diumenge, 19 d’agost de 2012

INDECENTES

Títol original: Indecentes
Autor:
 Ernesto Ekaizer
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2012



El subtítol del llibre és "Crónica de un atraco perfecto" i, efectivament, d'això és tracta. Per cert, els atracats som vostè i jo.

En realitat la primera gran crisi econòmica del segle XXI no té els seus orígens a l'any 2007; els té a l'època en què es van inventar els bancs, i per tant la usura institucionalitzada (s'han trobat registres d'activitat bancària datats al segle XVIII a.c, a Babilònia). Molt després vindrien altres invents la mar d'enginyosos com ara les accions, les obligacions, la borsa de valors etc etc.

Vaig comprar el llibre "Indecentes" amb la il·lusió de què el senyor Ekaizer m'il·luminés, no pas sobre "què passava" amb l'actual desastre econòmic, sino sobre "com passava". L'objectiu no s'ha aconseguit.

El senyor Ekaizer, com a molt, em confirma des del seu punt de vista el que jo ja sospitava, és a dir, que el comú dels mortals estem essent víctimes del frau més monumental de la Història, que uns pocs delinqüents sobre 7.060 milions de persones que habiten el planeta en el moment d'escriure aquest comentari ens estan enfonsant i que ells no s'enfonsaran, sinó tot el contrari. I ens menteixen. Ens menteixen moltíssim. I tenen còmplices. I milions de persones s'estan creient les seves mentides.

Ara bé, sobre la manera com ho fan no he entès res de res. Un llibre de 189 pàgines i no he entès res de res. Tot i així l'he acabat i, curiosament, sense entendre gairebé ni una coma del que llegia, la meva indignació anava in crescendo; dit d'una altra manera, estava tan indignat que no podia ni deixar de llegir una cosa que no comprenia ni de lluny.

Però no crec que la meva manca de comprensió sigui culpa de que el senyor Ekaizer no s'expliqui correctament. Estic segur que qualsevol economista (estigui o no d'acord amb l'autor) trobarà que el què es diu en aquest llibre és clar com l'aigua. La pega és que jo no sóc economista, ni la peixatera del mercat del costat de casa tampoc.

I hi ha una altra raó que fa que jo no hagi comprès el que explica el senyor Ekaizer: la meva part malvada (tots la tenim) no arriba als mínims d'intensitat necessària com per a que jo pugui entendre com es pot ser tan fill de puta. No m'excusaré per l'expressió.

D'entrada, si vostè es pensa que té diners en un banc, s'equivoca radicalment; vostè no té diners, té un espai informàtic -que no és seu- on hi ha xifres que algú ha associat al seu nom -i que vostè no controla-. I darrere d'aquestes xifres, en realitat no hi ha res. Si vostè vulgués treure ara mateix tots els "seus diners" del banc per a posar-los en un calaix, i comptant que tingués la sort de sortir-se'n en l'intent (cosa que no es pensi que és així d'automàtica), els empleats del banc li donarien una quantitat determinada de paperets que ells i vostè anomenarien "bitllets". Són papers, i valen el que valen els papers. Ara bé ¿qui posa el preu a aquests papers en particular? Aquí és on la cosa ja comença a ser inescrutable, però el que sí esta clar és que, "qui sigui", decideix pel seu compte si els papers de vostè on hi ha impresa la llegenda "50 euros" equivalen als aliments que vostè consumirà en una setmana o bé no valen ni la pols que hi porten adherida.

I ara sembla que "qui sigui" es decanta més per la pols; per què? doncs perquè així, d'alguna manera que ni vostè ni jo entendrem mai, incrementa els seus "beneficis", que irònicament també són virtuals; desenganyi's: vostè i jo no importem un rave.

I per què funciona tot això? No ho sé, però crec que tinc una pista: ¿recorda vostè el famós tipus de titular de premsa, tantes vegades repetit, que diu que "el Banc Tal ha tancat l'exercici amb pèrdues perquè només ha guanyat 2.000 milions d'euros quan en realitat n'havia previst guanyar 2.200"? Doncs sí, mentre ens continuem creient que el Banc Tal efectivament ha tingut pèrdues, la cosa continuarà funcionant com ara mateix. Perfectament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada