dimarts, 16 de juliol de 2013

EL ZORRO ROJO

Títol original: El Zorro Rojo
Autor:
Paul Preston
Editorial: Debate (Random House Mondadori)
Any primera edició: 2013


El Zorro Rojo és Santiago Carrillo, segons Paul Preston. Favor de no confondre'l amb El Zar Rojo, que era Stalin segons Simon Sebag Montefiore. I és que llegint tots dos llibres -i atribuïnt fiabilitat als seus respectius autors, que jo crec que sí, que la tenen- ja es veu que entre el "Zorro" i el "Zar" hi ha apoteòsiques diferències per bé que també hi hagi alguna semblança.

Exemples:

Semblança: el Partit Comunista de la Unió Soviètica era el principal referent de tots dos.
Diferència: Stalin era al PCUS l'equivalent al que és el Papa respecte del Vaticà; Carrillo era al PCUS l'equivalent al que és una monja ultramontana de poble respecte del Vaticà.

Semblança: Tots dos eren capaços d'instigar i/o permetre autèntiques barbaritats.
Diferència: Stalin era un bàrbar permanent, bàsicament perquè tenia una personalitat notablement desequilibrada amb importants deliris messiànics (segons el llibre de Sebag Montefiori); Carrillo podia ser un bàrbar en moltes ocasions, bàsicament perquè era un trepa aprofitat amb ànsies de poder també prou importants (segons el llibre del senyor Preston)

Semblança: Tots dos eren addictes al culte a la personalitat.
Diferència: Stalin no ho negava (tampoc ho reconeixia, cal admetre-ho); Carrillo sí que ho negava categòricament... però era millor no gosar portar-li la contrària, per si de cas.

El que són les coses: per a mi i per a una part important de persones de la meva generació (els qui vam nèixer a finals dels anys cinquanta) Carrillo era un autèntic mite. Era la resistència comunista (i per tant anifranquista) i després la intel·ligència eurocomunista (o l'habilitat de posar-se al dia en el moment oportú, en base a principis inequívocament democràtics). Contra ell "hi havia una llegenda negra", la de Paracuellos del Jarama. Va jugar un paper molt important i molt hàbil a la Transició (1975-1982). I finalment es va convertir en un venerable i respectat "polític savi retirat" a qui mai estava de més demanar-li opinió o consell sobre qualsevol tema. En definitiva era "San Tiago"

Si el senyor Paul Preston hagués escrit aquest llibre durant la Transició o poc temps després, hauría rebut les crítiques més ferotges de la progressia del moment (inclosa la meva) i hagués estat condemnat al desterrament intel·lectual ibèric de per vida; ras i curt: se l'hagués acusat de donar suport als tòpics més tronats de la dreta més rància i de ser, ell mateix, un troglodita.

I en canvi, llegint ara el llibre, la reacció que produeix (en la meva opinió, és clar) no és aquesta ni molt menys. Quan hom llegeix els llibres del senyor Preston sobre el general Franco o sobre Juan Carlos de Borbón, hom té la sensació de que l'autor s'ha sabut mantenir dins d'una digna objectivitat i s'ha basat en una vasta documentació que, entre d'altres coses, també l'ha vacunat prou eficientment contra judicis de valor previs. Amb el llibre referit a Santiago Carrillo passa el mateix.

El senyor Preston descriu un general Franco mesquí i miserable... i un Santiago Carrillo que també és tant una cosa com l'altra. I no sembla que és que hi hagi una voluntat del senyor Preston de posar-se per sobre del bé i del mal; és que tant el Generalito com el Secretari General sembla que, efectivament, eren uns personatges mesquins i miserables.

I ara, si m'ho permeten, afegiré a tot això una valoració pròpia i sense cap pretensió d'objectivitat: tant el Generalito com el Secretari General, a més de tot el que històricament s'hagi dit d'ells, eren un parell de personatges horriblement avorrits. Servidor de vostès es va empassar molts NODO i molts Telediarios i Diarios Hablados de Radio Nacional de España de l'època tardana del Generalito i els asseguro que no hi havia res més soporífer que allò. Menteixo! També vaig escoltar unes quantes emissions de "Radio España Independiente, Estación Pirenaica" (que mai va emetre des del Pirineu) i els puc dir que al costat de la majoria d'emissions de Radio España Independiente, el NODO merexia l'Oscar al millor curtmetratge de parla estrangera any rere any.

Llibre aprofitable des de diverses perspectives:
Per als detractors de Carrillo perquè sentiran que, per fi, algú amb prestigi internacional com el senyor Preston els dona la raó.
Per als partidaris de Carrillo perquè està bé estar informat "d'altres coses" encara que aquestes, eventualment, no facin gaire gràcia.
I per als qui no tenen ni idea de qui era Carrillo (aquest és el col·lectiu que creix més, front als dos anteriors, que disminueixen dia a dia) perquè tot el que ajudi a entendre d'on venim i de què ens han fet, ens pot ajudar a equivocar-nos una mica menys en el futur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada