsecretario, ya conoce mis credenciales, siempre podemos imaginar en qué círculo pondría Dante a Berlusconi y a otros más.
    Abrazos de su amigo y colega.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. S'ha eliminat un comentari de 12 de desembre de 2011 a les 16:41 per llenguatge innecessàriament inconvenient. Aquest blog està obert a les opinions però no a les sortides de to.

    ResponElimina