FRANCO: UNA HISTORIA ALTERNATIVA

Títol original: Franco: una historia alternativa
Autor: Diversos
Editorial: Minotauro
Any primera edició: 2006

Horrorós. Espantós. Infumable.

Es tracta d'una recopilació de relats coordinada per Julián Díez, que deu ser un senyor que ha tingut un mal moment o bé necessita una adreça. Les històries, nou, parteixen de la premissa "què hagués passat si..." o "què hagues passat si no..." És a dir, es pretén jugar amb la història, se suposa que del franquisme, reinventant-la. No hi ha res en contra de fer un exercici com aquest; fins i tot pot ser molt interessant i divertit. Però no és el cas. El llibre no es interessant ni divertit; és d'incendi immediat.

En la primera història, "Ñ", figura que en algún moment de l'Edat Mitjana Catalunya va guanyar una guerra contra Castella i se la va annexionar, cosa que va condicionar tot el futur, naturalment. Total, que a mitjans del segle XX la capital del Regne és Lleida i els espanyols parlen català (o "espanyol"). Quan vaig acabar de llegir-lo vaig pensar que havia topat amb el relat més imbècil i descerebrat que s'havia editat mai. Error. Encara no havia llegit els altres vuit.

En la segona història, "Luz inhumana"un científic espanyol que treballa per al govern de la República inventa la bomba atòmica. Els nacionals perden la guerra. I els lectors perden la paciència en veure que aquest relat és, com a mínim, tan estúpid com l'anterior.

En la tercera història, "Arquitectura fascista", ambientada en els anys seixanta, més o menys, José Antonio Primo de Rivera és un iaio confinat en una cadira de rodes, que és tret a passejar diàriament, suposo que per a que no es marceixi, pobret. En els seus anys joves el iaio havia arribat a conquerir el Congo, prenent-lo als belgues i convertint-lo en una de "nuestras provincias hermanas en África", juntament amb el Sahara Español, la Guinea Española, Fernando Poo i Rio Muni. El que l'autor del relat no ha conquerit mai, és la intel·ligència.

En la quarta història, "Dos niños jugando", Ramón Franco és President de la República, i el seu germà Paco és un escriptor d'històries com la d'aquest llibre (és a dir de les de "què hagués passat si..."). Deixant apart que el sol fet d'insinuar que Paco Franco sabés escriure ja ratlla el delírium tremens, és innnegable que l'autor d'aquest relat havia depassat el delírium tremens quan l'estava perpetrant.

En la cinquena història, "Baraka", a Paco Franco se li apareix, el dia 17 de juliol de 1936, el seu propi fantasma que ve del futur (concretament de l'any 1975), per a convèncer-lo de que sí, que agafi l'avionet aquell, el "Dragon Rapide", i se sumi al cop d'estat, perquè si no serà un desgraciat tooota la vida. Paco agafa l'avió. El lector agafa un Vàlium 10 i un got d'aigua.

En la sisena història, "Los hijos de nuestros hijos", doncs... en fi... que... d'allò... no l'he entès. Però gens. Ni tan sols sembla tenir cap relació amb la resta del llibre. Ni amb cap altra cosa. Són lletres enganxades formant grups que suposo que pretenen ser paraules. Potser. O potser no.

En la setena història, "El Derbi", es tracta de donar-li una alegria a Hitler, que als seus 74 anys (és l'any 1963) té Alzheimer. Per a tan caritatiu objectiu els serveis secrets espanyols decideixen assassinar a Pelé (jugador del Real Madrid) durant la final de la Copa del Generalísimo, "en vivo y en directo" i davant dels sorpresos nassos del Titular de la Copa (el Generalísimo), el Titular de l'Estadi (don Santiago Bernabeu) i del propi Adolf, calculant que aquest darrer quedarà tan agradablement impactadíssim veient com maten un negre infrahumà com aquell, que de l'emoció se li reconnectaran les quatre neurones que encara li funcionen a mitges. El partit el guanya l'Atlético de Madrid i el lector no guanya per a ansiolítics.

En la vuitena història, "Camino del cielo", un empresari espanyol de pompes fúnebres assassina a Carrero Blanco a la sala d'actes d'Auschwitz-Birkenau durant la presentació d'uns nous models de forns crematoris i davant la presència del Princep d'Espanya, Don Juan Carlos de Borbón. L'empressari és abatut per les forces de seguretat alemanyes. I ja està. Punt. Res més. De jutjat de guàrdia.

I en la novena història, "El Ángel Rojo", Paco Franco, el Generalísimo, és en realitat un super-dolent que té super-poders (i per això ja té més de cent anys però no se li noten) i juntament amb Hitler i Stalin, que també tenen superpoders, domina mig món. Però ah!, on hi ha super-dolents també hi ha super-herois, com per exemple el "Ángel Rojo", una mena de barreja de Batman, Superman, Spiderman, La Cosa, La Masa, el Capitan América i Mazinger-Z. Total, que amb els seus super-poders i els seus ultra-rajos, l'increïble "Ángel Rojo" aconsegueix carregar-se al malvat "super-Paco". De nàusea.

I algú es preguntarà: si li ha agradat tan poc aquest llibre, per què l'ha llegit vostè fins al final? Fàcil: per a poder massacrar-lo amb aquesta crítica!!