1982

Títol original: 1982: los documentos secretos de la guerra de Malvinas / Falkalnds y el derrumbe del proceso

Autor: Juan Bautista Yofre

Editorial: Sudamericana

Any primera edició: 2011

Des de 1976 l'Argentina estava sota una dictadura militar, la més sanguinària de tota la seva Història. A finals de 1981 el capo de la junta militar, Roberto Viola estava tan desprestigiat que no se'l creien ni els seus col·legues de massacre; Roberto Viola havia substituït en el seu moment a J.R. Videla, qui també havia caigut en el desprestigi i qui al seu torn havia substituït (per la força bruta) a Maria Estela Martínez de Perón, que era tonta del cul i que havia estat manipulada, entre d'altres, per un senyor que es deia José López Rega que era un psicòpata perillós i que estava com per a que el tanquessin en un lloc ben remot i llencessin la clau a un altre lloc més remot encara.

Tornant a finals de 1981: l'Argentina es trobava en una situació econòmica lamentable (per a manejar números es necessiten neurones, i aquest és un bé molt escàs entre l'oficialitat militar), i en una situació social més lamentable encara: la dictadura militar havia deixat al país pulveritzat entre assassinats “d'Estat”, tortures massives, sistemàtiques, universals i esgarrifoses, també “d'Estat”, i milers de “desaparicions” que segons els familiars, amics, coneguts i saludats dels “desapareguts” van ser pitjor que la mort; d'un mort se sap que és mort, però d'un desaparegut no se'n sap res.

Amb aquest panorama els militars ho tenien cada cop més i més difícil per a mantenir sotmesa la població. Havien de reforçar la seva posició, el seu poder, com fos, i van recórrer a les fórmules clàssiques de tota la vida: primer, canviar el ninot que donava la cara; i després buscar un enemic extern que els fos útil per a distreure al personal de la manera més efectiva possible. Sí, és cert, tot això no era gaire imaginatiu que diguem, però no oblidem que estem parlant de militars; la imaginació també precisa de neurones.

Per tant, a finals de 1981 les cúpules de l'exèrcit, la marina i l'aviació (seguim amb la cosa clàssica) van decidir que el general Viola estava delicat de salut i li calia repòs absolut; és a dir, li van aplicar exactament el mateix protocol mèdic que durant tants anys havia donat tan excel·lents resultats a la Xina Popular o a la Unió Soviètica, i això que els comandaments militars argentins eren més aviat d'extrema dreta i en conseqüència poc donats a seguir els procediments de les dictadures del proletariat. En definitiva: a Viola se li van agrair els serveis prestats i en el seu lloc es va col·locar a Leopoldo Fortunato Galtieri. Amb el temps es veuria que en realitat, Galtieri, gaire Fortunato no era.

Ja tenien el ninot canviat. Ara tocava la segona part: el pèrfid enemic extern que faria que la població tota passés miraculosament del qüestionament al suport incondicional vers els massacradors militars. No va ser difícil: Déu (la dictadura militar s'autoproclamava cristiana, modalitat catòlica) havia posat unes illes a l'Atlàntic Sud, a uns 500 kilòmetres del continent, ben a l'abast de la junta militar; des que es va saber de la seva existència, allà pels voltants de l'any 1500, aquestes illes acumulaven bonics historials de pretesos “descobridors” -i per tant eventuals “propietaris”-, des dels xinesos fins els britànics, passant pels holandesos entre d'altres, i naturalment els argentins. Els que feia 149 anys que havian aconseguit quedar-s'hi eren, qui ho podia dubtar, els britànics. Doncs ja estava! Era qüestió de fer sortir a Galtieri al balcó del palau de govern de Buenos Aires i, a manera de titella de dit, fer-li cridar amb prou entusiasme: “Malvinas argentinas!”. I ja teniem la segona part del pla enllestida.

Doncs aquest llibre del senyor Juan Bautista Yofre va d'això, de com els impresentables membres de les cúpules militars argentines van aconseguir muntar tot aquest teatre amb l'objectiu de consolidar-se en el poder, vist que havia arribat un moment en què assassinats, tortures i desaparicions eren insuficients per a garantir el manteniment de tal objectiu. “L'obra” va començar a l'inici d'abril de 1982.

Els principals actors:

 

El general Galtieri, l'almirall Anaya i el brigadier Lami Dozo, els “tierra”, “mar” i “aire” de la junta militar, que entre tots tres només tenien una neurona -que no sempre compartien- que no parava de dir “para huevos los míos”; van arribar a creure que espantarien els Estats units dient-los que “si no m'ajudes tu, demanaré que ho facin Cuba i la Unió Soviètica”, a la qual cosa l'administració de Ronald Reagan els va contestar una cosa així com “¿tu eres tonto o comes flores?”

_______

Nicanor Costa Méndez, Ministre d'Exteriors, que es va dedicar a convertir la diplomàcia en la millor manera de rebentar qualsevol possibilitat de negociació. Sobre les tropes argentines (soldats de lleva) que finalment van deposar les armes perquè ja no tenien més opció que això o fer-se matar, aquest diplomàtic senyor va fer a un col·lega seu el següent comentari: “se rindieron los hijos de puta”.

_______

Alexander Haig, Secretari d'Estat del govern de Reagan, qui un any abans davant de l'intent de cop d'estat a Madrid va dir allò de “es tracta d'un afer intern espanyol”; va tractar el conflicte de les Malvinas / Falkalnd més o menys amb la mateixa habilitat.

_______

Ronald Reagan, actor de Hollywood participant en pel·lícules de sèrie B, que a l'època interpretava el paper de President dels Estat Units, aplicant una política de sèrie Z.

_______

Margaret Thatcher, Primera Ministra britànica, bruixa nefasta que juntament amb el seu amic Ronald va aplicar polítiques amb conseqüències que encara ara estem patint tots, britànics o no, qüestionada en el seu país en aquell moment i a qui li va anar la mar de bé que els descerebrats militars argentins li muntessin el circ de les Falkalnd perquè així ella també va poder distreure el personal de casa seva (a excepció de la reina, que li tenia una certa mania i que no es va deixar enredar però que va callar com una morta).

_______

 

Els mitjans de comunicació, premsa ràdio i televisió, que van fer una cobertura triomfalista, completament absurda i completament infame del conflicte, amb sovintejats “Viva la Patria”, obviant que s'estaven enviant xavals a la mort, els soldats, de la manera més repugnant i criminal.

_______

 

El dirigents de sindicats i partits polítics, que van declarar el seu fervent suport a la cúpula militar. Només faltaria que per no fer-ho passessin per antipatriotes. Molt repugnant tot plegat.

Els actors “secundaris”:

 

La població argentina que en bona part va caure irremissiblement a la trampa. És esgarrifós fer-se una passejada per YouTube i veure en videos de l'època a milers de persones a la Plaza de Mayo expressant la seva incondicional adhesió a la cúpula militar, la mateixa que els assassinava, els torturava i els desapareixia.

_______

Els soldats. Aquests no van ser ni secundaris. Van ser simples figurants, xavals a qui havien disfressat de soldats i que van ser enviats a la mort pel seus “alts” comandaments, no per a defensar la sobirania de les illes aquelles (una sobirania que des dels primers dies els comandaments ja sabien perfectament que tenien perduda), sinó per a defensar el seu propi “honor”, el dels comandaments, és clar, no el del soldats.

 _______

Doncs aquí el tenen, aquest és el llibre del senyor Juan Bautista Yofre que parla de tot això. No és que al començament les tonteries de la junta militar i del ministre d'exteriors argentí que explica senyor Yofre despertin un interès terrible, però conforme es va avançant en la lectura, l'interès no ho sé ben bé, però la indignació sí que va creixent exponencialment fins a arribar a dimensions majúscules. ¿Com és possible que la humanitat hagi permès i segueixi permetent coses aixi? ¿Com és possible que les persones caiguin, i segueixin caient, en aquestes trampes terribles amb tanta facilitat?

Llibre aprofitable? Em temo que sí.

_______

_______