LUCRÈCIA BORJA, LA FILLA DEL PAPA

Títol original: La figlia del papa
Autor: Dario Fo
Editorial: Bromera
Any primera edició original: 2014

Nota prèvia: en el títol original la paraula "papa" comença en minúscula; no és un error de transcripció meu, és una decisió del senyor Fo... que jo subscric completament. I ara anem al tema.

Està clar que a la relativament infortunada Lucrècia Borgia, o Borja, com vulguin, li va faltar un bon assessor d'imatge que li evités el tràngol de passar a la Història davant de la majoria de la gent (o de la xusma, que diria la meva germana que és molt fina) com una dona maquinadora, intrigant, conspiradora i fins i tot enverinadora. No, Lucrècia no va ser res de tot això; va ser una nena de casa bona del seu temps amb una família impresentable, i ja està.

Està clar també que a la relativament infortunada Lucrècia també li hauria anat molt bé poder comptar amb el concurs d'altres molt convenients professionals com ara un treballador dels Serveis Socials per als afers familiars mentre vivia a casa del seu papa, el Papa, és a dir al Vaticà; un assessor de la "Direzione Generale di Cura per Bambini e Adolescenti" per a ella mateixa primer i per al seu fill Roderic després; un psiquiatra de prestigi reconegut per al seu germà Cèsar; un notari que aixequés acta de les constants martingales traïdores del seu papa, el Papa; i un sòlid equip d'advocats per a tot en general.

Amb aquest llibre Dario Fo ens il·lustra sobre l'accidentada vida de Lucrècia; el senyor Fo no s'inventa res de nou, senzillament ens ofereix una aproximació biogràfica -això sí, seminovel·lada- on l'única cosa que és de collita pròpia són els diàlegs que ocasionalment es produeixen entre la nostra amiga i qui l'envolta, des de el seu papa, el Papa, fins la cosineta, passant per la mama, els marits, el seu darrer sogre, o l'animal del seu germà Cèsar.

Repeteixo que el senyor Fo no ens presenta aquí una genialitat creativa de les seves (llàstima), sino una proposta biogràfica que de fet no abasta ni tan sols la totalitat de la vida de Lucrècia. El que és molt d'agrair és que el senyor Fo no només defuig els tòpics de tota la vida sobre Lucrècia sinó que en fa una lloable tasca de relativització, com quan diu, per exemple, que no hi ha cap prova fefaent que demostri que el seu papa, el Papa, se la va beneficiar amb una certa regularitat; Dario Fo no ho nega, però diu que tampoc hi ha res sòlid que sostingui tal afirmació.

Llibre aprofitable per a tothom qui vulgui informar-se sobre Lucrècia allunyant-se dels tòpics de sempre.

GALERIA DE NOTABLES

 

El papa, el Papa.

Cèsar, el germanet psicòtic.

Giovanni Sforza, el primer marit;
guapet, però tontet.

Alfons d'Aragó, uns quants anys abans
de ser el segon marit.

Alfonso d'Este, tercer marit; un pèl primitiu.

Pietro Bembo, amant.
Comprensible, veient a Alfonso.

TRAICIÓN EN LISSON GROVE

Sèrie Pitt nº 26

Títol original: Treason at Lisson Grove
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 2011

Londres, 1895. Igual que en el capítol anterior ("Buckingham Palace Gardens" - "Un crimen en Buckingham Palace") la reina Victòria continua descansant a Osborne House; seguim sense saber de què està descansant la reina Victòria.

1895 - La Reina Victòria, descansant.

Thomas Pitt i un ajudant seu apareixen ja a la primera pàgina del llibre en plena i trepidant persecució d'un confident; sembla evident que el confident no "confida" gaire en Pitt i en el seu ajudant, vistes les velocitats que gasta per a fugir del seu abast.

Pitt, recordem-ho, treballa per a una mena d'incipients serveis secrets britànics (els definitius es fundarien l'any 1909) dedicats principalment a investigar -i neutralitzar si cal i es pot- grups anarquistes i socialistes que solen dedicar-se a organitzar entretingudes accions per tota Europa, bàsicament atemptats amb bomba, amb la intenció de fer caure els governs "de burgesos i privilegiats de tota la vida". Referència il·lustrativa: l'any 1893, només dos anys abans d'aquest cas de Pitt, s'havia produït el famós atemptat amb bomba al Liceu de Barcelona.

1893 - L'atemptat del Liceu de Barcelona

D'una altra banda, dada també important per a aquesta història, els protoserveis secrets britànics s'ocupen també de tenir ben vigilats els cercles polítics irlandesos. En aquell moment tota Irlanda formava part del Regne Unit de la Gran Bretanya i la cosa estava molt, però que molt tensa; els nacionalistes irlandesos frisaven per engegar a fer punyetes als britànics metropolitans i els conservadors metropolitans britànics, que sempre han estat insuportablement emprenyadors, no estaven disposats a que a Irlanda ningú fes res, ni anar al lavabo com qui diu, sense demanar permís a la Reina... que seguia descansant a Orborne House.

Osborne House,

un malson per a la senyora de la neteja

Doncs bé, tota aquesta combinació de situacions conforma l'escenari de "Treason at Lisson Grove - Traición en Lisson Grove", una història interessant i entretinguda. Com a comentaris addicionals només dir que Pitt segueix essent tan cagadubtes com sempre (si no, no seria ell), i que Charlotte, la seva dona, té un paper destacat en la trama que li exigirà fer-se amb un vestit très chic i très à la mode perque, ja se sap, una no pot anar a conspirar per aquests móns de déu vestida com una vulgar peixatera.

Les elegants i discretes mànigues van ser le dernier crit de 1895

Ah, i lady Vespasia Cumming-Gould segueix tan estupenda i incombustible com sempre.

Llibre aprofitable? Naturalment que sí, si em permeten dir-ho.

AÑO CERO. HISTORIA DE 1945

Títol original: Year Zero. A History of 1945
Autor: Ian Buruma
Editorial: Ediciones de Pasado y Presente
Any primera edició original: 2013

El dia següent al del final d'una guerra no és el dia de la pau, i si aquesta guerra és la Segona Mundial encara menys. Ja va bé que hi hagi persones com el senyor Buruma que ens ajudin a entrendre que allò de "i aleshores es va acabar la Segona Guerra Mundial i tothom, ple d'empenta i felicitat, va començar la reconstrucció" és mentida podrida. Què va passar "l'endemà?"

Doncs per exemple, que la fam es va fer més evident. És clar que durant la guerra hi havia escassedat d'aliments, però és que després aquesta escassedat va continuar i a sobre se li va afegir el joc brut i criminal del mercat negre on hi estaven involucrats uns quants individus de les "forces d'alliberament", que sí, van alliberar, però moltes vegades també s'ho van cobrar.

També es van fer presents les venjances. Hi va haver molts "judicis", però amb garanties, com els de Nüremberg, gairebé cap; ah, i a Nüremberg tampoc van filar especialment prim amb això de les garanties. Hi va haver molts judícis sumarissims del tipus "agafem a aquest, que fa cara de culpable, i sense perdre inútilment el temps en, per exemple, una cosa tan tonta com concretar una acusació, l'enviem a l'altre barri. A continuació seguim patrullant". Es va donar el cas de jueus alemanys que van ser executats després de la guerra, no perquè fossin jueus sinó perquè eren alemanys i els botxins no es van prendre la molèstia d'esbrinar la seva història. Val a dir de tota manera que també hi va haver jueus que van ser executats després de la guerra precisament perquè eren jueus, i és que la judeofòbia no va ser mai exclusiva dels nazis.

Ampliació de la foto de la coberta del llibre

Altres coses que van passar "l'endemà" i que la Història oficial no ha considerat que tingussin prou entitat com per a ser esmentades:

Persones que tornaven a la que havia estat casa seva i de la que havien estat expulsades, i veien amb alegria que no havia estat destruïda per les bombes... però que ara estava ocupada per altres que no tenien cap intenció de marxar. I no van marxar. De fet, si l'antic ocupant es posava molt pesat amb les seves reclamacions s'organitzava un judici sumaríssim com els explicats en el paràgraf anterior i problema resolt.

Persones que tornaven a la que havia estat casa seva, on encara hi vivia la seva família, però amb una petita modificació sense importància: la seva esposa ara era esposa d'un altre; gaire gràcia no fa, la veritat.

I així la llista es pot anar allargant, anant des dels àmbits més diem-ne personals, com els que s'han explicat fins aquí, fins als àmbits ja globals i de pura manipulació política, dels que naturalment també en parla el senyor Buruma.

Decididament el llibre és aprofitable. I és que hi ha coses que no només convé saber, sinó que també convé no oblidar.

DEFENSA O TRAICIÓN

Sèrie Monk nº 3

DEFENSA O TRAICIÓN

Títol original: Defend and betray
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1992

Londres 1857. Un molt respectable general de Sa Majestat Imperial Britànica, la Reina Victòria, que Déu va Guardar Molts Anys, potser massa i tot, mor de la manera més tonta: cau pel buit d'una escala interior d'una casa bona, concretament des de l'alçada de la planta noble, amb tan mala fortuna que va a parar just a sobre d'una armadura decorativa d'imitació medieval que aguanta una alabarda, també d'imitació; en definitiva la desgràcia és múltiple: l'armadura queda desmuntadíssima -amb el que costa després tornar a muntar aquestes coses- i el general, en caure, ha quedat capriciosament clavat a l'alabarda, cosa que és francament difícil que passi de manera fortuïta.

L'arma del crim. S'ha d'anar amb
compte amb aquestes coses.

I és que com era d'esperar, aquí de fortuït no hi ha res. És clar que al general l'han ajudat a caure, si no no hi hauria història.

Aquest cop la senyora Perry acaba ja de fer tots els mèrits que li faltaven, si és que li'n faltava algun, per a assegurar-se que mai serà nomenada Lady ni anirà a parar a la Cambra dels Lords (i les Ladys, com la Thatcher). Sí normalment la senyora Perry deixa la noblesa britànica com un drap brut, aquesta vegada la rebolcada és èpica.

El llibre és francament interessant de llegir. Hi ha moments en què hom s'hi pot quedar molt "enganxat"; produeixen una especial enveja els fragments en què s'explica el procés judicial per la pintoresca mort del molt respectable general; qui pogués escriure així, tal com ho fa la senyora Perry en aquests fragments...

D'altra banda, deixant apart la trama de ficció -que, repeteixo, resulta molt atraient-, és molt il·lustrativa la part sociohistòrica del llibre, és a dir, allò que paral·lelament s'aprèn sobre l'època.

A "Defend and betray" queden meridianament descrites -com en altres novel·les de la senyora Perry- les desigualtats entre classes socials, però aquí, a més, també s'expliciten altres desigualtats que afecten internament a totes les classes socials i de manera dramàtica.

Com a exemple de desigualtat entre classes la senyora Perry ens ofereix el de la composició d'un jurat: només podien formar part d'un jurat persones pertanyents a classes benestants. Actualment no hi ha (o no hi hauria d'haver) dificultat en veure que un jurat composat en base a aquest criteri fa saltar pels aires qualsevol noció de justícia; però en aquells moments, mitjans del segle XIX, i fins ja entrat el segle XX, tal cosa no és qüestionava en absolut.

I com a exemple de desigualtats que afecten internament als individus de totes les classes socials, la senyora Perry ens parla de la pràctica inexistència dels drets de les dones, a qui a efectes legals se les situava a mig camí entre un moble i una persona, igual que passava amb els empleats del servei de les cases benestants.

Ah, i a tot això cal afegir una quantitat esfereidora de prejudicis socials, acceptats per tothom independentment de la seva posició econòmica, que implicaven també conseqüències terribles.

"Defend and betray" és doncs un llibre francament aprofitable per diverses raons. Entretingut, interessant i, com sol passar amb les narracions que escriu la senyora Perry, històricament molt didàctic ...encara que, ben mirat, actualment segueixen havent-hi llocs on són vigents moltes de les coses que explica la senyora Perry en aquest llibre...

Post Scriptum:

No puc evitar fer un comentari final sobre el títol de la traducció: "Defend and betray" significa "Defensar i trair", no "Defensa o traició" que és molt diferent. Algú em pot explicar per què hem de seguir aguantant aquestes traduccions absurdes?!