EL PACIFISTA

Títol original: The Absolutist
Autor: John Boyne
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2013

Aquest és probablement un dels llibres més terribles que hagi llegit mai i potser el més terrible que figura ressenyat en aquest blog (i a data d'aquest comentari és el que fa dos-cents vint-i-nou). Però atenció: tot el que té de terrible ho té de magnífic.

L'acció fonamental se situa enmig de la Primera Guerra Mundial. Com a lector hom s'arriba a sentir transportat a les trinxeres franceses d'una manera tan angoixant que és pràcticament impossible de descriure.

En l'imaginari comú es dóna per fet que la Segona Guerra va ser pitjor que la Primera. Després de llegir aquest llibre jo no ho tinc gens clar. Van ser dues guerres diferents, però no es poden comparar entre elles. Van ser dues tragèdies horribles, tant des de l'àmbit col·lectiu com des de milions d'àmbits personals. El senyor Boyne ens porta la tragèdia des d'alguns d'aquests àmbits personals i, ja els ho adverteixo ara, no fa cap concessió a la resistència emocional del lector. La sobrepassa sense contemplacions.

L'any 1957 Stanley Kubrick va dirigir una pel·lícula que en versió original es deia “Paths of Glory” i en versió doblada al castellà es va dir “Senderos de Gloria”. El to de la pel·lícula i el d'aquest llibre són semblants; qui hagi vist la pel·lícula es podrà fer una idea del que estic dient, i qui no l'hagi vist que posi remei a aquesta mancança, si us plau, és imprescindible; ara bé, això sí, que tingui en compte que després de veure la pel·lícula no li quedaran ganes de res més i trigarà un cert temps a recuperar-se. El mateix he de dir pel que fa a aquest llibre.

Ni a la pel·lícula ni al llibre surten gaire escenes especialment sanguinàries, no es tracta d'això. Del que es tracta és de l'emocionalitat, com ja he apuntat abans. Potser és aquest el sentit del títol original, “The Absolutist”; en situacions extremes -i una guerra és una de les situacions més extremes que es poden viure- les percepcions, emocions i sentiments sembla que tendeixen a fer-se més “absoluts”, com si no hi hagués lloc per a la possibilitat de relativitzar les coses. O estàs amb mi o estàs contra mi; o ets un patriota sense fissures o ets el traidor més repugnant que es pugui concebir; o ets digne de l'amor més incondicional o ets mereixedor de l'odi més salvatge... O blanc o negre, no hi ha grisos; i com que no hi ha grisos, el que sí que hi ha és la mort: si et trobes a la primera part de la disjuntiva, perquè tens moltes possibilitats de que acabin convertint-te en un màrtir; i si et trobes a la segona part de la disjuntiva perquè simplement ets una rata fastigosa sense altre destí possible que ser exterminada.

La història narrada en aquest llibre és inventada, com la que es veu a la pel·lícula “Paths of Glory”, però tant l'una com l'altra estan basades en la realitat. Una realitat que el senyor Boyne posa en paraules d'una manera molt difícil -si no impossible- de superar. El senyor Boyne és un escriptor amb majúscules.

Un últim comentari: en aquest llibre hi surten molts “absolutistes” però només un “pacifista”, que és un personatge secundari i que desapareix en les pàgines inicials. Si algú de l'editorial Salamandra és tan amable d'explicar-nos per què “The Absolutist” s'ha convertit en “El Pacifista” esctic segur que tots li estarem eternament agraïts.

Llibre aprofitable?: sense cap mena de dubte, però abans de llegir-lo comprovin la solidesa del seu estat emocional. No és broma.