SILENCIO EN HANOVER CLOSE

Sèrie Pitt nº 9

Títol original: Silence in Hanover Close
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1988

Un funcionari del Foreing Office del Londres victorià és assassinat a la biblioteca de casa seva. Més britànic, impossible. L'inspector Pitt és requerit, tres anys després, per a investigar el cas i acabar-lo de tancar. Se li demana que hi faci una ullada per sobre i que no aprofundeixi massa; just el que calgui per a confirmar la investigació que ja es va obrir en el seu moment i que va concloure que la mort del funcionari no va ser més que el fatal desenllaç d'una casualitat: un robatori amb resultat de mort involuntària (involuntària per part del lladre... i també per part del mort, obviament).

El cas és que, com no podia ser d'una altra manera (si no, no hi hauria llibre), Pitt no es conforma amb el que tothom ha acordat que era evident, i la cosa s'enreda. "La cosa" i la senyora Perry, perquè, oh miracle, aquest cop la senyora Perry, comparat amb el que sol fer habitualment, comença a complicar-ho tot molt. Fins i tot hi ha moments en què el llibre no només sembla entretingut, sinó que també sembla interessant (increïble, però cert).

Novament, la dona i la cunyada de Pitt són les protagonistes de la investigació. Desgraciadament Lady Vespasia Cumming-Gould s'està recuperant d'un refredat, pobre dona, i no pot fer gaire meravelles. D'altra banda, la foca de Lady Augusta Balantyne, gràcies a Déu, no apareix per a res en tot el llibre.

Una de les notes exòtiques d'aquesta novena novel·la de l'inspector Pitt (que segueix essent una bleda asollellada) és justament el final. Sí, després que la senyora Perry hagués escrit les vuit històries anteriors, acabant-les de qualsevol manera, algú li deuria dir que, aquest cop, si podia ser, s'hi mirés una miqueta més, i aleshores la senyora Perry va decidir fer un final una mica enrevessat, fins a tal punt que hi ha paràgrafs que els has de llegir dues vegades perquè si no et perds. De tota manera, aquesta vegada el final tampoc no és mereixedor del Premi Nobel de Literatura, no llencem les campanes al vol.

En fi, encara que sigui un llibre sense pretensions, com tots els anteriors de la sèrie, fa passar bé l'estona.

1969

Títol original: 1969
Autor: Jerónimo Tristante
Editorial: Maeva
Any primera edició: 2009

Murcia, nadal de 1968: una dona, complint inexorablement la llei de la gravetat universal, fa la trajectòria des de dalt de tot del campanar de la catedral fins a terra. És el seu primer vol sense motor i també serà l'últim. D'altra banda, a comissaria, el poli de guàrdia rep l'avís de tan singular succés (a Múrcia la gent no vola així com així) i es presenta al lloc dels fets.

Així comença la trama d'aquesta novel·la d'aires rancis. Dic això dels aires rancis perquè l'autor, de passada que explica la història negra pertinent, prova de pintar l'ambient del què era l'Espanya patètica de finals dels anys seixanta, la del "desarrollismo" i tot això, i si hi ha un adjectiu que li escaigui a Espanya en aquella època, apart de "patètica", és "rància".

La galeria de personatges és arquetípica: el governador civil "y jefe provincial del Movimiento", el cap de la brigada político social, la pensió tipus "13, rue del Percebe", els "americanos", la falangista de la Sección Femenina i, encara que només siguin esmentats de passada, els tecnòcrates de l'Opus Dei, el Ministro de Información y Turismo (Don Manuel Fraga Iribarne, of course), Doña Pilar Primo de Rivera i el propi Caudillo.

La trama és entretinguda; llàstima que el llenguatge emprat recordi el de les pel·lícules de Juan de Orduña o José Antonio Nieves Conde, i que hom s'imagini perfectament a Concha Velasco fent el paper de la falangista; llàstima també que el final sigui directament tonto. Llibre entretingut, com dic (excepte el famèlic final), però no imprescindible.

ENVENENADO EN CARDINGTON CRESCENT

Sèrie Pitt nº 8

Títol original: Cardington Crescent
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1987

Anne Perry presenta aquest cop un eloqüent tractat de com s'ha de comportar una família victoriana com cal. "L'enverinat" del títol traduït, que no pas del títol original, només pot haver estat assassinat per algú de la família, i això queda clar (perquè ho diu la senyora Perry, no pas per una altra cosa) des del començament de la història. Naturalment, el crim s'ha produït per a tapar alguna vergonya familiar inconfessable (primera norma de la família victoriana: és comprensible que hi hagi vergonyes, però és inadmissible que se sàpiga) i per tant, no deixa d'estar justificat; sobretot, a més, el que s'ha de fer en aquests casos és tirar terra a la qüestió i mai, mai!, investigar, ja que quan hom busca s'arrisca a trobar.

La galeria de personatges és l'habitual en una família victoriana homologada: el pater-família indigerible; la iaia sobre la què hom es pregunta constantment i inútilment per què no es mor d'una punyetera vegada; el fill ja crescudet i desorientat destinat a ser l'hereu però que no hi ha manera que tingui descendència; la dóna del fill que va picant de tot arreu menys del seu marit, of course; la filla petita "que no hi ha manera de que la casem"; el presumpte nòvio de la filla petita de qui tothom (menys ell i la filla petita) està convençut que acabarà formant part de la família; la tieta àcrata a qui no diuen àcrata, es clar, sinó "peculiar" o "pintoresca", etc... i l'inspector Pitt.

Si bé amb aquesta novel·la la senyora Perry confirma un cop més que no serà mai Premi Nobel de literatura, aquest cop, si més no, la trama potser és més consistent que en les històries anteriors. Fins i tot el final té una mica més de sentit. De tota manera tot plegat tampoc no és res de l'altre barri, no s'entusiasmin ara. Això sí, l'inspector Pitt i la seva dona segueixen essent les dues bledes assolellades de sempre.

Llibre entretingut, cosa que, amb aquesta vida que portem tots plegats, ja és prou. 

EL FANTASMA DE STALIN

Títol original: Stalin's Ghost
Autor: Martin Cruz Smith
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

La imatge que s'obté de Rússia a través de la lectura d'aquest llibre és la d'un país enormement gran, enormement fred, enormement corrupte i enormement gris. Sobretot corrupte i gris. No sé si el fet de que l'autor del llibre sigui nordamericà pot haver influït en aquesta visió.

La història comença amb un confós episodi de corrupció policial, per a continuar amb un no menys confós episodi d'aparició suposadament paranormal de Iosiv Stalin - que porta cinquanta anys mort- en una estació de metro. A tot això s'hi afegeixen unes quantes pinzellades de manipulació política a més de referències més aviat poc honorables a la guerra de Txetxènia i a la Segona Guerra Mundial. I tot segueix essent gris i confós.

Si jo fos rus suposo que aquest llibre no em faria gaire gràcia. De fet, sense ser rus tampoc no me'n fa. Massa tòpics. Massa fàcil. Potser sigui veritat que la societat russa de l'era Putin sigui així, però és com si a algú se li acudís fer una novel·la que passés a Itàlia i pintés a tots els italians cridant desaforats "a la siciliana" i menjant spaghetti a totes hores.

No sabria dir si el llibre és aprofitable o no, però està clar que no és imprescindible.

VENGANZA EN DEVIL'S ACRE

Sèrie Pitt nº 7

Títol original: Death in the Devil's Acre
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1986

Londres 1887. Aquest cop la senyora Perry ens obsequia amb una sèrie d'assassinats que tenen "bonus". Efectivament, els il·lustres -i no tan il·lustres- cadàvers que apareixen en aquesta novel·la no només han estat privats de la vida, sinó també "de lo que cuelga"; de la vida, en sentit espiritual-biològic, i de lo que cuelga en sentit literal-anatòmic. Ja estava clar que a la senyora Perry li anava el morbo, però això d'ara va més enllà del morbo: ratlla el mal gust.

Novament l'autora contrasta de manera brutal el món de l'aristocràcia victoriana i els baixos fons de Londres, i novament ens trobem amb vells coneguts, com el general Balantyne i la seva dilecta esposa, la infumable Lady Augusta ("Los cadàveres de Callander Square", sèrie Pitt nº 2).

Res de nou en l'horitzó. Aquest llibre repeteix els esquemes dels seus sis predecessors i el final, com sempre, segueix essent irrellevant. Distret, però si hom no el llegeix no es perd gran cosa.

LOS AÑOS DEL NO-DO

Títol original: Los años del NO-DO
Autor: Rafael Abella & Gabriel Cardona
Editorial: Ediciones Destino
Any primera edició: 2008

El NO-DO (Noticiario Documental - "el mundo entero al alcance de todos los españoles"), neix l'any 1943 i no desapareix fins l'any 1981. És el millor testimoni franquista del franquisme que mai s'hagi pogut inventar; també és un valuós testimoni tardofranquista de la transició.

L'estrella indiscutible del No-Do va ser, naturalment, el general Franco. Fins i tot en el seu moment va córrer un acudit que deia que una vegada en què Franco va viatjar a Hollywood (cosa impossible i impensable), es va trobar amb Gary Cooper, qui se li va acostar i se li va presentar dient: "Sóc Gary Cooper, de la Metro Goldwyn Mayer", a la qual cosa el Generalito va respondre feliç: "Encantado; yo soy Francisco Franco, del No-Do"

Però de fet cap de les imatges del No-Do és gens divertida. Són les imatges d'una Espanya miserable, patètica, d'opereta i trepitjada eternament per una dictadura que va néixer com a resultat dels terribles desequilibris socials mundials de començament del segle XX, que va sobreviure gràcies a la criminal complicitat de Winston Churchill (tal com sona) i subsegüents primers ministres britànics, i que es va perllongar còmodament gràcies a la no menys criminal complaença interessada dels successius presidents dels Estats Units, des d'Eisenhower fins a Gerald Ford, passant per John F. Kennedy, a qui si hagués estat català li haurien dit "el President Màrtir" (què s'hi juguen?). Diuen que Truman (el de la bomba atòmica, anterior a Eisenhower), cada vegada que sentia el nom de Franco, vomitava. Curiós, el tal Truman.

Aquest llibre ve a ser un resum molt compactat d'aquella època, que comença poc després del cop d'estat (exitós) del 18 de juliol de 1936 i acaba pels volts del cop d'estat (fracassat) del 23 de febrer de 1981. És a dir, és un llibre de tapes dures.

D'entre les seves pàgines, com si de les profunditats d'una terrorífica caverna es tractés, tornen a sorgir noms de zombies demacrats, avui gairebé oblidats (ai la memòria... no s'ha de perdre mai!), com: Carlos Arias Navarro, Mario Beut, el padre Bulart, Enrique de la Mata Gorostizaga, Jaime de Mora y Aragón, Andrés Do Barro, Gonzalo Fernández de la Mora, Agustín de Foxá, Tomás García Rebull, Monseñor Marcelo González, Monseñor Guerra Campos, Ángel Herrera Oria, Carlos Iniesta Cano, José Legrá, José Félix de Lequerica, Fernando María Castiella, el conde de Lojendio, Gregorio López Bravo, José Mallorquí, Guillermo Sautier Casaseca, Alberto Martín Artajo, Rodolfo Martin Villa, Vicente Mortes Alfonso, Cristóbal Martínez Bordiu, Pedro Nieto Antúnez, José Luis Pecker, Carlos Pinilla, Gabriel Pita da Veiga, Alfredo Sánchez Bella, Federico Silva, José Solís Riuz, Matilde Conesa, Matilde Vilariño... ... ... ... ... help!!

DEXTER EN LA OSCURIDAD

Sèrie Dexter - 3

Títol original: Dexter in the dark
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores (Ediciones Urano)
Any primera edició: 2008

Imaginem-nos que una part fonamental de la nostra essència ens abandona sobtadament. Terrible, no? Doncs això és el què li passa en aquesta història a Dexter, el nostre estimat raret particular. De cop i volta, això d'agafar per banda un individu i fer-lo a rodanxetes com si fos una llonganissa (a fi de bé, és clar) ja no té aquella gràcia festiva, gratificant i tonificant que havia tingut tota la vida. Tristíssim.

A sobre, per si fos poc, Dexter es veu abocat a la preparació d'un casament, el seu, que no ha buscat, sinó que és producte d'un malentès d'allò més idiota (veure el llibre anterior de la sèrie, "Querido Dexter") i, aprofundint en la desgràcia, a més, el memo que prepara el catering pretén cobrar uns preus astronòmics, absolutament escandalosos.

Per a acabar-ho de rematar, mai millor dit, el pack del casament comporta dos nens de regal, fills de la bleda de la núvia; no cal dir que si Dexter no s'havia plantejat mai casar-se, encara s'havia plantejat menys ser pare (ni que fos accidental) de dues criatures.

Sort que a Dexter li agraden els nens... i aquests són uns nens molt especials...

En fi, que "Dexter en la oscuridad" és un llibre la mar d'entretingut. Advertiment: no el llegeixin si no han llegit els altres dos anteriors; no entendrien res. I un altre advertiment: la sèrie de televisió està molt ben feta però altera coses importants del referent escrit. Per què aquesta mania de reinventar-se coses quan no cal, em pregunto?

LA REINA EN EL PALACIO DE LAS CORRIENTES DE AIRE

Títol original: Luftslotted som sprängdes (Millenium III)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Destino
Any primera edició original: 2007
Any primera edició a Destino: 2009

Tercera part de la sèrie Millenium, en la què el protagonisme està molt, però que molt repartit. I Salander és Salander, això sí. Igual que en el primer llibre, "Los hombres que no amaban a las mujeres", la història comença amb un ritme més aviat pausat, però a partir de cert punt la cosa s'accelera i un, sense saber com, ja es troba immers en aquest peculiar món de Stieg Larsson.

Novament hom podria pensar que hi ha molta fantasia en aquest llibre i que les coses que s'hi expliquen són del tot inversemblants, però després de llegir certes investigacions sobre els serveis secrets mes coneguts del planeta ("secrets i coneguts"... fa pensar), això ja no està tan clar.

Cap al darrer terç del llibre (total de pàgines: 854 en aquesta edició) l'acció és francament trepidant i la mà del lector queda feta pols (l'exemplar imprès pesa uns quants quilos).

Per a tots aquells que saben que la sèrie Millenium havia de constar de 7 volums, però que finalment va quedar en tres per la mort inesperada de l'autor, vagi el missatge tranquilitzador de que Stieg Larsson li dona un final molt digne a aquesta tercera part, de tal manera que, certament, tant de bo poguessim continuar llegint els altres quatre llibres que falten, però tal i com s'acaba aquesta història tal cosa no és imprescindible.

Per cert, i sense canviar de tema encara que ho sembli: qui va matar realment Olof Palme? L'assassinat es va produir el 28 de febrer de 1986 i el cas segueix envoltat pel misteri, igualet igualet que el cas Kennedy. Pel què fa a Palme, però, els sospitosos són uns altres, és clar: els serveis secrets de la República Sudafricana, la CIA de Ronald Reagan, els serveis secrets de Margaret Tatcher, els de Pinochet... o els propis serveis secrets suecs?

NEGAR LA EVIDENCIA

Títol original: State of denial
Autor: Bob Woodward
Traducció perpetrada per: Santiago Ochoa, Yasmín (sic) López, Ángela García i Ana María Roure
Editorial: Belacqva
Any primera edició: 2007

Aquest llibre de l'il·lustre Woodward pretén trobar alguna resposta a la pregunta de per què l'idiota que vivia a la Casa Blanca fins el gener de 2009 va decidir entrar a Iraq com si fos un Geyperman de proporcions còsmiques (a març de 2003), i per què mai no va saber sortir d'allà.

La veritat és que el llibre no presenta grans revelacions. Per exemple: queda confirmat que l'idiota de la Casa Blanca era realment idiota. Curiosament, l'autor no pretén donar aquest missatge ni es refereix mai a George W. Bush faltant-li al respecte, però la sola transcripció d'alguna de les seves diem-ne converses i/o actituds no deixa cap lloc a cap dubte, per mínim que pugui ser.

Apareix aquí però, un altre personatge que és molt més protagonista que Bush; es tracta de Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa. Aquest no és que fos idiota: era un megacregut fill de puta que es pensava, no només que era Déu, sinó que l'havien d'adorar, i que tothom, tret d'ell, era incompetent; i encara a maig de 2007 seguia essent Secretari de Defensa, tot i que membres de la pròpia administració Bush ja s'havien adonat de com era de nefast i van intentar convèncer l'idiota de la Casa Blanca per a que se'n desfés (però com que era idiota, no se'n va desfer).

També apareix uns quants cops el vicefilldeputa (perdó, el vicepresident), Dick Cheney. Curiosament també, en el llibre no es diu ni una sola paraula dels interessos econòmics particulars de Cheney en aquest indecent conflicte.

No podia faltar tampoc la nostra amiga Condolència Arròs (perdò, Condolezza Rice, Condi (sic) per als amics i el personal de la Casa Blanca). L'amiga Condolència es passava la vida, pel que sembla, empenyada en marcar territori per a que no l'envaís Rumsfeld, especialtzat en ficar-se a tot arreu on no el demanaven i en causar, per això mateix, desagradables irritacions hemorroïdals generalitzades.

Com de passada, en el llibre s'esmenten els atemptats als transports públics de Londres, relacionats amb la presència de tropes dels "tres tenors" (ja sabeu, George W., Tony i Josemari) a l'Iraq. Només un parell de lìnies. Pel que fa al tenor Josemari, res de res, com si no hagués existit mai. I pel que fa a la massacre de Madrid, ni una sola coma. Anda que no.

Dels més que possibles interessos petrolers tampoc se'n parla. Com si el terrible i amenaçador potencial estratègic de l'Iraq provingués del conreu massiu i malvat del tomaquet d'amanir.

I pel que fa als iraquians, la conclusió, de fet, és que tot seria més fàcil si no existissin. Una cosa semblant al que deia un personatge de la sèrie britànica "Sí, Ministre", quan es referia a la inauguració d'un hospital: "L'hospital està francament bé, però... ¿no podriem evitar la presència de tots aquests malalts, que només fan que nosa?"

Quant a la part diem-ne tècnica del llibre... en fi... és desoladora. Ja d'entrada es pot aventurar que el senyor Woodward no serà mai un Premi Nobel de Literatura. Els seus redactats són molt millorables, per a utilitzar una expressió amable. Jo he vist uns quants originals en anglès d'aquest senyor, i francament, o els nordamericans no saben escriure o el senyor Woodward necessita urgentment assistència estilística. I d'una altra banda, per a acabar-ho de rematar -mai millor dit-, l'equip de quatre traductors, quatre, que han "treballat" en aquest llibre, han aconseguit convertir el text en una cosa tan espantosament infumable que mouria a la violencia desfermada al més sedat dels pacifistes.

Total, que per a obtenir aquest resultat igual no valia la pena fer tant d'esforç.

EL HOMBRE SECRETO

Watergate - 3

Títol original: The secret man
Autor: Bob Woodward
Editorial: Inédita Editores
Any primera edició: 2005

Durant la investigació de l'afer Watergate, Bob Woodward i Carl Bernstein, els periodistes del Washington Post que van portar el cas, van comptar amb una font informativa secreta que va ser decisiva per a treure a la llum les impresentables maniobres de l'Administració Nixon. Aquesta font secreta, la identitat de la qual només era coneguda pels periodistes i els caps màxims del diari es va mantenir en l'anonimat durant dècades. Trenta anys després dels fets, Bob Woodward, amb permís de la família de l'informador, revela la seva identitat i uns quants detalls de la seva situació en aquells moments i també ara mateix. El llibre explica doncs un dels darrers misteris d'aquell sonat cas Watergate. Conclusió quan l'acabes de llegir: "no sóm res".

LOS DÍAS FINALES

Watergate - 2

Títol original: The final days
Autors: Carl Bernstein & Bob Woodward
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició original: 1976

El llibre "Todos los hombres del Presidente" acaba amb el descobriment d'indicis de que el president Richard Nixon estava molt més ficat del que hom gosava pensar en les maniobres delictives descobertes a partir del recargolat i tèrbol cas Watergate. Els autors d'aquell llibre van acabar fent-ne un altre, en certa manera continuació del primer, i final de la història, en què no es van limitar a fer la narració periodística dels fets sinó que hi van afegir dramatització. Una cosa així com un docudrama, amb diàlegs corresponents a converses privades del President amb els seus col·laboradors i la seva família, als que és impossible que Bernstein i Woodward haguessin tingut accés. Valgui la llicència poètica, que fet i fet li dóna força al relat sense desvirtuar el fons. "Los días finales" és doncs la crònica de la caiguda en picat de la presidència de Richard Nixon, desde les primeres condemnes de col·laboradors seus per les derivacions del cas Watergate fins a la seva pròpia i forçada dimissió. Interessant el paper del cap de personal de la Casa Blanca, el general Alexander Haig (el que va dir anys més tard que el 23-F era un afer intern d'Espanya i que ell no opinava). Patètic el paperot del cap de premsa de la Casa Blanca Ronald Ziegler, una mena d'Ángel Acebes histèric i capaç d'acabar amb la paciència del psiquiatra més prestigiós. Depriment el paperot que es va trobar a sobre David Eisenhower, net de l'expresident Eisenhower i gendre de Richard Nixon, que segur que es va preguntar més d'una vegada per què no es va casar amb Golda Meir, per exemple, que no era tan agraciada però tenia una família més normal... comparada amb la de Nixon, és clar.

TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE

Watergate - 1

Títol original: All the President's men
Autors: Carl Bernstein & Bob Woodward
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició original: 1974

La matinada del 17 de juny de 1972 cinc persones van ser detingudes dins les dependències del Partit Demòcrata a l'Hotel Watergate de Washington, on hi havien entrat il·legalment. Les primeres informacions que es van donar a conèixer sobre el cas deien que es tractava de lladres que hi havien entrat a robar. Bob Woodward, periodista del diari Washington Post, va iniciar algunes investigacions sobre aquests pressumptes lladres i es va trobar amb que tenien curioses connexions amb la CIA i el col·lectiu de cubans anticastristes exiliats als Estats Units. Aquest va ser el començament de l'anomenat cas Watergate.

Estirant del fil, van començar a descobrir-se fets cada cop més escandalosos, fins que finalment va quedar clar que el suposat intent de robatori al Hotel Watergate no era més que un episodi (i, a sobre, gairebé insignificant) de tota una trama d'espionatge il·legal i de joc brut organitzat pels principals col·laboradors del president Richard Nixon per a enfonsar les possibilitats dels candidats demòcrates en les eleccions de 1972, unes eleccions que, de tota manera, Nixon ja tenia guanyades sense necessitat de recórrer a aquestes maniobres.

Aquests col·laboradors de Nixon són "els homes del president" que esmenta el títol del llibre, uns homes poderosos i patètics, però ni de bon tros tan patètics com el propi president. El llibre és la crònica dels fets, narrada pels dos periodistes del diari Washington Post que van descobrir, investigar i publicar la trama. Difícil de seguir per la enorme quantitat de noms, càrrecs i matisos legals que són propis de la política nordamericana però totalment estranys a la política de qualsevol altre país mitjanament civilitzat. De tota manera, llibre recomanable per a intentar entendre per què Nixon va ser el primer (i únic) president dimissionari de la història dels Estats Units.

EL NAVEGANTE

Títol original: The Navigator
Autor: Morris West
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició: 1976

Hi ha llibres pels quals el temps no passa. Com més anys van acumulant, també van acumulant més matisos, més valors, més riquesa. No és el cas d'aquest.

"El Navegante" s'ha fet vell. Va ser escrit en plena meitat dels anys setanta i se li nota. El marc és paradigmàtic: la típica situació d'illa deserta dels mars del sud on hi va a parar un grup de persones que han de deixar enrera "la civilització" i aprendre novament a viure com "els avantpassats" (francament: els avantpassats de qui?). En el seu moment va ser un llibre molt ben acollit, i fins i tot tenia el seu punt progressista, per allò del retorn a la natura i als "valors humans"però ara mateix no resisteix gaire ni una lleugera repassada. Els "homes" són "homes" i fabriquen barques amb troncs. Les "dones" son "dones" i fan unes catifes de palla molt mones, i els bisexuals són "especials" però, això sí, tothom els respecta l'excentricitat de ser-ho (aquest és un dels punts "progresistes" del llibre). Una cosa així com Pedro Picapiedra i Betty Mármol, a la Isla de Gilligan, amb un dino-perro que no té manies però sí que té preferències. En definitiva, llibre aprofitable per qui vulgui fer arqueologia dels anys setanta.

EN EL NOMBRE DEL CERDO

Títol original: En el nombre del cerdo
Autor: Pablo Tusset
Editorial: Destino
Any primera edició: 2006

De vegades la vida quotidiana t'obsequia amb acudits de mal gust, com el que m'ha fet amb aquest llibre, per exemple. Feia algunes setmanes que anava veient piles i piles d'exemplars d'aquest llibre a la gran superficie cultural corresponent; les piles estaven distribuïdes en "sector en castellà" i "sector en català". Finalment vaig picar i vaig comprar un exemplar en català: l'autor és català, bona part del llibre passa a la Catalunya profunda, havia llegit una altra cosa d'aquest senyor que m'havia agradat ("Lo mejor que le puede pasar a un cruasán"), etc. Qui m'ho havia de dir...

Quan vaig arribar a la pàgina 83 de l'edició en català ja no ho vaig resistir més; allò semblava traduït pel Patufet in person. Vaig pensar que o comprava l'edició original en castellà o em deixava d'històries i passava directament a una altra cosa. Vaig tornar a picar. Em vaig comprar l'edició en castellà. I aquí vaig descobrir que, si bé l'edició en castellà no et produïa infarts lingüístics, com l'altra, passava que el llibre tenia tanta gràcia com la música de fons del supermercat. Déu méu, quina cosa més... més... desubstanciada?... no sabria com dir-ho.

Conclusions: o bé l'autor no és el mateix que va escriure aquella cosa del cruasán o bé millor que no provi de fer res més; l'autor (i l'editor) s'han endut gairebé 40 euros meus de la manera més tonta; el llibre forma part de la col·lecció "Ancora y Delfin", quan seria més propi que formés part de la col·lecció "Pez y Anzuelo": el Pez és el lector, i el Anzuelo és el "cruasán". Comprin-lo. Va bé per a encendre la barbacoa. Si no tenen barbacoa, molestin-se a demanar-la a algú; en casos com aquest, val la pena.

HABÍAMOS GANADO LA GUERRA

Títol original: Habíamos ganado la guerra
Autor: Esther Tusquets
Editorial: Bruguera
Any primera edició: 2007

Aquest és un relat autobiogràfic de l'autora, que ja comença dient: "Hace unos días oí comentar que la guerra civil española la habíamos perdido todos [...] No es verdad [...] unos la habían perdido y otros la habían ganado [...] Y yo, con mis tres añitos, pertenecía al bando de los vencedores"

I és així. Punt. Com es va viure la postguerra des de la perspectiva de la burgesia benestant i "vencedora"?. Aquest llibre no és un tractat històric, ni té cap pretensió d'estudi erudit; de cap manera. Son els records d'una nena - adolescent - jove... que va néixer en un determinat lloc i moment sense que ningú li'n demanés l'opinió, com li va passar a vostè o a mi, i que va viure el que va viure des de la seva posició; posició que teòricament era privilegiada.

El llibre passa molt bé, és interessant, sembla un bon retrat. Ara bé, com sempre, acabada la lectura cadascú treurà les seves pròpies conclusions i s'enfrontarà a les seves pròpies sensacions. Pel què a mi fa, el llibre m'ha agradat molt però no deixa de fer-me una certa ràbia. Al final, com era d'esperar, l'autora diu que en realitat ella també havia estat una vençuda, contradient les seves paraules inicials, i jo crec que no. Hi ha "vençuts" i vençuts, i Esther Tusquets, en tot cas, va ser una vençuda amb cometes. N'hi va haver molts més que ella que van ser vençuts del tot, sense cometes que valguin.

LA REINA VICTORIA

Títol original: Queen Victoria
Autor: Lytton Strachey
Editorial: Lumen
Any primera edició per Editorial Lumen: 2008
Any primera edició original: 1921

L'autor d'aquest llibre tenia 21 anys quan va morir la reina Victoria, i el propi llibre va ser publicat 20 anys després de la mort de la bona senyora. Es tracta doncs d'una crònica històrica de primera mà.

La majoria de nosaltres tenim una imatge molt determinada de la reina Victòria: una iaia immensa amb cara de general de brigada, amb el cap cobert per una contundent mantellina amb un remat indescriptible, i vestida de negre rigorós. És a dir, això:

Però aquesta iaia, per increïble que sembli, també va ser nena, i adolescent, i jove; això sí, una nena, adolescent i jove molt peculiar que es va casar amb un senyor molt peculiar i que va viure envoltada de personatges tant o més peculiars que tots dos junts. Doncs bé, tot això ens ve explicat aquí per un contemporani seu, el senyor Strachey, que tot i que no era precisament victorià fa una biografia de la reina meritòriament respectuosa descrivint de manera molt didàctica les virtuts i els defectes de la persona, més que no pas de la monarca.

Llegint aquest llibre hom es pregunta (amb perplexitat encara més acusada del que és habitual) com va ser possible que la Gran Bretanya construïs un imperi com el que tenia sense despentinar-se ni una mica. És clar que si hi pensem, la resposta és fàcil: despentinant als altres. Un llibre francament aprofitable.

DG

Títol original: DG
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Any primera edició: 1998

Any 1995, en ple regnat de Jordi Pujol I (o El Gran Barrufet, si ho prefereixen). Maruja Ruiz és una senyora de la neteja que viu al Mas Rampinyo (província de Montcada i Reixac, autèntic), amb el seu marit Dego (Degollado López).

Per circumstàncies absolutament accidentals, Maruja cau enmig d'una d'aquelles baralles típiques entre el PSC i Convergència-i-Unió de "a veure qui la té més llarga". En aquell moment Convergència la tenia més llarga (el PSC i Unió, no), i Maruja Ruiz acaba nomenada, gairebé sense saber com, Directora General (DG) de Felicitats Diverses, càrrec que s'enquadra dins de l'organigrama de la Conselleria de Felicitat Social.

En base a això l'autor construeix una sàtira impagable del funcionament (?) mesquinet -no arriba ni a mesquí- de la Catalunya sociopolítica de l'època. No se'n salva ningú: ni la Convergència montserratina i joseppladiana que governava (??), ni l'oposició (???) desnortada del PSC, ni els sindicats de defensa (????) dels treballadors, ni res de res. La foto que presenta el llibre és verídica, per molt caricaturesca que sembli, i aquesta veracitat no ha estat desmentida pel pas del temps, sinó tot el contrari, que ja és mèrit.

Llibre francament aprofitable pels que patim dia a dia una classe sociopolítica nostrada que faria millor dedicant-se a la cura botànica de les plantes de plàstic.

WILT S'HA PERDUT

Títol original: Wilt in nowhere
Autor: Tom Sharpe
Editorial: Columna (de l'edició en català)
Any primera edició: 2004

Wilt és Wilt. Aquesta és la darrera història (fins ara) d'aquest personatge després d'anys que no se'n sabés res. Totalment en la línia de les històries anteriors, només que ara, és clar, es compta amb les tecnologies del segle XXI per tal que les catàstrofes siguin tan florides com sempre.

EL CUENTO NÚMERO TRECE

Títol original: The thirteenth tale
Autor: Diane Setterfield
Editorial: Lumen
Any primera edició: 2007

La primera edició, per Lumen, d'aquest llibre és d'abril de 2007; la vuitena edició és d'agost de 2007, 4 mesos després. I no se n'ha sentit a parlar. Algú que ens ho expliqui, si us plau.

La senyoreta Winter (Vida Winter) és una anciana provecta que ha esdevingut una de les més llegides i famoses escriptores britàniques, una mena d'icona nacional. A començament de la seva carrera va escriure un recull de contes que la va llençar a la fama. Es deia "Tretze contes de canvi i desesperació", que durant tota la vida es va conèixer popularment com "Els tretze contes"... tret que només n'hi havia dotze, de contes. On era el conte número tretze? Quina història explicava? Havia existit mai un conte número tretze? Aquest era un dels grans misteris que envoltava la vida de la senyoreta Winter.

Ara, quan ja és septuagenària, la senyoreta Winter decideix que algú ha de saber la veritat, però no només la veritat del conte número tretze, sinó tota la veritat. L'escriptora contracta una biògrafa per a que transcrigui la seva vida, però sobretot per a que no es deixi enganyar per la seva font principal: ella mateixa. La senyoreta Winter no ha dit mai la veritat, i ara vol fer-ho, però després de mentir tant ja no sap com.

És un llibre que pot atrapar a qui el llegeix. Pot abduir-lo. Algun dels comentaris que se n'han fet diuen que és gòtic. No és gòtic, o si més no a mi no m'ho sembla. Té algun punt gòtic, això sí, però bàsicament és intimista. Terriblement intimista. La història que aquí s'explica és una invenció però al mateix temps, i bàsicament, és una història personal, i com totes les històries personals que són veritat, semblen mentida. Però són veritat.

"El conte número tretze" és tot un llibre.

LOS PEORES CUENTOS DE LOS HERMANOS GRIM

Títol original: Los peores cuentos de los hermanos Grim
Autors: Luis Sepúlveda i Mario Delgado Aparaín
Editorial: Roca editorial
Any primera edició: 2004

Il·luminador intercanvi epistolar entre els mundialment desconeguts Professor Dr. Segismundo Ramiro von Klatsch i el Professor Dr. Orson C. Castellanos, sobre la vida i obra dels afortunadament ignorats germans Cain i Abel Grim. Les cartes van circulant entre les localitats ruralment cosmopolites de Tortitas (Patagònia) i Mosquitos (Uruguay), gairebé a costa de la vida dels propis carters. No es pot descriure, s'ha de llegir, incloses les notes a peu de pàgina.

LA CORTE DEL ZAR ROJO

Títol original: Stalin. The court of the Red Tsar
Autor: Simon Sebag Montefiore
Editorial: Crítica
Any primera edició: 2004

Per a llegir aquest llibre es necessita temps (les notes referents al text principal ocupen aproximadament 100 pàgines; el llibre sencer té 854 pàgines) i una certa preparació física (no m'he atrevit a pesar-lo per si se m'espatllava la balança; després de llegir-lo no és aconsellable fer cap tasca manual sense haver passat abans per una oportuna rehabilitació fisioterapèutica). El missatge global és que si eres enemic de Stalin -el tsar roig és ell- no sobrevivies; si eres col·laborador seu, tampoc; si eres amic, tenies poques possibilitats; si Stalin no et coneixia, tampoc no et salvaves; si eres familiar, ho tenies molt malament. Amb Stalin només hi havia una possibilitat de sobreviure: essent Stalin. Aquest assaig presenta un entorn polític fet de borratxos, psicòpates -començant pel propi Stalin- covards, curts de gambals etc. I sobretot morts, piles i piles de morts, des dels fabricats industrialment (les famoses purgues), fins els més artesanals (sembla increïble la quantitat "d'accidents de transit" que hi havia en un país on gairebé no circulaven cotxes). Es podria suposar que el llibre l'ha escrit un anticomunista visceral, però malauradment sembla que no és això. Hom es pregunta com és possible que la Unió Soviètica sobrevisqués tants anys amb tot això. I més tenint en compte que després de Stalin va venir Jrushchov, un tipus que era més bast que una espardenya i que gairebé ens engega a tots fer punyetes amb la crisi dels missils cubans en temps de Kennedy.

FIRMIN

Títol original: Firmin: Adventures of a metropolitan lowlife
Autor: Sam Savage
Editorial: Seix Barral
Any primera edició: 2007

Firmin és una rata que neix al soterrani d'una llibreria. Aquesta és la seva autobiografia. O no. Més aviat, Firmin és una excusa que fa servir l'autor per a explicar-nos a nosaltres mateixos, si és que nosaltres (algú, qui sigui) podem ser explicats. Firmin en realitat està sol, com tots nosaltres; observa, aprèn, comet greus errors d'nterpretació que gairebé li costen la vida, explora, llegeix (i llegeix, i llegeix), conviu amb les seves limitacions, gaudeix enormement de les petites coses de la vida, estima, perd... Firmin es meravellós, però ningú no se n'adona, excepte el lector; Firmin som nosaltres.

QUERIDO DEXTER

Sèrie Dexter - 2

Títol original: Dearly devoted Dexter
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: books4pocket (Ediciones Urano)
Any primera edició: 2006

Un cop la inspectora LaGuerta ha estat promocionada a un altre destí, per a dir-ho d'alguna manera, i Dexter descobreix fascinat (és comprensible) que no és únic, les coses tornen a la rutina diària; una rutina, naturalment, que per als "humans" és d'una manera i per a Dexter és d'una altra completament diferent.

En aquest segon llibre de la sèrie, Dexter reprèn la seva afició i el seu primer client és un agent immobiliari. És tot un detall de l'autor, Jeff Lindsay: ajuda a que molts lectors se sentin, o bé identificats amb Dexter, o bé poderosament inclinats a intentar comprendre'l millor. Sí.

És clar que, ja se sap, en aquesta vida la tranquil·litat i l'harmonia no duren sempre, i el nostre amic Dexter no triga a veure's importunat per un sergent de policia a qui, ves a saber per què, se li ha posat al cap que a Dexter val mes vigilar-lo de molt a prop.

Molt habil Jeff Lindsay fent la descripció del seu personatge protagonista, que ara, després de dos llibres, ja és com de la família, malgrat que segurament si és fes una enquesta amb la pregunta "A qui preferiria vostè tenir com a convidat a la seva festa, a Dexter o a la senyora Fletcher?" probablement la majoria diria que a la senyora Fletcher, la qual cosa seria un error, perquè al cap i a la fi Dexter controla, mentre que la senyora Fletcher és com una ruleta russa ambulant.

MONA LISA

Títol original: Mona Lisa
Autor: Donald Sassoon
Editorial: Ares y Mares (Editorial Crítica)
Any primera edició: 2007
Primera edició original: 2001

El senyor Donald Sassoon és un historiador que en el seu moment va decidir explicar per escrit tooot, però tooot, el que sabia sobre el famós quadre que s'exposa en el Louvre.

Per exemple, ens diu que el "mona" significa madonna, és a dir, senyora. Que el "Lisa" ve de que la senyora del quadre es deia Lisa, concretament Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. O no. Perquè segons el Senyor Sassoon, la Gioconda podria ser una altra (hi ha vàries candidates) i no necessàriament la senyora Gherardini, mestressa de casa, natural de Florència. Hi ha qui sosté fins i tot la teoria de que podria tractar-se del propi Leonardo Da Vinci vestit de lagarterana una "noche loca de su juventús", i que per tant la famosa taula del Louvre no seria de fet un retrat, sinó un autoretrat.

També explica el senyor Sassoon que això de "Gioconda" ve del cognom del marit de la suposada senyora Lisa, mestressa de casa i natural de Florència, ja que el marit, que era qui va encarregar la pintura, es deia Francesco di Bartolomeo di Zanobi del Giocondo, ni més ni menys. I no només això: el pobre senyor Giocondo (perquè el Giocondo era ell, no ella) no va arribar a tenir mai el retrat perquè se'l va quedar el propi senyor Da vinci.

I a partir d'aquí el senyor Sassoon comença a donar dades, i més dades, i més dades i més dades, amb un estil un punt soporífer que explicaria la famosa expressió de la famosa cara de la famosa senyora Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. I dic això de "expressió" de la cara perquè no està tampoc clar que la senyora Lisa tal i tal... estigués somrient, realment.

A més de passar pels antecedents històrics, el llibre fa una exhaustiva anàlisi de les connotacions que se li han atribuït a la pintura al llarg dels temps; la història de com va anar a parar al Louvre, on durant segles ningú no li va fer ni cas; la sort que va tenir la senyora Gherardini (o qui fos aquella senyora) de que la pintés Leonardo, perquè si l'arriba a pintar Rembrandt, per exemple, a hores d'ara encara estaria morta de fàstic malgrat que l'hagués retratat exactament igual; de com a algú se li va acudir la brillant idea, ja entrat el segle XIX, de que la senyora en qüestió tenia un somriure misteriós, i a hores d'ara el planeta sencer encara està donant la murga amb la punyeta del somriure misteriós; de com, a partir de que "somreia" ha passat a ser qualificada de diverses maneres dins de l'interval entre verge i puta; del robatori de 1911 i del rendiment que se li va treure; de la mania que li va agafar en el seu moment al personal dadaïsta, cubista, vanguardista i altres "ista", de posar-la verda; de la mania de psicoanalitzar-la post mortem (o de psicoanalitzar Da Vinci post-mortem a partir del retrat de la senyora Gherardini, o qui fos); i de que gràcies a la fotografia, a la televisió i finalment a internet, intentar no saber què és "La Gioconda", és una tasca titànica a més d'inútil.

I de fet tot això és molt interessant, de veritat, però el senyor Sassoon no sembla tenir el do de la comunicació. Totes aquestes coses es podrien haver explicat d'una manera bastant més amena. Contràriament, la lectura de "Mona Lisa" tendeix a fer-se més aviat farragosa. De tota manera no descartin el llibre, és molt informatiu. Però no el llegeixin si condueixen. Pot provocar somnolència.

PALLASSOS I MONSTRES

Títol original: Pallassos i monstres
Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial: La Campana
Any primera edició: 2000

Repàs molt breu, molt ràpid i, malgrat la desgràcia, irònic, de les innecessàries trajectòries de mega-animals com Idi Amín Dadà (Uganda), Jean Bedel Bokassa (República Sudafricana), Joseph Desiré Mobutu (Congo), Ahmed Sekou Touré (Guinea Conakry), Haile Selassie (Etiòpia), Francisco Macias Nguema (Guinea Equatorial) i Teodoro Obiang Nguema (Guinea Equatorial). Personatges que l'autor pinta com a sanguinàriament ridículs, i no s'equivoca. Hitler no va ser únic.

LA INTERPRETACIÓN DEL ASESINATO

Títol original: The interpretation of murder
Autor: Jed Rubenfeld
Editorial: Anagrama
Any primera edició: 2007

New York, agost de 1909. S'ha comès un estrany assassinat que involucra a l'alta societat de la ciutat. Paral·lelament, Sigmund Freud (sí, ell, in person), arriba a New York en el seu primer i únic viatge als Estats Units per a fer unes conferències a la Universitat de Clark. L'acompanyen Sándor Ferenczi i Carl Jung. Aquest viatge de Freud als Estats Units és real, com també és real que, en tornar a Europa, Freud va dir que no pensava tornar a posar els peus mai més en aquella terra de "salvatges". Hi ha fins i tot un impagable testimoni gràfic d'aquella visita, i aquí el tenen:

La foto està feta a la Universitat de Clark, fundada l'any 1887 a Worcester, Massachusetts, Estats Units, i correspon precisament a aquest viatge de Freud a l'agost de 1909.

Fila del davant i d'esquerra a dreta:

Sigmund Freud: en el llibre, Sigmund Freud mostra una paciència increïble, malgrat les marranades que li van fent, sobretot per part de Carl Jung, que sembla ser que sí, que estava com una regadora.

Stanley Hall: Primer president de la Universitat de Clark. En el llibre, a Stanley Hall el posen en un compromís francament una mica brut. I és que no hi ha un pam de net.

Carl Jung: Aleshores encara deixeble de Freud. N'hi ha per a llençar-lo al riu Hudson i assegurar-se de que no sura.

Fila posterior, d'esquerra a dreta:

Abraham Brill: Psicoanalista austriac emigrat als Estats Units. Va ser el primer traductor a l'anglès de les principals obres de Freud. També va traduir llibres de Carl Jung. En el llibre, les seves traduccions de Freud li reporten exòtiques males passades. També en el llibre, Abraham Brill se'n fa creus de com pot ser d'animal el tal Jung.

Ernest Jones: Psicoanalista britànic, biògraf oficial de Sigmund Freud. Va ser un personatge bastant antipàtic, poca solta i intractable, fins i tot per al seu propi analista, Sándor Ferenczi. El propi Freud li tenia una certa mania. No té un paper destacat en el llibre, però sí que en un moment donat algú (Brill? Ferenczi?) comenta d'ell que és un arribista. En totes les famílies hi ha disputes.

Sándor Ferenczi: Psicoanalista hongarès (en aquell moment "austro-hongarès"). Era el preferit de Freud, que deia d'ell que era "el seu estimat fill". No consten derivacions edípiques, encara que a Freud li hagués agradat tenir-lo com a gendre (és autèntic), i es va arribar a casar amb una dona que podria haver estat la seva mare (també és autèntic), cosa que va sumir als seus detractors en un deliri de felicitat perquè els servia en safata de plata un material de primera qualitat per a carregar-se'l. En el llibre hom es pot imaginar vàries vegades a Ferenczi dient la famosa frase d'Asterix "ils sont fous ces romains".

Hi ha altres personatges reals que surten en el llibre i que contribueixen a farcir la història amb detalls impagables; tal és el cas de l'alcalde de New York, George McClellan. Quant als personatges ficticis, com el policia Littlemore (literalment "Poca-cosa-més"), no tenen desperdici.

El llibre és francament aprofitable. I si a sobre tenen algun coneixement, per remot que sigui, de psicoanàlisi, aleshores ja és la pera.

HARRY POTTER Y LAS RELIQUIAS DE LA MUERTE

Harry Potter - 7

Títol original: Harry Potter and the Deathly Hallows
Autor: J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2007

Diu la pròpia senyora Rowling que des de que va escriure la primera línia de les històries de Harry Potter, ja tenia clara quina seria l'última. També diu la senyora Rowling que quan va escriure l'última línia de Harry Potter, la que tanca aquest llibre, va plorar com una magdalena (autèntic). És com dir que Àtila plorava com un desgraciat cada cop que el seu cavall deforestava mitja Europa i tota l'Àsia Central, perquè en el fons era amant de la natura.

Des del començament del llibre, que no s'entèn de res si no s'han llegit els sis anteriors, la massacre està servida. Hi ha coses que es confirmen, com per exemple que Harry Potter no té gaire desenvolupada la capacitat de pensar abans d'actuar; o que Draco Malfoy, en el fons, és un pobre nano que si hagués nascut en una altra família segurament li hagués anat millor; o que Ron Weasley és una delícia. Pel que fa a Hermione Granger... déu meu, pobre nena, el que ha d'aguantar...

Però hi ha coses que francament no te les esperes. No hi ha dret a que la senyora Rowling faci el que fa amb determinats personatges. Hom es passa la major part del llibre en un estat de stress creixent, perquè ja veu que al final de cada capítol la senyora Rowling serà perfectament capaç de deixar a Jack l'Esbudellador a l'alçada d'una pobre imitació de Heidi diabètica. Però és que quan s'arriba als capítols finals, la cosa ja no té nom. La tipa manipuladora les fa de tots colors, i ho fa de tal manera que t'has de rellegir paràgrafs sencers perquè no pots creure que aquesta dona hagi escrit el que ha escrit. I estic segur que algun dia, la Reina d'Anglaterra (Elizabeth II, que un any d'aquests batrà el rècord d'estada en el tron de la il·lústre Reina Victòria), la farà Dame! Com no ha de fer, si aquesta dona és més letal que Maria la Sanguinària! Val més tenir-la per amiga!

En fi, si han arribat fins al llibre precedent, llegeixin-se aquest. Però això sí, passin abans per una farmàcia i carreguin-se de sedants.

HARRY POTTER Y PRÍNCIPE MESTIZO

Harry Potter - 6

Títol original: Harry Potter and the Half-Blood Prince
Autor: J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2005

A l'edició en castellà d'aquest llibre li han posat per títol "Harry Potter y el misterio del príncipe". Es desconeix quin problema té l'editorial Salamandra per a usar la paraula "mestizo" a la coberta quan, de fet, tal paraula apareix dins de la història diverses vegades sense que es produeixi cap cataclisme a casa del lector, i a més, fins ara, l'editorial ha respectat tots els títols originals anteriors de la sèrie. La traducció al castellà és de Gemma Rovira Ortega. La il·lustració de la coberta és de Dolores Avedaño. El copyright i la marca registrada del nom i del personatge "Harry Potter", de tots els altres noms propis i personatges, així com de tots els símbols i elements relacionats, son propietat de Warner Brothers, 2000.
L'ISBN del llibre és 84-7888-990-6. El nº del dipòsit legal és: NA-2.836-2005. La primera edició, per editorial Salamandra, es va publicar el mes de febrer de 2006. El llibre té 602 pàgines. I si no comento res més és perquè no puc. Llegeixin el llibre, si són valents, i jutgin per vostès mateixos.

HARRY POTTER Y LA ORDEN DEL FÉNIX

Harry Potter - 5

Títol original: Harry Potter and the Order of the Phoenix
Autor: J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2003

El "descontrol" de la sra. Rowling és creixent a cada llibre que fa. L'autora no s'atura davant de res. Està clar que per a ella això de la cosa "políticament correcta" no existeix, i que consti que això no és un retret, sinó tot el contrari; "La Orden del Fénix" també és un llibre molt dur de llegir, i en bona part aquí està la seva gràcia, que és molta. Els "personatges dolents" són molt dolents, d'això no hi ha dubte, però els personatges bons no són sants precisament. De fet no se salva ni Harry Potter, qui -dit sigui de passada- tampoc se salvava gaire en els llibres anteriors. En aquest llibre però, encara es fan més evidents les conseqüències greus del seu complex messiànic, així com la seva estretor de mires. Potser és que Harry Potter és molt humà... o que és l'adolescent típic... però no, hi ha molts adolescents reals de l'edat de Harry Potter que, pel que fa a maduresa, li donen cinquanta mil voltes. Quant als altres personatges... en fi... que cadascú llegeixi el llibre i es faci la seva composició de lloc. Per cert, només una petita nota per a acabar: és cert que Draco Malfoy és un grandíssim fill de puta, però no seria just donar-li'n tota la culpa.

HARRY POTTER Y EL CÁLIZ DE FUEGO

Harry Potter - 4

Títol original: Harry Potter and the Goblet of Fire
Autor: J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2000

La sra. J. K. Rowling és una harpia. Ara bé, en el seu favor s'ha de dir que és una harpia molt bona (en el sentit de "professional", no de "bondadosa"). La seva capacitat indiscutible d'imaginar només és superada, probablement, per la seva capacitat il·limitada de jugar amb els sentiments del lector. A "El Caliz de Fuego" no hi ha un pam de net. Qui no fa trampes és perque no en sap o perquè és mort (hi ha més exemples del segon cas que del primer). La sra. Rowling segueix presentant situacions que fàcilment deixen sense paraules: l'explotació de tot un col·lectiu per un altre col·lectiu, amb l'afegit que al col·lectiu explotat l'horroritza la sola idea de ser alliberat; l'arbitrarietat convertida en espectacle, acceptada, i posant vides humanes en joc; els prejudicis tipus "jo et tolero, però ni somniïs que t'accepto"; la interpretació perversa de les normes segons els interessos de cadascú; la maldat; l'assassinat gratuït; la premsa groga i els seus efectes portats fins a la nàusea... I com sempre, la sra Rowling, en realitat, no s'inventa res. Perdre's aquest llibre és imperdonable. Ara bé, si us plau, que ningú llegeixi aquest llibre sense haver llegit abans els altres tres. Sobretot. I si no veuen les pel·lícules, creguin-me, és igual.

HARRY POTTER Y EL PRISIONERO DE AZKABÁN

Harry Potter - 3

Títol original: Harry Potter and the prisoner of Azkaban
Autor: J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 1999

Deia en la ressenya del llibre anterior, que figurava que la intenció de la sra. Rowling en escriure la sèrie "Harry Potter" era inventar històries d'aventures per a nens i adolescents. Amb aquest tercer llibre això no queda tan clar. No és una història per a nens i adolescents; és una història d'horror ("horror", no "terror", que és diferent). També deia que en el llibre anterior hi havia coses molt dures; doncs bé, aquest llibre, "El presoner d'Azkaban", és tot ell molt dur. La sra. Rowling pot ser extraordinàriament bèstia escrivint, cosa que en aquest tercer llibre queda meridianament clar. La Traïció, la Injustícia i l'Odi (tot amb majúscules) són els grans protagonistes d'aquesta història. La presó d'Azkaban és la cosa més horrible que hom pot imaginar. I resulta que el més terrible de tot, és que sí, que hom s'ho pot imaginar, perquè, d'una manera o altra, Azkaban i els seus guardians han existit, existeixen i seguiran existint. La sra. Rowling no ens estalvia res, ni la pena de mort, en una versió francament retorçada.

Nota:
Alfonso Cuarón, director de la pel·lícula, i Steven Kloves, guionista, no han entès el llibre. No han entès res de res. Tenint en compte que el guionista és el mateix que el de les dues pel·lícules anteriors però, en canvi, el director ha canviat (abans era Chris Columbus), és molt probable que sigui precisament aquest darrer, Alfonso Cuarón, el responsable d'haver fet d'aquesta pel·lícula una cosa estúpida; se salta coses que no s'ha de saltar; s'inventa coses idiotes segurament per què no sap com traduir-les a imatges ni l'importa... A aquest senyor no l'importa una merda la història original. Ha aconseguit que la pel·lícula no transmeti res de res del que transmet el llibre. A aquest senyor l'haurien d'inhabilitar de per vida i posar-lo a buidar una platja amb una cullereta de cafè.

HARRY POTTER Y LA CÁMARA SECRETA

Harry Potter - 2

Títol original: Harry Potter and the Chamber of Secrets
Autor: J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 1998

Naturalment que hom pot trobar en aquest segon llibre de Harry Potter una història d'aventures per a nens i adolescents, figura que aquesta és la intenció. Però hi ha més. En aquest llibre, com a l'anterior, surt un gran monstre, però aquest cop el gran monstre és més gros, més lleig i més terrorífic que el del primer llibre. És un monstre real, el coneixem molt bé i el veiem cada dia: és el racisme. A més, la Sra. Rowling fa servir unes expressions molt dures per a referir-s'hi: "els que són de sang neta" i "els que són de sang bruta". O bé "aquest és un sang neta" i "aquell és un sang bruta". Això és el que fa posar els cabells de punta quan hom ho llegeix a les pàgines del llibre, molt més que les descripcions que fa l'autora referides a bitxos tradicionalment repulsius i fastigosos, com són les aranyes i les serps. El llibre va de racistes, de nazis (en el sentit més hitlerià de la paraula), de "raça ària"... ; tot i que cap d'aquests termes hi surt mai al redactat, s'identifiquen perfectament. Especialment aconseguit el dibuix que la Sra. Rowling fa del nen Draco Malfoy -de 12 anys- i del cabronàs del seu pare. Mai ha estat tan fàcil odiar profundament uns personatges. I pel que fa al pobre Harry Potter, se li agraeix que tingui l'amabilitat de donar continuïtat a la sèrie, però en realitat, el protagonista, si més no en aquest llibre, no és ell, encara que ho vulgui semblar. Ah, i me n'oblidava: el personatge del professor Gilderoy Lockhard és genial. Poques vegades un imbècil integral ha estat tan ben retratat com a tal, com en aquest llibre.

HARRY POTTER Y LA PIEDRA FILOSOFAL

Harry Potter - 1

Títol original: Harry Potter and the Philosophers Stone
Autor: J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 1997

Primer llibre de la sèrie Harry Potter. Des de 1999 fins a 2005 Salamandra n'ha fet 43 (quaranta-tres) edicions. Quin és el secret de l'èxit de Harry Potter? Molt probablement la imaginació desbordada de la senyora Rowling i el fet que aquesta fantasia seva sap connectar molt bé no només amb el món imaginari d'un nen-nen sinó també amb el món imaginari del nen que tots portem dins. Fins i tot la seva pàgina web oficial és de descripció francament difícil; s'ha de veure per a saber què vol dir això. A més, Harry Potter té elements que fa temps que no es veien en aquest tipus de literatura: no sé ben bé per què, amb el temps, la literatura dirigida a "nens i joves" s'ha anat depurant fins a la nàusea d'elements "políticament incorrectes", de tal manera que llegir un d'aquest llibres és com llegir el manual de procediments de neteja de les instal·lacions d'un hospital. A "Harry Potter" passen coses que són "de bon gust" i d'altres que no tant, i això ja està bé. Molt entretingut.

EL OSCURO PASAJERO

Sèrie Dexter - 1

Títol original: Darkly dreaming Dexter
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: books4pocket (Ediciones Urano)
Any primera edició: 2005

Dexter no és com tothom i ell ho sap. Vaja si ho sap. Treballa com a especialista forense de la policia de Miami, i fora d'horari laboral es dedica a arribar on la Justícia s'ha quedat curta, segons la seva particular visió.

Ell diu que no és humà, que no experimenta emocions, que no té consciencia com els altres. De fet es refereix als altres com "els humans", aquests éssers curiosos que fan coses que ell no pot acabar d'entendre.

Aquesta és la primera d'una sèrie de novel·les escrites per Leff Lindsay que tenen a Dexter com a protagonista principal. Dexter fa coses terrorífiques, pensa coses terrorífiques, té conceptes terrorífics, i la seva pretesa manca d'emocionalitat també produeix un cert pànic. Pero... és veritat que Dexter no és capaç d'experimentar emocions? O més aviat seria que Dexter no sent el que se suposa que s'hauria de sentir? Despres de llegir el llibre és difícil dir que Dexter és immoral... o amoral... però aleshores, què és? Això ho haurà de decidir el lector.

NUESTRA PANDILLA

Títol original: Our Gang
Autor: Philip Roth
Editorial: Mondadori
Any primera edició original : 2008

El llibre és un recull de textos de sàtira política que tenen com a diana de les seves canonades al president dels Estats Units Richard M. Nixon i el seu entorn. La publicació original data de 1971, poc abans que es descobrís que uns "misteriosos assaltants" havien entrat a "no se sap ben bé què fer" a la seu central del Comitè Electoral Demòcrata, en plena campanya per a les eleccions presidencials.

És a dir, que en el moment d'escriure aquests articles, el seu autor, Philip Roth, no tenia ni idea de que el que estava escrivint, i que segurament el pobre creia que era "molt fort", quedaria en absolutament res en comparació amb un dels escàndols polítics més bruts a escala planetària, que tot just estava neixent: l'escàndol Watergate.

Tot i així, llegint el llibre ja es veu perfectament que Richard Nixon "prometia", i que en el futur, un futur molt pròxim, no "decebria", com, efectivament, no ho va fer. Fins a George W. Bush, és gairebé impossible trobar un president dels Estats Units més delinqüent que Nixon, a qui tot i així van reelegir. A Bush també. És clar que entre tots dos hi havia unes quantes diferències: Nixon era quaker; Bush primer va ser episcopalià i després metodista. Nixon era un paranoic rematat; Bush era un imbècil alarmant. Nixon tenia deliris mesiànics; Bush tenia delirium tremens, etc. etc... És preocupant pensar en quins criteris electorals deuen tenir els ciutadans del Estats Units.

Un advertiment, per si de cas: en el llibre ningú surt citat pel seu nom, encara que els noms que s'inventa l'autor fan que el lector sàpiga perfectament de qui s'està parlant. Richard Nixon és Tricky Dixon (de fet, a la realitat, Nixon va acabar essent conegut com a "Tricky Dicky"); el President Kennedy és el President Carisma; el Secretari de defensa, Melvin Laird, és el Secretari Lard; l'ex-president Lyndon B. Johnson és Liando B. Johnson... fins aquí, no gaire problema. Ara bé, el llibre fa referència a qüestions molt domèstiques dels Estats Units de l'època, de tal manera que si hom no té una certa informació prèvia sobre Nixon i la seva època hi haurà unes quantes coses que no podrà entendre.

No és cert el que pretén fer creure el traductor en una nota prèvia, quan diu que el temps ha fet que aquests textos hagin acabat tenint una lectura universal i que no cal que ell es molesti a posar una nota explicativa a peu de pàgina cada dos paràgrafs. Mentida podrida: els textos són domèstics i és probable que el propi traductor no hagi entès ni la meitat de l'original i tampoc no hagi tingut ganes de documentar-se per a entendre'l, que per a això, segurament, no li paguen.