dimecres, 27 de novembre de 2013

NUEVE CUENTOS

Títol original: Nine Stories
Autor:
J.D. Salinger
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1953

Hi ha llibres que són francament difícils de comentar, com aquest recull de nou històries que el senyor Salinger va escriure entre 1948 i 1953.

Segons la Wikipedia -que com tots sabem és l'Evangeli segons Santa Web- quan el senyor Salinger, amb vint-i-vuit anys, va presentar a la revista The New Yorker el manuscrit de “A perfect day for bananafish” (“Un dia perfecte per al peix banana”, primera de les nou històries d'aquest recull) l'editor de la revista i el seu equip van quedar captivats pel seu estil brillant i notable... i ningú va entendre res de res d'aquella narració.

Seixanta-cinc anys després em sento totalment solidari i identificat amb aquell editor i el seu equip; vaig començar a llegir la història del “bananafish” i l'estil narratiu em va enganxar immediatament; era un diàleg molt ben escrit, d'aquells que te'ls creus, en el que tu mateix hi podries participar en qualsevol moment de la teva vida. I de cop i volta, sense avisar, et trobes amb la darrera frase del darrer paràgraf i quedes fora de combat. “Un moment”. “Què ha passat aquí?”. Tornes a llegir la darrera frase i constates que sí, que has llegit bé. No entens res. Vas enrere en la història buscant en quin punt t'has saltat allò que hauria de donar sentit a aquest final tan inexplicable. I te n'adones que per molt enrere que vagis, encara que arribis fins el començament, “aquell punt que t'has saltat” no el trobaràs mai, senzillament perquè no t'has saltat cap punt. No hi és. La història del bananafish s'acaba com s'acaba perquè s'acaba com s'acaba, i ja està, no li vulguis buscar més explicacions.

El senyor Salinger devia ser tot un personatge.

Pel que fa a les altres vuit històries el comentari podria ser mot semblant. D'algunes d'elles ni tan sols entens per què comencen com comencen, però després de llegir el bananafish, ja veus clarament que és igual, que està fora de lloc plantejar-se aquesta mena de qüestions. Imaginem-nos nou vides diferents, totes elles filmades en el seu corresponent i llarguíssim rotllo de pel·lícula (com els dels inicis del cinema, és a dir cintes kilomètriques d'un material plàstic determinat que contenen desenes de milers de fotogramens); doncs bé, és com si el senyor Salinger hagués agafat aquestes nou pel·lícules i de cadascuna n'hagués tallat un tros a l'atzar d'uns quinze minuts i els hagués projectat davant nostre, que fem d'espectadors. El que veuriem seria justament això, uns trossos de pel·lícula dels que desconeixem completament el seu context perquè l'inici no ens ha estat explicat, i dels que tampoc sabem el final perquè de cop i volta el projeccionista diu “s'ha acabat”, i apaga. Això sí, els nou fragments de quinze minuts que hem vist són autèntiques obres mestres de la cinematografia, amb una fotografia perfecta, uns diàlegs immillorables, unes interpretacions -sobretot les infantils, que fins i tot fan por- dignes dels millors premis de qualsevol acadèmia...

Són trossos de vida, i com a tals no precisen d'explicació; perquè fet i fet la pròpia vida no en té d'explicació. És, i ja està.

Llibre aprofitable? Sí, però no l'analitzin, només llegeixin-lo.

Portada del nº de gener de 1948
de "The New Yorker", on es va publicar
per primera vegada “A perfect day for bananafish”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada