Si vostè
ha nascut (i ha viscut) a Catalunya a partir de 1975 aquest llibre li
semblarà marcià i no li dirà gran cosa. Si vostè va néixer (i ha
viscut) a Catalunya abans de 1950, possiblement aquest llibre li
sembli una curiositat antropològica.
Però si
vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure a Catalunya durant
els següents trenta anys aquest llibre és "El Seu Llibre".
En el moment en que comenci a llegir-lo vostè perdrà el control
del temps i la realitat; és el llibre qui el tindrà, com passava a
la sèrie dels anys seixanta "Rumbo a lo desconocido" (The
Outer Limits, 1963-1965).
De cop i
volta, pàgina rere pàgina vostè veu com li retorna tota la seva
infància i la seva adolescència sense poder fer res per a
evitar-ho. En realitat no triga a adonar-se que no vol fer res per a
evitar-ho.
És la
vida quotidiana barrejada amb la política, la societat i la
televisió. I és que a Catalunya, durant els anys seixanta i setanta
la vida quotidiana era això, política, societat i televisió, les
dimensions polítiques, socials i televisives que ens volien fer creure, les que ens crèiem, les que no ens crèiem
i les que no teníem més nassos que empassar-nos, tant si ens les
crèiem com si no.
Ha passat
molt de temps, i tot i així qui va viure la seva infància i
adolescència a Catalunya durant els anys 60s i 70s es pensa que ho
recorda tot de manera clara i diàfana, però no. Llegint aquest
llibre s'activen coses a la memòria que fan retornar cinquanta anys
enrere d'una manera tan vívida que sembla impossible. Sí, la
màquina del temps s'ha inventat, i és aquest llibre. Però només
per a un col·lectiu molt determinat. Si vostè cantava L'Estaca
durant els anys 70, poc després que Lluís Llach la composés
(1968), llegint aquest llibre descobrirà que també cantava altres
'composicions' que la memòria, segurament per qüestió d'higiene
mental s'ha encarregat d'enterrar fins avui, com per exemple el tema
d'una sèrie italiana -bastant infumable, la veritat- que es deia
Sandokan.
I una
altra cosa que costa de creure: que aquesta màquina del temps en
forma de llibre l'hagi inventat algú, el senyor Josep Maria Bunyol,
que va néixer l'any 1975 ¿Com és possible que aquest senyor hagi
connectat d'una manera tan vívida amb una època que ja no era la
seva, però com si ho fos? La meva més rendida admiració vers el
senyor Bunyol.
Llibre
aprofitable? Si vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure
a Catalunya durant els següents trenta anys, aquest llibre no només
és aprofitable, és imprescindible. I si vostè prové d'una altra
franja de l'espai-temps, no sabria dir-li...
Títol
original: Mördar Anders och hans
vänner (samt en och annan ovän)
Autor:
Jonas Jonasson
Editorial:
Catedral Any primera edició original:
2015
Any
primera edició per Catedral: 2016
Abans que
res, la inevitable nota sobre el títol original: la traducció de
"Mördar Anders och hans vänner (samt en och annan ovän)"
és "Anders l'Assassí i els seus amics (així com un i altre)".
Ni 'somiar', ni 'lloc', ni 'cel' ni res que se li assembli. Misteris
editorials.
El senyor
Jonasson és el mateix que a l'any 2009 va escriure allò de "L'avi
de 100 anys que es va escapar per la finestra". Sobre aquest
llibre anterior ja vaig opinar en el seu moment que no em semblava
una meravella, però entretingut sí que era, i aprofitable també.
Doncs bé,
sis anys després el senyor Jonasson publica aquesta història
d'Anders l'Assasí i els seus amics, amb la que aconseguix no-superar
la de l'avi centenari sinó tot el contrari. El cert és que aquesta
vegada no li veig gaire ni la meravella, ni l'entreteniment ni
l'aprofitament (igual que en el títol original no apareix ni
'somiar', ni 'lloc', ni 'cel')
"Anders
l'Assassí i els seus amics..." és una novel·la potser una
mica astracanosa, amb situacions agafades pels pèls i explicades
d'una manera tirant a insulsa. Sembla ser que els suecs se'n surten
millor quan fan de psicòpates de novel·la negra que quan proven de
caure en gràcia. O és que a la meva genètica mediterrània no li
arriba el sentit de l'humor suec, ves a saber. I la veritat és que
no sé què més dir.
Llibre
aprofitable? Doncs mirin, jo els diria que si tenen algua altra cosa
per a llegir no s'ho pensin gaire.
Editorial:
Paidós Any primera edició original:
2018
Any
primera edició per Paidós: 2018
El
més alarmant no és el que diu al senyora Albright en aquest llibre,
que és molt greu; el més alarmant és que la senyora Albright no
està desvetllant cap secret ja que, de fet, tot el que explica ja fa
molt de temps que s'està publicant obertament als mitjans de
comunicació: el feixisme està ressucitant, si és que mai s'havia
mort, i milers de milions de persones en tot el planeta no ho veuen.
I no només no ho veuen sino que li ho posen fàcil.
El
primer feixista reconegut per la Història, Mussolini, es va fer amb
el poder l'octubre de 1922 pel bonic procediment de "jo tinc més
collons que tú, què passa?!", més conegut amb l'eufemístic
nom de 'Marxa sobre Roma'. Però onze anys després, el feixista que
passa per ser el més animal de la història, Hitler, va accedir al
poder... per via electoral! I això és el que està passant ara.
Repassem
alguns noms que aporta la senyora Albrigut en el seu llibre: Recep
Tayyip Erdoğan (Turquia), Vladimir Putin (Russia), Viktor Orbán
(Hongria), Donald Trump (Estats Units)... i altres noms en què no
s'hi fixa tant però que són igual de letals: Matteo Salvini
(Itàlia), Sebastian Kurz (Àustria), Marine Le Pen (França)... o el
més recent a l'hora d'escriure aquesta ressenya, Jair Bolsonaro
(Brasil).
Tots
aquest personatges -que no són de ficció, no ho oblidem- han
obtingut un suport popular considerable i, aparentment, de la manera
més tonta: aprofitant i manipulant els instints més primaris de la
població amb soflames tals com "els immigrants t'estan prenent
la feina, els serveis públics, els habitatges i tot el que puguis
imaginar..." o "la pàtria és teva i és sagrada i i
nosaltres impedirem que te la prenguin" o simplement "¡A
por ellos!", deixant ben clar, com de passada, que hi ha uns
"ellos" que no tenen dret ni a piular, i uns "nosotros"
que som dipositaris de tot el 'dipositable'.
Justament
aquestes eren les maneres de funcionar dels feixismes dels anys 20
als 40 del segle XX. I són ara, gairebé cent anys després, les
maneres de funcionar de Trump, Putin, Le Pen, Orbán, Salvini,
Bolsonaro, i ja més cap al sud d'Europa, la dreta espanyola més
repatània i cavernícola... és a dir, la dreta espanyola, punt.
Abans
de continuar, una nota aclaridora que no puc evitar: Trump, a més
d'autoritari i feixista és rematadament imbècil, cosa que encara és
més terrible perquè no hi ha res més perillós que un imbècil
absolut amb poder. I si el 'poder' és de la magnitud del que està a
disposició d'un president dels Estats Units ja ens podem desar tots.
Oi que ho veuen? La senyora Albright també.
En
definitiva, el llibre de la senyora Albright no descobreix res que
no pugui saber ja algú que estigui mínimament documentat. La seva
utilitat rau, més aviat, en el fet que això d'estar mínimament
documentat no és la tònica habitual enlloc ni en cap col·lectiu, i
per tant aquest llibre pot aportar una mica de llum on
optimísticament s'ha suposat que de llum ja n'hi havia però resulta
que no. Posem el cas del públic nordamericà, per exemple: no
s'imaginen vostès la quantitat de ciutadans del "Make America
Great Again" que no tenen ni punyetera idea de que Mussolini era
italià; o més aviat, que no tenen ni punyetera idea de "qui és
aquest Mussolini" i el podrien prendre per immigrant il·legal
gràcies als brillants esforços didàctics de l'idiota que van
col·locar a la Casa Blanca per via electoral el 2016. Com els
alemanys van fer amb Hitler l'any 1933.
Llibre
aprofitable? Per descomptat, només pel fet d'ajudar a algú, qui
sigui, a que obri els ulls.
Editorial:
Tusquets Any primera edició original:
1989
Es com un
brutal cop de maça al cap que John Irving ja et fa intuir des del
primer full -no se'l pot acusar de traïdor-, es projecta al llarg de
tot el llibre, i cau inexorablement a les ultimíssimes pàgines,
deixant-te fora de combat durant un temps indefinit. Mínim, dies.
Això és
aquest llibre.
Qui
conegui els anteriors sis llibres de John Irving ja sap que no
sortirà il·lès de la lectura d'aquest setè. És impossible
romandre il·lès després de llegir qualsevol llibre d'Irving, però
en aquesta ocasió, el cop és devastador.
Owen
Meany, el protagonista indiscutible del llibre, és un personatge que
només John Irving podia crear. Tant Owen, com el seu amic John
Wheelwright, van neixer l'any 1942, igual que Irving. Cap casualitat.
El llibre
és un recorregut per la infància, l'adolescència i la joventut
d'Owen i John (Wheelwright? Irving?) i l'univers que els conté, però
no és només això, tot i ser molt, moltíssim. Owen Meany és un
Univers per ell mateix. Owen no es pot explicar; Owen només es pot
viure. I John Irving aconsegueix que qui llegeix "A prayer for
Owen Meany" visqui Owen, i gairebé de manera física
senti la seva veu, la seva irrepetible, única, irritant i
inconfusible veu.
Amb Owen
i John vivim uns anys 50's i uns anys 60's d'una manera molt
particular, molt íntima, molt especial. No es tracta del simple
retrat històric de l'època. És un retrat emotiu. És impossible
escriure el que hi ha a les pàgines d'aquest llibre si no s'ha
viscut cronològicament i sentidament, i estic segur que John Irving,
d'una manera o altra, ha viscut el que explica; especialment, però
no només, quan esmenta la Guerra de Vietnam, sobretot durant la
presidència de Johnson.
Jo no puc
ni vull explicar res més sobre aquest llibre. Qualsevol cosa que
pugui dir, incloses les que he escrit ja, no li fan justícia ni de
lluny. Només afegeixo que crec quasi religiosament que qui hagi
conegut Owen Meany no el podrà oblidar mai més.
En parlar
de l'anterior i primer llibre del senyor Segura, "Un paso al
frente", ja vaig opinar que l'autor no guanyaria mai el Nobel de
Literatura. Un cop llegit aquest segon llibre seu, em ratifico. Ara
bé, a Vargas Llosa sí que li van donar el Nobel de Literatura, però
imaginem una situació (admeto que malèvola): la típica
circumstància de la barca que s'enfonsa i cal llençar un individu a
mar per a que els altres sobrevisquin. Suposem que s'ha de triar
entre Vargas Llosa, Nobel de Literatura, i el senyor Segura, que no
arribarà mai ni a aproximar-se a la pitjor cosa que hagi escrit
Vargas Llosa en tota la seva vida. Doncs bé, pensant en el bé de la
Humanitat com a criteri bàsic de la tria, és el senyor Vargas Llosa
qui es trasllada a residir a les restes del Titànic, i sense
dubtar-ho.
El senyor
Segura, malgrat els enormes perjudicis que li ho ha suposat, ha
denunciat i segueix denunciant els repugnants delinqüents que des de
temps immemorials estan intal·lats en el poder, explotant i
rebentant la població en benefici propi. Vargas Llosa és capaç de
defensar aquests mateixos repugnants delinqüents; no entro en si
n'és un d'ells, o no.
La
veritat és que llegint "Código rojo" s'ha de fer (en la
meva subjectiva opinió, és clar) un esforç notable d'abstracció
intentant passar per alt la qualitat literària dels diàlegs i del
fil narratiu. La cosa és francament difícil, tractant-se, com és
tracta, d'un escrit en forma de novel·la, ho admeto, però és que
si no, hom es pot posar una miqueta (o molt) nerviós.
Amb què
ens trobem si hem tingut èxit en l'intent d'abstracció aconsellat?
Amb barbaritats terribles, que són terribles perquè són certes o
amb una probabilitat altíssima de que ho puguin ser. La corrupció
portada a l'extrem de que, si cal assassinar, s'assassina, i si cal
fer autèntiques massacres, es fan; tot en benefici de l'elit que
està en el poder des de tota la vida, amb l'únic objectiu de
perpetuar-s'hi. Quan es parla de corrupció es parla de qualsevol
cosa imaginable i no imaginable, però especialment, en aquest
llibre, de tràfic d'armes i tràfic de drogues (el cas de tràfic de
drogues usant el vaixell de l'armada espanyola "Juan Sebastián
Elcano" és real). Quan es parla de corruptes es parla de la
cúpula militar, polítics molt significats, la cúpula empresarial,
els grans bancs, els grans grups de comunicació -amb l'actuació
estelar d'Atresmedia, Mediaset, el grup PRISA...- els serveis
d'intel·ligència, la policia de l'Estat, la Guàrdia Civil i,
naturalment, entre d'altres, els inevitables Borbons.
El senyor
Segura es cura en salut fent imprimir al començament del llibre
-curiosament en un lloc on gairebé mai ningú no hi mira: la pàgina
dels crèdits tècnics- la frase "Este libro es un ejercicio de
ficción y todos sus personajes son ficticios, por lo que cualquier
parecido con la realidad es una mera coincidencia".
I un
rave. Per a començar, un dels personatges principals és ell; cert
que amb una pila de dades i circumstàncies canviades, però és ell.
Els personatges a qui el senyor Segura dóna nom i cognom
probablement siguin inventats en part, però només en part. Es
tracta d'enormes i repugnants corruptes de la judicatura militar, de
la cúpula militar, del món empresarial, de la política, del
govern... Hi ha un personatge a qui esmenta per un cognom inventat
però que, francament, sembla bastant clar que, del què s'explica,
l'únic invent és justament el cognom: Muntanyà (així, amb accent
greu). "Muntanyà", "Pujol"... en el fons tot són
elevacions, no troben?
El senyor
Segura també esmenta altres persones sense dir-ne ni el nom ni el
cognom, però la veritat és que no cal: el president del govern
relacionat amb determinats sobres; el "tesorero"; cert
ministre amb interessos armamentístics; militars i civils
relacionats amb la caiguda del Yak-42 l'any 2003; una "Altísima
Autoridad" íntimament relacionada amb la monarquia saudita i
els subsegüents negocis d'armes... En fi, que cap d'aquests
personatges és fictici.
Llibre
aprofitable? Mirin, literàriament potser no, però pel que fa al
contingut, és imprescindible. No només explica coses que cal saber
sí o sí encara que no hi puguem fer res, sinó que també -i jo
diria que encara pitjor- et confirma coses espantoses que
sospitaves però que ningú les havia posat encara per escrit d'una
manera tan clara.
Editorial
versió en castellà: Anagrama Any
primera edició original: 1966
Any
edició Grup 62: 2010
Any
primera edició Anagrama: 2007
El 15 de
novembre de 1959 els quatre membres d'una família d'un poble de
Kansas (Estats Units d'America) van ser assassinats. El 14 d'abril de
1965 els dos responsables d'aquests assassinats van ser, al seu torn,
"legalment" assassinats per l'estat de Kansas. Entremig
Truman Capote va escriure un llibre. Molt sòrdid tot plegat.
Probablement
aquest és un dels assassinats múltiples més coneguts de la
Història gràcies justament al llibre del senyor Capote qui, per
cert, va comptar amb el valuós ajut d'una altra escriptora, Harper
Lee ("To Kill a Mockingbird" / "Matar un
Rossinyol") que no figura com a co-autora però sí que hi
figura a la dedicatòria, precisament com a agraïment pels serveis
prestats a l'autor explícit. L'altre nom que figura a la
dedicatòria, Jack Dunphy, també era escriptor i també va prestar
serveis, encara que d'una altra mena; era la parella del senyor
Capote.
"In cold blood"
no és una novel·la, és més aviat una crònica periodística
novel·lada, i molt ben escrita, com no podia ser d'altra manera
venint de qui ve i comptant amb la col·laboració de qui hi va
col·laborar.
Però això no canvia
el fons. I el fons és que tot plegat és molt sòrdid, repeteixo.
És sòrdid
l'assassinat en sí; segur que tots els assassinats ho són, però
n'hi ha que ho són més. Dick Hickock i Perry Smith, ideadors i
executors, distaven molt d'estar equilibrats; ningú que fa una cosa
així ho està. Les seves vides estaven molt distorsionades; fins i
tot els seus físics estaven distorsionats; com ho estaven les seves
personalitats.
El procés judicial
també va ser sòrdid. Els autors dels crims ja estaven condemnats
abans de començar el judici. És cert que ho van posar molt fàcil,
però que un membre del jurat, abans de començar, digui "jo sóc
contrari a la pena de mort, però en aquest cas, no" i tot i
així no se'l recusi, fa pensar.
I en la meva opinió
(ja saben, les opinions són lliures) també trobo sòrdid l'interès
del senyor Capote sobre la qüestió. No el jutjo moralment, però sí
que em pregunto què va impulsar al periodista escriptor a dedicar
anys a reunir i tractar informacions per a després escriure un
llibre sobre un cas que de fet no passa de ser un més de la seva
mena, d'entre els que hi ha hagut durant tota la història de la
humanitat. Un succés local. Quantes famílies Clutter (els
assassinats) hi ha al món, de les que ningú no en parla...
Malgrat tot això, el
llibre no és sòrdid. Ben al contrari, el seu estil narratiu és
molt atraient i 'enganxa' des de la primera pàgina fins a l'última.
No sé si explica molt bé les persones que hi apareixen -tant els
Clutter, com els seus conciutadans, com els investigadors, com els
propis Dick Hickock i Perry Smith...- o el que explica molt bé és
la interpretació que en fa el senyor Capote, però sigui com sigui
hom acaba amb la impressió de que arriba a conèixer prou bé els
actors del drama ...en la mesura en que això sigui possible, és
clar. No tot el que explica el senyor Capote és cert -em refereixo
bàsicament a diàlegs i reflexions internes dels 'personatges'-
però, com se sol dir, està ben trobat.
Llibre aprofitable. I
després d'haver-lo llegit sembla gairebé obligat preguntar-se per
què la humanitat no ha avançat gens des de 1959 fins ara. O si és
que, de fet, la humanitat mai ha estat capaç d'avançar enlloc.
Editorial:
Afaguara Any primera edició original:
2007
Any
primera edició per Alfaguara: 2018
Trobo que
Alfaguara ha trigat prou en publicar la traducció de "Call me
by your name". Onze anys. Clar que, ben mirat, si més no,
Alfaguara s'ha decidit; cap altra editorial ho ha fet. I sospito que
si Alfaguara ha tret ara la traducció del llibre és perquè l'any
passat (2017) es va estrenar la pel·lícula, que ha guanyat uns
quants premis i nominacions, i per tant ja tenen una bona part de la
propaganda feta, si no de què. Per cert que jo no tinc cap intenció
de veure la pèl·lícula, però això ja ho explicaré després.
He de dir
que el meu intent de fer una ressenya d'aquest llibre m'està costant
un gran esforç, per diverses raons. D'entrada, per a mí aquest
llibre no explica una història. Sí, és cert, hi ha un fil
argumental, però... ¿i què? Les seves dues-centes vuitanta
pàgines, de la primera a l'última, són
sentiment pur, emocionalitat pura, commoció, inquietud, torbació,
exaltació, agitació, alteració...
Elio té
disset anys i Oliver en té vint-i-quatre. Tots dos es coneixen quan
Oliver va a passar l'estiu a casa dels pares d'Elio i des del primer
moment en que es veuen, l'emocionalitat, en les seves incomptables
manifestacions, es dispara. I això és el que es conté en les
dues-centes vuitanta pàgines del llibre, repeteixo.
És
impossible escriure un llibre així si hom no ha experimentat dins de
sí mateix el que pretén (i aconsegueix!) transmetre el senyor
Aciman. És impossible entendre un llibre així si hom no ha
experimentat, de la manera que sigui, el que escriu el senyor Aciman.
André Aciman en una foto de 2017
D'altra
banda, jo sento que voler escriure una ressenya d'aquest llibre és
trair-lo. Aquest no és un llibre que es pugui valorar
intel·lectualment. De cap manera. La valoració surt de dins, d'allò
que no és racional, d'allò que fa que els humans siguem humans i no
robots.
Abans
he dit que no tenia cap intenció de veure la premiada i nominada
pel·lícula. Ara explico per què. Qualsevol pel·lícula que es
basa en un llibre no és més que la interpretació esbiaixada que
determinats individus, especialment els guionistes i el director, fan
del llibre. Si el llibre en qüestió és com aquest, és
absolutament impossible (i una traició de proporcions bíbliques)
convertir-lo en pel·lícula. Les emocions que jo sento no són les
que sent el director i per tant aquesta no pot ser la pel·lícula
que surt del "meu llibre", malgrat que el propi autor hi
hagi donat el vist-i plau, cosa que sembla que sí que ha passat.
Hauria d'estar prohibit per llei versionar "Call me by your
name" en pel·lícula, com també hauria d'estar proihibit per
llei versionar, per exemple, qualsevol (amb "qualsevol"
vull dir "tots i cadascun") dels llibres de John Irving;
qui correspongui ja em perdonarà però a mi em sembla un crim haver
portat al cinema "Les normes de la Casa de la Sidra"; no es
pot traduir en simples imatges una cosa així, si us plau! Ah, i
baixant a un pla més banal, l'actor que interpreta a Elio a la
pel·lícula (2017) de Luca Guadagnino encara es pot
acceptar, però el que interpreta a Oliver, de cap manera; aquest
Oliver ja fa estona que ha passat els vint-i-quatre anys. Només per
aques xoc visual la pel·lícula ja perd tot el sentit.
Llibre aprofitable? Hi
ha qui l'adorarà. Hi ha qui no li trobarà cap gràcia. Entremig,
qualsevol cosa.
Editorial:
Virago Any primera edició en alemany:
1975
Any
primera edició en anglès: 1977
Any
edició per Virago: 2014
Traducció
per Anagrama, descatalogada: 2006
Poques
vegades un títol ha estat més exacte. Efectivament, són contes
(disset), són breus (el més llarg ocupa catorze pàgines de
dimensions reduïdes), i són misògins (literalment).
Tots
estan protagonitzats per dones que podrien ser perfectament la típica
mestressa de casa seva -i veïna de casa teva-, versió anys setanta
del segle XX ...per bé que actualment encara n'hi ha d'aquesta mena,
i no poques.
Fins aquí
la cosa sembla inofensiva, però és universalment conegut que la
senyora Highsmith d'inofensiva no en té res (ni morrrta). Així
doncs ens trobem amb que totes aquestes donetes de casa seva estan
com un llum de ganxo. Toootes elles. Però no es creguin que les
respectives guilladures -cadascuna en té la seva de particular- són
estranyíssimes i exòtiques. Que va! Són les típiques petites
guilladures que podien tenir les mestresses de casa de l'època (i
les seves contemporànies d'avui també, que insisteixo que n'hi ha)
però portades al límit, i més enllà i tot.
Resultat:
aquestes petites manies, ampliades com només ho pot fer la
Highsmith, muten en situacions terrorífiques de resultats
indefectiblement catastròfics, tant per a les protagistes com per a
les respectives famílies i amics.
I això
com qui no vol la cosa. La senyora Highsmith no utilitza un estil
tremendista, ni calamitós ni res de semblant, i ara!... ens va
relatant cada conte de manera calmada, senzilla, com de dia de
primavera amb ocellets cantaires... fins que te n'adones que això
que canten els ocellets és d'un càustic, sardònic i macabre que et
deixa distret.
Llibre
aprofitable, of course. Ah, i no es pensin que pel fet que els contes
siguin misògins els personatges masculins en surtin gaire ben parats
...els que aconseguixen sobreviure, vull dir.
Editorial:
Península Any primera edició original:
2018
El "foc
i fúria" del títol estan extrets d'una de les "brillants"
frases de Donald Trump, dedicada, en aquesta ocasió, a un altre Gran
Home de la Història de la Humanitat: Kim Jon-Un, un indescriptible
animal impossible de repetir; com el propi Trump.
La frase
venia a dir que si Corea del Nord seguia amenaçant els Estats Units
amb el seu desplegament nuclear la resposta seria d'un foc i una
fúria que el Món mai no hauria vist abans. Com poden comprovar,
molt diplomàtic tot plegat; de l'estil de "jo la tinc més
grossa, més llarga i m'arriba més lluny, ¡¿què passa?!".
“Foc i
Fúria” és un llibre escrit per Michael Wolff, periodista, amb la
lloable intenció d'intentar explicar com funciona la presidència
dels Estats Units -i per tant també el govern i altres variades
instàncies- des que ha estat ocupada per un individu de qui el
millor que es pot dir és que no arriba ni a l'alçada d'una diarrea
putrefacta.
Trump (és
del tot fora de lloc referir-se a ell com a “senyor” Trump) és
un individu arrogant, prepotent, ignorant, abusador, maleducat,
ofensiu... i altres meravelles semblants, en un grau tan superlatiu
que és difícil de creure i impossible de concebre. De fet, tot el
que explica aquest llibre és gairebé impossible de concebre, però
només 'gairebé'.
D'entrada,
Trump es va presentar a les elecccions presidencials com a joc. No
s'ho creia ni ell que guanyaria; tampoc s'ho creien ni els que li van
organitzar la campanya ni la seva pròpia família. Diu Wolff que
quan Melania -dona de Trump i mare del futur (o ja present?) psicòtic
Barron- va saber que efectivament l'impresentable del seu marit havia
guanyat les eleccions va arrencar a plorar inconsolablement i no es
va aturar en dies.
I a
partir d'aquí Trump i la seva cort van ocupar la Casa Blanca.
Llegeixi's “cort” en el seu doble sentit de 'comitiva que viu al
voltant del sobirà' i de 'conjunt de porcs'; igualment llegeixi's
“ocupar” en el sentit de 'prendre possessió il·legítima d'un
lloc'.
Wolff ens
explica que la màxima preocupació de la cort de Trump és que el
subjecte és com un nen malcriat de dos anys, totalment imprevisible
en tot, especialment pel què fa a les seves rebequeries i a les
conseqüències d'aquestes mateixes rebequeries. A més, no tolera no
ser sempre (i 'sempre' vol sir 'Sempre') el protagonista
d'absolutament tot i no entén, ni tampoc tolera, que pugui haver
algú que no l'admiri o que li trobi pegues. Si ell no en té de
pegues! Són tots els altres!
La segona
preocupació de la cort de Trump, encara que ja a molta distància de
la primera, és la pròpia cort de Trump. Veuran, segons explica
Wolff, els cortesans de la Casa Blanca, començant per Ivanka, la
fillíssima de Trump, i Jared, el gendríssim, estan repartits en
bandols que no es poden ni veure els uns als altres i que destinen
gran part del seu temps i energies a desbancar els contraris; els
contraris són els d'un altre bàndol de la Casa Blanca, no el Partit
Demòcrata que és el que figura que està a l'oposició. És clar
que qualsevol pla o qualsevol previsió que faci qualsevol bàndol de
la cort per a desbancar algú de l'altre bàndol és absolutament
irrellevant davant del fet de que quan a Trump li agafa un atac
d'exhibir que té collons, cosa bastant freqüent, fa fora
fulminantment algú pel bonic sistema de publicar-ho a twitter i
tohom es queda paralitzat de pur desconcert.
A hores
d'ara ningú ha gosat encara dir-li a Trump que no cal que faci
exhibicions de collons, ja que tothom sap que en té o que
anatòmicament és molt probable que en tingui. És clar que en un,
diem-ne, país, com els Estats Units, on una quantitat suficient de
població ha votat a una aberració mamífera com és l'individu de
qui estem parlant, justament "perquè té collons",
pretendre que s'entengui que per a governar podrien ser més útils
les neurones, potser és demanar massa.
A més,
"neurones" és una paraula massa llarga, amb tres síl·labes
i molt rara; en canvi, "collons" és una paraula més curta
que tothom entén. Siguem realistes, estem parlant del poble dels
Estats Units, "They, the People".
Llibre
aprofitable però inquietant, perquè confirma la sospita de que en
un moment donat tot un planeta se'n pot anar a la merda per culpa
d'un únic imbècil.
*********************
GALERIA DE NOTABLES
Barron Trump, a l'esquerra.
El futur (o ja present) psicòtic.
Amb la cara, paga.
El gendríssim i la fillíssima.
Steve Bannon, el gran manipulador de la Casa Blanca
Editorial:
Headline Any primera edició original:
2001
Londres, setembre de
1861, tres mesos després de que acabés l'episodi anterior, "Slaves
of Obsession" ("Esclavos de una obsesión" a l'edició
en castellà).
La guerra civil dels
Estats No Gaire Units continua i Jim West, que té dinou anys, encara
en trigarà uns cinc més a entrar en el Servei Secret del futur
president Ulysses S. Grant, coses totes aquestes que als efectes de
la present història són absolutament irrellevants, però que fa
gràcia de constatar i a més formen part del context, què caram.
Sí, ja sé que Jim West és un personatge de ficció, però ¿no som
tots una mica ficticis en el fons?
Més context. Fa tres
anys que s'ha publicat el llibre "Anatomia de Gray". Sí,
"Anatomia de Gray" és un llibre! La sèrie de televisió
només n'aprofita el títol! El cas és que l'any 1858 el senyor
Henry Gray va publicar un tractat d'anatomia humana que es va acabar
convertint en un clàssic mundialment conegut. Coses de la vida, el
pobre Henry va morir justament tres mesos abans del temps en que se
situa aquesta història, quan ell tenia 34 anys i la parella Monk -
Latterly estava als Estats Units (veure "Esclavos de una
obsesión", sèrie Monk número 11). El senyor Gray va morir de
verola, que va contraure per encomanament quan tractava al seu nebot
de deu anys contra aquesta malaltia. Afortunadament el nen va
sobreviure, poden respirar tranquils.
El senyor Henry Gray
Anatomia de Gray, edició americana de 1918
Però anem ja al tema
de "A funeral in blue". Dues senyores són trobades mortes,
amb el coll trencat, a l'estudi d'un pintor; ja se sap, els pintors,
i més a mitjans del segle XIX, sempre han estat uns bohemis i als
seus estudis hi pots trobar qualsevol cosa. Una de les senyores era
una respectable dama ben posicionada; pel que fa a l'altra, hi ha qui
no la considerava una senyora i li atribuïa una certa facilitat per
a 'posicionar-se' amb el pintor titular de l'estudi.
Resulta a més, i amb
això no revelo cap dada sensible ja que és el punt de partida del
llibre, que la senyora ben posicionada, i ara ben morta, és ni més
ni menys que l'esposa del doctor Kristian Beck, el metge pel qual està
pirrada lady Callandra Daviot, personatge habitual de la sèrie Monk
i patrocinadora econòmica del propi Monk. Segurament, la primera
cosa que en el fons del fons va pensar lady Callandra quan es va
assabentar de la mort de la ja ex-senyora Beck va ser "Pista
lliure...!" però, com a bona victoriana, la segona i tercera
coses van ser, respectivament, "Déu del cel que burra que sóc"
i "He d'anar a consolar a Kristian immediatament".
Una altra senyora que
també es veu embolicada en els afers foscos d'aquesta novela és...
la cunyada d'Hester Latterly! I és que no sóm res, no te'n pots
refiar ni de la família.
En definitiva, totes
aquestes coses van prou bé per a que la senyora Perry ens il·lustri
sobre diversos temes interessants de l'època victoriana, com per
exemple la ludopatia. Sí, també hi havia victorians ludòpates,
rics naturalment, ja que els pobres no s'ho podien permetre. I si hi
havia ludòpates és perquè hi havia cases de joc. I si hi havia
cases de joc és perquè hi havia màfies, només que aleshores no es
deien màfies. I les conseqüències de la ludopatia no és limitaven
a l'afectat sino que s'estenien als seus familiars i amics.
Un altre tema: Viena.
Aquest cop Monk ha d'anar a Viena per a fer la seva feina
d'investigació. I així ens assabentem de que 'Viena' i 'cafeteria'
són gairebé sinònims i de que, bastant abans que els metiterranis,
els vienesos ja havien inventat una immensa varietat de maneres
diferents de prendre el cafè.
I ja que era a Viena,
Monk no podia perdre l'ocasió d'assistir a un concert dirigit per
Johann Strauss fill, que aleshores (a 1861) tenia vint-i-sis anys, i
que feia un any que havia escrit, entre altres obres, el vals
"Acceleració", i estava a sis anys més de compondre "El
Danubi Blau".
Johann Strauss fill
És aquí quan li diuen a Monk que Strauss és un
músic excel·lent "però és jueu", i Monk no entén res.
Aleshores la senyora Perry ens presenta un diàleg que en la meva
particular opinió és memorable; és un diàleg entre Monk i un noi,
Ferdi, de quinze anys, vienès, que li fa d'ajudant ocasional:
Ferdi
estava desconcertat.
-No
tenen vostès jueus a Anglaterra?
-Sí,
es clar que en tenim. Un dels nostres líders polítics és jueu,
Benjamin Disraeli. Crec que jo no n'he conegut cap personalment.
-Jo
tampoc -va respondre Ferdi- però n'he vist, és clar.
-Com
ho saps?
-Què?
-Que
com saps que eren jueus?
Ferdi
estava perplex
-Bé,
la gent els reconeix, oi?
-Jo
no.
Ferdi
es va ruboritzar
-Vostè
no? Els meus pares, sí. Vull dir, s'ha de ser educat amb ells, però
hi ha certes coses que no faries.
-Per
exemple?
-Bé...
-Ferdi se sentia una mica incòmode i mirava al fons de la seva tassa
de cafè- Hi faries negocis, és clar. Hi ha molts banquers que són
jueus. Però no els convidaries a casa, ni al teu club, ni coses
així.
-Per
què no?
-Per
què no? Bé... som cristians. Ells no creuen en Crist. El van
crucificar.
-Fa
mil vuit-cents anys -va fer notar Monk- Ningú que ho hagués fet és
viu a hores d'ara, jueu o no. [...] Hi ha gaire gent que pensi així?
-Tothom
que jo conec -va respondre Ferdi- O diuen que ho pensen. Suposo que
és el mateix... oi?
A partir d'aquí la
senyora Perry ens introdueix el tema de la consideració dels jueus a
l'època, que no ha diferit gaire de consideracions passades i
futures. Aquesta qüestíó és un dels punts de referència
contextual importants del llibre.
Un altre punt de
referència contextual important és el dels aixecaments
revolucionaris europeus de 1848. Recordem i sabem alguna cosa de la
Revolució Francesa (1789) perquè va triomfar -encara que actualment
no ho sembli- però gairebé ningú no recorda res dels aixecaments
revolucionaris europeus de 1848 i molta gent ni tan sols sap que van
existir. Per què? doncs perquè malgrat ésser tan o més importants
que la pròpia Revolució Francesa van fracassar estrepitosament, és
a dir, hi van guanyar "els dolents de la pel·lícula", com
passa ara.
Els aixecaments de
1848 van representar l'onada revolucionària més àmplia que ha
viscut Europa en tota la seva Història. Els revolucionaris eren
persones esencialment democràtiques i progressistes que es van
aixecar amb l'objectiu d'acabar d'una punyetera vegada amb les
monarquies absolutes, que aguantaven amb molt bona salut malgrat els
esforços que en el seu moment havien fet la Revolució Francesa i
Napoleó Bonaparte. Gairebé tota Europa s'hi va veure involucrada:
els Estats Italians, França, els Estats Alemanys, Dinamarca,
l'Imperi Austríac, Suècia, Suïssa, la Gran Polònia, els
Principats Danubians, Bèlgica, Irlanda i lady Vespasia Cumming-Gould
entre d'altres.
En algunes ciutats les
lluites van ser especialment contundents: París, Berlín, Praga,
Budapest, Roma o Viena.
La senyora Perry no
ens explica els aixecaments de 1848 però sí que en fa una
descripció-relat que gairebé situa al lector a peu de carrer, on
estaven passant i quan estaven passant. A efectes d'aquesta història,
els fets de 1848 són tretze anys anteriors als assassinats que està
investigant Monk, però hi estan relacionats. I pel que fa al lector,
es veu beneficiat amb una interessant passejada per l'època. És
innegable que això, la senyora Perry ho sap fer molt bé.
Barricades a Viena, 26 de maig de 1848
En definitiva, ja
veuen que en aquest llibre de la senyora Perry hi ha on triar i
remenar. La història dels assassinats de les dues senyores no és
res de l'altre món, la veritat, però els fons contextuals sí que
valen la pena, com sol passar amb les coses que escriu la senyora
Perry.
Llibre aprofitable? Jo
diria que sí.
Per cert, me
n'oblidava: aquest llibre no està traduït ni al català (com cap
altre de la senyora Perry, d'altra banda), ni al castellà. Em temo
que si els ve de gust llegir-lo ho hauran de fer en anglès. Però no
es preocupin; si jo, que no he estudiat mai anglès, ho he pogut fer,
vostès també. Tot és posar-s'hi.
*******************
I per a acabar el vals Accelerationen, compost l'any 1860 per Johann Strauss fill.
Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Carlos Kleiber
Editorial:
Nørdicalibros Any
primera edició original: 1999
Any
primera edició per Nørdicalibros:
2018
En aquest
mateix blog es pot trobar una ressenya sobre un llibre titulat "Un rei boig a Dinamarca", de Dario Fo. Els fets reals de què
parteix són els mateixos que els del llibre que comento ara; els
personatges, reals, també són els mateixos; i en definitiva la
història també és la mateixa. El que canvia és la manera en què
es presenta tot plegat.
En el
llibre de Dario Fo els fets són explicats pels mateixos
protagonistes, a partir dels seus diaris personals. A "La
visita..." hi ha un narrador extern, una mena de cronista. A
tots dos llibres les emocions que s'atribueixen als personatges són
òbviament producte de la imaginació de cadascun dels autors, però
jo diria que són creïbles, que no s'allunyen gaire de les que
realment es van arribar a desfermar en el seu moment (entre la segona
meitat del segle XVIII i els inicis del XIX).
Els dos
protagonistes indiscutibles són el rei Christian VII de Dinamarca
(amb més pes en el llibre de Dario Fo) i el seu metge, gairebé amic
i tràgic Primer Ministre, Johann Friedrich Struensee (amb més pes
en el llibre de Per Olov Enquist). Però hi ha una altra parella de
protagonistes absoluts en aquesta Història: l'absolutisme
obscurantista de tota la vida fins el segle XVIII i la Il·lustració
rampant íntimament lligada a la Revolució Francesa i a tot el que
vindria després... i que ara, a començament del segle XXI, està
retrocedint.
Es diu
del rei Christian VII que era boig. En termes actuals hi ha qui
parlaria d'esquizofrènia, de psicosi maníaco-depressiva, de
paranoia, de tot barrejat... però sembla que el que més pànic
podia haver causat als aristòcrates tradicionals de l'època és que
Christian, rei absolutista per tradició, éra gran admirador de
Voltaire i companyia, és a dir, de la Il·lustració, la qual cosa
per a un rei absolutista era un contrasentit, però per als qui
basaven les seves posicions de poder en la pervivència d'un sistema
absolutista, les vel·leitats il·lustrades del rei eren una
catàstrofe.
Johann
Friedrich Struensee, que va entrar al cercle del rei com a metge
personal i va acabar (en el sentit més 'final' de la paraula) com a
Primer Ministre, simplement respirava Il·lustració, i és clar, un
personatge de pensament essencialment liberal, humanista,
racionalista, enmig d'un món que encara es basava en els esquemes de
"esclaus i senyors per la Gràcia de Déu" gaire futur no
podia tenir.
I si a
més hi afegim la contribució dels personatges co-protagonistes -de
cap manera secundaris- la cosa es complica fins al punt de fer-se
impossible i d'acabar com el rosari de l'aurora.
La
primera gran co-protagonista en aquest llibre és Caroline Matilda,
esposa de Christian i per tant reina consort, i amant (pràcticament
inevitable) de Struensee. Caroline Matilda era una adolescent quan
va començar tot, i la veritat és que li van arruinar la vida, però
va resistir d'una manera admirable i no es va rendir, cosa que no li
perdonarien mai.
L'antagonista
de Caroline Matilda, i en realitat de tots plegats, és Juliana
Maria de Brunswick Wolfenbüttel, la reina madrastra, que no reina
mare, qui encarna els valors tradicionals de tota la vida, els més
retrògrads, els més obscurs, els que ara, a començament del segle
XXI, tornen amb força de mans de les dretes més regressives i
ultra-liberals. Actualment Juliana Maria seria la candidata ideal de
"Ciudadanos" perquè el partit anomenat 'Popular' (tant
l'implantat en diversos països, com "l'europeu") se li
hauria quedat curt.
Hi ha més
personatges, és clar, però deixaré que els descobreixin vostès
mateixos llegint el llibre, si en tenen ganes. Ja veuran que, encara
que potser no semblin tenir tanta rellevància com els esmentats fins
ara, de secundaris no en tenen res, insisteixo.
"La
visita del médico de cámara" és un llibre clarament
aprofitable, i combina molt bé amb "Un rei boig a Dinamarca",
de Dario Fo.
