Títol original: State of denial
Autor: Bob Woodward
Traducció perpetrada per: Santiago Ochoa, Yasmín (sic) López, Ángela García i Ana María Roure
Editorial: Belacqva
Any primera edició: 2007
Aquest llibre de l'il·lustre Woodward pretén trobar alguna resposta a la pregunta de per què l'idiota que vivia a la Casa Blanca fins el gener de 2009 va decidir entrar a Iraq com si fos un Geyperman de proporcions còsmiques (a març de 2003), i per què mai no va saber sortir d'allà.
La veritat és que el llibre no presenta grans revelacions. Per exemple: queda confirmat que l'idiota de la Casa Blanca era realment idiota. Curiosament, l'autor no pretén donar aquest missatge ni es refereix mai a George W. Bush faltant-li al respecte, però la sola transcripció d'alguna de les seves diem-ne converses i/o actituds no deixa cap lloc a cap dubte, per mínim que pugui ser.
Apareix aquí però, un altre personatge que és molt més protagonista que Bush; es tracta de Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa. Aquest no és que fos idiota: era un megacregut fill de puta que es pensava, no només que era Déu, sinó que l'havien d'adorar, i que tothom, tret d'ell, era incompetent; i encara a maig de 2007 seguia essent Secretari de Defensa, tot i que membres de la pròpia administració Bush ja s'havien adonat de com era de nefast i van intentar convèncer l'idiota de la Casa Blanca per a que se'n desfés (però com que era idiota, no se'n va desfer).
També apareix uns quants cops el vicefilldeputa (perdó, el vicepresident), Dick Cheney. Curiosament també, en el llibre no es diu ni una sola paraula dels interessos econòmics particulars de Cheney en aquest indecent conflicte.
No podia faltar tampoc la nostra amiga Condolència Arròs (perdò, Condolezza Rice, Condi (sic) per als amics i el personal de la Casa Blanca). L'amiga Condolència es passava la vida, pel que sembla, empenyada en marcar territori per a que no l'envaís Rumsfeld, especialtzat en ficar-se a tot arreu on no el demanaven i en causar, per això mateix, desagradables irritacions hemorroïdals generalitzades.
Com de passada, en el llibre s'esmenten els atemptats als transports públics de Londres, relacionats amb la presència de tropes dels "tres tenors" (ja sabeu, George W., Tony i Josemari) a l'Iraq. Només un parell de lìnies. Pel que fa al tenor Josemari, res de res, com si no hagués existit mai. I pel que fa a la massacre de Madrid, ni una sola coma. Anda que no.
Dels més que possibles interessos petrolers tampoc se'n parla. Com si el terrible i amenaçador potencial estratègic de l'Iraq provingués del conreu massiu i malvat del tomaquet d'amanir.
I pel que fa als iraquians, la conclusió, de fet, és que tot seria més fàcil si no existissin. Una cosa semblant al que deia un personatge de la sèrie britànica "Sí, Ministre", quan es referia a la inauguració d'un hospital: "L'hospital està francament bé, però... ¿no podriem evitar la presència de tots aquests malalts, que només fan que nosa?"
Quant a la part diem-ne tècnica del llibre... en fi... és desoladora. Ja d'entrada es pot aventurar que el senyor Woodward no serà mai un Premi Nobel de Literatura. Els seus redactats són molt millorables, per a utilitzar una expressió amable. Jo he vist uns quants originals en anglès d'aquest senyor, i francament, o els nordamericans no saben escriure o el senyor Woodward necessita urgentment assistència estilística. I d'una altra banda, per a acabar-ho de rematar -mai millor dit-, l'equip de quatre traductors, quatre, que han "treballat" en aquest llibre, han aconseguit convertir el text en una cosa tan espantosament infumable que mouria a la violencia desfermada al més sedat dels pacifistes.
Total, que per a obtenir aquest resultat igual no valia la pena fer tant d'esforç.
