EL ESTABLISHMENT

Títol original: The Establishment

Autor: Owen Jones
Editorial: Seix Barral
Any primera edició original: 2014

El títol original complet del llibre és "The Establishment: And How They Get Away With It", és a dir, "L'Establishment: i com se'n surten amb la seva".

I qui són aquests que "se'n surten amb la seva"? Doncs la classe dominant, els que tenen el poder; els que tenen el poder de veritat, vull dir.

El senyor Jones amb els seu llibre ens ve a confirmar quelcom que uns quants ja sospitàvem però que llegit així, d'una manera tan crua, acaba amb la moral de qualsevol: que la democràcia no és més que una gran pantomima que té com a funció que el noranta-nou per cent de la població es cregui que delega el seu poder a uns senyors anomenats polítics amb la finalitat de que aquests l'administrin en benefici de tothom, quan en realitat el poder no prové ni de lluny d'aquest noranta-nou per cent de la població sinó de l'u per cent restant que, per cert, si que acapara el noranta-nou per cent de la riquesa. Tal qual.

Aquest u per cent és l'Establishment.

Owen Jones

Owen Jones es refereix a l'Establishment de la Gran Bretanya, però el que explica és idèntic al que passa al país on vostè i jo vivim.

D'entrada l'Establishment és la dreta socioeconòmica. La dreta política no és més que el seu braç governamental. De tota la vida, la dreta (i el que serien els seus equivalents abans de la Revolució Francesa) ha partit de la base de que tot allò que abasta amb la vista és seu. Bé, això abans de les successives revolucions tecnològiques; actualment el paradigma és que "tot allò que abasta internet, és seu". És a dir, Tot. I el noranta-nou per cent de la població que no pertany a la classe dominant té com a única funció, que els que dominen no només conservin eternament el domini, sinó que l'incrementin en progressió imparable.

Durant el segle XX hi va haver, pel que sembla, una mena de parèntesi aberrant: a base de lluites mortals, els treballadors van anar conquerint drets; les dones van poder accedir al vot; la justícia és va fer més justa per a tothom; la sanitat -en alguns països, no en tots- és va arribar a convertir en universal; l'educació es va anar posant a l'abast de sectors més i més amplis de població...

Fins que van arribar Margaret Tatcher i Ronald Reagan i van iniciar la seva creuada per a erradicar aquest parèntesi aberrant obert amb tant de sofriment durant la primera meitat del segle XX. Aquesta creuada té un nom: "Neoliberalisme". I ún únic principi: "Les Lleis del Mercat són Déu".

D'alguna manera els rics i poderosos van arribar a la conclusió de que ja havien jugat prou a la comèdia de l'Estat del Benestar i que havien de recuperar allò que 'genèticament els corresponia' (alguns diuen que 'per la Gràcia de Déu'), és a dir, els drets i la propietat de tot i de tothom.

Aleshores es van posar a privatitzar.

La Sanitat, privatitzada; l'Educació, privatitzada; serveis bàsics -telefòns, elèctriques...-, privatitzats; mitjans de transport -companyies de ferrocarril, companyies aèries, fins i tot aeroports!-, privatitzats...

I allò que fins i tot la classe dominant s'adonava que no podia privatitzar descaradament sense provocar autèntics escàndols, també s'ha anat privatitzant de maneres potser més subtils però igualment contundents.

A la Gran Bretanya s'ha intentat privatitzar fins i tot la policia, i recordin que al país on vivim vostès i jo també s'han intentat privatitzar, només per a posar dos exemples, serveis de seguretat públics i la gestió del Registre Civil.

El govern espanyol de dretes va imposar una taxa sobre la justícia que, a la pràctica, la feia inabastable al comú dels ciutadans; un autèntic dret de cuixa per a qui volia recórrer als tribunals per a defensar-se dels poderosos. De tota manera vostès i jo sabem que la justícia en aquest país està en mans de jutges que tenen filiació política, la filiació política del partit governant, partit governant que és titella de la classe dominant. És a dir, que la justícia està controladíssima pels delinqüents d'alta volada, si no no s'explicarien moltes barbaritats que estem veient als tribunals des de fa anys.

Els mitjans clàssics de comunicació privats, premsa ràdio i televisió, éstan plenament en mans de l'Establishment, no cal ser gaire espavilat per a veure-ho. Res més fàcil: si és privat es pot comprar i ja està ¿i qui té prou diners per a comprar una cadena de diaris, de ràdio o de televisió? Doncs això.

Pel que fa als mitjans de comunicació públics també han quedat, naturalment, sota el domini de l'Establishment. També era fàcil: el govern controla allò que és públic; i l'Establishment controla el govern.

En aquest punt he de fer un aclariment molt important: de tota la vida l'Establishment ha estat conformat per la dreta socioeconòmica, de la qual la dreta política era el seu braç governamental, com he dit al començament. Però resulta que la dreta socioeconòmica i política no té l'exclusiva de tot això. L'Establishment ha estat prou poderós com per a abduir també a qui durant molts anys es va considerar l'esquerra; llegeixi's el Partit Laborista a la Gran Bretanya i llegeixis el Partido Socialista Obrero Español més cap aquí. Toni Blair mai no va ser mereixedor de l'adjectiu "esquerranós", ni de lluny, i pel que fa a més cap aquí, s'ha perdut la memòria de qui va ser l'últim esquerranós de la història del PSOE (se'n recorden d'allò de "OTAN de entrada NO" que al final es va convertir en "vota SÍ en interés de España"? Estic parlant de la dècada de 1980, que no és precisament ahir.)

I ja per a anar acabant, no oblidem els amenaçadors mantres amb que l'Establishment ens persegueix cada dia, cada setmana, cada mes, cada any, sense descans: que si "fer pagar 'tants' impostos a qui ja té els diners (empreses o particulars) farà que aquests marxin cap a altres llocs i s'enduguin amb ells els llocs de treball, amb la qual cosa l'economia s'enfonsarà definitivament"; que si "els grups ciutadans o formacions polítiques que reclamen la salvaguarda dels drets que constantment s'estan massacrant 'són l'extrema esquerra radical', o 'el diable', com fins i tot ha arribat a dir un polític espanyol notablement voluminós, xenòfob, immoral, ofensiu, mentider i que no coneix el significat de la paraula 'honestedat'.

Ah, i sobretot, no se'ls acudeixi anar a demanar empara a la Unió Europea. Ara com ara la Unió Europea és l'Establishment i l'Establishment és la Unió Europea. Dit d'una altra manera: Brusel·les és, actualment, la central del Gremi del Lladrocini.

El senyor Jones acaba el seu llibre explicant breument i de manera raonada que és possible revertir tot aquest desgraciat panorama, que l'Establishment no és invencible; fins i tot el senyor Jones ens explica possibles camins per a començar la reversió. La pregunta és ¿qui ho pot fer?

Libre aprofitable? Sens dubte. I si s'entén realment el que està dient el senyor Jones, el llibre no només és aprofitable, també és terrorífic.

Portada de la edició original