NUNCA DELANTE DE LOS CRIADOS

Títol original: Not in front of the servants. A true portrait of Upstairs, Downstairs life
Autor: Frank Victor Dawes
Editorial: Periférica
Any primera edició original: 1973
Any primera edició per Periférica: 2022

"Not in front of the servants" va ser escrit pel sr Frank Victor Dawes a començament de la dècada dels 1970's, moment en que una de les televisions britàniques emetia, amb èxit, la sèrie "Upstairs, Downstairs" (de 1971 a 1975; la televisió pública espanyola la va emetre a partir de 1981 amb el nom de "Arriba y abajo" i la televisió pública catalana ho va fer a partir de 1990 amb el nom de "A dalt i a baix")

El sr Dawes se sentia interessat per l'època victoriana i a més la seva mare havia començat a treballar en el servei domèstic als tretze anys. Sembla ser que aquestes dues gens emocionants circumstàncies el van motivar a posar, l'any 1972, un anunci al Daily Telegraph demanant que qualsevol persona que hagués treballat en el servei domèstic en èpoques remotes li enviés una carta on n'expliqués les seves vivències. I efectivament, li van enviar cartes. Moltes. I d'aquí va néixer la seva decisió d'escriure una mena d'història, o descripció, o estudi, o una barreja de totes tres coses, sobre la veritable vida dels que treballaven "a baix" (a tot arreu, de fet) i maldormien més amunt de "dalt", és a dir a les golfes.

El sr Dawes ens il·lustra sobre les poc edificants condicions en que transcorria l'existència de majordoms, lacais, criades principals, criades secundàries, valets, cuineres, ajudants de cuineres, mossos de quadres, fregones... des del segle XVIII fins els anys 30's -inclosos- del segle XX.

A veure, com ho explicaria... És un fet sobradament conegut que els britànics van arribar a colonitzar mig planeta, pel cap baix, i que els naturals dels territoris colonitzats quedaven reduïts, de facto, a l'estadi de servents en règim d'esclavatge. Bé, en realitat això era propi de totes les metròpolis colonitzadores en relació als "seus" territoris colonitzats. Els belgues, per exemple, eren tant o més bèsties que els britànics en aquest sentit; i què dir-ne dels espanyols, és clar. A més tothom considerava que aquest estat de coses era d'allò més natural, inclosos els propis colonitzats, que si bé eventualment, i només en un estadi inicial, podien trobar que allò que feien amb ells era totalment impropi, tard o d'hora s'acabaven empassant que la seva situació de submissió era "normal", o "natural", sobretot després de l'enormement opressiva tasca "evangelitzadora" que els queia al damunt per part de les esglésies cristianes metropolitanes corresponents, que aconseguien arrelar ben arrelat el mantra de que "és voluntat de Déu que tu serveixis els teus amos i aquesta és la teva via per a arribar al Paradís, perquè Déu així ho vol". Apa.

Doncs en aquest llibre el sr Dawes ens explica que, ens ho creguem o no, aquesta mateixa dinàmica era vigent a la Gran Bretanya metropolitana entre "senyors" i "servents", i no només durant el segle XVIII; també en el XIX i entrat el XX.

És a dir, que des de l'època de Louis XVI de França i la seva senyora, Maria Antonieta (qui, per cert, mai va dir allò de "si no tenen pa que mengin brioixos" malgrat que la frase se li hagi atribuït milers de vegades), fins el temps de la Segona Guerra Mundial, els "servents" de les cases britàniques van ser tractats i considerats com una mena d'esclaus -i per tant de "coses" i no persones- l'exclusiva missió dels quals era ocupar-se dels capricis dels seus "senyors". El tracte a que eren sotmesos no va variar substancialment en gairebé dos segles. Hi havia diferència entre "servents" i "esclaus"? Teòricament, sí: els servents no estaven obligats a romandre al servei dels senyors si no ho volien; podien renunciar i marxar de la casa. Però en la immensa majoria d'ocasions això significava no tenir referències per a poder-les presentar a nous "senyors" i per tant no poder accedir a un nou lloc de treball. Si qui acabava en aquesta situació era una dona -és a dir, el 90 % del servei domèstic- el seu destí podia ser, amb sort, la prostitució. Si es tractava d'un home sempre hi havia moltes més possibilitats, entre elles les fàbriques, a partir de la revolució industrial, o la delinqüència. Sigui com sigui, les condicions de vida per a algú que es decidis a deixar la casa dels seus senyors acabarien essent molt pitjors que si s'hi quedaven. Per això, de fet, la diferència entre servents i esclaus gairebé no passava de ser teòrica.

Ah, i una altra cosa curiosa que ens explica el sr Dawes i que a la majoria dels seus lectors no s'ens hauria acudit mai: quan parlem del servei domèstic britànic típic i tòpic, sempre ens l'imaginem a llocs com ara la gran casa de "A dalt i a baix" o l'enorrrme casa de "Downton Abbey". Doncs resulta que la senyora Brown, o la senyora Spencer, totes dues de classe mitjana i esposes de simples oficinistes de la City, també tenien servei domèstic, en forma de "fàmula per a tot", a qui, per cert, tractaven infinitament pitjor que ho pogués fer Lord Bellamy o Lady Prudence Fairfax. I això per què? ¿És que la sra Brown i la sra Spencer, un cop casades amb l'oficinista corresponent, es veien tan tremendament depassades per les feines de casa que els era imprescindible tenir una minyona que les ajudés? Doncs, no. El que realment els resultava imperativament necessari a la sra Brown i la sra Spencer era aconseguir que la sra Taylor i la sra Harris -totes dues també de classe mitjana i esposes respectivament d'un empleat de banca i d'un encarregat d'oficina de correus- es tornessin tan verdes d'enveja que esdevinguessin capaces de fer la fotosíntesi de manera espontània.

El llibre del sr Dawes és relativament breu (unes 250 pàgines en l'edició de 'Periférica') i en alguns moments es fa una mica repetitiu, però crec sincerament que és aprofitable. D'una banda deixa clar als estupefactes lectors que allò que vam veure a "A dalt i a baix" i a "Downton Abbey" pel que fa al servei domèstic, no és producte de la imaginació dels guionistes, sinó més aviat de la tasca de documentació que han fet. I d'una altra banda també deixa clar que en qüestions de mesquinesa l'espècie humana és imbatible. Però això ja ho sospitàvem, em temo.

 

Coberta de l'edició original de 1973

Upstairs Downstairs, els mítics temes inicial i final

INÉS Y LA ALEGRÍA

 

Títol original: Inés y la alegría
Autor: Almudena Grandes
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2010

Aquest és el primer llibre d'una sèrie de sis anomenada "Episodios de una guerra interminable". L'autora no va arribar a acabar el sisè llibre de la sèrie.

Entre el 19 i el 27 d'octubre de 1944, onze mesos abans de que s'acabés oficialment la Segona Guerra Mundial, membres de la resistència republicana contra el règim ja instal·lat de Franco van entrar a la Vall d'Aran provinents de territori francès. Aquest fet, rigorosament històric, es coneix (per part dels pocs que el coneixen, és clar) com la "Invasió de la Vall d'Aran". Aquesta operació va ser impulsada pel Partit Comunista d'Espanya. S'ha calculat que de les persones que van participar directament a la "invasió", cent vint-i-nou hi van morir, mentre els dirigents que prenien les decisions se la miraven des de la barrera.

En fi, no seré jo qui faci una anàlisi d'una cosa que de fet desconec i que és prou seriosa com per a tenir cura de no tractar-la amb frivolitat. El que sí que expressaré és el meu total respecte pels qui van arriscar, i fins i tot donar, la seva vida per allò en què creien, és a dir, per la seva llibertat i la dels seus semblants. No va sortir bé. Franco va durar trenta-un anys més. El franquisme encara hi és.

Almudena Grandes sí que es va informar -i de sobres- sobre la Invasió de la Vall d'Aran, i aquest llibre és un magnífic homenatge als que la van fer efectiva.

Aquesta història és una ficció construïda al voltant de fets reals, que relaciona persones fictícies amb persones reals. És a dir, és una història que deriva de La Història.

Si hom llegeix "Inés y la alegría" tenint a l'abast de la mà l'aparell corresponent per a anar consultant quan calgui la Wikipèdia (o similar), al final no només haurà llegit un bon llibre sinò que també haurà "llegit" un bon documental.

Però, naturalment, el gran valor d'aquest llibre no prové només de la informació històrica que aporta al lector sinó també, i especialment, de la connexió que la senyora Grandes aconsegueix establir entre el lector del temps actual i el que aquest mateix lector hauria pogut sentir si hagués acompanyat personalment als "invasors" de la vall d'Aran cas que hagués estat entre ells en el moment dels fets i durant els anys posteriors. El lector es troba de tal manera immers entre els personatges, tan ficticis com reals, que és capaç de sentir la mateixa mena d'emocions que ells: ràbia, por, frustració... Dic "la mateixa mena d'emocions", perquè sentir "les mateixes emocions" exactament, amb la mateixa intensitat, amb la mateixa qualitat, és del tot impossible.

Entre les emocions que he esmentat no hi figura la "alegria" del títol. I és que, en la meva particular opinió, no hi ha cap "alegria" en aquest llibre. Si bé és cert que s'hi pot trobar il·lusió, força, valentia, emoció, humanitat... també hi ha -i en proporcions prou importants- frustració, desengany, drama personal, drama col·lectiu, patetisme... i una postguerra gairebé insuportable. Però alegria, no.

Jo ja porto llegits uns quants llibres que tracten de la Guerra Civil espanyola, i també alguns (molts menys) sobre la postguerra, vista tant des de l'interior com des de l'exili, i saben què?, que els que em costen més de digerir, els que em deixen més deprimit, són els de la postguerra. La guerra matava de cop; la postguerra matava poc a poc, amb acarnissament, dia a dia durant dècades...

És per això que tot i admetent que aquest llibre de la sra Grandes, primer d'una sèrie de sis que es diu "Episodios de una guerra interminable", és magnífic i indubtablement aprofitable, no em sento amb disposició de llegir els altres quatre (l'últim, recordem-ho, està inacabat). Aquest llibre, "Inés y la alegría", està molt ben fet, molt ben escrit, i precisament per això és capaç de deixar amb els ànims per terra a certs lectors, com ara jo.

Repeteixo, el llibre és del tot aprofitable, però cadascú hauria mesurar el grau de frustració emocional que està disposat a invertir-hi durant la seva lectura.

 

 

ARQUITECTES DEL TERROR. Franco i els artífexs de l'odi

Títol versió original: Architects of Terror. Franco and the makers of hatred
Títol en castellà: Arquitectos del Terror. Franco y los artífices del odio
Autor: Paul Preston
Traducció al català: Montserrat Pérez
Editorial versió en català: Editorial Base
Editorial versió en castellà: Debate
Any primera edició original: prevista per a 2023
Any primera edició per Base: 2021
Any primera edició per Debate: 2021

NOTA PRÈVIA:

L'autor té registrat el copyright de l'obra original amb data de 2021, però a l'hora d'escriure aquest comentari (agost de 2022) no s'ha editat encara tal versió original; sembla ser que s'espera que surti publicada a febrer de 2023. Per tant, no és un error que en les dades inicials d'aquesta ressenya hi figuri com a any de la primera edició original el 2023, és a dir, dos anys després que les seves traduccions al català i al castellà.

EL COMENTARI:

Com no podia ser d'una altra manera venint del sr Preston, aquest és un llibre extraordinàriament documentat, que va a les fonts originals i en el que no hi figura res que no s'hagi prèviament consultat i confirmat. Una persona "normal" necessitaria vàries vides per a documentar-se com ho fa el sr Preston. I sí, estic dient que, primer, el sr Preston no és "normal"; i, segon, que ja m'agradaria a mi ser tan "no-normal" com ell.

I és precisament aquesta gairebé inabastable documentació, la que fa que el llibre sigui encara molt més terrible del que pugui semblar d'entrada. Els fets que s'hi presenten no són "presumptes"; són comprovats.

El tema és aquest: a partir de que el general Franco comença a ser algú -és a dir, iniciat el cop d'estat que acabaria amb el règim republicà espanyol i, a més també, un cop desapareguts el general Sanjurjo i el general Mola, els dos pesos pesants que l'haguessin eclipsat sense cap dubte si no haguessin acabat oportunament accidentats- tant ell mateix, Franco, com tot l'estol d'acòlits que l'envoltava, van crear, inflar i mantenir una xarxa immensa de falsedats que tenien com a objectiu "inventar" el gran enemic que necessitaven per a justificar les seves accions de guerra i postguerra destinades a fer-se amb el poder i mantenir-lo controlat. Aquestes accions també anaven encaminades a aniquilar l'oposició, i infondre el terror a la població en general.

Els "enemics necessaris" inventats en el seu moment quedaven etiquetats amb dues expressions compostes molt conegudes: el "Poder Judeomasónico" i els "rojoseparatistas". Anem a pams: cert que hi havia jueus -fa més segles que hi ha jueus que no pas cristians- però no conformaven cap lobby mundial amb el propòsit de controlar el planeta. Això Hitler ho sabia molt bé, com també ho sabia molt bé el seu ministre de propaganda, Goebbels, o el Duce Benito Mussolini -que era un senyor que en el seu vessant pallasso va inspirar molt a un altre senyor més actual de nom Silvio Berlusconi- o l'entorn de Franco, començant pel seu cunyadíssim Ramon Serrano Suñer. Curiosament sembla que el propi general Franco sí que creia que els jueus eren una amenaça planetària. Sigui com sigui, els jueus van quedar convertits en l'útil enemic públic número 1 per obra i gràcia de la fabricació imparable i massiva del què ara en diem "fake news" o "veritats alternatives", és a dir mentides podrides pures i dures fabricades per uns personatges molt i molt peculiars i perillosos.

Pel que fa als "masons", els "rojos" i els "separatistes", en realitat no passaven de ser comparses de segon ordre, la perillositat dels quals derivava d'estar teledirigits pels jueus. És de bojos tot plegat, ja ho sé, però les "fake news", tot i com n'eren de grolleres, van arribar a convertir-se en veritats inqüestionables per a una part considerable de la població.

Tot això no es va acabar el 1945, amb el final de la Segona Guerra Mundial; o el 1975, amb l'inici del franquisme sense Franco. Actualment hi ha diversos personatges prou ben situats que fabriquen i intenten imposar, amb gran èxit per cert, les seves propies "fake news" amb els mateixos objectius que ho van fer els feixismes del segle XX. Donald Trump, Recep Tayyip Erdogan, Víctor Orban, Matteo Salvini, Putin... tots ells grans usuaris de la que podriem anomenar Primera Llei de Goebbels: repeteix una mentida prou vegades i la convertiràs en veritat.

Però tornem al llibre que ens ocupa. A "Arquitectes del Terror" Paul Preston ens presenta cinc personatges clau que es van dedicar, amb enorme aplicació, a fabricar falsedats i atiar odis abans, durant i després de la guerra civil espanyola. La seva "obra" va marcar dos terços del segle vint i encara perdura gràcies als seus hereus (aquesta mena d'individus sempre té hereus).

Els cinc personatges en qüestió son, citant la pròpia nomenclatura del sr Preston, "el policia", "el capellà", "el poeta", "l'assassí del nord" i "el psicòpata del sud".

"El policia" va ser un tal Mauricio Carlavilla, que ja funcionava com a organisme infecciós durant la dictadura de Primo de Rivera. Va escriure uns quants llibres difamatoris, mentiders i bastant repugnantets que van arribar a tenir èxit, mira tu. De la qual cosa es desprèn que tenir un cert bagatge cultural no és imprescindible ni per a escriure llibres ni per a llegir-los.

"El capellà" era un mossèn anomenat Joan (o Juan) Tusquets. També dedicava moooltes hores del seu temps a escriure sobre els mateixos temes que "el policia" i en el mateix to. ¿Saben la caricatura del capellà sinistre i terrorífic de l'església catòlica més ultramontana? Doncs aquest era el padre Tusquets. Ah, i si es pregunten si hi ha alguna relació entre aquest senyor i l'Editorial Tusquets, no van mal encaminats. I encara els diré més: ¿saben l'editorial Lumen, la que ha publicat l'extensa obra de Quino, el creador de Mafalda? Doncs la va fundar aquest "reverend" un cop acabada la Guerra Civil espanyola; imaginin, a partir d'aquí, com seria el to de les primeres publicacions de Lumen. Alguns títols escrits per Tusquets: "Masonería y separatismo", "Masones y Pacifistas", "Los Sin Dios en Rusia", "La Francmasonería, crimen de lesa patria". De quina manera ha arribat Lumen des d'aquí fins a Mafalda, és un misteri que els més afamats parapsicòlegs encara no han pogut resoldre.

"El poeta" era José María Pemán. Molts dels nascuts entre els anys 1940's i 1960's, segur que recorden Pemán. Impossible oblidar aquella imatge llefiscosa, recitant els seus propis poemes tan llefiscosos com ell. Era el poeta del Règim (del Règim de Franco, s'entén) i ho va seguir essent fins el 1975, any en què el general es va fondre amb el Cosmos. Entre 1975 i 1981, any en què ell mateix també es va fondre amb el Cosmos, és molt probable que "el poeta" seguís vivint en una bombolla desconnectada d'una realitat que ja no podia reconèixer com a seva. Doncs bé, gràcies al sr Preston ara podem saber que Pemán va fer ús de la mesquinesa, la mentida, la hipocresia i el servilisme fins a la nàusea. Anys i anys. La seva mena de discurs es manté intacte, dipositat en l'extrema dreta actual. Segons el sr Preston, Pemán va arribar a mantenir que l'objectiu de la Guerra Civil espanyola era protegir la Mare de Déu per a evitar que es convertís en jueva i russa. Ni més ni menys. Ah, i naturalment la guerra la havia enviat Déu mateix 'in person' (o 'in three persons', per allò del dogma) "para purificarnos, dejar atrás nuestros errores y pecados y llegar al final puros y limpios". En fi...

"L'assassí del nord", tal com el qualifica el sr Preston, va ser el general Mola. Sí, el que tenia una estació de Metro a Barcelona (línies groga i blava) que actualment es diu Verdaguer (que era un exorcista que escrivia coses en català pre-fabrià). Segons el sr Preston, Mola va ser un assassí de masses, ultraviolent i sense escrúpols, que molt probablement estava afectat per un transtorn bipolar (cosa que de tota manera no serviria per a justificar les seves conductes sàdiques i violentes). El sr Preston ens explica que Mola va ser un gran difusor de falsedats que van causar notables efectes entre els que se les creien i també, òbviament, entre els que va fer assassinar per a que els dubtosos acabessin de creure-se-les davant de la perspectiva del què els podia passar si no ho feien.

I arribem al cinquè personatge, "el psicòpata del sud". Gonzalo Queipo de Llano, també general, com Mola i com Franco. Si no fos perquè era letal, igual que els seus col·legues, se'l podria qualificar de pintoresc. En els anys 1920's Don Gonzalo es va emprenyar amb Alfonso XIII perquè no li feia ni cas i no li concedia els honors que ell deia que mereixia. Així que es va dedicar a conspirar per a fer caure del tron a Sa Borbònica Majestat. Total, que Don Gonzalo va celebrar molt satisfet la proclamació de la República. Però aquesta satisfacció li va durar poc, perquè la República tampoc no li feia ni cas i a més tampoc era gaire amable amb els seus amics terratinents latifundistes. Així que, oh sorpresa, es va dedicar a conspirar per a fer caure la República. A diferència dels seus altres companys que apareixen en aquest llibre, Don Gonzalo va decidir fer ús del que aleshores, anys 1930's, era la tecnologia punta pel què fa als mass media: la ràdio. Des de Unión Ràdio Sevilla (actualment, part de la Cadena SER) difonia unes diatribes extraordinàriament violentes, calumniadores, ofensives i terrorífiques. De fet, això és el que pretenia, violentar, calumniar, ofendre i terroritzar. No cal dir que va assolir amb escreix tots quatre objectius. També va ser el creador d'un famós malnom referit al general Franco: "Paca, la Culona", li deia, no pas a la cara naturalment. Paul Preston explica moltes més coses sobre Don Gonzalo, tan bèsties, que no em sento capaç d'esmentar aquí ni tan sols de passada.

La utilització de la difusió del terror i de l'odi com a eina de poder es va mantenir durant tota la dictadura i encara perdura. Després d'unes dècades en què la cosa semblava una mica apaivagada (entre els 1980's i els primers 2000,s) ara ha tornat a resorgir amb una força alarmant. I no passa res. Ningú fa res. Mitjans de comunicació molt importants i influents són ara l'arma de manipulació de l'odi i del terror contra qui gosi criticar o oposar-se a qui realment té el poder -i sempre l'ha tingut- a tot arreu. El poder està on hi ha els Grans Diners, i punt. I els Grans Diners saben molt bé que ho tenen tot de cara per a continuar subsistint per damunt d'una púrria molesta que només constitueix el 99% de la població planetària. Sí, el fenomen és planetari, cal no oblidar-ho. Trump, Berlusconi, Salvini, Orban, Putin, Bolsonaro, els "Partits Populars" de tot arreu, les creixents extremes dretes també de tot arreu... no són accidents passatgers. Son els instruments del Poder Amb Majúscula, per a seguir essent Poder Amb Majúscula. I això no és estar abonat a les teories de la conspiració. Tant de bo que només es tractés d'un deliri paranoic sense base. Però no és el cas.

És per això que llegir llibres com aquest del sr Preston, no és només aprofitable, sinó que és necessari. Si t'estan fotent, com a mínim que ho sàpigues.

0====0

Nota annexa nº 1:

Opino (subjectivament, és clar) que la traducció catalana d'aquest llibre és digna però millorable. Per exemple, hi ha una certa quantitat d'expressions que venen contaminades del castellà. I per exemple també, hi ha coses que, francament, no cal traduir i s'han de deixar en la seva forma original; és a dir, per a que ens entenguem, que referir-se a "la Cruz Laureada de San Fenando" com a "Creu Llorejada de Sant Ferran" és un excés que ratlla la comicitat.

Nota annexa nº 2:

Des d'aquest blog expresso la meva més sentida solidaritat amb l'estació de Metro de Barcelona (línies 4 i 5) que primer va tenir nom de general més aviat poc sociable i que després va ser rebatejada amb el nom d'un exorcista que tampoc no semblava que estigués gaire bé de la barretina, mai millor dit. Si jo fos aquesta estació em deprimiria, la veritat.

LA NOIA DEL TREN

Títol original: The girl on the train
Títol en castellà: La chica del tren
Autor: Paula Hawkins
Traducció al català: Imma Falcó
Editorial versió en català: La Campana
Editorial versió en castellà: Planeta
Any primera edició original: 2015
Any primera edició per La Campana: 2015
Any primera edició per Planeta: 2015

Primera cosa que vull dir: aquest llibre és la demostració palpable de que es poden fer traduccions al català que siguin molt correctes i molt dignes, sense cap necessitat de transformar el text original en una croada en honor a totes les Glòries Lingüístiques Catalanes, ni caure en l'abús de mots escaients que deixen a l'indefens i aterrit lector assegut a la gatzoneta i panteixant a cor que vols amb les dents serrades mentre prova de fer-se fonedís rere el primer fòtil que troba. No sé si m'entenen.

Dit això: jo vaig comprar aquest llibre l'any 2016, és a dir, en fa sis tenint en compte que aquest comentari ha estat escrit l'any 2022. No el vaig comprar per a mi sinó per a una altra persona que va resultar que ja el tenia, així que me'l vaig quedar i el vaig deixar aparcat en un petit armari, sense cap pressa per a llegir-lo, com vostès, lectors intel·ligents, ja hauran deduït.

Recordo que, en el moment en què va sortir, el llibre va guanyar una certa fama de ser un thriller trepidant amb un gran poder de seducció sobre els lectors. Gran feina de propaganda editorial que va saber quallar entre el públic.

Però, és clar, com que jo l'he llegit sis anys després, l'encanteri de la propaganda editorial ja no m'ha afectat i en conseqüència els puc dir, i els he de dir, que francament, no n'hi ha per tant.

La cosa va (i no faig cap spoiler) d'una dona (la "noia" del títol, per cert ja crescudeta) que cada dia fa el trajecte en tren des de la ciutat on viu cap a Londres. Per a que ens entenguem, seria l'equivalent a anar a treballar cada dia des de Sabadell a Barcelona en ferrocarril interurbà (el "tren" del títol). Per cert que aquest tren funciona com un rellotge (British Rail no és la RENFE), però hi deu haver alguna fallada de planificació a la línia perquè cada dia, a la mateixa hora, s'atura uns minuts en el mateix semàfor. En una d'aquestes aturades tècniques, la "noia" (per a dir-ho d'alguna manera) veu una cosa que no hauria d'haver vist. No, no és un assassinat. I a partir d'aquí venen 412 pàgines més de relat (si més no en la versió catalana).

La història descansa en cinc personatges principals: tres dones i dos homes. N'hi ha algún més de secundari, entre ells un psiquiatra, però que de fet no són especialment rellevants. I això que el psiquiatra es podria haver fet d'or tractant el conjunt dels cinc protagonistes, encara que els hagués fet descompte de grup.

Mare de Déu quina colla de neuròtiques i neuròtics! Les poso a elles primer perquè quantitativament són més, però ells no es queden enrere. Estan tots com una regadora. Intueixo que la intenció de l'autora era que els lectors quedessin atrapats pels misteris de la trama, però en el meu cas jo vaig quedar molt més atrapat per unes immenses ganes d'estrangular a "la noia del tren" ja poc abans d'arribar a la meitat del llibre. Després, progressivament, em van agafar ganes d'estrangular a tots els altres personatges principals.

El llibre està escrit en primera persona i més o menys en forma de diari. En realitat són tres menes de diaris personals a càrrec de les tres dones protagonistes; és a dir tres narradores en tres primeres persones. Una mica embolicat al començament però aviat se li agafa la volta.

Els dos homes co-protagonistes no expliquen res, només "són explicats" per les dones. Ara que potser millor, perquè tanta psicopatada explicada en primera persona a l'estil "benvolgut diari" potser acabaria afectant una mica el precari equilibri emocional de certs lectors, entre els quals m'hi compto. De vegades. No sempre ¿eh?, que consti.

No diré que aquest sigui un d'aquells llibres per a endur-se a la platja, perquè tal cosa és un tòpic que a hores d'ara no se'l creu ningú. Però sí que és d'aquells llibres que van bé per a entretenir-se a les tardes d'estiu quan t'avorreixes i no tens ganes de fer la migdiada; un altre tòpic, ja ho sé, però més basat en fets reals.

Així que sí, aquest llibre es pot considerar aprofitable si el que vostè vol és distrure's. Ara bé, si vostè està interessat més aviat en la filosofia kantiana, doncs... en fi... què vol que li digui...

Coberta de l'edició original

NO QUIEREN QUE LO SEPAS

Títol original: No quieren que lo sepas
Autor: Jesús Cintora
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2022

La frase "No quieren que lo sepas", títol del llibre, suggereix que hi ha coses que algú (el Poder polític i econòmic en aquest cas) vol mantenir enterrades en profundíssimes ombres, ben lluny del coneixement de l'opinió pública, és a dir, de vostè i de mi.

La segona cosa que es desprèn d'una frase així quan és col·locada com a títol d'un llibre, és que l'autor (en aquest cas Jesús Cintora) farà la feina heroica de revelar a l'opinió pública, és a dir a vostè i a mi, tot allò que els Poders ens estan ocultant i que tenim tot el dret a saber.

Doncs bé, segurament el títol està molt ben trobat per a fer la funció de reclam comercial i aconseguir unes bones xifres de vendes, però no respon ben bé al que és el llibre en relitat.

M'explico: no hi ha prácticament res del que hi diu en aquest llibre que no hagi sortit abans als diaris, i no només una vegada, sino diverses i repetides. Dit d'una altra manera: qualsevol lector normalet de diaris ja té llegit el llibre molt abans d'obrir-li la tapa.

¿Vol dir això que el sr Cintora és un aprofitat que s'ha dedicat a recollir una pila d'informacions ja sabudes i publicades per a reunir-les en un llibre batejat amb un títol 'ganxo' i, a partir d'aquí, "a cobrar, que son dos dies"? No, no ho crec; si més no, no del tot. Penso més aviat que la cosa va per una altra banda.

M'explico una altra vegada: el sr Cintora comença el llibre convertint els primers capítols en un llarguíííssim pròleg en què explica batalletes i batalletes de la seva vida i infància castellana en un poble de la província de Soria (Ágreda, 3.008 habitants el 2018 i potser uns quants menys quan el sr Cintora era petit). Tòpics i més tòpics acumulats que des del punt de vista de qui els viu segurament estan molt bé, però que l'opinió pública en general no sent cap imperiosa necessitat de saber ("no imperiosa", tampoc).

Ara bé, sí que crec que hi ha una cosa de no poca importància que cal tenir en compte: segur que hi ha habitants d'Ágreda i de la seva àrea d'influència que llegeixen diaris, això no ho poso en dubte. Però els diaris que llegeixen són els mateixos que llegeixen una majoria bastant àmplia dels habitants de Madrid i de la seva corresponent àrea d'influència, que sembla que és bastant més extensa que la d'Ágreda. I aquests diaris són, a saber: "Arriba", "El Alcázar" i "ABC". O, amb el nom amb que se'ls coneix actualment: "El Mundo", "La Razón" i "ABC".

Cert que a Ágreda i Madrid i les seves respectives àrees d'influència també hi ha qui llegeix "El País" o "El Periódico", però, desenganyem-nos, aquest papers que en una època van brillar amb llum pròpia ara mateix no fan ni una trista ombreta al gran "Super-Trío de orden de toda la vida".

Doncs bé, jo penso que aquest llibre del sr Cintora és bàsicament útil per a qui és únicament lector dels diaris del Super-Trío, o espectador de Mediaset o Atresmedia, o "radioescucha" de la COPE. Aquests, i són molts, segur que no tenen ni idea de la majoria de coses que explica el llibre del sr Cintora. Malauradament, també estic segur que els importa un rave el que pugui dir el sr Cintora perquè "a ells no els adoctrina ningú".

I per a qui no està dins l'àrea d'influència d'aquest mitjans d'(in)comunicació, el llibre del sr Cintora no cal, perquè ja en tenen d'altres de mitjans on ja abans han pogut llegir, escoltar o veure el que ell escriu aquí.

Aleshores, què? ¿Fem bona la típica frase que diu "només que hi hagi una sola persona que obri els ulls llegint aquest llibre ja haurà valgut la pena"?

Doncs no. Mirin, no. Amb un de sol no en fem prou, deixem-nos estar de punyetes. Una cosa semblant li va dir el Déu de l'Antic Testament a Abraham amb allò de Sodoma i Gomorra. Ja saben, allò de "només que hi hagi deu justos a Sodoma, no la destruiré". I mirin que va passar! No em diguin a mi que enmig de tota aquella gent no hi havia ni deu justos. Això no s'ho creu ni Déu Himself. Ah, i a Gomorra ni la va esmentar, amb això dels justos: se la va carregar directament. Està clar que al Déu de l'Antic Testament li anava la marxa.

Llibre aprofitable? Igual sí que hi ha algú que obri els ulls llegint-lo. Un, o potser dos... però no sé jo si arribarien a deu.

Post Scriptum:

Per cert, al cap i a la fi els sodomites van acabar sobrevivint i escampant-se per la Història, però ¿algú sap què se n'ha fet dels gomorrites? Jo, és que estic intrigadíssim.

FINS QUE ET TROBI

John Irving nº 15

Títol original: Until I find you
Títol en castellà: Hasta que te encuentre
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2005
Any primera edició per Edicions 62: 2006
Any primera edició per Tusquets: 2006

Nota prèvia:

En aquest blog, el llibre anterior de John Irving, "The fourth hand" (La quarta mà) figura com el nº 13 de l'autor. El llibre actual, "Until I Find You" (Fins que et trobi) figura amb el nº 15, perquè el que seria el 14, "A Sound Like Someone Trying Not to Make a Sound", està descatalogat i no s'ha pogut trobar. Es tracta d'un conte infantil que apareix com a part de l'argument del llibre nº 11 d'Irving, "A widow for one year" ("Una dona difícil" - 1998); sis anys després, el 2004, Irving va escriure realment aquest conte.

***

Podria començar dient que aquesta és la història d'una persona, des de que té quatre anys fins que arriba als 38. No, tranquils, Irving no mata al personatge quan fa els trenta-vuit. Podria fer-ho perfectament, però no ho fa. El llibre s'acaba quan el personatge, que es diu Jack Burns, te ja trenta-vuit anys. Jack segueix viu, i de fet en aquest punt podria començar una altra història amb tantes pàgines com la presumptament acabada: unes mil, en la versió que jo he llegit.

Com sempre que es tracta de John Irving, però, aquí no hi ha un únic protagonista. N'hi ha un de principal, Jack, però també hi ha altres personatges que en un moment donat són tan protagonistes com ell. Diem que Jack fa de fil conductor d'uns quants universos, el seu propi inclòs.

John Irving entra també en el món dels tatuatges, el de la musica d'orgue i el de la lluita lliure. En relació a la lluita lliure, Irving ja ens havia deixat constància dels seus coneixements a l'autobiogràfic "The imaginary girlfriend" ("La novia imaginaria" - 1995) comentat en aquest mateix blog; i és que ell mateix s'hi ha dedicat i no precisament de manera superficial.

Pel que fa tant al món dels tatuatges i dels tatuadors, com al de la música d'orgue i els seus intèrprets, n'hi ha per a quedar-se admirat de la tasca de documentació que el sr Irving ha fet per a poder construir aquesta història, impagable com totes les seves. Bé, com gairebé totes; segueixo pensant que "La quarta mà" va ser un moment tonto d'aquells què tothom té dret a patir de tant en tant.

En referència a la geografia, qui a aquestes alçades s'hagi llegit els llibres d'Irving des del primer, "Setting free the bears" ("Libertad para los osos" - 1968), estarà a hores d'ara més que familiaritzat amb la regió nordamericana de Nova Anglaterra (especialment amb els estats de Maine i New Hampshire). També haurà après unes quantes coses sobre la ciutat de Toronto, al Canadà. O sobre Viena (ciutat protagonista en les primeres novel·les d'aquest autor). Aquest cop el sr Irving ens fa tot un tour pel nord d'Europa. Si hom es pren la molèstia de cercar a internet imatges dels llocs de què parla Irving, mentre va llegint les seves descripcions, es trobarà immers en un efecte gairebé màgic: les meravelles de què parla existeixen de veritat, i et deixen sense paraules. Insisteixo, dir que Irving està molt ben documentat es quedar-se curt.

I arribats aquí, figura que ja hauria de referir-me alguna cosa més substancial sobre la història en sí, però, un cop més, això no és possible si no vull córrer el risc de desvetllar coses que el lector, necessàriament, ha de descobrir per ell mateix.

Sí, puc referir-me a l'argument dient, per exemple, que a l'inici una mare i el seu fill de quatre anys van recorrent el nord d'Europa buscant un organista que és, respectivament, la parella de la mare i el pare del nen. La mare és tatuadora, filla al seu torn d'un tatuador que ja és història. Més endavant el nen és inscrit en una escola de Toronto bàsicament femenina. Cap a mig llibre hi ha un canvi dramàtic. I després més canvis dramàtics. I aquí ja és millor que m'aturi. Gairebé sempre que llegeixo un llibre d'Irving la sensació és la mateixa: no és l'argument allò que t'enganxa (que també); és l'emocionalitat, que a més et deixa fora de combat.

I sí, en aquest llibre Irving ho torna a fer: vas llegint la seva història amb totes les precaucions perquè ja tens experiència de que amb ell pots quedar estabornit per obra i gràcia d'una sola frase que et trobaràs 'a traició' tot just girar el full, i tot i així et torna a passar. És clar que això va molt relacionat amb la manera de ser de cadascú. Amb la meva manera de ser és inevitable; igual amb la de vostè, no. Arrisqui's, a veure què passa.

Decididament aquest és un llibre aprofitable, i estic segur que, a més, és d'aquells que en segona lectura es pot tornar molt més aprofitable encara.

Coberta "del nen de quatre anys"

Coberta de l'edició original

ELS RELATS DEL PARE BROWN

Títol original: The Complete Father Brown
Títol versió en castellà: Los relatos del Padre Brown
Autor: G. K. Chesterton
Editorial versió en català: RBA Llibres
Editorial versió en castellà: Acantilado
Any primera edició per RBA: 2016
Any primera edició per Acantilado: 2008

De fet no és un llibre, sino cinc, i tres relats extres. Aquesta n'és la relació:

Llibre 1: La innocència del Pare Brown (1910)

Llibre 2: La saviesa del Pare Brown (1914)

Relat: L'afer Donnington (1914)

Llibre 3: La incredulitat del Pare Brown (1926)

Llibre 4: El secret del Pare Brown (1927)

Llibre 5: L'escàndol del Pare Brown (1935)

Relat: La vampiressa del poble (1936)

Relat: La màscara de Mides (1936)

La pregunta que m'he anat fent mentre llegia aquests llibres (més els tres relats), era si Chesterton era catòlic o és que simplement li queien bé els capellans, que no deixa de ser una perversió com qualsevol altra. Si m'he fet la pregunta repetidament, ha estat per un motiu de pes: em feia molta mandra aixecar-me de la cadira de lectura i engegar l'ordinador per a encomanar-me a Sant Google o a Santa Wikipedia (semper ora pro nobis) per a trobar la resposta.

Total, que ho he acabat consultant ara per a escriure aquest comentari, i ha resultat que, primer, el sr Chesterton era agnòstic convençut; a continuació, a partir de que es casa el 1901 (amb 27 anys) amb una anglicana practicant, va i es fa anglicà ell mateix; i finalment, el 1922 (amb 48 anys) decideix que l'església anglicana era una mica com de fireta i que la bona era la catòlica tradicional de tota la vida (la vida del més aquí i la del més enllà), l'església que havia donat autèntics exits insuperables com l'invent del pecat original, o el de la Santa Inquisició, o el dogma de la Santíssima Trinitat (ja saben, aquell de "o t'ho creus perquè sí, o t'ho creus perquè t'ho dic jo") etc, etc...

Chesterton amb 17 anys, quan era agnòstic

Per tant, la meva conclusió és que fins que no va arribar als 48 anys Chesterton era de fet un catòlic inconscient i a partir de que té els 48 es converteix en un inconscient que es passa al catolicisme.

I sí, definitivament li queien bé els capellans, potser massa i tot, cosa que jo no podré entendre mai ni pel què fa a ell ni pèl que fa a ningú.

Crec que els relats del pare Brown s'han de llegir situant-se en el context cultural europeu (mirant el mapa a dalt a l'esquerra, on diu "United Kingdom") de començament del segle XX, en què el públic lector a qui anaven dirigits encara mantenia una certa ingenuïtat que actualment només es pot trobar en nens de menys de deu anys... i no en tots.

El pare Brown que dibuixa Chesterton és una mena de savi humil que aparentment, i només aparentment, té una pàtina de desorientat i/o despistat, però que en realitat veu el nucli dels misteris abans que ningú.

Seré franc: jo no podria ser mai amic del pare Brown. Em pot arribar a irritar molt. I quan dic 'molt', és 'mooolt'. Aquest posat de no haver matat mai una mosca, però que "no pot evitar" mostrar sistemàticament -amb tota la humilitat, és clar- que ell sí que té unes quantes neurones despertes mentre que els qui l'envolten són un pèl negats... aquest discurset de "jo pobre de mi no hi entenc gens d'això, però al principi ja vaig veure que..." ...em perdonaran, però em posa una mica delicat.

I a més fa trampes. Bé, de fet no és el pare Brown qui fa trampes, és Chesterton. Planteja una situació -que preferiblement implica una mort violenta- i va deixant pistes per a que l'inspector de policia de torn, el detectiu amateur, la neboda desconsolada del mort i el propi lector provin de desentranyar el luctuós trencaclosques, mentre el pare Brown rega les begònies. Però es guarda La Pista, la de veritat -aquella que no ha vist ningú senzillament perquè no existia-, fins que el capellanet de les begònies la revela treient-se-la de la sacerdotal màniga. Aleshores tothom es desfà en 'ooh!' i 'aah!' preguntant-se com ha estat possible que no l'haguessin vist abans. Doncs molt senzill! Perquè no hi era fins que el pare Chesterton disfressat de Brown se l'ha inventat!

En fi, ja sé que les meves opinions sobre el pare Brown em converteixen en una mena d'heretge enemic de la literatura universal, i de la literatura del sr Chesterton en particular. En la meva defensa diré que hi ha altres coses del sr Chesterton que sí que em semblen la mar de bé. Però també reivindico el meu dret a que els capellans no m'agradin, i encara menys els que van d'humil mosqueta morta per la vida. Creguin-me, no hi ha cap capellà que sigui una humil mosqueta morta, sé de què parlo.

I ara, com és habitual, la pregunta final: llibres (i tres relats) aprofitables?. Resposta: per a milions de persones és evident que sí. Pel què fa a mi, no els llençaria mai a la foguera... però no em demanin que vagi més enllà.

Coberta de l'edició d'Acantilado

PELIGRO

 

 

 

 

 

Títol original: Peril
Autor: Bob Woodward & Robert Costa
Editorial: Roca editorial
Any primera edició original: 2021
Any primera edició per Roca editorial: 2021

 

 

 

 

L'any 1964 es va estrenar una magnífica pel·lícula titulada "Seven days in may" protagonitzada per Burt Lancaster, Kirk Douglas, Fredric March i Ava Gardner. Va d'un complot per a fer un cop d'estat als Estats Units a càrrec d'uns militars salva-pàtries. Els ciutadans dels Estats Units se la van prendre com una fantasia, naturalment: una cosa així era impensable que passés en una democràcia perfecta com la seva.

 

 

L'any 2018, la sra Madeleine Albright, que va ser Secretària d'Estat dels Estats Units entre 1997 i 2001 (presidència de Bill Clinton), va publicar el llibre "Fascism: A Warning" ("Fascismo: una advertencia", en la seva edició en castellà ressenyada en aquest mateix blog). En el llibre, la sra Albright alerta sobre el repuntament del feixisme en ple segle XXI i cita exemples de personatges reals, perillosos i actuals que personifiquen tal repuntament: Recep Tayyip Erdoğan (Turquia), Vladimir Putin (Russia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (Estats Units)... La sra Albright ja avisava, entre d'altres, sobre Donald Trump. Malgrat que, en la meva opinió, es va quedar curta a l'hora de calibrar la perillositat de tal individu, la idea de que al seu país podia produir-se un assalt greu a la democràcia ja no li semblava tan fantasiosa com al públic cinematogràfic de 1964.

 

 

L'any 2020 la sra Mary L. Trump, neboda de Donald Trump, va publicar el llibre "Too Much and Never Enough: How My Family Created the World's Most Dangerous Man", és a dir "Massa i mai prou: com la meva família va crear l'home més perillós del món" (també ressenyat en aquest blog). Tal home és, es clar, el tiet Donald; sembla que tret de la sra Mary L. ningú més de la família ha gosat -o ha volgut- deixar les coses tan claretes pel que fa al seu parent més psicopàtic.

 

 

I ara arriba una seqüela de tots aquest precedents: a 2021, els srs Woodward i Costa ens obsequien amb aquest llibre. És tot un regal, i un bon regal. Atrapa des de la primera paraula del pròleg. És un assaig dramatitzat (un docudrama, vaja) sobre les últimes setmanes de l'administració Trump, sobre la transició cap a l'administració Biden i sobre els primers dies de gestió d'aquesta nova administració. De Robert Costa no en puc dir res perquè fins ara no el coneixia, però pel que fa al sr Woodward, amb diversos llibres seus ressenyats en aquest blog (sí, aquesta vegada vaig d'autobombo; mirin, m'ha sortit així...), pel que fa al sr Woodward, dic, la seva solvència està més que demostrada des de, com a mínim, els temps de l'afer Watergate; estic parlant de finals dels anys 60 i començament dels 70, entre cinquanta i seixanta anys enrere, si fan el càlcul. Netflix en podria fer una exitosa sèrie documental. HBO potser també. Disney millor que no, perquè aleshores el públic podria creure que allò que veu pertany al regne de la fantasia, i malauradament resulta que no és així.

Els mil i un disbarats de Trump per a no deixar el poder fan venir basques. L'ús que va fer de Twitter durant el seu mandat va ser inenarrable. I Twitter no hi va posar cap pega, no ho perdem de vista. I ara em permetran una digressió: si Joseph Goebbels hagués tingut a l'abast una eina com Twitter potser ara tots estariem parlant alemany.

Però Trump, amb tota el seu desequilibri, no és ni hauria estat res més que un bufó de cinquena categoria si no fos pel seu entorn. Hi havia, hi ha, molta gent que l'ha necessitat i el necessita per a fer prosperar els seus interessos; sense anar més lluny hi ha tot un partit polític enorme, el Partit Republicà dels Estats Units, que necessita d'un animal com Trump per a tirar endavant, a tota vela.

Des del primer dia d'estada a la Casa Blanca Trump va estar envoltat d'individus impresentables i estrambòtics com per exemple Steve Bannon, actual impulsor dels moviments feixistes "urbi et orbe"; o Rudolph Giuliani, ex-alcalde de New York i personatge extraordinàriament egòlatra, enormement trampós i servil fins a la nàusea davant de qui té el poder; o Jared Kushner, el gendríssim, mogut pels seus interessos particulars i centrat en trobar les millors maneres d'aprofitar les possibilitats que ofereix el sogre; o Ivanka Trump, la fillísima, má dreta del papà i del seu Jared... i dotzenes de noms més, no tan coneguts en els nostres barris, però peces importants de l'engranatge del Partit Republicà, un selecte club de privilegiats socials, al·lèrgics a la sanitat pública, al·lèrgics a l'educació pública, fanàtics religiosos evangelistes, dictadors de la moral de tothom, especialment de qui no pensi com ells, supremacistes blancs, capitalistes salvatges i altres meravelles per l'estil.

Son aquests els personatges que han fet possible la presidència desquiciada i perillosa de Donald Trump, i també han fet possible que tal individu alimentés una mena de versió barata, però no per això innòcua, del què en el seu moment va ser la Marxa sobre Roma o l'Incendi del Reichstag. M'estic referint, naturalment, a l'assalt al Capitoli del 6 de gener de 2020, amb el que es va intentar impedir que el nou President electe, Biden, fos proclamat definitivament President legal. Trump s'ho va estar mirant tranquil·lament per televisió sense fer res, i quan algú del seu propi entorn, alarmat, li va dir que potser sí que hauria de fer alguna cosa, ell va comentar "és que m'estimen" i va continuar plàcidament escarxofat a la butaca. Hi va haver sis morts.

 

 

El relat que d'aquest nefast episodi fan els senyors Woodward i Costa és impressionant. Va ser un intent de cop d'estat en tota regla, i l'actitud de Trump va ser extraordinàriament semblant a la dels grans feixistes europeus dels anys trenta, només que sense neurones que la canalitzessin (afortunadament? o és veritat que un cabronàs sense neurones és més perillós que un que en tingui?)

En relació al personatge, Woodward i Costa ens traslladen una cita molt significtiva provinent d'Adam Smith, president de la Comissió de Serveis Armats de la Cambra de Representants. Diu el sr Smith: "Trump no està bé del cap. És un psicòpata narcisista. La por més gran era que utilitzés el Pentàgon i el Departament de Defensa per a fer un cop d'estat [...] La meva por en referència a Trump sempre va ser que organitzés una conquesta feixista del país. Mai em va preocupar de veritat que pogués desfermar una guerra [a l'exterior]. És un covard. No vol assumir aquesta responsabilitat".

D'altra banda hi ha també una altra cosa greu que no s'hauria de passar per alt: dins d'una part (i no petita) de la població USA hi ha un substrat feixista sòlid, que no és d'avui, relacionat amb una manca de cultura lamentable i un fanatisme religiós sectari que no es queda gens curt al costat d'altres fanatismes més, diguem-ne, "orientals". Això queda reflectit en el llibre dels senyors Woodward i Costa si bé he d'admetre que no ho etiqueten d'una manera tan explícita com ho estic fent jo ara.

 

 

El tercer terç (més o menys) del llibre està dedicat a explicar per sobre l'inici de la presidència Biden, amb qüestions prou rellevants com la decisió de retirar els militars USA d'Afganistan. En aquesta part queda més destacat el fet, no gaire conegut, que la política USA és molt més fosca i complexa que l'europea. Les maniobres intra-partits són molt més salvatges (més que les inter-partits, fins i tot). De vegades es podria dir que la "democràcia més perfecta i sòlida del planeta" no és ni tan sols democràcia... i molt menys sòlida. De fet, després de l'accidentada transició entre les presidències Trump i Biden, Trump ha seguit fent discursos feixistoides davant d'un públic entusiasta, transmetent clarament que ell no persegueix "només" tornar, sinó que vol revenja. Pel que fa al partit que li dóna suport, en un festival del "tot s'hi val" ha impulsat en diversos estats lleis de restricció del vot amb l'excusa de voler protegir els drets dels ciutadans però amb la conseqüència de dificultar la participació democràtica dels votants que no són de la seva corda. I no passa res.

Doncs bé, tots aquest ingredients, molt ben amanits, es poden trobar en el llibre dels srs Woodward i Costa, un assaig molt més que aprofitable. Només una petita pega: per a tots aquells que no seguim la política domèstica dels Estats Units com si fos la nostra, hauria estat de molt ajut comptar amb un índex onomàstic al final del llibre; de veritat que sí.

I no me'n puc estar d'esmentar la darrera conclusió dels srs Woodward i Costa: "El perill hi segueix present".

 

Coberta de l'edició original