diumenge, 26 de desembre del 2010

EL VIAJE DEL PERDÓN A GLEN ORCHY

Sèrie Perry-Christmas nº 1

Títol original: A Christmas Journey
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2003


Va haver-hi un temps en què era típic de les sèries de televisió nordamericanes incloure "l'episodi de Nadal". Indefectiblement es tractava d'un episodi difícilment suportable on no hi podia faltar la neu, l'abet i tooots el personatges habituals fent coses o bé idiotes o bé lacrimògenes. L'episodi solia acabar amb una escena coral amb tothom contentíssim com si hi hagués hagut un consum massiu de substàncies psicotròpiques.

Doncs bé, la senyora Perry, o bé el seu editor, van decidir en un moment donat fer també els seus episodis de Nadal dins de les seves sèries de llibres. Tots tenen un títol que comença amb les paraules "A Christmas...", en aquest cas "A Christmas Journey", títol que, com no podia ser d'altra manera, es perd irremissiblement en la traducció de Random House Mondadori.

L'episodi que ens ocupa, i que correspon a la sèrie Pitt, se situa a l'any 1852. És a dir, per a entendre'ns: Thomas Pitt era probablement un nen de bolquers; la seva dona Charlotte no havia ni nascut; feia només 37 anys del final de l'aventura napoleònica i en feia quatre de les sonades i fracassades revoltes europees antiabsolutistes de 1848; la reina Victòria encara no era vídua; i lady Vespasia Cumming-Gould estava fresca com una rosa amb els seus trenta anys acabats de fer.

Com tots els "episodis de Nadal" aquest és intrascendent i gairebé m'atreviria dir que innecessari. Si bé és cert que no deixa de ser curiós fer un salt enrere en el temps i veure a lady Vespasia per un foradet quan era jove, la veritat és que hauria estat molt més interessant veure-la en plena acció en les barricades revolucionàries de Roma de l'any 1848 (un memorable capítol de la seva vida que algun dia la senyora Perry ens hauria d'explicar), en comptes de trobar-la aquí enmig d'una festa de Nadal d'una colla de membres desvagats de l'alta societat tan hipòcrites i impresentables com sempre.

En definitiva, llibre que pot tenir un molt relatiu interès per als seguidors de la sèrie Pitt, però em temo que poc o cap per a la resta de la humanitat en general. 



2 comentaris:

  1. Distinguido caballero (supongo que será un tratamiento adecuado para el ambiente victoriano), gracias por el aviso para el ocasional lector de la autora, pero asiduo suyo; sus conocimientos del siglo XIX no dejan de sorprenderme. Mientras espero nuestra próxima entrevista me leeré El hombre que fue jueves, lectura policíaco-metafísica adecuada, sin duda.
    Abrazos.

    ResponElimina
  2. Mi muy apreciado Sir Clementcor,

    Efectivamente, el tratamiento de "distinguido caballero" es del todo apropiado para la época, aunque me temo que algunas personas del círculo que solemos frecuentar están lejos de considerar que sea apropiado para mí... y desgraciadamente mucho me temo que lo mismo puede decirse para usted. Además, leer según que cosas del señor Chesterton tampoco ayuda, si me permite decirlo. ¿Que le cuesta a usted leer las aventuras del Padre Brown, pongamos por caso, en vez de los anarquismos estos tan inoportunos del señor que se llamaba Jueves? Por cierto, ya me pasará la referencia del libro; a fin de aligerar mi infinita ignorancia he leído algunas referencias en internet y me ha parecido que la cosa puede ser en extremo interesante. Inquebrantablemente suyo,

    El Baronet Jordalgar.

    Post Scriptum:
    Si las clases exquisitas del siglo XIX hablaban realmente así no me explico cómo no se caían muertos de aburrimiento a los dos minutos de iniciar una, digamos, conversación.

    ResponElimina