dimecres, 5 d’agost de 2009

EL APÓSTOL NÚMERO 13


Títol original: Le secret du treizième apôtre
Autor:
Michel Benoît
Editorial: Grijalbo
Any de la primera edició: 2007

Per a començar, una nota sobre l'autor: Michel Benoît és un ex-monjo benedictí, i per tant sap molt bé a qui li està tocant els collons publicant aquest llibre. És més, gosaria dir que l'ex-monjo va escriure aquest llibre precisament per a tocar els collons a segons quí, i si al Vaticà se l'han llegit, ara mateix més d'un deu tenir els baixos una mica irritats. Especialment, un que sempre vesteix de blanc, no sé si m'explico.

D'altra banda també gosaria dir que al senyor Benoît no li donaran mai el premi Nobel de literatura. Em temo que escriure novel·les (aquesta és la primera, després d'uns quants llibres d'investigació) no és precisament el seu fort, literàriament parlant, encara que aconsegueix molt bé tenir al lector engaxat a la trama. És clar que el premi Nobel tampoc és garantia de gaire coses: li van donar el Nobel de la Pau a Kissinger (ja m'explicaran), i el de Literatura a Saramago, que com a escriptor, francament, a mi també em sembla una excel·lent pintora ("duerme a las ovejas", com se sol dir).

La cosa va (i no desvetllo res, ja surt en el mateix començament del llibre) de que algú descobreix que no hi va haver dotze apòstols, sinó tretze; el "tretze" era l'únic decent. A Judes Iscariot, que anava de bona fe, li van prendre el pèl a gust, i després el "van suïcidar" convenientment. Concretament Sant Pere, que era un animal. Això de la "Santa Aliança" ja ve de lluny, doncs. Jesús era a la figuera, o baixava de l'hort, com vulguin, però el cas és què el van fotre i, encara ara no sap com.

El Papa Wojtyla surt en el llibre perfectament identificat, amb nom i cognom. Aquest sembla que se salva de les ires del senyor Benoît. Però també hi ha un cardenal, que figura que és imaginari, i aquest més aviat no se salva. Més aviat diria que el senyor Benoît se li tira a la jugular. Però figura que és imaginari, no malpensin ara. Només que té el cabell blanc... és el poder a l'ombra durant el pontificat de Wojtyla... acaba essent Papa... i es diu Catzinger. Amb "C". La resta del cognom és "...atzinger", però això li passa a molta gent... oi?

Bé, de veritat, el llibre no serà una joia literària (perquè no ho és, no ens enganyéssim), però entretingut, ho és una estona. I només d'imaginar la cara del senyor Ratzing... Catzinger! llegint-lo, ja paga la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada