ARQUITECTES DEL TERROR. Franco i els artífexs de l'odi

Títol versió original: Architects of Terror. Franco and the makers of hatred
Títol en castellà: Arquitectos del Terror. Franco y los artífices del odio
Autor: Paul Preston
Traducció al català: Montserrat Pérez
Editorial versió en català: Editorial Base
Editorial versió en castellà: Debate
Any primera edició original: prevista per a 2023
Any primera edició per Base: 2021
Any primera edició per Debate: 2021

NOTA PRÈVIA:

L'autor té registrat el copyright de l'obra original amb data de 2021, però a l'hora d'escriure aquest comentari (agost de 2022) no s'ha editat encara tal versió original; sembla ser que s'espera que surti publicada a febrer de 2023. Per tant, no és un error que en les dades inicials d'aquesta ressenya hi figuri com a any de la primera edició original el 2023, és a dir, dos anys després que les seves traduccions al català i al castellà.

EL COMENTARI:

Com no podia ser d'una altra manera venint del sr Preston, aquest és un llibre extraordinàriament documentat, que va a les fonts originals i en el que no hi figura res que no s'hagi prèviament consultat i confirmat. Una persona "normal" necessitaria vàries vides per a documentar-se com ho fa el sr Preston. I sí, estic dient que, primer, el sr Preston no és "normal"; i, segon, que ja m'agradaria a mi ser tan "no-normal" com ell.

I és precisament aquesta gairebé inabastable documentació, la que fa que el llibre sigui encara molt més terrible del que pugui semblar d'entrada. Els fets que s'hi presenten no són "presumptes"; són comprovats.

El tema és aquest: a partir de que el general Franco comença a ser algú -és a dir, iniciat el cop d'estat que acabaria amb el règim republicà espanyol i, a més també, un cop desapareguts el general Sanjurjo i el general Mola, els dos pesos pesants que l'haguessin eclipsat sense cap dubte si no haguessin acabat oportunament accidentats- tant ell mateix, Franco, com tot l'estol d'acòlits que l'envoltava, van crear, inflar i mantenir una xarxa immensa de falsedats que tenien com a objectiu "inventar" el gran enemic que necessitaven per a justificar les seves accions de guerra i postguerra destinades a fer-se amb el poder i mantenir-lo controlat. Aquestes accions també anaven encaminades a aniquilar l'oposició, i infondre el terror a la població en general.

Els "enemics necessaris" inventats en el seu moment quedaven etiquetats amb dues expressions compostes molt conegudes: el "Poder Judeomasónico" i els "rojoseparatistas". Anem a pams: cert que hi havia jueus -fa més segles que hi ha jueus que no pas cristians- però no conformaven cap lobby mundial amb el propòsit de controlar el planeta. Això Hitler ho sabia molt bé, com també ho sabia molt bé el seu ministre de propaganda, Goebbels, o el Duce Benito Mussolini -que era un senyor que en el seu vessant pallasso va inspirar molt a un altre senyor més actual de nom Silvio Berlusconi- o l'entorn de Franco, començant pel seu cunyadíssim Ramon Serrano Suñer. Curiosament sembla que el propi general Franco sí que creia que els jueus eren una amenaça planetària. Sigui com sigui, els jueus van quedar convertits en l'útil enemic públic número 1 per obra i gràcia de la fabricació imparable i massiva del què ara en diem "fake news" o "veritats alternatives", és a dir mentides podrides pures i dures fabricades per uns personatges molt i molt peculiars i perillosos.

Pel que fa als "masons", els "rojos" i els "separatistes", en realitat no passaven de ser comparses de segon ordre, la perillositat dels quals derivava d'estar teledirigits pels jueus. És de bojos tot plegat, ja ho sé, però les "fake news", tot i com n'eren de grolleres, van arribar a convertir-se en veritats inqüestionables per a una part considerable de la població.

Tot això no es va acabar el 1945, amb el final de la Segona Guerra Mundial; o el 1975, amb l'inici del franquisme sense Franco. Actualment hi ha diversos personatges prou ben situats que fabriquen i intenten imposar, amb gran èxit per cert, les seves propies "fake news" amb els mateixos objectius que ho van fer els feixismes del segle XX. Donald Trump, Recep Tayyip Erdogan, Víctor Orban, Matteo Salvini, Putin... tots ells grans usuaris de la que podriem anomenar Primera Llei de Goebbels: repeteix una mentida prou vegades i la convertiràs en veritat.

Però tornem al llibre que ens ocupa. A "Arquitectes del Terror" Paul Preston ens presenta cinc personatges clau que es van dedicar, amb enorme aplicació, a fabricar falsedats i atiar odis abans, durant i després de la guerra civil espanyola. La seva "obra" va marcar dos terços del segle vint i encara perdura gràcies als seus hereus (aquesta mena d'individus sempre té hereus).

Els cinc personatges en qüestió son, citant la pròpia nomenclatura del sr Preston, "el policia", "el capellà", "el poeta", "l'assassí del nord" i "el psicòpata del sud".

"El policia" va ser un tal Mauricio Carlavilla, que ja funcionava com a organisme infecciós durant la dictadura de Primo de Rivera. Va escriure uns quants llibres difamatoris, mentiders i bastant repugnantets que van arribar a tenir èxit, mira tu. De la qual cosa es desprèn que tenir un cert bagatge cultural no és imprescindible ni per a escriure llibres ni per a llegir-los.

"El capellà" era un mossèn anomenat Joan (o Juan) Tusquets. També dedicava moooltes hores del seu temps a escriure sobre els mateixos temes que "el policia" i en el mateix to. ¿Saben la caricatura del capellà sinistre i terrorífic de l'església catòlica més ultramontana? Doncs aquest era el padre Tusquets. Ah, i si es pregunten si hi ha alguna relació entre aquest senyor i l'Editorial Tusquets, no van mal encaminats. I encara els diré més: ¿saben l'editorial Lumen, la que ha publicat l'extensa obra de Quino, el creador de Mafalda? Doncs la va fundar aquest "reverend" un cop acabada la Guerra Civil espanyola; imaginin, a partir d'aquí, com seria el to de les primeres publicacions de Lumen. Alguns títols escrits per Tusquets: "Masonería y separatismo", "Masones y Pacifistas", "Los Sin Dios en Rusia", "La Francmasonería, crimen de lesa patria". De quina manera ha arribat Lumen des d'aquí fins a Mafalda, és un misteri que els més afamats parapsicòlegs encara no han pogut resoldre.

"El poeta" era José María Pemán. Molts dels nascuts entre els anys 1940's i 1960's, segur que recorden Pemán. Impossible oblidar aquella imatge llefiscosa, recitant els seus propis poemes tan llefiscosos com ell. Era el poeta del Règim (del Règim de Franco, s'entén) i ho va seguir essent fins el 1975, any en què el general es va fondre amb el Cosmos. Entre 1975 i 1981, any en què ell mateix també es va fondre amb el Cosmos, és molt probable que "el poeta" seguís vivint en una bombolla desconnectada d'una realitat que ja no podia reconèixer com a seva. Doncs bé, gràcies al sr Preston ara podem saber que Pemán va fer ús de la mesquinesa, la mentida, la hipocresia i el servilisme fins a la nàusea. Anys i anys. La seva mena de discurs es manté intacte, dipositat en l'extrema dreta actual. Segons el sr Preston, Pemán va arribar a mantenir que l'objectiu de la Guerra Civil espanyola era protegir la Mare de Déu per a evitar que es convertís en jueva i russa. Ni més ni menys. Ah, i naturalment la guerra la havia enviat Déu mateix 'in person' (o 'in three persons', per allò del dogma) "para purificarnos, dejar atrás nuestros errores y pecados y llegar al final puros y limpios". En fi...

"L'assassí del nord", tal com el qualifica el sr Preston, va ser el general Mola. Sí, el que tenia una estació de Metro a Barcelona (línies groga i blava) que actualment es diu Verdaguer (que era un exorcista que escrivia coses en català pre-fabrià). Segons el sr Preston, Mola va ser un assassí de masses, ultraviolent i sense escrúpols, que molt probablement estava afectat per un transtorn bipolar (cosa que de tota manera no serviria per a justificar les seves conductes sàdiques i violentes). El sr Preston ens explica que Mola va ser un gran difusor de falsedats que van causar notables efectes entre els que se les creien i també, òbviament, entre els que va fer assassinar per a que els dubtosos acabessin de creure-se-les davant de la perspectiva del què els podia passar si no ho feien.

I arribem al cinquè personatge, "el psicòpata del sud". Gonzalo Queipo de Llano, també general, com Mola i com Franco. Si no fos perquè era letal, igual que els seus col·legues, se'l podria qualificar de pintoresc. En els anys 1920's Don Gonzalo es va emprenyar amb Alfonso XIII perquè no li feia ni cas i no li concedia els honors que ell deia que mereixia. Així que es va dedicar a conspirar per a fer caure del tron a Sa Borbònica Majestat. Total, que Don Gonzalo va celebrar molt satisfet la proclamació de la República. Però aquesta satisfacció li va durar poc, perquè la República tampoc no li feia ni cas i a més tampoc era gaire amable amb els seus amics terratinents latifundistes. Així que, oh sorpresa, es va dedicar a conspirar per a fer caure la República. A diferència dels seus altres companys que apareixen en aquest llibre, Don Gonzalo va decidir fer ús del que aleshores, anys 1930's, era la tecnologia punta pel què fa als mass media: la ràdio. Des de Unión Ràdio Sevilla (actualment, part de la Cadena SER) difonia unes diatribes extraordinàriament violentes, calumniadores, ofensives i terrorífiques. De fet, això és el que pretenia, violentar, calumniar, ofendre i terroritzar. No cal dir que va assolir amb escreix tots quatre objectius. També va ser el creador d'un famós malnom referit al general Franco: "Paca, la Culona", li deia, no pas a la cara naturalment. Paul Preston explica moltes més coses sobre Don Gonzalo, tan bèsties, que no em sento capaç d'esmentar aquí ni tan sols de passada.

La utilització de la difusió del terror i de l'odi com a eina de poder es va mantenir durant tota la dictadura i encara perdura. Després d'unes dècades en què la cosa semblava una mica apaivagada (entre els 1980's i els primers 2000,s) ara ha tornat a resorgir amb una força alarmant. I no passa res. Ningú fa res. Mitjans de comunicació molt importants i influents són ara l'arma de manipulació de l'odi i del terror contra qui gosi criticar o oposar-se a qui realment té el poder -i sempre l'ha tingut- a tot arreu. El poder està on hi ha els Grans Diners, i punt. I els Grans Diners saben molt bé que ho tenen tot de cara per a continuar subsistint per damunt d'una púrria molesta que només constitueix el 99% de la població planetària. Sí, el fenomen és planetari, cal no oblidar-ho. Trump, Berlusconi, Salvini, Orban, Putin, Bolsonaro, els "Partits Populars" de tot arreu, les creixents extremes dretes també de tot arreu... no són accidents passatgers. Son els instruments del Poder Amb Majúscula, per a seguir essent Poder Amb Majúscula. I això no és estar abonat a les teories de la conspiració. Tant de bo que només es tractés d'un deliri paranoic sense base. Però no és el cas.

És per això que llegir llibres com aquest del sr Preston, no és només aprofitable, sinó que és necessari. Si t'estan fotent, com a mínim que ho sàpigues.

0====0

Nota annexa nº 1:

Opino (subjectivament, és clar) que la traducció catalana d'aquest llibre és digna però millorable. Per exemple, hi ha una certa quantitat d'expressions que venen contaminades del castellà. I per exemple també, hi ha coses que, francament, no cal traduir i s'han de deixar en la seva forma original; és a dir, per a que ens entenguem, que referir-se a "la Cruz Laureada de San Fenando" com a "Creu Llorejada de Sant Ferran" és un excés que ratlla la comicitat.

Nota annexa nº 2:

Des d'aquest blog expresso la meva més sentida solidaritat amb l'estació de Metro de Barcelona (línies 4 i 5) que primer va tenir nom de general més aviat poc sociable i que després va ser rebatejada amb el nom d'un exorcista que tampoc no semblava que estigués gaire bé de la barretina, mai millor dit. Si jo fos aquesta estació em deprimiria, la veritat.