ESPAÑA QUEDÓ ATRÁS

Títol original: España quedó atrás
Autor: Ramón Cotarelo
Editorial: Now Books
Any primera edició: 2018

NOTA DE L'EDITOR:

Aquest és el llibre nº 350 que es comenta en aquest blog.

0==============0

ADVERTIMENT:

Aquesta ressenya no és en absolut neutra i és segur que no agradarà gens a determinades sensibilitats. A partir d'aquí cadascú és sobirà -naturalment- de seguir llegint, o no.

0==============0

Aquest llibre es va publicar al març de 2018, és a dir cinc mesos després de la proclamació de la fugaç indepèndència de Catalunya i mentre tot just estava començant la repugnantment vergonyosa farsa processal de les forces fàctiques espanyoles contra aquells que van decidir dir ben clar que ells, d'espanyols, no ho eren. També era el moment en que dia a dia, hora a hora, s'anava desvetllant sense manies una veritat que des de feia dècades hauria d'haver estat evident per a tothom: que el feixisme i el franquisme han perdurat intactes -en aquests territoris que els propis feixistes-franquistes anomenen "España"- des que van ser inventats, a començament del segle XX.

I a hores d'ara el feixisme i el franquisme segueixen vius i amb una ufanosa salut de ferro en tots els àmbits de l'Estat espanyol. Tots. Des de la punta de la corona fins a baix de tot de la claveguera més profunda. Bé, amb una excepció: el govern central. Allà, en comptes de feixistes franquistes, hom hi pot trobar una àmplia varietat d'idiotes que prenen a la gent per estúpida (i malauradament, pel què fa a un cert percentatge de la població, ho encerten).

El senyor Cotarelo va néixer a Madrid l'any 1943. Viu a Madrid i es considera espanyol. Per tant no està "genèticament" contaminat per la "immundícia catalanista". Tot i així, la seva línia argumental pel que fa al quasi etern conflicte Catalunya / Espanya està bastant més a prop de la "immundícia catalana" que de la "hidalguía española"; no li deu ser fàcil fer amics a casa seva.

En aquest llibre el sr Cotarelo respecta i defensa uns punts de vista que als poders fàctics espanyols els posen els pèls de punta, és a dir, respecta i defensa la democràcia i els drets de les persones. S'ha d'admetre, d'altra banda, que hi ha parts del llibre que ja estan caducades i d'altres que estan a punt de caducar perquè els esdeveniments que s'han produït des de la seva publicació fins ara han depassat, per inversemblants i repulsius, qualsevol cosa que la més febrils de les ments hagués pogut imaginar mai.

A més, també s'ha d'admetre que el senyor Cotarelo peca d'optimista quan hipotetitza que al final, en aquest quasi etern conflicte Catalunya / Espanya, la política i el sentit comú s'acabaran imposant, quan resulta que el que s'està imposant constantment són les pràctiques cavernàries i l'autoritarisme tirànic més descarat. I sobretot, el sr Cotarelo peca de molt optimista quan titula i acaba el llibre amb la frase "España quedó atràs". España no "quedó atrás" en absolut, entenent per España, la "hidalga" de tota la vida; com tampoc queden "atrás" els versos d'Antonio Machado que el propi sr Cotarelo ens recorda: "Castilla miserable, ayer dominadora / envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora". I el sr Machado tampoc era català.

Llibre aprofitable però que està caducant a marxes forçades.

MIS LÍOS CON EL CINE

John Irving nº 12

Títol original: My movie business. A memoir
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1999
Any primera edició per Tusquets: 2000

Com molt bé explica el títol original (a diferència del títol idiota traduït) aquest llibre no és una novel·la sinó 'a memoir' del propi senyor Irving que explica la seva relació amb el cinema ('my movie business', no l'estupidesa aquesta dels 'líos') en base a l'adaptació que se n'ha fet d'alguns dels seus llibres per a aquest medi.

En el moment d'escriure el llibre (1999) ja s'havien fet tres pel·lícules basades en històries del sr Irving: "The World According to Garp" (1982); "The Hotel New Hampshire" (1984)"; i "Simon Birch" (1998) basada parcialment en "A prayer for Owen Meany".

La quarta pel·lícula, "The Cider House Rules" estava en procés i és aquesta de la què el sr Irving en parla en aquest breu llibre.

Vagi d'entrada la repetició del que ja he dit en altres ocasions: considero absolutament impossible portar al cinema cap de les obres del sr Irving sense convertir-la en una altra cosa, que serà diferent però mai dels mais millor que l'original.

La tòpica frase que diu allò de "una imatge val més que mil paraules", en el cas del sr Irving és completament falsa: per a portar fidelment al cinema una novel·la del sr Irving es necessitarien tantes imatges que la pel·lícula "Gone with the wind" (1939), d'una durada de 4 hores amb intermedi i títols de crèdit inclosos, semblaria, en comparació, un anunci comercial d'aquests ràpids de la televisió. I tot i així l'intent fracassaria. L'emocionalitat dels escrits del sr Irving són producte de la relació íntima d'aquests amb el lector, amb cada lector en particular. Una pel·lícula és la visió del seu director, que a més la fa per diners. La comparació entre literatura i cinema en aquest cas no és només odiosa; és impossible.

A mi particularment (ja saben que jo no només sóc subjectiu, sino que a sobre ho admeto) la lectura d'aquest llibre m'ha confirmat això que acabo de dir. El sr Irving explica un seguit de modificacions que ell mateix ha fet del seu llibre original, "The Cider House Rules", per a que la història quadrés en una pel·lícula de dues hores i cinc minuts. Personatges fonamentals que desapareixen, lapses de temps que es deformen terriblement (quinze anys del llibre passen a ser quinze mesos a la pel·lícula), canvis en alguns del personatges que 'sobreviuen' a l'adaptació...

És a dir, que de fet el sr Irving no ha 'adaptat' "The Cider House Rules" al cinema: ha creat una altra cosa; i tampoc es tracta d'una creació, sinó d'una co-creació amb el director de la pel·lícula, el sr Lasse Hallström. No nego que el film resultant sigui atractiu, i fins i tot emotiu, però no és el llibre i no se li podrà comparar mai.

Jo no he vist la pel·lícula i no sé si la veuré (mai es pot dir que 'no' categòricament, la vida dóna moltes voltes), però tenint en compte el que explica el sr Irving sobre la gestió del film em decantaria per assegurar que 'no, gràcies' tot i que paradoxalment em quedo amb la impressió de que m'agradaria molt veure les interpretacions de Michael Caine com el doctor Wilbur Larch i Tobey Maguire com a Homer Wells. Em quedo amb les ganes. És una opció.

Llibre aprofitable pel que té d'il·lustratiu. I si algú de vostès ha llegit "The Cider House Rules" i n'ha vist la pel·lícula no estaria malament que ens expliqués què en pensa. Gràcies.

 

Cartell de la pel·lícula "The Cider House Rules"

 

John Irving fent de cap d'estació a la pel·lícula

 

Coberta de la primera edició original (1999)

 

CHURCHILL. LA BIOGRAFÍA

Títol original: Churchill. Walking with Destiny
Autor: Andrew Roberts
Editorial: Crítica (Planeta)
Any primera edició original: 2018
Any primera edició per Crítica: 2019

L'editorial local, Crítica (Planeta), ha canviat el títol original de l'obra, "Churchill. Walking with Destiny", per "Churchill. La Biografia".

Posats a fer, si el que l'editorial local pretenia era, segons el seu particular i discutible criteri, ajustar més el títol al contingut del llibre, el podia haver canviat per "Churchill. L'Hagiografia". I és que llegint cadascuna de les 1.302 pàgines de l'obra (més 168 pàgines d'annexos diversos; total 1.470 pàgines) es veu clarament que el senyor Andrew Roberts, més que biògraf, és devot de Sir Winston. I a més també es veu que és un conservador d'allò més clàssic; la reina Victòria l'hagues trobat un pel massa ranci, em temo.

Res d'això treu mèrit al llibre, de cap manera. Si podem obviar -tampoc és gaire difícil- els freqüents comentaris admiratius de l'autor vers la figura del seu venerat Sir Winston, ens trobem amb tota una Senyora Història sobre algú que, efectivament, mereix un lloc entre les llegendes del segle XX.

Encara que potser caldria fer una altra precisió i al mateix temps suggerir una altra idea per al títol: en comptes de "Churchill. La Biografia" potser seria més precís "Churchill i la Segona Guerra Mundial", vist que 510 pàgines de les 1.302 de l'obra se centren en cinc anys, els de la Segona Guerra Mundial. Els altres 86 anys de la vida de Sir Winston ocupen les 792 pàgines restants; de fet el senyor Roberts despatxa els darrers 10 anys de la vida de Churchill en 18 pàgines. Puc estar d'acord en què l'última etapa de l'existència física del personatge (que no és de ficció encara que de vegades ho sembli) no és ni de bon tros la més interessant, però d'altra banda llegir el segment de la Segona Guerra Mundial narrat pràcicament dia a dia tampoc és fàcil. Però bé, això és una apreciació molt personal i subjectiva meva.

Tot i així, aquesta part sobre la Segona Guerra Mundial aporta aspectes que no se solen trobar en altres lectures sobre el tema, com per exemple la visió que Churchill tenia sobre Roosevelt o Stalin o De Gaulle, i viceversa. O la curiosa manera que tenia Churchill de parlar francès, que tal com la presenta el senyor Roberts era més pròpia d'un personatge de la sèrie 'Allo 'Allo (si no tenen certa edat, consultin la Wikipèdia) que d'un primer ministre britànic.

També és molt interessant descobrir com Churchill tenia idees i actituds que actualment, començat el segle XXI, serien absolutament inacceptables per masclistes, racistes, supremacistes i altres "-istes" no gens afavoridors per a la biografia de ningú, però que en el seu temps no desentonaven gens perquè aquesta mena de visions eren considerades "normals" no només pels líders polítics sinó també per la població en general... excepte si eres dona sufragista, negre, indi, jueu, etcètera, és clar.

En conclusió, aquest llibre sobre Sir Winston és, indubtablement, aprofitable. Ara bé, els aconsello que el llegeixin arrepentjant-lo en un faristol; jo no he arribat acomprovar quant pesa per la senzilla raó que a casa no tinc cap estri per a poder-ho mesurar, però els asseguro que si no prenen precaucions poden acabar amb els canells afectats de per vida. Estan avisats.

 

Coberta de l'edició original

 

SIEMPRE DEMASIADO Y NUNCA SUFICIENTE

Títol original: Too Much and Never Enough: How My Family Created the World's Most Dangerous Man
Autor: Mary L. Trump
Editorial: Indicios
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Indicios: 2020

Primera consideració: el títol complet de la traducció és "Siempre demasiado y nunca suficiente. Cómo mi família creó al hombre más peligroso del Mundo"; jo no he posat tot això en el títol de la ressenya perquè, francament, penso que es passa molt de "suficiente" i és clarament "demasiado".

Segona consideració: la primera frase promocional del llibre, que et trobes a tot arreu, diu (tradueixo del castellà) "Un retrat revelador sobre el president Donald Trump escrit per la seva neboda Mary L. Trump".

Fals. No és cap retrat revelador sobre la rata de Donald Trump. De fet Trump, tot i que pugui resultar xocant, és una comparsa més de les tantes que apareixen en aquest llibre, que tracta, en realitat, del psicòpata del seu pare, Fred Trump, i de les monstruositats que va fer amb la seva família i amb tothom que se li va posar per davant (i per darrere i pels costats).

 

Fred Trump

 

Segons sembla el senyor Fred Trump era un animal sense cap capacitat empàtica per a res ni per a ningú. No va exercir mai la violència física contra ningú, per la simple raó de que segurament la considerava d'allò més vulgar, però la seva violència psicològica va manifestar-se amb tal intensitat que va arribar a acabar, literalment, amb la vida del seu fill gran, a qui de nom, naturalment, li havia posat Freddy, és a dir el seu propi nom, com fan tots els pares egòlatres que de fet no volen fills sino fotocòpies d'ells mateixos. Aclariment important, per si de cas: no estic dient que tots els pares que posen el seu nom al seu fill siguin uns egòlatres; el que sí que dic és que un egòlatra mereixedor de tal qualificació posarà el seu nom, amb una probabilitat escandalosament alta, al seu primer fill.

 

Freddy Trump, el massacrat fill gran

 Un altre aclariment, i no precisament menor: Mary L. Trump, l'autora del llibre, és filla del massacrat i desaparegut Freddy Trump, la víctima més important de Fred Trump. La sra Mary L també és, per tant, néta de l'egòlatra psicopàtic, i neboda de la rata immobiliària que ara okupa (amb "k") la cadira presidencial dels Estats Units (o el que ell i tants altres connacionals seus en diuen "Amèrica", com si el Canadà o l'Uruguay no fossin Amèrica)

 

Els fills Trump: Robert, Elizabeth, Freddy, Donald, Maryanne

 

Ergo, seria una mica ingenu pensar que la sra Mary L és un exemple d'objectivitat. Tot i així, la sra Mary L, tot i que, naturalment, exposa valoracions personals, també exposa fets. Si poguéssim (que no podem, ja ho sé) eliminar del llibre el que són valoracions personals i deixéssim només els fets, em temo que ens horroritzariem igualment.

Quan la sra Mary L parla del seu tiet (a qui es refereix simplement com "Donald"), ho fa contextualitzant-lo amb tota la constel·lació tòxica de Fred Trump. No diu que sigui un fill de puta "per se", sinó més aviat un fill de puta fabricat. Això sí, el material de base ja hi era. Diguem que Donald era essencialment un terreny molt ben abonat per a que el seu papà fes d'ell el cabronàs que ara és (com poden vostès veure, jo tampoc m'expresso de manera estrictament objectiva). Naturalment, Donald també va contribuir, i no poc, a la destrucció del seu germà Freddy.

Del que explica la sra Mary L sobre Donald es desprèn que ell, "per se", no és res de res, tret d'un enorme manipulador com el seu pare, només que el seu pare era intel·ligent i ell no. I això és justament el que el fa tan perillòs. Donald no té ni punyetera idea del què és la realitat, però pretén que sigui seva, la qual cosa genera tal pànic al seu voltant que són molt pocs els que gosen matisar-lo o, encara menys, contradir-lo. Sembla, a més, que el propi Donald pateix d'atacs de pànic només d'imaginar que algú pugui pensar que ell no és més que un bluff, cosa que el porta a desconfiar de tothom que ell cregui que té més d'una neurona i mitja (és a dir, de tothom, ras i curt).

Repeteixo: el llibre no va sobre Donald Trump, però tampoc cal; considero que l'enfoc que li ha donat la sra Mary L és molt interessant i il·lustratiu.

I abans d'acabar, un advertiment molt important:

Jo he llegit la versió e-book del llibre. No sé si la versió en paper és idèntica però el cas és que en la versió que jo he llegit hi ha fragments (fins i tot un capítol sencer, el 10) que són escandalosament infumables: la sintaxi assassinada amb acarnissament, els signes de puntuació llençats a l'atzar sobre el text, on han aterrat de qualsevol manera... Fa tota la impressió de que aquesta traducció no ha estat supervisada per ningú i que a més, les traductores (que són dues, Estíbaliz Montero i Patricia Sebastián) son analfabetes. Francament, fa molta ràbia.

Dit això, confirmo que en la meva opinió el llibre és molt aprofitable.

 

Coberta de l'edició original

 

UNA DONA DIFÍCIL

John Irving nº 11

Títol original: A widow for one year

Títol versió en castellà: Una mujer difícil

Autor: John Irving

Editorial versió en català: Edicions 62

Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 1998

Any edició per Grup 62: 2007

Any primera edició per Tusquets: 1999

Novament, com en els altres llibres del sr Irving, quan comences aquesta novel·la et penses que has identificat el protagonista; és fàcil, el protagonista de la història és Eddie. Poc després dius 'no, és Marion'. Més endavant dius 'no, és Ted'. Més tard dius 'no, és Ruth'. Fins que finalment te'n recordes de que estàs llegint una novel·la de John Irving i que el bon home és incapaç de limitar-se a un personatge principal. Tots són principals.

Tots quatre personatges que he esmentat són escriptors i m'imagino que, d'alguna manera, el sr Irving queda reflectit en algun aspecte o altre de cadascun d'ells. Curiositat: en aquesta novel·la de 1998 el personatge de Ted escriu un conte per a nens titulat "El soroll com el d'algú que no vol fer soroll"; sis anys després, el 2004, aquesta història existirà realment, escrita pel sr Irving per a un públic infantil.

El retrat psicològic de cadascun dels personatges de la trama és, com sempre en aquest autor, admirable, i les relacions que s'estableixen entre ells et mantenen enganxat al llarg de tota la lectura. Fins al final. Literalment fins a l'última paraula del final del llibre.

Cada cop se'm fa més difícil fer una ressenya d'un llibre del sr Irving perquè -repeteixo un cop més, com en ocasions anteriors- les emocionalitats que transmet s'han de viure; no es pot cometre el crim d'analitzar-les per escrit i servir-les com un cadàver ja inútil a potencials futurs lectors. Fins i tot m'abstinc d'explicar res de la trama perquè penso que aquest és un descobriment que ha de fer el propi lector, pàgina a pàgina.

El que no evitaré és fer el comentari sobre la discrepància entre el títol original ("A widow for one year") i el títol de les traduccions ("Una dona difícil / Una mujer difícil").

"A widow for one year" és una frase que surt en un dels llibres que escriu un dels personatges d'aquesta història. "Una dona difícil / Una mujer difícil" és el títol d'un dels llibres que escriu un altre dels personatges d'aquesta història.

Pregunta fàcil: si el pare de tot plegat, el sr Irving, decideix titular el seu llibre amb una de les frases que escriu un dels seus personatges ¿per què punyeta els responsables de les traduccions canvien això pel títol d'un llibre d'un altre dels personatges?

I més tenint en compte que, com a títol, "Una dona difícil / Una mujer difícil" no té gaire sentit perquè al llibre no hi ha cap dona que sigui més "difícil" que les altres; o ho són totes, de difícils, o no ho és cap. Jo em decantaria per la segona opció. Complexes, sí. Difícils, no. Aleshores ¿de què anem?

En fi, deixant de banda aixó del títol de les traduccions, el llibre és més que aprofitable, com tot el que fa el sr Irving.

Acabo amb un comentari purament anecdòtic: en un blog de ressenyes de llibres, com aquest, he trobat una 'aportació' d'algú dels Estats Units que diu que John Irving no és més que un autor mediocre obsessionat pel sexe. Malgrat que no he trobat ningú més que opini d'aquesta manera, penso que el senyor que ha dit això no està sol, sinó que n'hi ha molts més com ell. Això explicaria per què Donald Trump ha arribat a la presidència dels Estats Units (o 'd'Ammèuica', que diu ell). Però em sembla estrany que aquesta mena de personatges pugui criticar a cap escriptor, si resulta que no són capaços de llegir, entenent-lo, ni el manual d'instruccions d'ús del paper de vàter (sort que tal manual no existeix i els fabricants se'n refien de la intuïció dels usuaris).

 Coberta de l'edició original de 1998.

Única coberta que realment està

relacionada amb el que s'explica al llibre.

Si volen saber per què, l'hauran de llegir.

Així és la vida.

SODOMA: Poder y escándalo en el Vaticano

Títol original: Sodoma: Enquête au cœur du Vatican

Autor: Frédéric Martel

Editorial: Rocaeditorial
Any primera edició original: 2019

Any primera edició per Rocaeditorial: 2019

Segons diu l'autor, aquest llibre és el resultat de quatre anys d'investigació en el fons d'armari -molt fons i molt armari, mai millor dit- de l'església catòlica, amb un molt elevat nombre d'entrevistes fetes a persones i personatges de tota mena i condició pertanyents a l'administració i gestió catòlica, des del capellà de parròquia més insignificant (n'hi ha uns quants) al cardenal-arquebisbe més aristòcrata i medieval (també n'hi ha uns quants)

La conclusió de tot plegat -i no faig cap spoiler perquè això ja ho diu el senyor Martel d'entrada- és que dins del capellanat, el cardenalat i el papat, la proporció percentual entre heterosexualitat i homosexualitat és de 10 a 90, així, tal com sona; és a dir just a la inversa del que figura que es dóna dins del conjunt de la humanitat en general.

D'aquí no se'n desprèn cap judici moral. L'autor ja parteix de la base de que tothom és lliure de viure la pròpia sexualitat com millor li sembli i pugui (única restricció, el respecte a l'altre, és clar). Però el que ja no es poden acceptar són uns determinats "efectes col·laterals" relacionats amb aquesta situació. I "relacionats amb" no vol dir "conseqüència de", atenció.

Aquests efectes col·laterals són: una immensa hipocresia, unes conductes homofòbiques salvatges per a ocultar la pròpia homosexualitat, abusos sexuals basats en posicions d'autoritat (estic parlant de bisbes i cardenals sobre seminaristes, entre d'altres situacions), lluites de poder en què s'utilitza la informació sobre la sexualitat de l'enemic per a fer-lo miques si convé i per a fer-li xantatge tant si convé com si no... i aquí em refereixo a lluites de poder entre cardenals, per exemple, i parlo d'enemics perquè entre els membres de la cúria no hi ha adversaris; hi ha enemics.

Frédéric Martel

Una altra cosa molt curiosa que explica el senyor Martel en el seu llibre és que s'ha trobat amb que molts dels seus entrevistats li han dit que en el seu moment van voler (i aconseguir) entrar al sacerdoci per a intentar "resoldre el problema" de la seva homosexualitat. Si entraven a l'Església no s'havien de casar ni aguantar pressions perquè no ho feien. Dins de l'Església, com a sacerdots, dedicarien la seva vida a Déu i sublimarien les seves pulsions sexuals... fins que descobrien que n'hi havia més "dins" que "fora", i aleshores s'ho havien de replantejar tot una altra vegada. Normalment en gairebé tots aquest casos el replantejament ha consistit en, efectivament, dedicar la vida a Déu, però al mateix temps viure també la pròpia sexualitat amb una única condició: "don't ask, don't tell", no preguntis no diguis, com a l'exèrcit dels Estats Units. Una de les interessants conseqüències de tot això, segons el senyor Martel, és que el principal client de la prostitució masculina de Roma és el Vaticà. Sobren comentaris.

En definitiva, la conclusió (la més important; n'hi ha més) a què arriba el senyor Martel després dels seus quatre anys d'investigació i aproximadament 1.500 entrevistes "urbi et orbe" (literalment), és que l'homosexualitat dins de l'església catòlica és un potent i escandalós instrument de poder que fins i tot ha arribat a condicionar, i segueix condicionant la política de diversos Papes, amb probabilitat des de sempre, i amb seguretat des de Joan XXIII fins a avui mateix, dia en què vostè està llegint aquesta ressenya.

Les coses que s'expliquen en aquest llibre són de tals dimensions que hom està temptat de pensar que el senyor Martel l'ha escrit inspirat en tot moment per Santa Maria, i no em refereixo a la verge sinó a la planta. Però servidor de vostès ha vist, viscut i conegut unes quantes situacions (no tantes com les que es troben en el llibre, es clar) relacionades amb "ses reverències" que fan que, sense problema, doni crèdit al senyor Martel. I que li agraeixi que hagi escrit aquest treball.

Llibre aprofitable.

El de groc és Tarsicio Bertone. No és un mafiós. O sí?

TRAICIÓN EN LANCASTER GATE

Sèrie Pitt nº 31

Títol original: Treachery at Lancaster Gate

Autor: Anne Perry

Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2016

Any primera edició per Ediciones B: 2019

L'inevitable context cronològic. Londres, desembre 1898 - gener 1899. Segons Charlotte (edat suposada: uns 43 anys), esposa de Thomas Pitt (edat suposada entre 44 i 48 anys), el segle XX, que està al caure, començarà l'any 1900 (i per tant no pas l'any 1901). Jemima, la filla (amb 17 anys) no opina, com correspon a una bona nena victoriana. Daniel, el fill (amb 14 anys), segueix ocupat amb les seves lectures del "Boy's Own Paper"

En aquesta entrega la senyora Perry ens parla sobre política internacional, el moviment anarquista, el tràfic d'estupefaents, la corrupció policial, o la impresentable classe alta victoriana entre d'altres meravelles, deixant patent que, de fet, les coses no han canviat gairebé gens en els darrers cent vint anys.

La senyora Perry no pretén ser historiadora, però se li ha de reconèixer que sap utilitzar molt bé els contextos històrics per a bastir les seves novel·les. Aquesta vegada però, el producte que li ha quedat, en la meva humil (és broma) opinió, s'acosta una mica massa a l'estil "colobrot sudamericà", només que amb personatges britànics que llueixen noms tals com 'Isadora Cornwalis', que vindria a ser l'equivalent anglosaxó de 'Lilian Yénifer Velasquez'.

Una de les peces d'atrezzo històric que utilitza la senyora Perry en aquesta novel·la és l'afany d'aprofitar-se vampíricament de la Xina, país enorme que a finals del segle XIX estava en les mans depredadores de diversos imperis colonials europeus, entre els quals -i el pitjor dels quals, és clar- la Gran Bretanya. Llàstima que pel què fa a aquesta novel·la la situació de la Xina a finals del segle XIX s'hagi quedat en només això, una peça d'atrezzo sense rellevància; la cosa hauria pogut donar molt de joc... Quant a les altres trames històriques colaterals, també és limiten a fer de figuració decorativa.

Definitivament el que prima en aquest lliurament de la sèrie Pitt és el fulletó. Més que altres vegades. Això no vol dir que calgui cremar el llibre, de cap manera; 'Treachery at Lancaster Gate' compleix la seva funció de ser entretingut i ajudar a desconnectar de les coses de la vida que ens agredeixen dia sí, dia també.

És per això que és un llibre aprofitable. Però no imprescindible.

Coberta de l'edició original

...Y AHÍ LO DEJO. CRÓNICA DE UN PROCESO

Títol original: ...Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso.

Autor: Gonzalo Boye

Editorial: Roca Editorial
Any primera edició: 1992

Any primera edició per Alba: 2019

Gonzalo Boye és advocat d'alguns dels polítics catalans, entre ells Carles Puigdemont, represaliats pel Deep State espanyol. En aquest llibre el senyor Boye explica alguns aspectes de la seva tasca com a advocat defensor d'aquests polítics, i dic "alguns aspectes" perquè encara que llegint el llibre sembli que ho està explicant tot, en realitat només relata una petita part. Els processos judicials (que no "de justícia") i de persecució encara continuen (a gener de 2020), així que seria innocent pensar que el senyor Boye ensenya totes les seves cartes. Estic segur que no n'ensenya ni la desena part.

Jo diria que al senyor Boye li ha encantat fer de la seva crònica una mena de thriller i posar-se a ell mateix com a brillant protagonista que li dóna cinquanta-mil voltes a Perry Mason. Bé, potser és desafortunada aquesta comparació que he fet amb Perry Mason, primer perquè el referent és un pèl antic i cada cop queda menys gent viva que sàpiga qui era Perry Mason; i segon, perquè al final de la seva carrera Perry Mason feia de jutge, i en aquesta història els jutges no hi surten precisament ben parats.

Però, què volen que els digui, el fet que el llibre tingui un component teatral -que clarament el té- a mi em sembla bé. El fa més entretingut i, què caram, estem parlant de teatre, teatre i més teatre. Es jutja una declaració d'independència que va durar set segons (si hi arriba); una votació, la repressió de la qual demostra que aquí no hi ha cap Estat democràtic; una rebel·lió sense armes; un cop d'estat que no ha existit mai en base a cap definició canònica i no canònica de "cop d'estat"; l'ús d'un sabó per a rentar els plats com a arma de destrucció massiva; una constitució que "ens vam donar entre tots", és a dir, entre tots els que ara se la fan seva per a reprimir la democràcia que diuen defensar i que en el seu moment van votar negativament; la prohibició del color groc perquè és un "simbol partidista"; una situació que "és pitjor que quan matava ETA"; tot plegat fàstic, fàstic i més fàstic...

Teatre, repeteixo, pur teatre fet en favor de qui sempre ha tingut la paella pel mànec i amb l'objectiu de seguir tenint el mànec ben agafat per secula seculorum. Ah, i alimentat per una quantitat inversemblant del que en espanyol en diuen "tontos útiles". En comparació, que el llibre del senyor Boye sigui també un punt 'teatrero', és anecdòtic.

Llibre aprofitable? Mirin, jo crec que sí, però els recomano que si decideixen llegir-lo ho facin el més aviat possible, perquè tenint en compte la velocitat a què va la farsa espanyola, aquest llibre passarà de moda en el que dura un sospir. I per si algú no se n'havia adonat reitero el que ja he dit més d'una i més de dues vegades: aquest blog no és neutral. Ni equidistant. Ni de centre. Aquests conceptes, essent generosos, només és poden qualificar de mites. Uns mites que, curiosament, sempre tiren a la dreta.

RIPLEY EN PELIGRO

Sèrie Ripley nº 5 i final

Títol original: Ripley under water

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1991

Any primera edició per Anagrama: 1992

Començaré amb la nota cronològica. Un cop més es pot comprovar que en escriure els llibres de la sèrie Ripley Patricia Highsmith no experimentava una especial preocupació per la coherència cronològica entre ells. Més aviat no experimentava cap preocupació en absolut per la coherència cronològica entre ells. A més, encara que com és habitual en ella, l'autora novament ens hagi deixat pistes que ens podrien orientar sobre l'any en que transcorre la història, aquesta vegada tals pistes són francament confuses i en alguns casos directament inconsistents.

De tota manera no m'he rendit i he provat de datar aquest cinquè episodi de Ripley basant-me en les següents referències que s'hi troben: la senyora Higsmith esmenta que Tom Ripley disposa d'un aparell de video (el sistema Betamax és de 1976); que algú fa servir un processador informàtic de textos (ja existents a la dècada dels 70); que Tom Ripley disposa de Compact Discs (popularitzats l'any 1983); o que l'esposa de Ripley, Heloise, ronda els 30 anys (segons els llibres precedents li correspondria fer els 30 l'any 1982).

Per tant, em permeto concloure amb una certa alegria que la història de "Ripley under water" transcorre presumiblement l'any 1983, que Ripley té 45 anys, Heloise en té 31 (o això, o Ripley es queda sense CD's) i que el cadàver protagonista ja té una antiguitat de 15 anys (vegeu "La máscara de Ripley" o, en v. o. , "Ripley under ground, segon llibre de la sèrie). I per què aquesta mania meva de la concreció cronològica? es preguntaran uns quants de vostès. Doncs per això, perquè és una mania; no cal donar-hi més voltes.

I ara el comentari del llibre. Mirin, decididament quan jo sigui gran vull ser Tom Ripley. No "com" Tom Ripley: vull ser ell, directament. Casa seva és indescriptible; la majordoma, madame Annette, és una joia única; la relació de Ripley amb la seva esposa és ideal: són molt bons amics i no s'interfereixen en absolut; que la principal ocupació de Ripley sigui la jardineria recreativa, cosa que a més el relaxa plenament (sense que li calgui, perquè pràcticament no coneix l'estress) mou a l'enveja més reconcentrada; que les seves aficions artístiques ocupin el seu temps lliure (entre jardineria recreativa i jardineria recreativa) és el non va plus; i així vagin sumant...

En aquest cinquè i darrer episodi Ripley, com no podia ser d'una altra manera, torna a contribuir a l'aparició de nous cadàvers; però, jo insisteixo, no perquè ell vulgui, sinó perquè no té més remei. Insisteixo també en que no considero que Ripley sigui un psicòpata; només és algú que aspira a una certa tranquil·litat vital i a qui fastigueja enormement que el destorbin. Normal. A vostès tampoc els agradaria que els destorbessin la seva tranquil·litat vital, oi? Doncs això.

I no, no em diguin que vostès no matarien una mosca, perquè ja n'han matat unes quantes de mosques. I si no han matat a cap veï no ha estat per manca de ganes. Així que admetin que no són tan diferents de Ripley.

Es podria dir que "Ripley en peligro" a més de ser la darrera història de la sèrie, 'tanca el cercle'. Efectivament, el llibre remet directament al primer i segon episodis de la sèrie i ho fa d'una manera molt elegant, com el propi Ripley. La veritat és que un cop acabat aquest cinquè volum fa una mica de ganes de tornar a començar el primer i hom comprèn que no hi ha necessitat de que hi hagi un sisè volum; així ja està bé. Molt ben acabat.

Llibre aprofitable, amb un protagonista inigualable. Qui fos Ripley...

Coberta primera edició original 1991