LA BARCELONA D'AHIR (II): OFICIS I COSTUMS PERDUTS

Títol original: La Barcelona d'ahir. Oficis i costums perduts
Autor: Josep Maria Huertas i Guillem Huertas
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

Si la primera entrega d'aquesta sèrie sobre la Barcelona dels darrers cent cinquanta anys estava protagonitzada per edificis i paisatges, en aquest segon llibre els objectius són les persones i què feien.

Igual que el treball anterior, aquest també està estructurat en quatre parts:

"Viure a la fresca":

Com era la vida al carrer, a què es jugava, què es venia, com s'entretenia el comú de la població... Amb el concurs de fotografies impagables el lector veu (i se té prou edat, recorda) venedors ambulants de tota mena, com els del gel per a les neveres; com jugaven els nens al carrer -sí, a Barcelona els nens jugaven al carrer-; botigues ara impensables, com les vaqueries; serveis també impensables, com els barbers ambulants; situacions ara absolutament impossibles, com els tramvies amb més passatgers agafats perillosament per fora dels vehicles que asseguts dins...

Quan les neveres anaven amb gel

calia comprar-ne cada dia

"De la lliçó al jornal":

Aquí es parla d'escoles, algunes francament macabres i altres que actualment seguirien essent modèliques; institucions "correccionals" de menors que no haurien d'haver existit mai; oficis, espais i condicions de treball -incloent l'infantil- difícilment imaginables avui dia...

Començament segle XX: aula a la Casa de la Caritat

"Les hores lliures":

En aquesta part s'explica com s'entretenia la gent el cap de setmana... quan van començar a existir els caps de setmana, és clar, que primerament eren d'un dia i molt més tard de dia i mig. És en aquesta secció on trobem que es feien combats de boxa multitudinaris, amb aquella naturalitat; o que a Montjuïc es feien curses de cotxes i de motos, o que ens certs llocs es feien pic-nics; o que l'alta societat anava a fer-se veure a l'hipòdrom...

"Miri Antonieta, a l'hipòdrom no s'hi pot venir

de qualsevol manera, oi que m'entén?"

"Fe, moral i pàtria"

Convindrem en que el títol d'aquesta darrera secció és prou explícit. Aquí trobem referències al Congrés Eucarístic de 1952, també conegut pels descreguts del moment com "La Olimpiada de la Hostia"; també hi tenim informacions sobre aspectes diversos relacionats amb la cosa religiosa, com ara les pies beneficències diverses; l'esport, molt de moda en segons quins moments, de cremar esglésies i convents; les processons de Setmana Santa, que en comparació amb la insuportable grisor de cada dia a molta gent li semblaven la mar d'entretingudes; les execucions públiques; les casernes militars dins de la ciutat...

Estaven rebent el Papa?

No, estaven rebent Franco.

Igual que el seu precedent en aquesta sèrie, llibre curiós, il·lustratiu i, naturalment, aprofitable.

LA BARCELONA D'AHIR (I): LA CIUTAT DESAPAREGUDA

Títol original: La Barcelona d'ahir. La ciutat desapareguda
Autor: Josep Maria Huertas i Guillem Huertas
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

El periodista Josep María Huertas Clavería (1939-2007) és l'autor del text d'aquest llibre. El seu fill, Guillem Huertas (1974) s'ha encarregat d'afegir-hi la documentació gràfica pertinent. El resultat és un curiós i interessant treball divulgatiu, molt ben presentat, sobre llocs, paisatges i edificis de Barcelona que ja no existeixen.

El text està acompanyat de fotografies datades entre la segona meitat del segle XIX i la segona meitat del segle XX. Efectivament, cent anys en fotos, totes interessants, moltes fascinants. I també hi ha algunes fotos que són desesperants, perquè mostren meravelles modernistes que en el seu moment van formar part de la immensa riquesa estètica de la ciutat i que van acabar enderrocades (unes quantes durant els anys 1960's) simplement perquè el modernisme "era antiquat, obsolet i passat de moda". Es indignant, però sembla clar que la miopia política i la voracitat especulativa han format part sempre del ADN de Barcelona, i no sembla que això hagi de canviar.

"La ciutat desapareguda" s'estructura en quatre parts:

'Entre camps i solars' on es veuen paisatges encara sense urbanitzar, o bé terriblement desurbanitzats, com les grans extensions de barraques que van sobreviure fins ben entrat el segle XX.

Barcelona, Somorrostro. anys 50

'La ciutat que no va ser' on es presenten edificis que ja no existeixen i que en l'actualitat serien patrimoni protegidissim de la UNESCO; o també mitjans de transport desapareguts, des dels de tracció animal fins als troleibusos, passant pels tramvies més clàssics.

Entrada Metro Lesseps. Probablement anys 30

'Vides vora el mar' on es fa una aproximació a la façana marítima de la ciutat, ignorada durant molt de temps per la majoria dels ciutadans però que al mateix temps era l'entorn de subsistència d'un dels segments més desafavorits de la població.

Barrera marítima de Barcelona. Anys 40 o 50

'Fer lloc a l'oci' on es descobreixen quins eren els llocs que els ciutadans solien visitar per a divertir-se. En aquesta part s'explica que al començament això de divertir-se era una possibilitat només a l'abast de les classes benestants, ja que la resta -majoritària- de la població no disposdava de temps ni de diners justament perquè vivia sota explotació destinada a que les classes benestants seguissin essent això, benestants. Era l'època en que el Turó Park era realment un parc i no la ridiculesa que és ara. El parc d'atraccions de Montjuïc trigaria encara bastant a aparèixer.

Turó Park. Anys 10

"La Barcelona d'ahir. La ciutat desapareguda" és doncs un llibre aprofitable, d'aquells que després de llegir-lo va bé de fullejar de tant en tant.

BARCELONA, CIUTAT DE FÀBRIQUES

Títol original: Barcelona, ciutat de fàbriques
Autor: Mercè Tatjer
Editorial: Albertí Editor
Any primera edició: 2014

Durant els anys de l'alcalde Porcioles -un senyor enorme, franquista i coprotagonista ocasional del NODO- es va fer famós el lema "Barcelona, Ciudad de Ferias y Congresos". Estem parlant dels anys seixanta i començament dels setanta -"mil nou-cents..." evidentment-, però abans d'això tan cosmopolita de les "ferias y congresos", Barcelona va ser una ciutat de fàbriques, tal com molt bé ens recorda la senyora Tatjer.

"Barcelona, ciutat de fàbriques" és un recorregut agradable, moltes vegades sorprenent i sempre il·lustratiu per la Barcelona industrial, des dels seus inicis allà pels anys 1700 fins a la seva transformació en una altra cosa (o coses...) durant els anys 1900.

La senyora Tatjer ens il·lumina sobre el naixement i caiguda de fames, fortunes, riqueses i indústries que en el seu moment van ser sinònim d'apogeu magnífic i després van esdevenir obsoletes fins a convertir-se, amb sort, en un record romàntic.

I també ens explica que de tot allò ens han quedat valuosíssims vestigis en forma de joies arquitectòniques, algunes d'elles fins i tot visitables. Sabien vostès que la casa Amatller, la del Passeig de Gràcia, era la del creador de les xocolates del mateix nom? O que la casa Bruno Cuadros o "dels Paraigües" era, efectivament, en els seus orígens, la botiga d'una de les primeres indústries paraigüeres de la ciutat? O que l'edifici del carrer d'Aragó 255, aquell que té incrustada al capdamunt una de les atrocitats més espantoses que el senyor Antoni Tàpies va ser capaç de parir, era originàriament la seu de l'editorial Montaner i Simon?

Llibre interessant i aprofitable aquest de la senyora Tatjer. No està de més tenir-lo a casa i fullejar-lo de tant en tant; o millor, visitar els llocs de què ens parla.

La Casa Amatller

La Casa Bruno Cuadros

L'Editorial Montaner i Simon

amb l'atrocitat de Tàpies incrustada