...Y AHÍ LO DEJO. CRÓNICA DE UN PROCESO

Títol original: ...Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso.

Autor: Gonzalo Boye

Editorial: Roca Editorial
Any primera edició: 1992

Any primera edició per Alba: 2019

Gonzalo Boye és advocat d'alguns dels polítics catalans, entre ells Carles Puigdemont, represaliats pel Deep State espanyol. En aquest llibre el senyor Boye explica alguns aspectes de la seva tasca com a advocat defensor d'aquests polítics, i dic "alguns aspectes" perquè encara que llegint el llibre sembli que ho està explicant tot, en realitat només relata una petita part. Els processos judicials (que no "de justícia") i de persecució encara continuen (a gener de 2020), així que seria innocent pensar que el senyor Boye ensenya totes les seves cartes. Estic segur que no n'ensenya ni la desena part.

Jo diria que al senyor Boye li ha encantat fer de la seva crònica una mena de thriller i posar-se a ell mateix com a brillant protagonista que li dóna cinquanta-mil voltes a Perry Mason. Bé, potser és desafortunada aquesta comparació que he fet amb Perry Mason, primer perquè el referent és un pèl antic i cada cop queda menys gent viva que sàpiga qui era Perry Mason; i segon, perquè al final de la seva carrera Perry Mason feia de jutge, i en aquesta història els jutges no hi surten precisament ben parats.

Però, què volen que els digui, el fet que el llibre tingui un component teatral -que clarament el té- a mi em sembla bé. El fa més entretingut i, què caram, estem parlant de teatre, teatre i més teatre. Es jutja una declaració d'independència que va durar set segons (si hi arriba); una votació, la repressió de la qual demostra que aquí no hi ha cap Estat democràtic; una rebel·lió sense armes; un cop d'estat que no ha existit mai en base a cap definició canònica i no canònica de "cop d'estat"; l'ús d'un sabó per a rentar els plats com a arma de destrucció massiva; una constitució que "ens vam donar entre tots", és a dir, entre tots els que ara se la fan seva per a reprimir la democràcia que diuen defensar i que en el seu moment van votar negativament; la prohibició del color groc perquè és un "simbol partidista"; una situació que "és pitjor que quan matava ETA"; tot plegat fàstic, fàstic i més fàstic...

Teatre, repeteixo, pur teatre fet en favor de qui sempre ha tingut la paella pel mànec i amb l'objectiu de seguir tenint el mànec ben agafat per secula seculorum. Ah, i alimentat per una quantitat inversemblant del que en espanyol en diuen "tontos útiles". En comparació, que el llibre del senyor Boye sigui també un punt 'teatrero', és anecdòtic.

Llibre aprofitable? Mirin, jo crec que sí, però els recomano que si decideixen llegir-lo ho facin el més aviat possible, perquè tenint en compte la velocitat a què va la farsa espanyola, aquest llibre passarà de moda en el que dura un sospir. I per si algú no se n'havia adonat reitero el que ja he dit més d'una i més de dues vegades: aquest blog no és neutral. Ni equidistant. Ni de centre. Aquests conceptes, essent generosos, només és poden qualificar de mites. Uns mites que, curiosament, sempre tiren a la dreta.