dissabte, 8 de gener de 2011

ANATOMÍA DE UN INSTANTE

Títol original: Anatomía de un instante
Autor:
Javier Cercas
Editorial: Mondadori
Any primera edició: 2009


L'instant en qüestió és el que apareix a la portada d'aquesta edició del llibre: interior del Congrés dels Diputats; a la dreta, guàrdies civils armats i un home enfront d'ells que aparentment els planta cara (efectivament, els plantava cara); tots els escons vermells aparentment buits; en els escons blaus de primera fila, uns quants ministres del govern tirats per terra i una figura, una única figura, asseguda al seu escó amb aparent total normalitat, com si no passés res, com si estigués en un univers paral·lel totalment aliè a la realitat: és el primer ministre Adolfo Suárez. A partir d'aquí i sobre aquest instant el senyor Cercas escriu un llibre de 437 pàgines, més unes altres vint-i tres de bibliografia i anotacions.
 
Alguns dels qui vam "viure" l'intent del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 vam quedar marcats per una mena de fascinació que amb el temps ens ha dut a regirar una quantitat notable de literatura buscant, potser, explicacions a coses que no acabàvem d'entendre: per què, com, qui, amb qui, què hagués passat si allò hagués sortit com els colpistes pretenien... però hi ha un parell de coses que cap dels llibres que s'han escrit des d'aleshores reflecteix: què sentiem, què pensavem.

Un exemple per a il·lustrar-ho una mica: actualment hi ha un cert consens general per a considerar la figura d'Adolfo Suárez com la d'un gran estadista que va aconseguir l'heroïcitat de retornar la democràcia a un lloc i en un temps en que tal cosa semblava impossible; Adolfo Suárez apareix ara, per a molts, com un home intel·ligent, amb un pla preconcebut molt hàbil, que va obrar una mena de miracle del qual encara ens estem beneficiant tots. Però aquest no és l'Adolfo Suárez que jo recordo. L'Adolfo Suárez que jo recordo és un senyor que havia estat Secretari General del Movimiento (per tant, amb credencials democràtiques nul·les) i que sí, efectivament, va fer coses absolutament sorprenents quan estava al govern (com legalitzar el Partit Comunista, per exemple, que no és poc), però que en el dia a dia es mostrava com algú irritantment continuïsta i que actuava segons la seva pròpia conveniència. Molt probablement aquesta visió és del tot injusta, però és la que jo, i molts altres, teniem.

Doncs bé, la virtut del llibre del senyor Cercas (una d'elles, que en té moltes) és la de rescatar les sensacions en què uns quants ciutadans d'aquells moments estàvem ìmmersos, incloses la de la irritació i l'avorriment -potser injustos, però legítims- que indefectiblement ens produïa el senyor Suárez quan apareixia a la premsa, la ràdio i la televisió. Això sí, he de reconèixer que el fet de que el senyor Suárez ens parlés "de vostè" als ciutadans quan feia les seves intervencions em va impressionar molt favorablement. Cap polític abans havia tingut aquest gest d'elemental educació. Avui dia el Rei encara no ho fa.

El llibre no gira només a l'entorn de la figura d'Adolfo Suárez, malgrat que aquest sigui potser el focus més important. També són molt interessants les informacions, comentaris i especulacions que el senyor Cercas fa sobre el senyor Tejero, el general Armada, el general Milans del Bosch, el Rei o sobre els serveis secrets i el seu més que confús paper en aquella trama. En canvi, de la sortida de to amb què el senyor Fraga va obsequiar la galeria quan va intuir que el segrest del Congrés s'estava acabant, no n'escriu ni una paraula; és del tot comprensible: va ser una pallassada sobre la que no val la pena perdre el temps.

En definitiva, llibre aprofitable, però encara més si vostè va viure aquell instant ni que fos des del sofà de casa seva. 

L'instant del senyor Suárez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada