MATA HARI Espía, víctima, mito

Títol original: Femme Fatale: A Biography of Mata Hari
Autor: Pat Shipman
Editorial: Edhasa
Any primera edició a Edhasa: 2011

Com tots els serveis secrets del món, els serveis secrets francesos sempre han fet gala d'una manca d'escrúpols incommensurable. En aquest sentit estan perfectament a l'alçada de la CIA, el Mossad o el reconvertit KGB.

Ara bé, és possible que els serveis secrets francesos guanyin als seus benemèrits col·legues internacionals en immoralitat i en estupidesa. Potser els serveis secrets vaticans siguin més immorals que els francesos (consultin la bibliografia sobre el tema, no té desperdici), però ni de lluny són tan estúpids. Perquè s'ha de ser molt estúpid per a ficar la pota periòdicament de manera clamorosa, negar-se a rectificar per tal del salvaguardar la imatge i al cap i a la fi ser incapaç de mantenir-ho tot plegat ocult. Com s'entén que uns serveis secrets siguin incapaços de mantenir en secret les seves pròpies animalades? Vegem tres exemples:

Alfred Dreyfuss

Primer exemple: el cas Dreyfuss. A finals del segle XIX Alfred Dreyfuss, un capità de l'exèrcit francès és acusat de lliurar documents secrets a Alemanya. Se'l jutja per un tribunal militar i se'l condemna a cadena perpètua a l'Illa del Diable. És a dir, aquí s'hi van ajuntar els serveis secrets i l'estament militar. D'això se'n diu "intel·ligència militar", potser l'oxímoron més escandalós que pugui existir en qualsevol idioma. Doncs bé, el senyor Dreyfuss no era culpable de l'acusació, i els acusadors, que no van trigar gaire a saber-ho, es van negar a reconèixer-ho. Va caldre fins i tot un manifest de l'escriptor Émile Zola ("J'accuse") per a forçar una revisió del cas que no va acabar de posar les coses al seu lloc (és un dir) fins dotze anys després de feta l'acusació original.

Rainbow Warrior

Segon exemple: el cas Rainbow Warrior. L'any 1985 el Rainbow Warrior, famós vaixell insígnia de l'organització ecologista Greenpeace, és enfonsat de manera misteriosa. El misteri, però, no va durar ni un mes. Qui va enfonsar el Raibow Warrior? La Direcció General de Seguretat Exterior de França, és a dir, els serveis secrets francesos, perquè Greenpeace, amb les seves florals reivindicacions, ja feia temps que els tocava massa els nassos. Durant l'escàs temps que va passar des de l'atemptat fins que es va descobrir l'autoria real de la cosa, el govern francès va insistir en mantenir dues divertidíssimes explicacions: que l'atemptat havia estat obra de terroristes de Nova Zelanda i que ell no hi tenia res a veure en absolut. Nova Zelanda va caure en un profund estat de consternació: allà no en tenien ni idea de l'existència de terroristes autòctons. D'altra banda, Fernando Pereira, un fotògraf de 36 anys, va morir com a conseqüència de la "brillant" operació. I és que França, en definitiva, gaire ecologista no ho ha estat mai, sinó que ho preguntin a l'ex-fauna i l'ex-flora de l'atoló de Mururoa, a la Polinèsia, on durant el segle XX el govern francès va fer 41 proves nuclears atmosfèriques i 131 de subterrànies. És cert que l'any 1985 no existia internet com el coneixem ara, però sí que existia la televisió (i ja era en color!). És per això que el fiasco va trigar gairebé un mes en descobrir-se; si hagués existit internet segurament s'hagués descobert en dos dies, tirant llarg. El cas però és que el serveis secrets francesos no estaven preparats ni per a la "velocitat" informativa de la televisió.

Margaretha Zelle, Mata Hari

I tercer exemple: el cas Mata Hari. Margaretha Zelle, de nom artístic Mata Hari, va ser una dona que va tenir una vida francament exòtica, en comparació amb els usos i costums de la seva època. Va néixer a Holanda l'any 1876 i ja de petita se la veia especialment espavilada. Li encantaven la invenció i la fantasia de tal manera que es podria dir que sempre va viure en un món paral·lel, pràcticament desconnectat de la realitat que percebia la resta dels habitatns del planeta. Per a posar un exemple, sembla ser que veia la Primera Guerra Mundial com una cosa que li passava als altres, no a ella. Li encantaven els homes, i si anaven uniformats encara més. En conclusió, la llista dels seus amants es podia confondre fàcilment amb la guia telefònica. De fet, tenint en compte quan va néixer, és gairebé segur que en algun moment donat el nombre dels seus amants superava literalment a la d'abonats de la guia telefònica de l'època.

Doncs bé, els començaments de la senyora Zelle van ser inusuals i gens fàcils. Es va casar amb un militar (naturalment, per allò de l'uniforme) molt més gran que ella i a qui va conèixer per correspondència. La cosa no va funcionar. Ell era allò que ara en diriem (aleshores, no) un maltractador. Un dels seus fills va morir, no se sap si de sífilis transmesa pels pares o enverinat per un servent (ara en diem "treballador domèstic"). Va passar una temporada arruïnada i sola, es va dedicar a la prostitució per a obtenir ingressos d'alguna banda i finalment es va reconvertir en ballarina exòtica amb uns orígens completament inventats.

El cas és que la senyora Zelle, amb el seu nou nom de Mata Hari i les seves habilitats artístiques, eròtiques, sensuals i fantasioses, va deixar a mitja Europa sense respiració; es va convertir en el paradigma de la dona temptadora i desitjable. Tal cosa a finals del segle XIX i començaments del XX era molt perillosa. Era frontalment incompatible amb la moralitat de l'època.

El cas és que un funcionari dels serveis secrets francesos la va voler captar per a que fes d'espia a favor de França. Bé, això és el que ell li va dir. En realitat aquell individu no podia suportar la "immoralitat" de Mata Hari (deixem-ho així, no entrem en interpretacions psicoanalítiques) i havia arribat a la conclusió de que aquella Jezabel era, sens dubte, espia d'Alemanya en plena Gran Guerra; una dona tan indecent no podia ser altra cosa. I va conspirar per a deixar-la en evidència.

Mata Hari, ni havia estat mai espia de ningú ni tenia cap intenció de ser-ho, però un cop més es trobava en una situació econòmica nefasta gràcies al seu particular modus vivendi que consistia en envoltar-se de luxes i després adonar-se que no podia fer front a les factures ni per casualitat. Per tant, va acceptar l'oferta del funcionari dels serveis secrets, es a dir, va caure de ple en el parany. Mata Hari com a espia era un complet desastre; era molt pitjor que Maxwell Smart, el "superagent 86" inventat per Mel Brooks per a la televisió dels any seixanta. Però això no va deturar al funcionari dels serveis secrets ni a un homònim militar seu. Novament la "intel·ligència militar" es va posar en marxa i no va parar fins que Mata Hari va ser acusada de ser espia alemanya, jutjada, sentenciada i executada. Una part de les proves que es van utilitzar per a condemnar Mata Hari no se sostenia en absolut, i l'altra part era inventada. Això ha estat investigat i reconegut amb posterioritat (no pas pels serveis secrets francesos, que han preferit callar).

He de confessar que a servidor de vostès, conforme anava llegint el llibre de la senyora Shipman, li era una mica difícil de creure el què allà s'hi deia. En uns quants moments vaig arribar a pensar que l'autora era, en definitiva, una fan de Mata Hari i el que pretenia era dignificar-la i reivindicar-la. Però tornem a allò d'internet; internet -el millor invent des de la imprempta- m'ha permès consultar diverses fonts no connectades amb aquesta autora i gens sospitoses de ser fans de Mata Hari; doncs bé, la conclusió general ve a ser la mateixa: mai hi va haver cap evidència de que Mata Hari fos espia d'Alemanya i actualment una paròdia de judici com la que li van fer seria pràcticament impossible, si més no a França. És a dir, allò del mite de Mata Hari devoradora d'homes i pèrfida espia sense escrúpols és un invent dels serveis secrets francesos que encara ara molta gent es creu (jo mateix, fins fa quatre dies). Cert que Pat Shipman és un pèl colorista quan explica la vida de Mata Hari però el cas és que sembla ser que el que diu és bàsicament cert. Mata Hari no era una santa, per descomptat, però tampoc era un monstre: simplement va tenir la mala idea de voler viure com una dona lliure en una època en que això era penat per la llei i per l'opinió pública.

Llibre aprofitable, si més no perquè ens fa una mica menys ignorants.

Per cert, quan ens explicaran qui va assassinar realment a Kennedy? Ja sé que no hi té res a veure amb el tema... o sí?. Perquè de fet aquest també és un afer amb el què ens estan prenent el pèl des de 1963.