Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 2004
Any primera edició a Zeta: 2005
Escrita després de "El Psicoanalista", aquesta és una història claustrofòbica i angoixant. Està narrada en tercera persona pel protagonista, que explica les seves colpidores experiències dins d'un hospital psiquiàtric on va ser ingressat gràcies als bons oficis de la seva família que va procedir d'aquesta manera "pel seu propi bé". No hi ha res com la família.
Naturalment que hi ha assassinats, si no no seria una novel·la negra del senyor Katzenbach, però no són precisament els assassinats el que més impressiona, tot i que són prou truculents. No, el que més impressiona és la fotografia del microcosmos de l'hospital psiquiàtric. Com he dit al començament: claustrofòbic i angoixant.
Segons la descripció que fa el senyor Katzenbach -malhauradament bastant creïble- un hospital psiquiàtric no es diferencia gaire de qualsevol altra institució tancada, com una presó, o un centre d'internament d'estrangeria com els que s'estilen al sud d'Europa. Els residents deixen de ser persones en el moment que creuen la porta de les instal·lacions. Es converteixen en una altra cosa: presoners, bojos, "il·legals" (sigui el que sigui que vulgui dir això)... I els que hi treballen, bé sigui "tenint-ne cura" o "vigilant", esdevenen éssers superiors, dipositaris de totes les decisions sobre el bé i el mal; fins i tot en sentenciadors de què és el bé i què és el mal.
En el cas particular d'aquèsta història, per exemple, al psiquiatra en cap els "pacients" el coneixen precisament amb el malnom de "El Senyor del Mal" i no van desencaminats. És un malnom molt encertat. El que és terrible del Senyor del Mal no és que representi a algú especialment diabòlic sinó que de fet només és un professional normal i corrent, com els que veiem cada dia en qualsevol ocupació, tret que, quan està exercint, es creu superior perquè els altres són "malalts" -no són persones, són malalts- i com a tals són objectes sobre els què ell "ha de decidir" perquè, ja se sap, els "objectes", les coses, no decideixen. Ni senten. I si es tracta de bojos encara menys.
Pel què fa als interns el catàleg és ampli: els catatònics, els violents, els "retardats" (sic), els que senten veus (com el protagonista)... tots 'coses', des del punt de vista del Senyor del Mal, però probablement no des del punt de vista del senyor Katzenbach ja que el lector no percep als personatges "bojos" com a tals, sinó com a persones que tenen les seves pròpies històries, històries que són molt inquietants i que no poden comunicar a ningú. La incomunicació. La presó angoixantment insalvable dins de la pròpia persona. Quan un mateix és presoner d'un mateix.
He de dir que a mi m'ha costat de llegir aquest llibre, però no perquè estigui mal escrit o sigui pesat, tot al contrari; m'ha costat de llegir-lo perquè l'angoixa, la claustrofòbia personal i la incomunicació estan molt ben descrites, i un té una tolerància limitada al desànim.
Llibre aprofitable, però prenguin-se'l amb calma.
Katzenbach como excusa para hablar de la irracionalidad: Comparto con usted la sensación de desasosiego al leer, no ésta, sino otras obras del autor. Irracionalidad y un espacio cerrado en el que se niega la idéntica naturaleza de los seres humanos (es decir, que las diferencias entre nosotros son sólo relativas), me hace pensar, tratándoise de usted, si no se trata tan sólo de la cárcel y del hospital, sino también de las escuelas. ¿No estarenmos cometiendo un error de raíz? ¿Una escuela cerrada es realmente tal?
ResponEliminaEsta claro que no se puede comer y escribir al mismo tiempo. Disculpe las erratas.
ResponEliminaUn abrazo
Apreciado Clementcor
ResponEliminaComo usted sabe muy bien una escuela cerrada es una escuela depende de para quien. Para los partidarios de la educación, no; para los partidarios de la "instrucción", e incluso de la "enseñanza", sí. Ahora debería aclarar qué significa para mi eso de la "educación", la "instrucción" y la "enseñanza", pero éste, claro está, no es el lugar adecuado. Dicho en otras palabras: me ha tentado usted -y mucho- a que escriba algo sobre el tema y me lo estoy pensando; es usted un tanto maligno ¿lo sabía?. Hágame un favor: siga así.
En cuanto a lo de comer y escribir al mismo tiempo, es usted afortunado puesto que puede hacerlo; recuerde que los dos conocemos a varios pintorescos personajes que no son capaces de respirar y pensar al mismo tiempo... y optan por respirar. Es comprensible, supongo.