EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS

Títol original: The boy in the striped pyjamas
Autor: John Boyne
Editorial: Salamandra
Any primera edició: 2006

Estic en estat de shock. Així m'hi ha deixat la lectura d'aquesta novel·la, una de les més terribles i més ben escrites que he vist i segurament veuré mai. Es clar que, ara que hi penso, vaig escriure una cosa molt semblant quan vaig fer la ressenya del llibre "El Pacifista" ("The Absolutist"), del mateix autor. Aleshores vaig dir "Aquest és probablement un dels llibres més terribles que hagi llegit mai [...] Però atenció: tot el que té de terrible ho té de magnífic". El cas és que confirmo del tot això que vaig escriure, de la qual cosa suposo que es dedueix que el senyor Boyne és especialista en escriure llibres terribles, si més no des del meu punt de vista particular (cadascú té les seves sensibilitats).

Sigui com sigui, la veritat és que quan en el seu moment es va publicar la traducció d'aquest llibre al català i al castellà, l'any 2006, la combinació del títol i el disseny de la portada va activar en el meu limitat cervellet dos missatges clarissims: "Segur que aquesta història està molt bé" i "No se t'acudeixi començar a llegir-la, ni ebri" Va guanyar el meu sistema de defensa mental i vaig conseguir ignorar el llibre durant vuit assenyats anys, fins ara.

I per què ara he comès la imprudència d'endinsarme en les pàgines de "El noi amb el pijama de ratlles", posant en greu risc la meva estabilitat emocional? Doncs perquè és ara que m'he adonat que les havia escrit John Boyne, un autor que des que el vaig conèixer amb "El Pacifista" exerceix en mi una Atracció Fatal, així, amb inicials majúscules.

I també per una altra raó: a les Wikipèdies i altres llocs de culte del saber contemporani es qualifica "El noi amb el pijama de ratlles" de 'novel·la per a joves lectors'; aleshores vaig pensar: "home, si és apta per a joves, tendres i impressionables lectors, no serà tan bèstia com allò de El Pacifista, perquè ja se sap que és molt lleig això de massacrar joves tendres i impressionables, siguin lectors o no; així doncs, me la compro, que no deu ser tan perillosa per a la meva salut emocional". Joé! Santa Llúcia em conservi la vista! No és que no sigui "tan bèstia com allò de El Pacifista", sinó que, segons com es miri, la cosa està entre 'igual de bèstia' o 'molt pitjor'!

Hauran observat que fins aquí no he fet cap referència a l'argument. Ni tan sols he parlat de llocs ni èpoques. I és que fer cap referència concreta a la trama, per mínima o genèrica que sigui, seria trair-la. Aquest llibre s'ha de descobrir paraula a paraula. Aquest llibre s'ha de viure; això sí, sota responsabilitat pròpia.

Amb aquesta ressenya no pretenc ni opinar, ni encara menys informar; només pretenc advertir: no és veritat que aquesta sigui una història per a joves lectors, que dit sigui de passada estic segur que no l'acabarien de copsar. És una història capaç de deixar sense respiració a persones que es tinguin per fortes, formades, adultes, estables i què més sé jo...

Llibre aprofitable? És clar que sí, però si decideixen llegir-lo a partir d'aquesta ressenya, que quedi clar que jo declino tota responsabilitat.

Edició original, 2006

LUTO RIGUROSO

Sèrie Monk nº 2

Títol original: A dangerous mourning
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1991

Londres, finals de 1856. Per si algú a aquestes alçades encara no se n'havia adonat, la senyora Perry, amb aquest segon cas de William Monk, ens torna a explicar un cop més, amb gran elegància estilística i extraordinària competència didàctica... que l'alta societat és un fàstic.

Aquest segon episodi de la sèrie Monk és tot un tractat d’hipocresia elevada a l’enèsima potència. En totes les descripcions que la senyora Perry fa de l’alta societat sempre destaca aquesta característica concreta, però en aquesta ocasió ho fa amb dimensions que cauen de ple dins de l’àmbit criminal. El missatge ve a ser que si bé tothom s’ha esforçat alguna vegada en aparentar “el que no és” per tal de fer creure que “sí és”, en el cas dels cercles socials més poderosos aquests esforços són obsessius i dirigits a assolir els objectius de “fer creure què…” al preu que sigui i enduent-se per davant el que calgui i a qui calgui.

La senyora Perry centra aquest missatge en una època determinada, mitjans del segle XIX, però mutatis mutandis es pot aplicar a qualsevol altre tremps, tant anterior com posterior; i és inequívocament cert si el referim al temps actual: governs que es proclamen grans defensors dels ciutadans als quals massacren; banquers repugnants que per a enriquir-se arruïnen a qui sigui i diuen que la culpa és de l’arruïnat per no haver-se llegit la lletra petita; ministres religiosos que prediquen la moral a ultrança mentre violen tot allò que es mou i a continuació pretenen imposar el silenci al violat per a “preservar el bon nom” de l’esglèsia corresponent…

Un cop més, l’important d’aquest llibre de la senyora Perry no és descobrir “qui és l’assassi”, sinó immergir-se en la fascinant descripció sociològica que fa l’autora de la societat victoriana del segle XIX, de la què encara n’arrosseguem algunes herències.

I aquesta vegada, a més, el final té un cert punt d’originalitat, cosa que no passa amb gaire freqüència en les novel·les de la senyora Perry. I hi ha algunes altres coses que també són prou originals en aquesta història, com els noms de tres dels seus personantges femenins: Araminta, Romola i Fenella. A qui se li acut posar noms com aquests a ningú?? Per cert, que ho he comprovat i sí, existeixen.

Llibre aprofitable? Sí; i entretingut també.

SIN UN LUGAR DONDE ESCONDERSE

Títol original: No place to hide: Edward Snowden, the NSA, and the U.S. Surveillance State
Autor: Glenn Greenwald
Editorial: Ediciones B
Any primera edició: 2014

Qui em coneix m'ha sentit dir més d'una vegada que Google és en realitat un instrument de la CIA diabòlicament pensat per a tenir controlat tot el que diu, pensa i fa tothom a tot arreu del món mundial.

Confesso el meu error: Google no és un instrument de la CIA; és un instrument de la NSA, és a dir l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units (dirigida en el seu moment per Henry Kissinger per encàrrec de Richard Nixon, no ho oblidem).

Abans, quan em referia a Google com a instrument de la CIA, ho feia una miqueta -només una miqueta- en broma. Ara que el senyor Greenwald i el senyor Snowden han confirmat de manera més que creïble les meves sospites, ja no se m’acut fer broma.

Edward Snowden i Glenn Greenwald

Google és el que en realitat sempre ha semblat ser: una porta absolutament oberta als serveis d’informació d’Estats Units primer i als de les “empreses subcontractades” -com els serveis d’informació de qualsevol país europeu- després. Qualsevol cosa que vostè faci a Internet es relacionarà en algun moment donat amb algun servei de Google i per tant passarà a disposició dels vigilants.

Sí, és cert, el més probable és que vostè, individualment, no sigui interessant per a cap servei d’informació, però si la seva insignificant individualitat se suma a la dels set milions d’insignificants individus més pròxims a vostè, posem per cas, aleshores sí que la informació que se’n desprèn comença a tenir un valor, per exemple per a respondre a la pregunta: “la tendència sociopolítica d’aquest col·lectiu pot perjudicar els nostres interessos?”. Si la resposta és ‘no’, no passa res; però si és ‘sí’, sí que passa.

Però no ens equivoquéssim, Google no és l’únic instrument per via del qual cedim tota la nostra intimitat, de la manera més absoluta i pornogràfica, a qui la podrà usar amb tota llibertat per a fer el que més de gust li vingui; altres vies igualment hemorràgiques, informativament parlant, són Yahoo, Hotmail, Gmail, tots els grans “mails”, Facebook, Bing, YouTube…

I encara que vostè decidís no acostar-se mai més a un ordinador, és igual: les seves dades personals són processades cada dia per milers d’organismes governamentals i privats sense que vostè hi pugui fer res, sense que vostè en doni cap permís, sense que vostè ho pugui controlar… sense que vostè ni tant sols ho sàpiga!

Reaccions davant d’això?

Enfadar-se, denunciar-ho, intentar combatre-ho activament… com fan el senyor Snowden i el senyor Greenwald.

O enfadar-se al començament, per a acabar admetent sense remei que la immensa majoria de la població només és, sóm, una joguina i una font de poder per una minoria infinitessimal de gentussa sense escrúpols… i seguir exposant-se directa o indirectament a Internet sense que ja no importi un rave que hi hagi algú que rastregi o no el què hom fa… i en definitiva el que hom viu.

O ser realment imbècil descerebrat del tot i aplaudir a l’Agència Nacional de Seguretat i al govern dels Estats Units -hi ha un percentatge impresentablement alt de nordamericans que ho fan- per massacrar impunement els teus drets i la teva intimitat en favor de “salvar-te de l’amenaça terrorista”. Si l’amenaça terrorista són ells!

Doncs d’això parla aquest llibre. No és un llibre precisament “apassionant” de llegir, però és que les immoralitats i els delictes del poderosos aprofitant-se dels que no ho són no tenen per què ser apassionants.

Llibre aprofitable? Sens dubte, però no necessàriament per a passar una bona estona, sinó per a procurar no ignorar la realitat, per inversemblant que sembli.

Per cert, que jo aquesta ressenya l’he escrit usant el “Google Docs” dins del “Google Drive”, directament a Internet, la qual cosa vol dir que si em volien espiar ho podien fer ja mentre estava inventant tot això sense esperar a que ho acabés i ho publiqués. I saben què els dic? que se me’n fot. Precisament aquí està la tragèdia, que a aquestes alçades, se me’n fot.

Edward Snowden

DEXTER POR DOS

Sèrie Dexter - 6

Títol original: Double Dexter
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores
Any primera edició: 2011

Decididament això de tenir un fill (en el cas de Dexter, una filla) pot descol·locar fins i tot al més respectable dels assassins múltiples. I és que mai no acabem de ser conscients de les conseqüències dels nostres actes; tendim, de la manera més pueril, a quedar-nos contemplant els cincuanta miserables metres immediats que ens envolten... quan resulta que la factura de veritat per allò que hem fet ens l'acaben passant indefectiblement des de distàncies molt més llargues.

Ja fa anys que Dexter va veure clar que necessitava reforçar molt, i de manera convincent, la seva aparença de persona normal si no volia que dia a dia s'anessin acumulant al seu voltant sospites cada cop més sòlides sobre el seu hobby d'expedir cap a l'altre barri a indesitjables que havien pogut lliurar-se, mitjançant repugnants artificis legals, de les pertinents conseqüències judicials pels seus repulsius crims.

Quan un sent, i segueix, l'impuls de trossejar literalment al capullet del veï i llençar-lo -també literalment- a mar dins de diverses bosses de brossa, qualsevol precaució que prengui per a que no se li noti és poca; estaran vostès d'acord en que això és de sentit comú.

Doncs bé, en el seu moment Dexter, per tal de bastir una disfressa ben efectiva que el fes passar com una persona normal, cosa que no és, va decidir casar-se. ¿Què hi pot haver més allunyat d'un assassí múltiple que un maridet d'una doneta divorciadeta amb dos tendres fillets que és dedica a fer una vida familiar desesperadament típica i tòpica? Res, si el paper s'interpreta bé.

Però es pot caure en el perill de la sobreactuació, i això és el que li va passar a Dexter un parell de llibres enrere: que amb la seva doneta va tenir una filleta biològica. Aquesta sí era d'ell. I aquí va començar a desquadernar-se. El perfecte Dexter que mai s'havia deixat interferir per emocions humanes, bàsicament perquè no les experimentava, a la que es converteix en pare biològic descobreix que ja no és immune a això de les emocions: sent preocupació per la seva nena... i la preocupació és una emoció... que inevitablement obre la porta a d'altres emocions. Tenir aquesta filla ha estat la sobreactuació fatal de Dexter.

Però el que està fet, està fet, i Dexter, que en en realitat mai no ha perdut gens de la seva gran capacitat calculadora i racional, s'anirà adaptant d'una manera o altra, i aconseguirà que el seu nou estat d'incipient emocionalitat no es converteixi en un obstacle que no es pugui reconduir. O directament eliminar, com ha de ser.

“Double Dexter” ens il·lustra en aquests esforços que Dexter ha de fer per a mantenir la seva essència. Jeff Lindsay torna a saber servir un deliciós i atractiu cocktail fet a base de les dosis precises d'intriga i ironia intel·ligent.

Llibre aprofitable. I per cert, els altres dos nens de Dexter, els que en realitat són de la seva dona però no són seus, es van fent més interessants llibre a llibre; això sí, no és gens aconsellable oferir-se voluntàriament a fer-los de cangur.

 

Portada de la versió original

CIXÍ, LA EMPERATRIZ

Títol original: Empress Dowager Cixí
Autor: Jung Chang
Editorial: Taurus
Any primera edició original: 2013

Hi ha certes coses que des de temps immemorial s'han mantingut inqüestionades i que potser ja és hora de que es comencin a repensar una miqueta. Per exemple:

Mao no es va inventar la Xina moderna; de fet tampoc es va inventar el comunisme; en realitat, Mao no es va inventar res.

Fu-Manxú era un personatge purament fictici, creat per l'escriptor Sax Rohmer l'any 1912. Qui no era fictici era Christopher Lee, creat per la seva mama l'any 1922, i que feia de Fu-Manxú al cinema.

Els emperadors xinesos van ser molt bèsties, sí, però no en exclusiva, ni tampoc van encapçalar el top ten de barbaritats. La inquisició espanyola, per exemple, era tant o més “professional” que els fills de la trona celestial. I el papa Borgia i el seu fill Cèsar, sense anar més lluny, van formar un duet fantàstic que encara ara és molt difícil de superar.

I a la Xina no només hi va haver emperadors. També hi va haver emperadrius. Per carambola, això sí, és a dir, que la condició per a que hi hagués una emperadriu solia ser que es morís l'emperador i l'hereu al tron encara no tingués edat ni de parvulari (cosa que a la Xina dels emperadors era igual, perquè no hi havia parvularis).

Cixí va ser el darrer exemple d'emperadriu per carambola de la Història de la Xina. I la carambola més sonada que hi va haver i hi haurà mai a l'oriental ex-imperi. A la segona meitat del segle XIX i inicis del segle XX, l'Emperadriu Vidua Cixí -vídua de l'emperador Xiangfeng- havia de ser una figura merament decorativa, naturalment, dedicada a representar simbòlicament el nou emperador mentre aquest encara fos un nen i fins que tingués edat per a regnar. Qui s'havia d'ocupar realment de la política efectiva de l'imperi era una mena de Gran Consell format per una colla de nobles que consideraven que fer un pas cap a qualsevol direcció cada cinc mil anys era circular per la Història a velocitats terroríficament vertiginoses.

Ningú no s'esperava que Cixí fos res més que un gerro, excepte ella, que contràriament a tots els usos culturals de l'imperi, va tenir una idea pròpia quan era petita (no se sap quina, però és igual) i a partir d'aquí ja no es va aturar. Ras i curt, des del seu lloc de simple concubina (tampoc de les de més categoria) va fer un salt de pantera tal, que va arrencar a la Xina de l'Edat Mitjana i la va dur al segle XX en menys de cinquanta anys. Ni més ni menys.

És clar que la cosa no va ser gens fàcil, però va aconseguir que la seva vida fos de pel·lícula bastant abans que s'inventessin les grans superproduccions de Hollywood. D'alguna manera, després de dècades de la seva mort, el propi Mao no la podia veure ni en pintura, no perquè Cixí representés la salvatge opressió que havia existit en mil·lenis contra el poble, sinó justament per tot el contrari: perquè se li havia avançat ni més ni menys que des del tron imperial. Qui primer va començar a alliberar el poble xinès de l'obscurantisme medieval en què estava empresonat va ser Cixí, no Mao. I si Cixí ressuscités i veiès com governa la classe dirigent actual probablement es tornaria a morir del disgust perquè li semblaria que després de tants esforços que va fer, les pràctiques de l'antiga cort havien retornat a Pequín.

A destacar els esforços documentats que fa l'autora del llibre, Jung Chang, per a reivindicar la figura de Cixí, nedant constantment a contracorrent de la literatura oficial, bastant menys documentada, que s'ha mantingut i encara es manté parcialment vigent fins ara.

A destacar també el paper repulsiu i impresentable que van jugar les potències europees a l'època de Cixí. En segons quines coses és molt difícil ser més criminal, cas per exemple de la Gan Bretanya en introduir l'opi a la Xina i causar grans estralls entre la població amb el mer objectiu de fer beneficis a qualsevol preu. I això només és un exemple.

Llibre clarament aprofitable, de no ficció encara que de vegades no ho sembli. Ah, i les fotografies són impagables; val la pena contemplar-les amb atenció i descobrir tot el que hi contenen; creguin-me, amb un sol cop d'ull no n'hi ha prou.

EL ROSTRO DE UN EXTRAÑO

Sèrie Monk nº 1

Títol original: Face of a Stranger
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1990

Benvinguts al primer episodi de la sèrie Monk, creada per Anne Perry.

Londres, juliol de 1856. La reina Victoria porta dinou anys al tron, i encara li'n queden quaranta-cinc de regnat. El príncep Albert encara és viu i seguirà essent el 'senyor Victoria' durant cinc anys més. Falten vint-i-cinc anys per al primer cas de l'inspector Thomas Pitt, un dels personatges més il·lustres d'aquest blog. Fa tres mesos que s'ha acabat la guerra de Crimea.

Victoria i Albert en una
alegre estampa familiar.

William Monk és un policia que ha patit un accident mentre viatjava en l'equivalent victorià d'un taxi. De resultes d'aquest accident ha perdut la memòria, però se'n guarda molt de dir-ho perquè està més que segur que si això se sabés en sortiria perjudicat d'una manera o altra. Ara bé, encara que Monk no recorda res de la seva pròpia biografia, curiosament sí que recorda que la societat victoriana en la que viu és francament impresentable, tirant a repulsiva.

Anne Perry ens brinda una magnífica descripció de les maneres de fer de l'alta societat victoriana, i ho fa amb una destresa tal, que hi ha moments en que fins i tot fa venir basques al lector. És gairebé impossible d'entendre com pot ser que una immensa majoria d'infortunats s'hagi deixat explotar, maltractar i violar per una minúscula minoria d'aristòcrates repugnants i podrits de diners durant decennis i decennis. I fins ara, no ens enganyem.

La senyora Perry, didàctica com mai, ens il·lustra en aquest episodi sobre el fet que, pel què fa a la corrupció, qualsevol escenari es pot convertir en terra abonada. Per exemple, la guerra de Crimea.

Imatge multiètnica de soldats
de la guerra de Crimea

La guerra de Crimea va tenir lloc entre 1853 i 1856. El motiu: parar els peus als russos de Nicolau I, que estaven en plena dèria expansionista en direcció a Europa occidental. De fet Europa occidental també estava en plena dèria expansionista, però cap a Àfrica i cap a Xina; això “era acceptable” perquè ja se sap que els africans i els xinesos no eren ben bé persones sino que eren més aviat com animalons que no haurien sabut què fer amb les rendibles riqueses de les seves pròpies terres. Però una expansió russa cap a Europa occidental era, evidentment, intolerable. Així doncs, la guerra de Crimea -entre Rússia d'una banda i Gran Bretanya, França, Sardenya i part de l'Imperi Otomà d'una altra- va començar en realitat a l'actual Romania i pren el seu nom, no d'on va començar, sinó d'on va acabar, la península de Crimea, que al cap i a la fi, després de tot, ara és russa, mira tu. Van perdre els russos, que eren els dolents. Si haguessin guanyat haurien estat els bons, és clar.

La guerra de Crimea també va ser l'escenari on Florence Nightingale, una senyora que vista al natural predisposava a la taquicàrdia, va fer les seves pràctiques de convertir-se en la santa patrona de les infermeres, títol amb el que ha passat a la Història.

Imatge no gaire tranquil·litzadora
de Florence Nightingale

Doncs bé, mentre la senyora Nightingale es dedicava a esgaripar sense descans “¡com voleu que els soldats malferits no s'us morin, si aquest hospital en particular i Crimea en general estan fets una merda!”, mentre Florence cridava això, dic, una tal Hester Latterly, personatge creat per Anne Perry, i que també treballava a la mateixa sala hospitalària “feta una merda” que la Nightingale, era testimoni involuntari d'uns fets que acabarien essent claus per a la resolució del primer cas de l'inspector Monk que aquí es presenta.

No revelaré res de la trama, naturalment; em limito a brindar un context, aquest que acaben de llegir. Com és habitual en les novel·les de la senyora Perry, la resolució del cas està molt lluny de ser brillant, però la trama val la pena, tant per la descripció de la impresentable “alta societat” com per la seva original manera d'incloure-hi la guerra de Crimea.

Llibre aprofitable? Sí; però no se'n fiïn de mi, jo sóc fan de la senyora Perry.

Per cert, a tall de nota final: el marit de lady Vespasia Cumming-Gould, la irrepetible tieta política de Thomas Pitt, va passar a millor vida (o no) a la guerra de Crimea. No som res.

LA EPOPEYA DEL BEBEDOR DE AGUA

John Irving nº 2

Títol original: The Water-Method Man
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1972

Si la primera novel·la de John Irving, “Setting Free the Bears”, era difícil de comentar, aquesta segona, “The Water-Method Man”, tampoc es queda curta.

Al començament hi ha una certa sensació de no saber ben be què és el que estàs llegint, com en la novel·la dels óssos, i aquesta sensació dura un cert temps fins que te n'adones ('te n'adones novament', si aquest no és el primer llibre del senyor Irving que llegeixes) que és un error preguntar-se què estas llegint. És una història que surt com surt i ja està, que no té perquè tenir ni cap ni peus... justament com la nostra mateixa realitat de cada dia. És l'estil del senyor Irving.

Estem a finals dels seixanta i començament dels setanta, una època molt peculiar, com recordaran els que l'hagin viscuda (sento dir que els que no l'hagin viscuda no l'acabaran d'entendre mai encara que es pensin que sí). Aquest cop el protagonista és un noi, Fred, de 27 anys -al començament de la història- que a mesura que passes les pàgines del llibre te n'adones que és com un adolescent ja grandet, i que és possible que no deixi de ser mai un adolescent. Ni ell ni una bona part dels que l'envolten.

Llegir aquest llibre és fer el seguiment de la vida desconcertada, desorientada i no necessàriament amb sentit de Fred. Aquest és una mena de llibre que o t'agrada i ja està o l'odies sense més, em temo que com tota l'obra de John Irving. Jo em declaro membre del primer grup, dels que els agrada, i molt, però admeto que si algun dia provo de rellegir aquest llibre, igual el cremo, depenent de l'humor amb que em trobi.

Llibre aprofitable ...o no. Aquest cop la valoració depen, més que mai, de cadascú.

Nota final, admeto que repetida d'altres comentaris: ¿per què aquesta mania de canviar els títols dels llibres en les traduccions, quan resulta que el títol original té sentit i el títol traduït és simplement idiota?

Portada de la primera edició original
amb una inconfusible estètica
dels primers 70's

LAS SIETE CAJAS

Títol original: Las siete cajas
Autor: Dory Sontheimer
Editorial: Circe
Any primera edició: 2014

De fet aquest llibre és bastant terrible. Passa bé, però quan l'acabes de llegir i penses que tot el que s'hi explica es veritat, i només una milionèsima part de la veritat, no saps ni què dir, ni què fer, ni res de res.

Dory Sontheimer és una senyora que viu a Barcelona i que fa poc va començar a buidar el pis familiar de la seva infantesa després de morir la seva mare, que encara hi residia.

Revisant l'altell de la que havia estat la seva habitació de petita, Dory va trobar set capses que contenien dotzenes de cartes i documents diversos datats entre els anys 20 i els anys 60 aproximadament.

Eren cartes i documents que guardaven l'essència de la història de la seva família. Llegint-los, Dory va descobrir que la seva família era jueva a l'Alemanya de “l'ascens glòria i caiguda” de Hitler al poder. Quan va començar a recuperar-se del shock inicial Dory Sontheimer va convertir aquells documents amb una investigació i una crònica del que va passar amb la seva família entre els anys vint i l'actualitat i la va publicar. Això és “Las siete cajas”.

Sobre el nazisme i les seves criminals actuacions se n'han escrit quantitats inversemblants de volums, i tots són diferents. Aquest també. És la crònica del dia a dia d'unes persones que en un moment donat, a començament dels anys trenta, comencen a notar que hi ha alguna cosa que no acaba d'anar bé, i gairebé de cop i volta, sense tenir temps ni de reaccionar ni de creure's, ni d'entendre el que està passant, és veuen perseguits, assassinats i reduïts al no res, enmig d'una sensació d'irrealitat espantosa. No hi ha paraules per a descriure això. Ni la pròpia Dory és capaç de descriure-ho, però llegint el seu llibre aquesta sensació d'irrealitat espantosa es fa present amb tota claredat.

Quan aquella cosa terrorífica va acabar (va acabar?), es va repetir fins a la sacietat: “Mai més!”. Mentida. Les notícies ens ho diuen cada dia: mentida. L'horror continua en diversos llocs del món, i la indiferència davant d'aquest horror -“a nosaltres no ens afecta, això passa lluny”- també continua plena d'insultant vitalitat.

Potser per això, per a recordar-nos que aquestes barbaritats encara perduren, llibres com aquest no és que siguin aprofitables, són imprescindibles.

AQUESTA CASA ESTÀ EMBRUIXADA

Títol original: This house is haunted
Autor: John Boyne
Editorial: Empúries
Any primera edició original: 2013

Any primera edició per Empúries: 2014

“Aquesta casa està embruixada” és el típic succedani de novel·la gòtica amb els seus elements característics, a saber:

Ambientació a mitjan segle XIX. Mansió de camp anglesa antiga, imponent i ruinosa, que no passaria una inspecció de l'ajuntament. Institutriu jove que quan ella va els altres ja han anat i tornat cinquanta vegades... i així li van les coses a la pobra. Nens inquietants, que naturalment estan més informats de tot que la pròpia institutriu. Esperits desubicats, modalitat ànima en pena, responsables de la hipertensió arterial de la institutriu desinformada. I peculiars personatges secundaris, que es reparteixen entre el més que escàs personal de servei de la casa i els imprescindibles habitants del poble tals com el capellà, el matrimoni benintencionat o l'advocat administrador de la camperola mansió.

En definitiva, res de nou sota la capa del sol. Així doncs, quina gràcia se li pot trobar actualment a una novel·la com aquesta? Doncs, per exemple, que ja té mèrit escriure una història d'aquesta mena en ple segle XXI i aconseguir que el lector s'ho passi bé i la trobi entretinguda malgrat la ingenuïtat, o precisament per això mateix. A més, que caram, està ben escrita.

I és que és francament curiós el senyor Boyne. La seva novel·la immediatament anterior va ser “The Absolutist” (“El Pacifista”), també comentada en aquest mateix blog i que no té res a veure amb aquesta “This house is haunted”. Els registres del senyor Boyne són d'una amplitud sorprenent: és capaç d'escriure una cosa genial com “The Absolutist”, i a continuació una cosa senzillament entretinguda -però que no per això deixa d'estar bé- com “This house is haunted”. Començo a pensar que l'inconscient del senyor Boyne l'ha obligat a escriure aquesta història de la institutriu hipertensa per a ajudar a sortir de l'estat de shock a qui anteriorment havia llegit la narració de l'absolutista (o el pacifista, com vulguin).

Jo diria que tant el llibre com l'autor, més que aprofitables són recomanables. Per cert que el senyor Boyne també és el responsable de l'arxipromocionada, arxireconeguda i arxipremiada novel·la “The boy in the striped pyjamas” (“El noi del pijama de ratlles”), que jo, fins ara, m'he resistit fermament a llegir precisament per això de l'arxitot, que sempre és sospitós. Doncs bé, estic veient que potser m'hauré de replantejar aquesta “ferma postura” respecte del famós noi del pijama...

1982

Títol original: 1982: los documentos secretos de la guerra de Malvinas / Falkalnds y el derrumbe del proceso

Autor: Juan Bautista Yofre

Editorial: Sudamericana

Any primera edició: 2011

Des de 1976 l'Argentina estava sota una dictadura militar, la més sanguinària de tota la seva Història. A finals de 1981 el capo de la junta militar, Roberto Viola estava tan desprestigiat que no se'l creien ni els seus col·legues de massacre; Roberto Viola havia substituït en el seu moment a J.R. Videla, qui també havia caigut en el desprestigi i qui al seu torn havia substituït (per la força bruta) a Maria Estela Martínez de Perón, que era tonta del cul i que havia estat manipulada, entre d'altres, per un senyor que es deia José López Rega que era un psicòpata perillós i que estava com per a que el tanquessin en un lloc ben remot i llencessin la clau a un altre lloc més remot encara.

Tornant a finals de 1981: l'Argentina es trobava en una situació econòmica lamentable (per a manejar números es necessiten neurones, i aquest és un bé molt escàs entre l'oficialitat militar), i en una situació social més lamentable encara: la dictadura militar havia deixat al país pulveritzat entre assassinats “d'Estat”, tortures massives, sistemàtiques, universals i esgarrifoses, també “d'Estat”, i milers de “desaparicions” que segons els familiars, amics, coneguts i saludats dels “desapareguts” van ser pitjor que la mort; d'un mort se sap que és mort, però d'un desaparegut no se'n sap res.

Amb aquest panorama els militars ho tenien cada cop més i més difícil per a mantenir sotmesa la població. Havien de reforçar la seva posició, el seu poder, com fos, i van recórrer a les fórmules clàssiques de tota la vida: primer, canviar el ninot que donava la cara; i després buscar un enemic extern que els fos útil per a distreure al personal de la manera més efectiva possible. Sí, és cert, tot això no era gaire imaginatiu que diguem, però no oblidem que estem parlant de militars; la imaginació també precisa de neurones.

Per tant, a finals de 1981 les cúpules de l'exèrcit, la marina i l'aviació (seguim amb la cosa clàssica) van decidir que el general Viola estava delicat de salut i li calia repòs absolut; és a dir, li van aplicar exactament el mateix protocol mèdic que durant tants anys havia donat tan excel·lents resultats a la Xina Popular o a la Unió Soviètica, i això que els comandaments militars argentins eren més aviat d'extrema dreta i en conseqüència poc donats a seguir els procediments de les dictadures del proletariat. En definitiva: a Viola se li van agrair els serveis prestats i en el seu lloc es va col·locar a Leopoldo Fortunato Galtieri. Amb el temps es veuria que en realitat, Galtieri, gaire Fortunato no era.

Ja tenien el ninot canviat. Ara tocava la segona part: el pèrfid enemic extern que faria que la població tota passés miraculosament del qüestionament al suport incondicional vers els massacradors militars. No va ser difícil: Déu (la dictadura militar s'autoproclamava cristiana, modalitat catòlica) havia posat unes illes a l'Atlàntic Sud, a uns 500 kilòmetres del continent, ben a l'abast de la junta militar; des que es va saber de la seva existència, allà pels voltants de l'any 1500, aquestes illes acumulaven bonics historials de pretesos “descobridors” -i per tant eventuals “propietaris”-, des dels xinesos fins els britànics, passant pels holandesos entre d'altres, i naturalment els argentins. Els que feia 149 anys que havian aconseguit quedar-s'hi eren, qui ho podia dubtar, els britànics. Doncs ja estava! Era qüestió de fer sortir a Galtieri al balcó del palau de govern de Buenos Aires i, a manera de titella de dit, fer-li cridar amb prou entusiasme: “Malvinas argentinas!”. I ja teniem la segona part del pla enllestida.

Doncs aquest llibre del senyor Juan Bautista Yofre va d'això, de com els impresentables membres de les cúpules militars argentines van aconseguir muntar tot aquest teatre amb l'objectiu de consolidar-se en el poder, vist que havia arribat un moment en què assassinats, tortures i desaparicions eren insuficients per a garantir el manteniment de tal objectiu. “L'obra” va començar a l'inici d'abril de 1982.

Els principals actors:

 

El general Galtieri, l'almirall Anaya i el brigadier Lami Dozo, els “tierra”, “mar” i “aire” de la junta militar, que entre tots tres només tenien una neurona -que no sempre compartien- que no parava de dir “para huevos los míos”; van arribar a creure que espantarien els Estats units dient-los que “si no m'ajudes tu, demanaré que ho facin Cuba i la Unió Soviètica”, a la qual cosa l'administració de Ronald Reagan els va contestar una cosa així com “¿tu eres tonto o comes flores?”

_______

Nicanor Costa Méndez, Ministre d'Exteriors, que es va dedicar a convertir la diplomàcia en la millor manera de rebentar qualsevol possibilitat de negociació. Sobre les tropes argentines (soldats de lleva) que finalment van deposar les armes perquè ja no tenien més opció que això o fer-se matar, aquest diplomàtic senyor va fer a un col·lega seu el següent comentari: “se rindieron los hijos de puta”.

_______

Alexander Haig, Secretari d'Estat del govern de Reagan, qui un any abans davant de l'intent de cop d'estat a Madrid va dir allò de “es tracta d'un afer intern espanyol”; va tractar el conflicte de les Malvinas / Falkalnd més o menys amb la mateixa habilitat.

_______

Ronald Reagan, actor de Hollywood participant en pel·lícules de sèrie B, que a l'època interpretava el paper de President dels Estat Units, aplicant una política de sèrie Z.

_______

Margaret Thatcher, Primera Ministra britànica, bruixa nefasta que juntament amb el seu amic Ronald va aplicar polítiques amb conseqüències que encara ara estem patint tots, britànics o no, qüestionada en el seu país en aquell moment i a qui li va anar la mar de bé que els descerebrats militars argentins li muntessin el circ de les Falkalnd perquè així ella també va poder distreure el personal de casa seva (a excepció de la reina, que li tenia una certa mania i que no es va deixar enredar però que va callar com una morta).

_______

 

Els mitjans de comunicació, premsa ràdio i televisió, que van fer una cobertura triomfalista, completament absurda i completament infame del conflicte, amb sovintejats “Viva la Patria”, obviant que s'estaven enviant xavals a la mort, els soldats, de la manera més repugnant i criminal.

_______

 

El dirigents de sindicats i partits polítics, que van declarar el seu fervent suport a la cúpula militar. Només faltaria que per no fer-ho passessin per antipatriotes. Molt repugnant tot plegat.

Els actors “secundaris”:

 

La població argentina que en bona part va caure irremissiblement a la trampa. És esgarrifós fer-se una passejada per YouTube i veure en videos de l'època a milers de persones a la Plaza de Mayo expressant la seva incondicional adhesió a la cúpula militar, la mateixa que els assassinava, els torturava i els desapareixia.

_______

Els soldats. Aquests no van ser ni secundaris. Van ser simples figurants, xavals a qui havien disfressat de soldats i que van ser enviats a la mort pel seus “alts” comandaments, no per a defensar la sobirania de les illes aquelles (una sobirania que des dels primers dies els comandaments ja sabien perfectament que tenien perduda), sinó per a defensar el seu propi “honor”, el dels comandaments, és clar, no el del soldats.

 _______

Doncs aquí el tenen, aquest és el llibre del senyor Juan Bautista Yofre que parla de tot això. No és que al començament les tonteries de la junta militar i del ministre d'exteriors argentí que explica senyor Yofre despertin un interès terrible, però conforme es va avançant en la lectura, l'interès no ho sé ben bé, però la indignació sí que va creixent exponencialment fins a arribar a dimensions majúscules. ¿Com és possible que la humanitat hagi permès i segueixi permetent coses aixi? ¿Com és possible que les persones caiguin, i segueixin caient, en aquestes trampes terribles amb tanta facilitat?

Llibre aprofitable? Em temo que sí.

_______

_______

DEXTER, EL ASESINO EXQUISITO

Sèrie Dexter - 5

Títol original: Dexter is delicious
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores
Any primera edició original: 2010

Mai un títol (original) havia estat tan encertat: efectivament, Dexter és deliciós, en tots els sentits.

En aquesta cinquena entrega (recordin, res a veure amb la sèrie de televisió) ens trobem amb un Dexter desconcertat, pobret meu. Resulta que el nostre entranyable 'serial killer' acaba de ser pare d'una criatura, una nena que és biològicament seva (i de la bleda de la seva dona, és clar; esperem que això de la blederia no es transmeti genèticament). Aquesta circumnstància (la de ser pare biològic, no la de que la seva dona sigui una bleda) provoca que el pobre Dexter es vegi immergit en una certa confusió mental, perquè de “no tenir sentiments” (això és el que ell, innocentot, ha estat creient durant els quatre llibres anteriors) passa a experimentar unes coses molt i molt estranyíssimes que resulten ser 'emocions' i que el deixen estupefacte. Creguin-me, Jeff Lindsey ha sabut molt bé com titular el seu llibre: Dexter és realment deliciós.

Aquest llibre doncs tracta, entre d'altres coses, de les emocions. Bé... d'alguna manera... en fi...

Però també tracta d'altres coses humanament molt importants, com per exemple, la família... és a dir, com pot ser de perillosa, monstruosa i embolicada una entranyable família. I si a sobre un del membres de la família és una bleda rematada, ja ni t'ho explico.

I també tracta de gastronomia, mira tu. Una gastronomia molt “especialitzada”, s'ha d'admetre, però gastronomia al cap i a la fi, que caram.

Si els altres llibres de la sèrie Dexter gaudien d'una dosi interessant d'ironia, aquest és simplement genial. No sé com deu ser conviure permanentment amb el senyor Lindsay, però passar si més no una tarda amb ell ha de ser una experiència única. El seu sentit de la ironia és tan fi i intel·ligent... que no sembla nordamericà (dels EUA). Això pretén ser un compliment, encara que ja sé que els nordamericans (dels EUA), potser no ho acabaran de veure així.

Llibre aprofitable? No ho dubtin ni un moment; i si no han llegit els quatre anteriors... a què esperen?

MATAR A PRIM

Títol original: Matar a Prim
Autor: Francisco Pérez
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2014

En les dades anteriors, on diu “Any primera edició” hauria de dir “Any primera edició i esperem que última”. No saben vostès les ganes que tinc d'escriure ara mateix allò de “Llibre aprofitable? No” i tancar aquest comentari sense més. Però em reprimiré.

Ens trobem davant d'una pila de fulls impresos per totes dues cares i enquadernats amb una portada i una contraportada. No s'equivoquin, aquesta descripció no necessàriament ens ha de conduir al concepte “llibre”.

Això ve a ser més o menys un treballet infumable que genera un desig gairebé irreprimible de cremar-lo abans d'arribar a la pàgina vint. L'ha escrit un senyor que s'anuncia a si mateix com a “Doctor Francisco Pérez Abellán”. Creguin-me, amb “Simplemente Pérez” va que es mata.

El tal Pérez pretén haver presidit i dirigit (totes dues coses i segurament per aquest ordre) “la investigació definitiva” sobre l'assassinat del general Prim. Simplemente Pérez eleva, en ple segle XXI, l'assassinat de Prim a la categoria de fet que va canviar el curs de la història de la humanitat tota (a la portada del llibre es llegeix, i no m'ho invento: “Por fin se resuelve el asesinato que cambió la historia de España”); és més, aquest crim, segons Simplemente, va ser tan importantíssim que des que es va cometre (1870) fins ara mateix (2014), és a dir durant cent quaranta-quatre anys, s'ha mantingut activa una autèntica i fèrria trama destinada a impedir que mai se sabés quins van ser realment els autors intel·lectuals de la cosa; els guardians del “secret” s'han anat succeïnt generació rere generació (no se sap si pagant el famós impost de successions per la custòdia de tan preuat secret) fins que ara, oh sí!, Simplemente Pérez i el seu Equipo A han revelat al món la veritat més veritable, deixant a tot el Planeta (l'editorial, en tot cas; no crec que l'astre que gira al voltant del Sol s'hagi impressionat gaire) amb la boca obertíssima a més no poder.

I és que per a dur a terme la seva revolucionària investigació, Simplemente i el seu Equip (tot pomposament autodenominat Comisión Prim de Investigación) han fet bàsicament dues coses: llegir-se (o si més no això diu Simplemente) tota la documentació dels processos judicials instruits en el seu moment, i desenvasar la mòmia del general.

El general, amb uns cinquanta anys

Pel que fa a la lectura dels sumaris, Simplemente no té cap inconvenient en sumar “kilòmetres” i “litres” i extreure els resultats en “pomes per metre cúbic”. D'un “podria molt ben ser” sumat a un altre “podria molt ben ser” no triga gens a passar a un “és segur, i qui digui el contrari és que és idiota”; un cop més no m'ho invento: a tothom que ha arribat a dir alguna cosa diferent del que diu ell, el qualifica textualment de “intelectuales de pitiminí”, “falsos historiadores” i “novelistas de la falsificación” (pàgina 27). D'altra banda, aquest ús de les desqualificacions, algunes francament vulgars, es manté actiu durant pràcticament tot el llibre; i no només això: Simplemente arriba a referir-se a personatges històrics de manera ofensiva i directament insultant, com si se'ls hagués trobat alguna vegada pel carrer i haguessin tingut alguna mena d'enfrontament personal real. Ja sabem que l'objectivitat perfecta és un ideal al que es tendeix i al que no s'hi arriba... però és que el que fa Simplemente és massacrar qualsevol cosa que s'acosti a l'objectivitat. ¿Quina objectivitat es pot esperar d'un pretès investigador que es refereix a personatges del segle XIX amb la mateixa aversió que si fossin individus que ell es troba a la cua del Caprabo cada dia que hi va a comprar i que sistemàticament pretenen colar-se-li?

Ah, i no s'ho perdin: Simplemente Pérez no s'està de dir (pàgina 14) que l'assassinat de Prim “podria tener grandes similitudes con el atentado contra John F. Kennedy”. El missatge està clar: Simplemente ha resolt, per fi!, l'assassinat de Prim; el de Kennedy no l'ha resolt encara perquè no ha tingut temps (segurament per aquesta gaita de la conciliació del pla laboral amb el familiar, cosa que no és gens fàcil, com tots sabem)

El general a l'edat de 200 anyets.
Sí, una mica desmillorat.

Pel que fa a la mòmia del general, Simplemente Pérez està que puja per les parets d'eufòria i satisfacció perquè li han deixat manipular-la a conveniència, sense manies, tot en nom de la ciència, és clar. Així doncs, Simplemente arriba a suggerir que hi ha semblança entre “l'estudi” de la mòmia del general i l'estudi de la mòmia de Tutankamon (cita a Tutankamon a la pàgina 16, ho juro). També parla de la profunda impressió que causen els terribles ulls de vidre insertats a la mòmia, en la millor línia del cinema gore però sense arribar a la categoria artística de Boris Karloff, i que ningú, ni el propi Simplemente, ha arribat a esbrinar de qui va ser l'acudit de dotar a la mòmia d'ulls de vidre i per què ho va fer. Per cert, que quan Simplemente parla de l'extracció de la mòmia del general del féretre de plom que la contenia, diu que l'obertura de tal féretre es va fer “como si de una gigantesca lata de conservas se tratase”, expressió rigorosament científica, com es pot comprovar (de la mena de ciència que es fa servir diàriament al programa d'Ana Rosa Quintana, a Telecinco). Una cosa sí que s'ha de reconèixer: en el llibre hi ha una foto on es veu com quedava el féretre de plom quan estava a mig obrir, i efectivament, el van obrir com si fos una llauna de sardines; es troba a faltar el rètol “Conservas Miau” al lateral del taüt, llàstima.

I ja per a acabar, un breu comentari sobre “l'estil literari” en què està escrit aquest conjunt de fulls impresos: és exactament el mateix to en que estaven escrits els llibres de “Historia de España” de l'escola primària de la dècada de 1950, plens de “gloriosos y valientes generales”, “ardientes patriotismos”, “judas vendidos y traidores” i “masones de oscuros y torticeros propósitos”. Ataca una miqueta els nervis, francament.

Bé, i un cop aconseguit el meu propòsit de no despatxar el comentari d'aquest conjunt de fulls amb només mitja línia, ha arribat el moment de la pregunta tradicional:

“Llibre aprofitable?”

I la resposta consegüent:

“Primer hauriem d'establir si això és un llibre”

Que tinguin un bon dia.

LIBERTAD PARA LOS OSOS

John Irving nº 1

Títol original: Setting free the bears
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 1968

Aquesta és la primera novel·la que va escriure John Irving, i en la que ja queda clar que ell com a escriptor és únic i els seus personatges també ho són. Bé, d'acord, en certa manera “tots els escriptors i personatges són únics”, però afirmo que n'hi ha que són “més únics que altres” i aquest és el cas.

Els llibres de John Irving són molt difícils de comentar i “Setting free the bears” no n'és l'excepció. Cert que hi ha una història, amb les seves icidències i els seus desenllaços, però els fets relatats no són allò que realment importa; el que atrapa, el que pren possessió de tot, és una cosa tan difícil de descriure com “l'ànima de la història”, la sensibilitat -o les sensibilitats, que n'hi ha vàries, igualment molt difícils de definir- que impregna paisatges, situacions i personatges.

La història en sí de “Setting free the bears” parteix d'una situació que no sembla especialment apassionant (i efectivament, no ho és): dos estudiants de vint anys, que s'acaben de conèixer, comencen a recórrer Àustria damunt d'una moto, amb la idea fixa d'un d'ells d'alliberar els animals del zoològic de Viena, i ja està.

Però no, no està. Amb aquesta base ja preparada John Irving comença a afegir-hi ingredients que aconsegueixen que un cop s'han llegit les primeres pàgines del llibre ja sigui igual si els protagonistes van en moto o no, o per què comencen a recórrer Àustria d'aquella manera i no d'una altra, o si arribaran a Itàlia o no, com sembla que també pretenen. Els personatges es van fent cada cop més fascinants, sobretot l'anomenat Siggy, un tipus estrany, complex, però de qui no canviaries la seva manera de ser per res del món; s'arriben a conèixer els orígens de Siggy, tan estranys com ell mateix; el senyor Irving també submergeix el lector en l'Àustria immediatament prèvia i immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial, però des del punt de vista dels civils “rasos” que van patir tals situacions; igualment és molt possible que el lector acabi compartint els dubtes, les inseguretats i la desorientació de Graff, l'altre protagonista principal, sense poder treure's de sobre la impressió de que segurament ell, en el seu lloc, hauria experimentat les mateixes sensacions... cas que s'hagués atrevit a pujar a la moto amb Siggy, cosa bastant dubtosa.

I un cop acabat de llegir el llibre el pobre lector es pot quedar amb la sensació de que el senyor Irving ha jugat com ha volgut amb les seves emocions, demostrant així que en aquest art és un mestre.

Si el llibre és aprofitable? Personalment estic convençut que sí; però tots tenim les nostres sensibilitats, és clar.

Portada de la primera edició original,
amb un disseny totalment "1968"