diumenge, 7 de setembre de 2014

EL ROSTRO DE UN EXTRAÑO

Sèrie Monk nº 1

Títol original: Face of a Stranger
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1990

Benvinguts al primer episodi de la sèrie Monk, creada per Anne Perry.

Londres, juliol de 1856. La reina Victoria porta dinou anys al tron, i encara li'n queden quaranta-cinc de regnat. El príncep Albert encara és viu i seguirà essent el 'senyor Victoria' durant cinc anys més. Falten vint-i-cinc anys per al primer cas de l'inspector Thomas Pitt, un dels personatges més il·lustres d'aquest blog. Fa tres mesos que s'ha acabat la guerra de Crimea.


Victoria i Albert en una
alegre estampa familiar.


William Monk és un policia que ha patit un accident mentre viatjava en l'equivalent victorià d'un taxi. De resultes d'aquest accident ha perdut la memòria, però se'n guarda molt de dir-ho perquè està més que segur que si això se sabés en sortiria perjudicat d'una manera o altra. Ara bé, encara que Monk no recorda res de la seva pròpia biografia, curiosament sí que recorda que la societat victoriana en la que viu és francament impresentable, tirant a repulsiva.

Anne Perry ens brinda una magnífica descripció de les maneres de fer de l'alta societat victoriana, i ho fa amb una destresa tal, que hi ha moments en que fins i tot fa venir basques al lector. És gairebé impossible d'entendre com pot ser que una immensa majoria d'infortunats s'hagi deixat explotar, maltractar i violar per una minúscula minoria d'aristòcrates repugnants i podrits de diners durant decennis i decennis. I fins ara, no ens enganyem.

La senyora Perry, didàctica com mai, ens il·lustra en aquest episodi sobre el fet que, pel què fa a la corrupció, qualsevol escenari es pot convertir en terra abonada. Per exemple, la guerra de Crimea.

Imatge multiètnica de soldats
de la guerra de Crimea


La guerra de Crimea va tenir lloc entre 1853 i 1856. El motiu: parar els peus als russos de Nicolau I, que estaven en plena dèria expansionista en direcció a Europa occidental. De fet Europa occidental també estava en plena dèria expansionista, però cap a Àfrica i cap a Xina; això “era acceptable” perquè ja se sap que els africans i els xinesos no eren ben bé persones sino que eren més aviat com animalons que no haurien sabut què fer amb les rendibles riqueses de les seves pròpies terres. Però una expansió russa cap a Europa occidental era, evidentment, intolerable. Així doncs, la guerra de Crimea -entre Rússia d'una banda i Gran Bretanya, França, Sardenya i part de l'Imperi Otomà d'una altra- va començar en realitat a l'actual Romania i pren el seu nom, no d'on va començar, sinó d'on va acabar, la península de Crimea, que al cap i a la fi, després de tot, ara és russa, mira tu. Van perdre els russos, que eren els dolents. Si haguessin guanyat haurien estat els bons, és clar.

La guerra de Crimea també va ser l'escenari on Florence Nightingale, una senyora que vista al natural predisposava a la taquicàrdia, va fer les seves pràctiques de convertir-se en la santa patrona de les infermeres, títol amb el que ha passat a la Història.

Imatge no gaire tranquil·litzadora
de Florence Nightingale


Doncs bé, mentre la senyora Nightingale es dedicava a esgaripar sense descans “¡com voleu que els soldats malferits no s'us morin, si aquest hospital en particular i Crimea en general estan fets una merda!”, mentre Florence cridava això, dic, una tal Hester Latterly, personatge creat per Anne Perry, i que també treballava a la mateixa sala hospitalària “feta una merda” que la Nightingale, era testimoni involuntari d'uns fets que acabarien essent claus per a la resolució del primer cas de l'inspector Monk que aquí es presenta.

No revelaré res de la trama, naturalment; em limito a brindar un context, aquest que acaben de llegir. Com és habitual en les novel·les de la senyora Perry, la resolució del cas està molt lluny de ser brillant, però la trama val la pena, tant per la descripció de la impresentable “alta societat” com per la seva original manera d'incloure-hi la guerra de Crimea.

Llibre aprofitable? Sí; però no se'n fiïn de mi, jo sóc fan de la senyora Perry.

Per cert, a tall de nota final: el marit de lady Vespasia Cumming-Gould, la irrepetible tieta política de Thomas Pitt, va passar a millor vida (o no) a la guerra de Crimea. No som res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada