LA SANTA ALIANZA

Títol original: En Hellig Alliance
Autor: A. J. Kazinski
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2013

Un cop acabat, no he pogut evitar tenir la sensació de que estem davant d'una tonteria de llibre, i bona part de la culpa és de la contraportada.

Sí, ho admeto, va ser el text de la contraportada allò que em va cridar prou l'atenció com per a que acabés comprant el llibre; cert també que vaig fullejar algunes pàgines a l'atzar amb la intenció de confirmar, o no, la meva impressió favorable, cosa que, efectivament, va ser el cas. Vagi doncs la meva més efusiva felicitació pel redactor de la contraportada: sap vendre. Ara bé, vagi també aquí la meva més contundent manifestació d'enuig per a l'editor que ha permès la publicació del text de la contraportada que, sí, aconsegueix incrementar les vendes, però a base d'enganyar miserablement al possible lector.

I és que el text de la contraportada ens promet un fascinant relat sobre una intriga ordida en ple segle XXI per les monarquies europees amb l'objectiu d'imposar-se a les democràcies. Està clar que és un tema molt temptador... però que es queda en anunci.

De fet la història es redueix al típic joc de persecució entre el gat i la rata, que pot ser entretingut si hom no és massa exigent però que no passa d'aquí, del "ai que t'enxampo" "ui, m'he salvat", combinació dual de situacions que es va repetint un cop i un altre al llarg de les cinc-centes trenta-vuit pàgines del llibre. I pel que fa als personatges la valoració, si més no la meva valoració subjectiva, no és millor; poc consistents i poc creïbles; si els periodistes fossin com la periodista protagonista la premsa seria encara menys fiable del que és, i si els agents secrets que vetllen per la monarquia fossin com els del llibre, l'únic rei que quedaria al tron seria el de Tonga, o ni això.

Potser si la contraportada no hagués creat aquestes expectatives lamentablement falses hom no acabaria amb la sensació que he esmentat al començament i que ratifico: és una tonteria de llibre. I a més resulta que per a fer això s'ha necessitat el concurs de, no un, sinó dos senyors, perquè passa que A. J. Kazinski és un pseudònim que amaga la identitat real de dos autors: Anders Rønnow Klarlund i Jacob Weinreich.

Els autors. Els deixo amb la intriga

de qui és la Maria i qui és l'Antonieta.

Llibre aprofitable? Que volen que els digui... no és precisament imprescindible. I sobretot una altra cosa: no el confonguin amb un altre llibre amb el mateix títol però de l'any 2004 i d'Eric Frattini, comentat en aquest mateix blog, que tracta de les clavegueres vaticanes, que no és de ficció i que hauria de ser de lectura obligatòria.

Post Scriptum:

Sobre aquestes línies tenen vostès la coberta de l'edició original. Notin que aquí, a diferència de la coberta d'Ediciones B, no figura la frase "Las monarquías de Europa se unen contra la democracia en un thriller de vértigo", molt probablement perquè la conspiració monàrquica brilla per la seva absència i perquè en aquesta història no hi ha ningú que pateixi de vertigen. Ni el lector.

 

LA BARCELONA D'AHIR (IV): VIDA PRIVADA DE LA BURGESIA

Títol original: La Barcelona d'ahir. Vida privada de la burgesia
Autor: Lluïs Permanyer
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

Sí el llibre anterior d'aquesta sèrie, "L'esplendor de la burgesia", ja tenia la virtut de deixar una mica estupefacta i bastant indignada a certa mena de lectors -entre els què em compto- per la descripció que feia de la fastuosa vida de la burgesia nostrada front a la mísera vulgaritat del comú dels mortals, aquesta quarta entrega, "La vida privada de la burgesia" no és queda precisament curta.

"Néixer burgès"

Aquesta primera part de les quatre de què consta el llibre ens il·lustra sobre la infància dels burgesets. Ah, la infància, que terrible que pot ser...! Les primeres etapes de la vida del burgeset no eren gens fàcils, ai las! Per a començar, els papàs tendien a mantenir-se més aviat lluny de les criatures; que les aguantessin les dides, les cambreres i les cuineres! ...que inexplicablement semblaven immunes a tota mena de nosa menor d'edat. Ara bé, això sí, els nens constituïen un bon instrument a efectes de lluïment social i relacions de negocis; res com un bateig o una comunió per a cultivar una convenient amistat amb el Comte de Güell o amb el marquès de Foronda, el dels tramvies, per exemple.

Juan Claudio Güell Churruca, comte de Ruiseñada,

a la seva finca de Pedralbes (autèntic)

 "De portes endins"

De portes endins les cases de la burgesia havien de ser, i eren, el fidel aparador de la posició social dels seus il·lustres propietaris. La qualitat del mobiliari i la decoració, el personal de servei, els rituals com ara l'hora del te, els dies i hores instituïts per a rebre visites... tot, absolutament tot, estava dirigit a transmetre a les altres famílies burgeses un missatge meridià: sobre classe i poder ningú no ens ha d'ensenyar res. Pel que fa a les classes treballadores, brutes i desendreçades com eren, afortunadament no calia deixar-les entrar a casa per a que en tot moment tinguessin clar quin era el seu lloc a l'escala social...

El senyor Carles Fargas, sorprès en un moment espontani

llegint un llibre amb roba d'estar per casa

 "Festes familiars"

Eren les ocasions de lluïment per antonomàsia i comptaven amb l'ajut inestimable de la religió, que amb les seves celebracions litúrgiques repartides per tot l'any brindava multitud d'ocasions per a que les famílies burgeses s'estarrufessin davant de les altres famílies burgeses i totes plegades sortíssin als diaris per a didàctic exemple i enveja podrida de les polsegoses i antiestètiques classes menesteroses i les incipients classes mitjanes.

El tercer marquès de Foronda fent vida social

pel bonic procediment de casar-se.

"Els passatemps"

A finals del segle XIX i començament del XX no hi havia televisio, i amb prou feines hi havia ràdio com aquell qui diu. Com s'entretenien els nostres senyorials burgesos? Fàcil: es muntaven un zoo particular a casa amb les seves tortugues, ximpanzés, guepards... (cas de l'oftalmòleg Ignasi Barraquer); jugaven al croquet en el jardí de casa, que oferia una extensió prou gran com per a permetre-ho; conduïen cotxes de luxe (el doctor Barraquer una altra vegada); feien representacions teatrals al saló de casa, que també oferia la llargada i amplada convenient, com el jardí de jugar al croquet; jugaven tennis, practicaven hípica, practicaven tir amb escopeta... en fi, que allò que es diu avorrir-se, no s'avorrien. El comú dels mortals tampoc s'avorria, bàsicament perquè estava tan ocupat en aconseguir sobreviure que no tenia temps per a seure i pensar: "i ara, què podria fer?" 

 

El doctor Barraquer amb un dels seus gatets

En resum, "Vida privada de la burgesia" és un llibre prou aprofitable que compleix la imprescindible funció social de clarificar-nos a vostès i a mi quins són el motius pels quals no tenim, mai no hem tingut i mai no tindrem prou classe com per a convidar a casa al comte de Godó a prendre el te i a jugar després una entretinguda partida de croquet.

LA BARCELONA D'AHIR (III): L'ESPLENDOR DE LA BURGESIA

Títol original: La Barcelona d'ahir. L'esplendor de la burgesia
Autor: Lluïs Permanyer
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

Tercera entrega de la sèrie sobre la Barcelona dels darrers cent cinquanta anys, i primera part sobre la famosa burgesia de la que tant se n'ha parlat en molts moments però també de la que en realitat el comú dels mortals no en sap gaire cosa tret que està formada per una colla de personatges "rics i pretenciosos".

Val a dir d'entrada que no és cert que la burgesia, ni abans ni ara, estigui formada per personatges rics i pretenciosos: de fet està formada per personatges 'podridament i insultantment' rics i pretenciosos, que és diferent, encara que només sembli una qüestió de matís.

La lectura d'aquest llibre i la contemplació de les seves fotografies pot provocar fàcilment una pugna entre dues emocions ben definides: la fascinació i la indignació més colèrica.

Fascinació per l'increïble entorn de luxe mostrat per les fotografies i que depassa tota imaginació possible.

Indignació colèrica perquè tot aquest luxe era (i és) propietat d'uns pocs que es dedicaven a mantenir-lo i incrementar-lo a base d'explotar a més del noranta per cent de la població i que de tant en tant feien (ara ja no) tómboles caritatives "en favor dels pobres" per a intentar fer creure que eren (són) un grup social, d'alta classe, això sí, però conscienciats de que en aquest món també hi ha desgraciats a qui "és de bon cristià (aquesta és una altra) auxiliar", encara que sense exagerar, no sigui cas que acabin confonent 'auxili' per 'dret' o, el que és pitjor, acabin per perdre de vista quin és el lloc que correspon a cadascú en aquesta digna societat.

Igual que en els treballs anteriors, aquest també està estructurat en quatre parts:

"Edificant el luxe":

De com la burgesia va anar poblant l'Eixample tan bon punt es va obrir la veda i de com vostè, insignificant lector, no té ni punyetera idea de què era (i és) viure en una casa del Passeig de Gràcia, tant si la casa era una de les de la "Mansana de la Discòrdia" com si no. Veure aquestes cases per dins, encara que sigui en fotografia en blanc i negre de finals del segle XIX o començaments del XX, fa venir en diverses ocasions un vertigen tal que pot arribar a col·lapsar la respiració, creguin-me.

La Mansana de la Discòrdia

"La vida domèstica":

Quan es diu "vida domèstica de la burgesia" s'està parlant de grans salons de recepció a les cases particulars construïts expressament per a organitzar sopars i balls destinats a fer-se veure; personal de servei amb, com a mínim, una cuinera i una cambrera; estiueig a cases amb les imprescindibles condicions de luxe 'al camp comme il faut', és a dir Horta, Vallvidrera, la Bonanova o Sarrià, on hi ha molts ocellets i cap porc ni gallina viva caminant horripilantment pel carrer; enterraments en panteons construïts per aquitectes de renom; imprescindibles passejades d'exhibició pel Passeig de Gràcia; competicions també d'exhibició entre mainaderes per a veure quina treia a passejar el nen de casa bona més mono i més bén guarnit; educació musical, violí o piano, de bon to; boniques representacions teatrals en els salons de casa; algun viatge exòtic, a Egipte per exemple, molt convenient per a fer notar que hi havia els diners que calgués per a poder-s'ho permetre... és a dir, tot molt semblant a la vida domèstica de vostè que està llegint això ara, oi?

El necessari saló de fumar de la casa

"Les relacions socials":

Aquí es parla de la necessitat d'exhibir-se, ja esmentada a l'apartat anterior. El lloc era importantíssim: res com el Liceu o el Palau de la Música, per exemple, on s'hi anava per a veure els altres i fer-se veure per ells; normalment hom no feia ni cas de l'escenari, quina fotesa! La moda, la de París evidentement, era escrupulosament seguida i vigilada; una "senyora" digna d'aquest nom no podia sortir al carrer amb un vestit que pogués semblar démodé, o un barret que no tingués les dimensions adients com per a ser vist des de qualsevol lloc del Passeig de Gràcia (sempre el Passeig de Gràcia...) fos quina fos la localització de l'observador.

 

Tres barrets amb tres senyores a sota

"Oci a la burgesa":

Com es divertien els burgesos de l'època de que parla el llibre? Un lloc d'entretinement interessant era l'hipòdrom, situat a can Tunis, no s'ho perdin, allà on després hi hauria les "Casas Baratas" altrament dites "Grupo de Viviendas Eduardo Aunós" d'infausta memòria (les 'viviendas' i l'Eduardo Aunós). Un altre lloc trés chic era el Reial Club de Tennis Barcelona, és clar, i no s'ha d'oblidar el Turó Park, que aleshores era un parc de veritat, amb un restaurant, un estany, una pista de patinatge, atraccions, jardins... A més de l'hípica i el tennis, els nostrats i indecentment rics burgesos es divertien amb les tómboles de caritat, l'automobilisme, l'esgrima, el tir al colom, el golf, l'excursionisme, l'esquí ...i els toros, mooolts toros; hi havia ni més ni menys que tres places de toros, totes de l'empresari Balañá.

Pista de patinantge del Turó Park

Després de llegir i veure les fotos d'aquest llibre hom arriba a la conclusió (si "hom" no és burgès, es clar) de que durant tota la vida li han estat prenent el pèl molt més del que es pensava. És insultant que hagin existit, i existeixin encara, personatges amb un tren de vida inconcebiblement indecent simplement perquè "han nascut així", mentre que la immensa majoria "està posada per Déu en aquesta Terra" per a assegurar la pervivència d'aquests bandarres. Ja em perdonaran que m'encengui, però és que no ho puc evitar.

Llibre aprofitable sens dubte: ajuda a fer-nos conscients del lloc on és cadascú.

Un parell de notes per a acabar. La primera, que hagués estat bé que es fes referència a l'any de cada fotografia; en no existir aquesta referència només es pot suposar la data partint de l'observació de la indumentària (inefable) de les senyores. I la segona, que aquest llibre té una protagonista indiscutible: Madronita Andreu, filla del doctor Andreu, el de les "Pastilles del Doctor Andreu", i exemple de nena de casa bona amb tots els ets i uts. No li falta detall.

Madronita Andreu en una foto espontània

 

Les pastilles del papà de la Madronita