dijous, 19 de febrer de 2015

UNA DUDA RAZONABLE

Sèrie Monk nº 4

Títol original: A sudden fearful death
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1993

Per si és de l'interès d'algú: la traducció real del títol original és una cosa així com "Una terrible mort sobtada". Per quina raó s'ha anat a parar des d'aquí a "Una duda razonable" és un d'aquells misteris que, com la identitat de Jack l'Esbudellador, no s'arribarà a resoldre mai. I ara, sense malgastar més temps, anem al comentari.

Sobre què ens il·lustra i ensenya la senyora Perry, tan didàctica ella, en aquesta novel·la? Doncs bàsicament sobre els hospitals, les infermeres i els metges de mitjan segle XIX.

Creguin-me, si mai decideixen viatjar al segle XIX mitjançant una màquina del temps en periode de proves, per exemple, vagin vacunats de tot i sobretot, un cop arribin a destí, no es posin malalts. I si es posen malalts no es deixin portar a cap hospital.

D'entrada l'any 1857, moment en que transcorre aquesta història, només feia 15 anys que s'havia "inventat" l'anestèsia però no es va "popularitzar" fins justament el propi 1857, quan un tal doctor John Snow va anestesiar a la reina Victòria en el part del príncep Leopold de Saxònia Coburg Gotha. Evidentment arran d'això la reina va nomenar Sir al bon doctor.

El cas és que aquella primitiva anestèsia consistia en l'aplicació d'èter o bé de cloroform (aquest va ser el cas de la reina Victòria i el part del príncep de cognoms inacabables) sense que hi hagués un control gaire afinat ni de dosis ni de durada dels efectes, amb la qual cosa podia passar que a hom se li esvaís la "modorra" a mitja extirpació de ves a saber què. Lleig.

D'altra banda, els hospitals on es feien les intervencions, de vegades encara sense anestèsia, tampoc no eren gaire tranquilitzadors que diguem. Els estudiants de medicina hi feien pràctiques durant mig any -sembla que es considerava que "no calia més temps"- i si s'equivocaven, mala sort ...per al pacient, es clar; o amb una certa freqüència, "l'ex-pacient", depenent del tipus d'error que es tractés. Pel que fa a les condicions higiènico-sanitàries, cavall de batalla de la llegendària Florence Nightingale, no anaven més enllà de ser considerades excèntriques i pintoresques manies. Ventilar les macrosales on s'hi estaven enllitats els malalts, per exemple, era impensable; els metges i les infermeres podrien encostipar-se, o encomanar-se de "ves a saber què" provinent de l'exterior.

Versió molt idealitzada de l'hospital on treballava
Florence Nightingale a la Guerra de Crimea.


I arribem a les infermeres, figures mitològiques temibles i, segons la senyora Perry, borratxes la major part del temps. S'imaginen una infermera borratxa en hores de feina? Doncs això. En aquell moment el concepte "infermera" no significava ni de lluny el que significa ara. La seva feina principal era netejar; relativament, és clar, perquè en estat d'ebrietat tampoc s'és massa escrupulós en això de la neteja. També es dedicaven a "executar" -mai millor dit- les instruccions dels metges. Algunes d'aquestes "execucions" no tenien res a envejar a altres "execucions" en el sentit que, fet i fet, el resultat era el mateix. I pel que fa al tracte vers el pacient... bé, diem que precisament "delicat", no era.

Versió gens idealitzada
de Florence Nightingale


Doncs sobre totes aquestes coses ens il·lustra la senyora Perry en el seu llibre, a més de presentar-nos l'inevitable assassinat, és clar, si no no hi hauria ni història ni didàctica. El llibre és aprofitable i, com sempre, facilita al lector uns quants coneixements més d'aquells que si els deixes anar en una reunió informal quedes com un rei.

Fotografia gens fiable
del recontrarebesavi
del doctor McCoy




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada